Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús