Arxiu del mes: novembre 2013

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia

dimarts, 26/11/2013

La descoberta i la valoració del Pirineu romànic data d’inicis del segle XX. Les publicacions dels excursionistes i les informacions dels primers viatges per a recollir dades i obtenir fotografies van intensificar l’estudi d’un patrimoni fins llavors ben poc conegut des de Barcelona. Paral·lelament, les valls pirinenques es van anar incorporant al mercat de l’art, i els antiquaris i gestors de museus les començaren a freqüentar. En pocs anys, les esglésies que fins llavors havien conservat les decoracions, les imatges i el mobiliari acumulat al llarg dels segles, serien en bona part desposseïdes de tot allò que era susceptible de ser venut pels antiquaris. En un primer moment, només eren els béns mobles (imatges, frontals d’altar, objectes), però després s’hi van afegir les pintures que cobrien els murs dels edificis, i que van haver de ser arrencades,  portades i exposades al Museu de Barcelona, per tal d’evitar-ne la seva exportació.

El Pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia, de M. Guardia i I. Lorés. Portada del llibre

Hi ha dos moments que sobresurten en aquests canvis ràpids a què van ser sotmeses les esglésies en el primer quart del segle XX: el primer és l’expedició organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans a la Ribagorça i la Val d’Aran, entre el 31 d’agost i el 14 de setembre de 1907, i l’arrencament de les pintures murals romàniques entre l’estiu de 1920 i el gener de 1923 és el segon. La trobada de nova documentació sobre aquests dos moments en el marc de les recerques sobre el romànic de la Vall de Boí que estem duent a terme des del grup de recerca Ars Picta, no només ens aporta noves dades, sinó que també ens permet valorar adequadament la feina feta pels autors d’aquests documents, Josep Gudiol i Cunill i Emili Gandia i Ortega, tot restituint el paper que van tenir en cada un dels dos moments. I això implica matisar el protagonisme pràcticament exclusiu que ha estat atribuït a personatges com Josep Puig i Cadafalch o Joaquim Folch i Torres.

 

Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic i estudiós, que ja havia publicat alguna de les seves obres clau, com les Nocions d’arqueologia sagrada catalana, el 1902, que podríem considerar-la la primera història de l’art medieval català, va ser cridat per l’Institut d’Estudis Catalans a participar en l’expedició que havia proposat i que va dirigir Josep Puig i Cadafalch. També hi van participar Guillem de Brocà, membre de l’Institut, Josep Goday, assistent de Puig i que va fer l’aixecament de les diferents esglésies, i el fotògraf Adolf Mas, que va realitzar un ampli reportatge. La feina que inicialment se li va encarregar a Gudiol va ser la de llegir i estudiar les inscripcions que es trobessin en els edificis que visitarien. Però ara sabem que en va fer molta més. En efecte, en les setmanes immediatament posteriors a la seva tornada, va redactar una àmplia memòria que va lliurar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’objectiu era publicar-la, però ha restat inèdita fins ara, que l’hem recuperada i editada en aquest nou llibre. L’estudi encomanat sobre les inscripcions ocupa el primer capítol, que ell va anomenar “Monuments literaris” i que es completava amb un ampli annex dedicat a les inscripcions del claustre de Roda d’Isàvena. Aquest annex no es conserva perquè és l’única part del manuscrit que va ser publicada en el primer número de l’Anuari de l’IEC, juntament amb un estudi de Brocà i el de Puig i Cadafalch dedicat amb coberta de fusta de les Valls d’Aran i de Boí. La resta del manuscrit, que constava de 57 folis escrits per una cara i il·lustrats amb fotografies enganxades al darrere, estan dedicats a l’escultura, la pintura, el mobiliari i la indumentària i els seus accessoris. Una organització que segueix de prop l’esquema de les Nocions d’arqueologia sagrada catalana.Manquen els folis 6 al 20, que estaven dedicats a l’arquitectura. A diferència de la resta del manuscrit, que va ser consultada perquè hi ha parts marcades amb llapis, aquestes pàgines van ser retirades, probablement per Puig i Cadafalch, i no les hem pogut localitzar.

Sant Quirze de Pedret : fotografia d'un detall de les pintures de l'absidiola meridional, in situ, 1921. Emili Gandia? (Fons Gandia)

 

El text de Gudiol constitueix el primer estudi sobre el romànic de la Vall d’Aran i la Ribagorça visitat en aquella expedició. A partir de les notes del quadern de camp i de les fotografies d’Adolf Mas, hi ha un procés d’assimilació de les dades adquirides i de les novetats que van poder veure. I els comentaris més frescos, més nous, són els referits a la pintura mural romànica i al Davallament d’Erill, que van descobrir tancat en un clos. De les set imatges del grup escultòric, Gudiol en va adquirir cinc per al Museu episcopal de Vic el 1911, i en la memòria d’aquell any reprodueix amb les mateixes paraules la sorpresa i l’emoció del moment.

Emili Gandia era el conservador de les col·leccions d’art medieval del Museu de Barcelona, a més a més de l’arqueòleg responsable de les excavacions d’Empúries des del seu inici. Les funcions de conservador implicaven fer de “correu” per anar a embalar i recollir les obres que s’havien adquirit, una feina delicada en aquells moments. En els primers treballs d’arrencament no hi va participar perquè el Museu va enviar Vidal i Ventosa pels arrencaments dels absis de les dues esglésies de Taüll (estiu de 1920) i va confiar malauradament, com es va poder comprovar més tard, en Amadeu Sales per als de les esglésies de La Seu d’Urgell, de la Vall de Cardós i d’Engolasters. No es va documentar allò fet en cap dels dos casos i només tenim el testimoni de les cartes adreçades per Vidal i Ventosa des de Taüll a Folch i Torres. És durant aquests moments quan es destrueix la inscripció de Taüll, a causa de les males relacions entre la gent del poble i els tècnics italians. Després d’aquestes experiències, el Museu va confiar en Gandia per a controlar els arrencaments que havien quedat pendents. Durant l’estiu de 1921 treballà amb Steffanoni en l’arrencament i descoberta de nous fragments fins aleshores desconeguts a l’església de Sant Quirze de Pedret. Finalment, des del mes de novembre fins el gener dels anys 1922 i 1923 acompanyà els tècnics Cividini i Dalmati per concloure els treballs, els més complexes, a les esglésies de la Vall de Boí: les pintures de la nau meridional de Santa Maria, les de l’absis nord de Sant Climent i les dels intradossos i mur de la nau nord de Sant Joan de Boí. En tots els casos en què va intervenir va fer dibuixos i nombroses anotacions que havien de servir per a instal·lar les pintures als nous suports que s’estaven construint al Museu de Barcelona per acollir-les.  Aquesta preciosa documentació, servada per la família Gandia que ens l’ha cedit generosament, per a aquesta publicació, ens proporciona dades molt importants i, en algun cas decisives, per a rectificar o confirmar la posició original de molts fragments pictòrics.  A partir de la documentació gràfica, degudament creuada per altres dades que proporcionen diversos arxius fins ara utilitzats només parcialment, hem pogut refer el relat d’allò que va succeir durant els anys 20 als Pirineus en relació amb les pintures murals romàniques.

Sant Quirze de Pedret : croquis de les pintures del interior de l'absidiola meridional amb indicacions i amidaments dels fragments pictòrics i obertures. Emili Gandia, 1921 (Fons Gandia)

Milagros Guardia

Immaculada Lorés

IRCVM – Ars Picta

Consultori sentimental: símptomes i diagnòstic de la malaltia d’amor a l’Edat Mitjana

dimarts, 19/11/2013

A l’Edat Mitjana la passió amorosa no era simplement una qüestió moral, sinó que va ser considerada una malaltia (o un símptoma d’un mal funcionament físic provocat pel sobreescalfament del cervell arran de l’experimentació de plaer), com es recull al Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova (c. 1270), el primer tractat mèdic dedicat íntegrament a aquest tema a Europa. L’autor enumera els símptomes de l’enamorament, entre els quals l’insomni, la pèrdua de gana i de set, l’aprimament, el color grogós de la pell i els sospirs en absència de la persona estimada:

Physician letting blood from a patient, British Library, Londres. (Extreta del Wikimedia Commons)

«Els afectats, a més, s’entristeixen amb l’absència de l’objecte desitjat, i quan la gran massa d’aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s’expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs» (Arnau de Vilanova, Tractat sobre l’amor heroic, ed. McVaugh i Giralt, 2011, p. 73).

La literatura medieval de tema amorós és plena de descripcions que coincideixen amb els efectes de la passió amorosa que exposa Arnau de Vilanova. Vegem-ne un parell d’exemples. El primer és un passatge del Curial e Güelfa (c. 1440-1450) en què Camar, una donzella mora que viu reclosa a casa amb sons pares i dos presoners cristians, s’enamora d’un dels esclaus, Curial:

«La mesquina de Camar, que encesa era del foc de Curial qui en ella com en forn de vidre cremava, se consumava tots jorns […], car ella no podia menjar ne dormir» (Curial e Güelfa, ed. Badia i Torró, 2011, III.16.17).

El segon figura al Tirant lo Blanc (1460-1464) i correspon al plany de la filla del rei de Sicília, que desitja el príncep Felip de França:

«Ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com fel» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, 2004, cap. 103.

Aquests símptomes són difícils d’ocultar i el diagnòstic és evident per a tothom. Un cop detectada la malaltia cal, doncs, posar-hi remei, atès que «si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de les vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 77). Segurament el màrtir d’amor més cèlebre de la tradició catalana és un tal Oliver, que s’havia suïcidat per amor i havia estat  identificat amb el traductor al català de La bella dama sens mercè d’Alain Chartier. La fama d’Oliver és tanta que arriba a donar nom a un personatge literari l’esperit del qual apareix a un enamorat no correspost amb la intenció de guarir-lo a l’obra L’ànima d’Oliver de Francesc Moner (c. 1490-1491). L’esperit hi posa en pràctica un dels remeis proposats per Arnau de Vilanova, que també s’intenta aplicar, sense èxit, a Lo somni de Bernat Metge: el vituperi de l’estimada i, de retruc, l’atac a tot el sexe femení. Així, se’ns diu que la dama que Bernat estima té les mamelles «blanes com a cotó, grans entrò al llombrígol e buides com bossa de pastor. E aprés que s’ha vestida e ben cordada la camisa, fa-les inflar e estar tan plenes, rodones e plantades en lo pits, que sembla que així sien nades o que ella sia joveneta de quinze anys» (Bernat Metge, Lo somni, ed. Badia, 2003, p. 143).

Codex Manesse, Biblioteca de la Universitat de Heidelberg

Un altre remei recomanat pel metge Arnau de Vilanova és esbargir-se amb allò que provoqui plaer, com ara amb la conversa agradable, la música o les passejades i, per què no, amb «l’art de la sexualitat —sobretot si es practica amb joves especialment plaents» (Tractat sobre l’amor heroic, p. 79). Això és precisament el que intenten els dos amics de Florio al Filocolo de Giovanni Boccaccio (1336) perquè deixi de pensar en Biancifiore. Així, li cerquen dues dones belles perquè hi tingui relacions sexuals i s’oblidi de l’estimada i, per un moment, la cura sembla fer efecte perquè: «Egli toccava loro alcuna volta la candida gola con la debole mano, e altra volta s’ingegnava di mettere le dita tra la scollatura del vestimento e le mammelle […], e la misera Biancifiore del tutto gli era della memoria uscita» [Algunes vegades ell els tocava el coll blanc amb la mà feble i altres vegades aconseguia ficar els dits entre el coll del vestit i els pits […], i havia oblidat del tot la dissortada Biancifiore] (Giovanni Boccaccio, Il Filocolo, ed. E Quaglio, 1967, p. 205; la traducció és meua). Finalment, però, la recorda abans que sigui massa tard.

Si el lector d’aquest article pateix els símptomes descrits per a la passió amorosa, no dubti a recórrer a les cures recomanades per metges medievals.

Gemma Pellissa Prades

(IRCVM-UB)

Les arrels medievals de l’enfrontament entre sunnites i xiïtes: la mort de l’imam Hussain i l’Aixura.

divendres, 15/11/2013

Si ahir vau mirar les notícies, és possible que veiéssiu una imatge com la primera que us mostrem avui, que és contemporània als nostres dies –aquesta, concretament, és de l’any 2009– malgrat que aquest bloc es dedica a l’Edat Mitjana. Són imatges de la commemoració de la festivitat islàmica de l’Aixura (عاشوراء), anomenada així (“deu”) perquè s’esdevé el dia 10 del mes de muharram, el primer mes del calendari musulmà. La radicalitat d’aquesta commemoració, tan sagnant, en la qual alguns participants es tallen a la cara i al cos i es flagel·len, vol expressar un dol profund pel martiri de l’imam Hussain, nét del profeta Muhammad, el 10 de muharram de l’any 61 de la Hègira (680 dC) a Karbala. Per la branca xiïta de l’Islam (contraposada, en aquest aspecte, a la branca sunnita), la mort de Hussain ibn ‘Ali significa la fi de les aspiracions al retorn a un califat legítim, en què la màxima autoritat religiosa i política musulmana fos algú de la família del Profeta (Ahl al-Bayt).

”]Per entendre bé el significat d’aquesta última afirmació, i el seu desenvolupament històric fins a l’actualitat, ens cal fer una mirada una mica més enrere, al que succeí just en el moment de la mort de Muhammad (632 dC). La comunitat musulmana (umma) és heterogènia, formada per grups que es convertiren a l’Islam en diversos moments de la vida del Profeta, amb uns o altres interessos (des dels primers musulmans, muhagirun, fins a les tribus àrabs convertides en la primera onada d’expansió militar). La polèmica en la successió de Muhammad es mou en funció de dues coordenades: quins poders ha de tenir el successor i com se l’ha d’anomenar (la veu califa,  خليفة, és de significat prou controvertit), per una banda, i a quina tribu o grup ha de pertànyer (entenent que això li pressuposarà una determinada legitimitat), per l’altra. Així doncs, l’escollit com a primer califa, Abu Bakr (c. 573-634), malgrat ésser un dels primers conversos, emigrat amb Muhammad durant la Hègira i pare de la seva esposa preferida, Aixa, inicia el seu califat ja amb l’oposició d’aquells que preferien altres candidats. Entre aquests, ‘Ali, gendre del Profeta, casat amb Fàtima, i home d’una gran preeminència entre els ansar, els partidaris del qual vindran a anomenar-se xiïtes (del terme xi‘atu ‘Ali, شيعة علي, seguidors d’Ali).

Després dels califats d’Abu Bakr (632-634), Umar (634-644) i Utman (644-656), la umma és difícilment comparable al moment de la mort de Muhammad: les batalles de Yarmuk (636) i Nihawand (642), entre d’altres, han obert les portes del Pròxim Orient, nord d’Àfrica i l’Imperi Persa, i l’extensió del dar al-Islam ha demanat l’establiment de tota una administració fiscal i territorial que tensarà el poder califal (de fet, Umar i Utman seran assassinats per motius alhora religiosos, polítics i econòmics).

‘Ali (c. 601-661) succeirà Utman al califat, amb les notables oposicions d’Aixa, esposa del Profeta, i de Mu‘awiya ibn Abu Sufyan, un dels generals quraixís –és a dir, de la mateixa tribu que Muhammad– més importants per l’expansió de l’Islam fins aquell moment: és el que es coneix com a primera fitna. Els exèrcits d’Aixa s’enfrontaran amb ‘Ali a Basra, en el que es coneix com a batalla del Camell (656), després de la qual Aixa és confinada a Medina. Al capdavant d’unes tropes heterogènies, ‘Ali es trobarà davant del disciplinat exèrcit de Mu‘awiya a Siffin (any 657). Segons la tradició, les primeres derrotes faran que els seguidors de Mu‘awiya lliguin alcorans a les puntes de les llances, sembrant el dubte a l’exèrcit contrari i provocant un armistici i un arbitratge. És en aquest moment en què dels xiïtes (partidaris d’‘Ali) se n’escindeixen els que no creuen en l’arbitratge (harijites, que seran combatuts per ‘Ali a Nahrawan). Per bé que no es coneix bé el resultat de l’arbitratge, és evident que ‘Ali va anar perdent suport, fins que fou assassinat per un harijita l’any 661.

”]La Sunna parla dels quatre primers califes com a raxidun (الراشدون), “ben guiats”. El xiisme, en canvi, creu que la legitimitat califal pot recaure tan sols als membres de la casa del Profeta (Ahl al-Bayt), i més concretament, a aquells que formen l’Ahl al-Kissa, ja que el mateix Muhammad, segons un hadit, n’hauria assenyalat la perfecció espiritual. Un d’aquests és el fill gran d’‘Ali, Hassan, que serà proclamat califa en el moment de la mort del seu pare. Hassan renuncia al títol, possiblement per qüestions econòmiques, a favor de Mu‘awiya, i es retira a Medina, on serà assassinat el 670 en circumstàncies poc clares. Mu‘awiya (r. 661-680), doncs, serà proclamat califa a Jerusalem, i designarà el seu propi fill, Yazid, com a successor –contràriament al que havia pactat amb Hassan–, instaurant així definitivament un califat dinàstic, l’omeia. El segon fill d’‘Ali i últim membre viu de l’Ahl al-Kissa, Hussain ibn ‘Ali, no se sotmet a aquesta decisió, donant així inici a la segona fitna islàmica. El 10 de muharram de l’any 61 de la Hègira, el petit grup de familiars i partidaris de Hussein, juntament amb ell mateix, van ser combatuts, assassinats i decapitats a Karbala. Un dels primers testimonis que se’n conserva és la versió del Maqtal al-Hussaind’Abu Mikhnaf (mort el 774), que descriu la mort de l’imam xiïta Hussain de la següent manera:

 

Malik ibn Nusayr, un membre dels Banu Badda’, va colpejar tan fort a Hussain al cap que va tallar-ne la caputxa i li va ferir el cap. La capa va quedar xopa de sang […] Un nen de la família de Hussain [el fill de Hassan ibn ‘Ali] va anar cap a ell i, malgrat que Hussain va demanar a la seva germana, Zaynab, filla d’‘Ali, que el retingués, el nen se’n va escapar i va anar al seu costat. Bahr ibn Ka’b va galopar cap a Hussain amb l’espasa. El nen li digué: “Fill de dona immoral, vols matar el meu oncle?”. Bahr el va atacar amb l’espasa, i ell intentà protegir-se amb el braç; l’espasa li va tallar la pell i li deixà el braç penjant. El nen cridà: “Mare!” Hussain el va recollir, l’abraçà i digué: “Nebot meu, aguanta amb paciència aquesta desgràcia, ja que Déu segur que et farà reunir amb els teus nobles avantpassats: el Missatger de Déu, ‘Ali ibn Abu Talib, Hamzah i Hassan ibn ‘Ali; la benedicció de Déu sigui sobre tots ells”.

[…] Passà molt de temps, durant el qual haguessin pogut matar Hussain. Però tothom odiava haver de cometre aquest crim tan vergonyós. Al final, es van llançar a l’atac tots alhora. Zur‘ah ibn Sharik Tamimi va ferir Hussain al braç esquerre, i se’n va mantenir allunyat mentre queia bocaterrosa. En aquesta situació, Sinan ibn Anas el va atacar amb la llança, i no va deixar que ningú més s’hi acostés, perquè no volia perdre el cap de Hussain. Finalment, s’asseié sobre el cos de Hussain i li tallà el cap, que va portar a Hawali ibn Yazid.

”]El cos de Hussain va ser saquejat del tot: Qays ibn Ash ‘ath en va agafar la capa, Ishaq ibn Haywah el vestit; un home dels Banu Nashal va robar-li l’espasa i un membre dels Aswad en va arreplegar les sandàlies. Bahr ibn Ka ‘b va prendre’n els pantalons. El cos de Hussain va restar nu a les sorres de Karbala.

(Abu Minkhnaf, Kitab Maqtal al-Husayn, capítol 10)

Laia Sallés

UB – ARDIT Cultures Medievals

El Decameró obra apolítica? 1. El jardí

divendres, 1/11/2013

 Cap a 1355, Niccolò Acciauoli, cèlebre al seu temps com a Gran Senescal a la cort napolitana – una mica, per entendre’ns, l’equivalent d’un secretari d’estat americà, avui –, va visitar Florència. El lligam entre els Acciaiuoli i Boccaccio és antic: s’ha d’anar enrere, quan el pare de Giovanni encara era viu i els negocis de la família no tenien res a veure amb la literatura. Bé, durant aquella visita, segons el cronistes, Niccolò va qualificar Boccaccio com a Iohannes tranquillitatum, que podríem traduir, amb una certa llibertat, ‘Joanot el quietonet’: es referia a la fredor, a l’ambigüitat oportunista i poruga amb què Giovanni havia reaccionat alguns anys abans, quan Niccolò, que passava per un moment d’adversitat política, va ser exiliat de Nàpols a Avinyó. En efecte, Giovanni Boccaccio no va passar a la història com a escriptor engagé. Pel que sembla, ni al Decameró ni a les obres llatines, Boccaccio no va voler implicar-se en les qüestions polítiques del seu temps. Al contrari de Dante que, ell sí, no va ser gens ambigu en les seves posicions polítiques, pagant en carn pròpia el preu de la seva integritat. Al ‘post’ d’avui, i al proper, voldria proposar una reflexió sobre la presència/absència de la política al Decameró.

Com ja hem dit altres vegades, el Decameró és un recull d’obres relatades per un grup de set noies i tres nois. La regla fonamental de la comunitat que s’estableix a les afores de Florència escapant de la plaga i de la perversió dels costums és senzilla: els que narren els contes, parlen, i els altres escolten. I aquesta comunicació ordenada, basada en el principi del respecte mutu i en la igualtat entre uns individus que havien decidit associar-se lliurament, té lloc en un jardí. El jardí on es desenvolupen els enraonaments de la brigata és la imatge central del llibre. Al jardí de Boccaccio conflueixen tradicions literàries i iconogràfiques diferents: des del paradís terrestre del Purgatori dantesc al jardin de Deduit del Roman de la Rose. A partir d’aquests exemples il·lustres, Boccaccio dibuixa un jardí on regnen la racionalitat i l’ordre, on les aigües es distribueixen de manera agradable passant entre arbres i flors. Reprenent el model cortès i a la vegada tractant de renovar els elements tradicionals del locus amoenus, Boccaccio proposa una visió que s’oposa a l’idea del món i de la vida que sortia del Trionfo della morte representat al Camposanto de Pisa. Si l’artista del famós fresc pisà volia incitar l’espectador a la reflexió i a la penitència, condemnant la ideologia cortès inspirada en l’hedonisme, Boccaccio en canvi proposava un model de convivència pacífica basada en l’art onesta de la conversa i inspirada en una moral respectuosa de la vida i de les passions.

Buonamico Buffalmacco, Il triomfo della mBuonamico Buffalmacco, Il triomfo della morte, Pisa, Camposanto (font: viquipèdia)orte, Pisa, Camposanto (font: http://it.wikipedia.org/wiki/Buonamico_Buffalmacco)

Buonamico Buffalmacco, Il triomfo della morte, Pisa, Camposanto (font: viquipèdia)

És molt significatiu que el títol de l’obra de Boccaccio, Decameron, ‘deu dies’, sigui un calc de Hexameron, títol d’una obra de sant Ambròs que explica i comenta la creació de l’univers segons el Gènesi. Així com el sant patró de Milà celebrava la creació del món i del gènere humà, de la mateixa manera Boccaccio proposava la re-creació del món civil a partir d’una unitat social minúscula però sana, reunida a l’empara d’un jardí amè. Aquest jardí no és una celebració de la vida campestre. Es tracta més aviat d’un lloc ideal, per molt que les descripcions de Boccaccio arribin a una precisió pròpia de la il·lustració de manuscrits flamenca. És un lloc de suspensió de la vida urbana, que tanmateix continua essent el destí on s’ha de tornar un cop acabat el cicle vital de la narració.

El Decameró es funda en el principi de l’honestedat (onestà), un principi cortès que suggereix una conducta allunyada dels conflictes típics de passatemps competitius, com els jocs o les justes. Però la vida de la brigata és vida ‘social’, vida en comú. I per tant el conflicte no pot ser absent del Decameró. Ben al contrari són nombrosos els casos en què les personalitats dels membres de la brigata divergeixen per la distinta manera que tenen de jutjar la realitat, de reaccionar davant del ‘missatge’ de les novel·les. Però la decisió de fundar la convivència en l’exercici de la paraula permet de resoldre els conflictes a través de les disputes verbals, amb la forza delle belle e pronte risposte, tot i que sempre amb el respecte decorós de les normes prèviament consensuades. 

L’aïllament de la brigata, de la companyia de dones i homes – joves, sí, però amb edat per exercir de ple els seus drets: avui haurien pogut votar –, el seu retirar-se en un, cito, “bellíssim i ric palau” amb “grans sales i les cambres polides i ornades”, on “l’aïgua … brollava” i el jardí era “d’una meravellosa bellesa”, no és el fruit d’una decisió egoista, sinó que, ben al contrari, naixia de la voluntat de proposar una via de reconstrucció de la ‘comunitat’, de re-fundar allò que la pesta i la crisi havien destruït: la vida de societat, la vida en comú. D’alguna forma, amb aquesta cornice, la invenció de la història dels joves de Santa Maria Novella, Boccaccio dóna a la seva obra d’entreteniment, de pur divertissement, una dimensió ‘política’: en el sentit que intenta respondre a la fragmentació del teixit social, del ‘ser en comú’, amb l’exemple o experiment d’una cèl·lula social sana, composta, ves per on, majoritàriament per dones, i que, tot i ser ordenada ‘monàrquicament’, perquè a cada jornada hi ha una reina o un rei, està basada en la igualtat que es deriva del fet d’acceptar unes normes compartides (per torns, tots els membres de la brigata seran reina o rei per un dia), i en el respecte mutu que suposa senzillament el fet de callar i escoltar mentre l’altre parla. 

Proposo una pàgina treta de la Introduzione a la tercera jornada del Decameró (III, Introduzione 5-11) on trobem una de les més pulcres i cèlebres descripcions de jardins de l’història de la literatura. Al final de la segona jornada, la brigata es desplaça a un ric i noble palau. Els joves lloen particularment el magnífic jardí, mirall del perfecte equilibri entre la creació divina, representada per la naturalesa, amb la seva delicada bellesa, i la capacitat artística (en el sentit ‘tècnic’ de la paraula: art com a capacitat de produir artefactes) de l’home, figurada per una font d’on l’aigua surt amb prou força per posar en marxa un molí. I és aquí, en aquest lloc, com correctament es recorda a una nova, recentíssima, edició del Decameró, que la companyia de joves es disposa a passar les jornades (única excepció, la VII jornada, que es desenvolupa a la Valle delle donne).

 

Decameró III, Introduzione 5-11

Appresso la qual cosa, fattosi aprire un giardino che di costa era al palagio, in quello, che tutto era da torno murato, se n’entrarono; e parendo loro nella prima entrata di maravigliosa bellezza tutto insieme, più attentamente le parti di quello cominciarono a riguardare. Esso avea dintorno da sé e per lo mezzo in assai parti vie ampissime, tutte dirette come strale e coperte di pergolati di viti, le quali facevano gran vista di dovere quello anno assai uve fare, e tutte allora fiorite sì grande odore per lo giardin rendevano, che, mescolato insieme con quello di molte altre cose che per lo giardino olivano, pareva loro essere tra tutta la spezieria che mai nacque in Oriente. Le latora delle quali vie tutte di rosa’ bianchi e vermigli e di gelsomini erano quasi chiuse: per le quali cose, non che la mattina, ma qualora il sole era più alto, sotto odorifera e dilettevole ombra, senza esser tocco da quello, vi si poteva per tutto andare. Quante e quali e come ordinate poste fossero le piante che erano in quel luogo, lungo sarebbe a raccontare; ma niuna n’è laudevole la quale il nostro aere patisca, di che quivi non sia abondevolmente. Nel mezzo del quale, quel che è non meno commendabile che altra cosa che vi fosse ma molto più, era un prato di minutissima erba e verde tanto, che quasi nera parea, dipinto tutto forse di mille varietà di fiori, chiuso dintorno di verdissimi e vivi aranci e di cedri, li quali, avendo i vecchi frutti e’ nuovi e i fiori ancora, non solamente piacevole ombra agli occhi ma ancora all’odorato facevan piacere. Nel mezzo del qual prato era una fonte di marmo bianchissimo e con maravigliosi intagli: iv’entro, non se da natural vena o da artificiosa, per una figura, la quale sopra una colonna che nel mezzo di quella diritta era, gittava tanta acqua e sì alta verso il cielo, che poi non senza dilettevol suono nella fonte chiarissima ricadea, che di meno avria macinato un mulino […] Il veder questo giardino, il suo bello ordine, le piante e la fontana co’ ruscelletti procedenti da quella tanto piacque a ciascuna donna e a’ tre giovani, che tutti cominciarono a affermare che, se Paradiso si potesse in terra fare, non sapevano conoscere che altra forma che quella di quel giardno gli si potesse dare, né pensare, oltre a questo, qual bellezza gli si potesse aggiungere.

Tot i que amb petits retocs ortogràfics per permetre una lectura més fluida, poso en paral·lel al text italià la versió catalana que un anònim autor va escriure el 1429 a San Cugat del Vallès. Es tracta de la més antiga versió europea del Decameró després de la traducció francesa, que és d’una quinzena d’anys anterior. En aquesta traducció antiga – que he escollit precisament per donar-vos un tast de la llengua dels nostres avanpassats – es podrà observar com el text català antic, tot i ser fidel, proposa petites adaptacions de l’original al ‘públic’ català de començaments del segle XV.

Decameró III, Introducció 5-11

Decameró. Epidèmia de pesta a Florència (1348) i la brigata explicant-se contes (París, Bibliothèque National de France, ms. Français 129, fol. 1, detall; Mestre de l'Echevinage, 1465?-1470?) (font: BNF-Banque d'images)

Decameró. Epidèmia de pesta a Florència (1348) i la brigata explicant-se contes (París, Bibliothèque National de France, ms. Français 129, fol. 1, detall; Mestre de l'Echevinage, 1465?-1470?) (font: BNF-Banque d'images)

Aprés la qual cosa, faent-se obrir un jardí qui costa lo [= al costat del] palau era, [les dones i els tres jovens] se n’entraren. E parent-los aquell en la primera entrada de meravellosa bellesa, tots ensemps ordenadament començaren a reguardar. E en aquell [jardí] trobaren a l’entorn, e en alguns llocs pel mitg grans corredors amples e drets, empaimentats de rajola de València e coberts de moltes lleis [= menes] de parres, de gismins, d’anglentines e de murteres; les quals parres eren plenes de meravellosos raïms, e los gismins e anglentines de meravelloses flors, qui, mesclades ab moltes d’altres que en lo jardí n’havia, meravellosa odor llançaven, en tant que paria a ells esser entre totes les especies qui mai hisquessen [= eixissin] d’orient. E los corredors, al entorn tots de roses blanques e de gismins e d’altres meravelloses coses eren closos. Per la qual cosa no tant solament lo matí, ans qualsevulla hora del dia que lo sol fos alt, sota les ombres, sense esser tocat d’aquell [= del sol], podien per tot anar. E si om volia dir com o en quina manera ordenadament eren posades les plantes qui en aquell eren, seria gran cosa de poder-ho recomtar. Mas penseu que no es neguna cosa que del nostre aire proceescha [= procedeixi] sobre terra de que aquell no fos abundament proveït. En lo mitg del qual, allò que no era de menys loar que altra cosa que hi fos, si era un prat de menudes e verdes herbes, casi tantes que paria fosen [= fossin] totes depint [= pintades], ab mil variables flors, e closos al entorn de verts tarongers e llimoners i xiprers, qui de llurs fruits vells e novells e flors qui no solament plasents ombres donaven als ulls, ans hodifferans [= olorosos] eren molt. En lo mitg del qual prat havia una fontana de mabre blanch ab meravellosos entretallaments; en lo mitg del qual, no sé si natural o artificialment [feta], havia una figura qui sobre una colona [= columna] en lo mitg de aquella dreta gitava tanta aigua envers lo cel, la qual aprés molt clara queia en avall dins la font, no sense delitable so, e en tant gran quantitat que de menys haguera [= hagués] molt un molí […] En tant que lo veure de aquest jardí e lo seu bell ordre de les plantes e de les fontanes e de la aigua qui de dalt procedia, plagué tant a cascuna de les dones e als tres jovens, que tots ensemps començaren a affermar que si paradís se posqués fer en terra, no sabien conexer que altres coses pus delitables que aquelles qui en aquell jardí eren se pusquesen fer ne ordenar ne afegir en bellesa.

 

Simone Ventura

IRCVM

Referències bibliogràfiques

Giovanni Boccaccio, Decameron, Introduzione, note e repertorio di Cose (e parole) del mondo di Amedeo Quondam; Testo critico di Maurizio Fiorilla; Schede introduttive e notizia biogràfica di Giancarlo Alfano, Milano: BUR Classici, 2013.

Johan Boccaci, Decameron. Traducció catalana publicada segons l’únic manuscrit conegut (1429), per Jaume Massó Torrents, New York: The Hispanic Society of America, 1910.

Lucia Battaglia Ricci, Ragionare nel giardino. Boccaccio e i cicli pittorici del ‘Trionfo della morte’, Roma: Salerno Editrice, 2000 (“Piccoli Saggi”, 7).