Les arrels medievals de l’enfrontament entre sunnites i xiïtes: la mort de l’imam Hussain i l’Aixura.

Si ahir vau mirar les notícies, és possible que veiéssiu una imatge com la primera que us mostrem avui, que és contemporània als nostres dies –aquesta, concretament, és de l’any 2009– malgrat que aquest bloc es dedica a l’Edat Mitjana. Són imatges de la commemoració de la festivitat islàmica de l’Aixura (عاشوراء), anomenada així (“deu”) perquè s’esdevé el dia 10 del mes de muharram, el primer mes del calendari musulmà. La radicalitat d’aquesta commemoració, tan sagnant, en la qual alguns participants es tallen a la cara i al cos i es flagel·len, vol expressar un dol profund pel martiri de l’imam Hussain, nét del profeta Muhammad, el 10 de muharram de l’any 61 de la Hègira (680 dC) a Karbala. Per la branca xiïta de l’Islam (contraposada, en aquest aspecte, a la branca sunnita), la mort de Hussain ibn ‘Ali significa la fi de les aspiracions al retorn a un califat legítim, en què la màxima autoritat religiosa i política musulmana fos algú de la família del Profeta (Ahl al-Bayt).

”]Per entendre bé el significat d’aquesta última afirmació, i el seu desenvolupament històric fins a l’actualitat, ens cal fer una mirada una mica més enrere, al que succeí just en el moment de la mort de Muhammad (632 dC). La comunitat musulmana (umma) és heterogènia, formada per grups que es convertiren a l’Islam en diversos moments de la vida del Profeta, amb uns o altres interessos (des dels primers musulmans, muhagirun, fins a les tribus àrabs convertides en la primera onada d’expansió militar). La polèmica en la successió de Muhammad es mou en funció de dues coordenades: quins poders ha de tenir el successor i com se l’ha d’anomenar (la veu califa,  خليفة, és de significat prou controvertit), per una banda, i a quina tribu o grup ha de pertànyer (entenent que això li pressuposarà una determinada legitimitat), per l’altra. Així doncs, l’escollit com a primer califa, Abu Bakr (c. 573-634), malgrat ésser un dels primers conversos, emigrat amb Muhammad durant la Hègira i pare de la seva esposa preferida, Aixa, inicia el seu califat ja amb l’oposició d’aquells que preferien altres candidats. Entre aquests, ‘Ali, gendre del Profeta, casat amb Fàtima, i home d’una gran preeminència entre els ansar, els partidaris del qual vindran a anomenar-se xiïtes (del terme xi‘atu ‘Ali, شيعة علي, seguidors d’Ali).

Després dels califats d’Abu Bakr (632-634), Umar (634-644) i Utman (644-656), la umma és difícilment comparable al moment de la mort de Muhammad: les batalles de Yarmuk (636) i Nihawand (642), entre d’altres, han obert les portes del Pròxim Orient, nord d’Àfrica i l’Imperi Persa, i l’extensió del dar al-Islam ha demanat l’establiment de tota una administració fiscal i territorial que tensarà el poder califal (de fet, Umar i Utman seran assassinats per motius alhora religiosos, polítics i econòmics).

‘Ali (c. 601-661) succeirà Utman al califat, amb les notables oposicions d’Aixa, esposa del Profeta, i de Mu‘awiya ibn Abu Sufyan, un dels generals quraixís –és a dir, de la mateixa tribu que Muhammad– més importants per l’expansió de l’Islam fins aquell moment: és el que es coneix com a primera fitna. Els exèrcits d’Aixa s’enfrontaran amb ‘Ali a Basra, en el que es coneix com a batalla del Camell (656), després de la qual Aixa és confinada a Medina. Al capdavant d’unes tropes heterogènies, ‘Ali es trobarà davant del disciplinat exèrcit de Mu‘awiya a Siffin (any 657). Segons la tradició, les primeres derrotes faran que els seguidors de Mu‘awiya lliguin alcorans a les puntes de les llances, sembrant el dubte a l’exèrcit contrari i provocant un armistici i un arbitratge. És en aquest moment en què dels xiïtes (partidaris d’‘Ali) se n’escindeixen els que no creuen en l’arbitratge (harijites, que seran combatuts per ‘Ali a Nahrawan). Per bé que no es coneix bé el resultat de l’arbitratge, és evident que ‘Ali va anar perdent suport, fins que fou assassinat per un harijita l’any 661.

”]La Sunna parla dels quatre primers califes com a raxidun (الراشدون), “ben guiats”. El xiisme, en canvi, creu que la legitimitat califal pot recaure tan sols als membres de la casa del Profeta (Ahl al-Bayt), i més concretament, a aquells que formen l’Ahl al-Kissa, ja que el mateix Muhammad, segons un hadit, n’hauria assenyalat la perfecció espiritual. Un d’aquests és el fill gran d’‘Ali, Hassan, que serà proclamat califa en el moment de la mort del seu pare. Hassan renuncia al títol, possiblement per qüestions econòmiques, a favor de Mu‘awiya, i es retira a Medina, on serà assassinat el 670 en circumstàncies poc clares. Mu‘awiya (r. 661-680), doncs, serà proclamat califa a Jerusalem, i designarà el seu propi fill, Yazid, com a successor –contràriament al que havia pactat amb Hassan–, instaurant així definitivament un califat dinàstic, l’omeia. El segon fill d’‘Ali i últim membre viu de l’Ahl al-Kissa, Hussain ibn ‘Ali, no se sotmet a aquesta decisió, donant així inici a la segona fitna islàmica. El 10 de muharram de l’any 61 de la Hègira, el petit grup de familiars i partidaris de Hussein, juntament amb ell mateix, van ser combatuts, assassinats i decapitats a Karbala. Un dels primers testimonis que se’n conserva és la versió del Maqtal al-Hussaind’Abu Mikhnaf (mort el 774), que descriu la mort de l’imam xiïta Hussain de la següent manera:

 

Malik ibn Nusayr, un membre dels Banu Badda’, va colpejar tan fort a Hussain al cap que va tallar-ne la caputxa i li va ferir el cap. La capa va quedar xopa de sang […] Un nen de la família de Hussain [el fill de Hassan ibn ‘Ali] va anar cap a ell i, malgrat que Hussain va demanar a la seva germana, Zaynab, filla d’‘Ali, que el retingués, el nen se’n va escapar i va anar al seu costat. Bahr ibn Ka’b va galopar cap a Hussain amb l’espasa. El nen li digué: “Fill de dona immoral, vols matar el meu oncle?”. Bahr el va atacar amb l’espasa, i ell intentà protegir-se amb el braç; l’espasa li va tallar la pell i li deixà el braç penjant. El nen cridà: “Mare!” Hussain el va recollir, l’abraçà i digué: “Nebot meu, aguanta amb paciència aquesta desgràcia, ja que Déu segur que et farà reunir amb els teus nobles avantpassats: el Missatger de Déu, ‘Ali ibn Abu Talib, Hamzah i Hassan ibn ‘Ali; la benedicció de Déu sigui sobre tots ells”.

[…] Passà molt de temps, durant el qual haguessin pogut matar Hussain. Però tothom odiava haver de cometre aquest crim tan vergonyós. Al final, es van llançar a l’atac tots alhora. Zur‘ah ibn Sharik Tamimi va ferir Hussain al braç esquerre, i se’n va mantenir allunyat mentre queia bocaterrosa. En aquesta situació, Sinan ibn Anas el va atacar amb la llança, i no va deixar que ningú més s’hi acostés, perquè no volia perdre el cap de Hussain. Finalment, s’asseié sobre el cos de Hussain i li tallà el cap, que va portar a Hawali ibn Yazid.

”]El cos de Hussain va ser saquejat del tot: Qays ibn Ash ‘ath en va agafar la capa, Ishaq ibn Haywah el vestit; un home dels Banu Nashal va robar-li l’espasa i un membre dels Aswad en va arreplegar les sandàlies. Bahr ibn Ka ‘b va prendre’n els pantalons. El cos de Hussain va restar nu a les sorres de Karbala.

(Abu Minkhnaf, Kitab Maqtal al-Husayn, capítol 10)

Laia Sallés

UB – ARDIT Cultures Medievals

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús