De castanyes, panellets, morts i fantasmes

Quan anem pel carrer aquests dies, una olor ens recorda que som a la tardor: el de les castanyes torrades i els moniatos escalivats provinent de les casetes de castanyeres. Avui aquestes venedores ja no van vestides com fa anys, amb faldilles de sargil molt amples i folgades, amb davantal de cànem i llana i una caputxa blanca, molt llarga, al cap. Però tot i això ens recorden que a finals de mes, al pas d’octubre a novembre, és la castanyada.

En el calendari pagès, el pas d’octubre a novembre marca el final de la verema i l’inici de la collita de les olives. Era el moment en què s’encorralaven els animals després de la temporada estival, i es comptaven els dies per la matança del porc, que es feia als voltants de Sant Martí. El llunari del metge Bernat de Granollacs, de finals del segle XV, deia sobre el mes de novembre: «En aquest mes en la luna vella pots tresplantar qualsevol arbre que perda fulla e morgonar les serments [murgonar, colgar sarments perquè produeixin ceps nous]. E en la luna nova tresplantar ponçemers narongés. És temps dispost per curar qualsevol dolència de reuma. E si tendràs mal en les cames, és molt perillós. És molt segur lo sagnar e entrar en los banys» (segons l’edició impresa de 1513, editada a Barcelona per l’alemany Joan Rosembach i publicada en facsímil per Jordi Rubió).

D’on sorgeix, però, la tradició de menjar castanyes i els seus companys de viatge, els panellets? La castanyada era una tradició fortament arrelada a la Catalunya de finals del segle XVIII, com explicava el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre. Es menjaven castanyes, es rifaven lots de panellets als cafès i tot plegat anava regat amb vins dolços o de vi novell, que tot just s’havia acabat de posar a la bóta, després de la verema. Tot i això, és difícil fer retrocedir el costum de menjar castanyes, o almenys tenir-ne una constatació documental, a l’edat mitjana.

Els panellets, en canvi, tenen un precedent clar al segle XIV –i possiblement abans– en el massapà, que es feia amb una base d’ametlla picada i sucre a la qual s’afegien tot tipus de fruits i aromes. Avui en dia, aquest massapà, del qual es conserven receptes als receptaris medievals, s’ha convertit en els nostres panellets, “pervertint-lo” amb l’afegitó de la patata.

La castanyada es feia, abans més que ara, en memòria dels difunts de la família i tots els morts en general. Un costum que era reminiscència dels àpats funeraris de l’edat mitjana, els quals, al seu torn, feien referència als ritus pagans de record als difunts.

Però comencem pel començament, pels orígens de la celebració de Tots Sants. Ens hem de remuntar a l’antic calendari celta, que celebrava l’entrada de l’hivern, de la temporada de fred, el dia de l’anomenat Samhain, el primer de novembre –de fet, corresponia exactament a la vigília de l’1 i al dia 1 pròpiament dit–, que era alhora el primer dia de l’any. No es tractava d’una festivitat en honor a cap divinitat celta, sinó que incloïa tot l’espectre de forces no humanes. Es considerava que aquella nit i dia es produïa, més que en cap altre període de l’any, el trencament de les barreres entre allò humà i les forces sobrenaturals.

Per la seva banda, en la tradició cristiana i des del segle VII, es celebrava Tots Sants el 13 de maig. Però el segle IX, i potser per la força del Samhain a les illes britàniques, el papa Gregori IV va traslladar aquesta celebració a l’1 de novembre i, encara un parell de segles més tard, es va vincular Tots Sants a la celebració en record dels difunts. Fos com fos, als darrers segles medievals aquesta diada estava profundament vinculada al món dels morts, més que qualsevol altre dia de l’any. La gent visitava les tombes dels seus familiars i celebrava àpats als cementiris, en comunió amb els seus difunts. Al segle XIV, el dia d’Omnia Sanctorum es comprava cera i pa per a l’ofrena als morts («Ítem lo dia dels morts aguí II brandons ho ciris del cors de Jesucrist, cremaren» o «Ítem lo dia dels morts fiu pastar pa per ànima […] per IX sous de farina e dispís candeles per les offrertes» [segons els llibres de comptes de l’Almoina dels Pobres de la Seu de Barcelona]).

Dansa macabra de l'oratori dels Disciplinati, finals segle XV. Clusone (Bergamo, Itàlia)

També es relacionen amb aquesta data les danses de difunts. A banda de la vessant més popular, les danses de difunts van consistir en un gènere literari força estès per tota Europa els darrers segles de l’Edat Mitjana. Potser la seva representació més coneguda és la que féu Hans Holbein el Jove en una sèrie de gravats de principis del segle XVI. A finals del XV, l’historiador i humanista Pere Miquel Carbonell, que també va ser arxiver de l’Arxiu Reial i va ser autor, entre d’altres, les Cròniques d’Espanya i la Genealogia dels comtes-reis catalans, va escriure una Dansa de la mort, inspirada en la Danse macabre francesa. El manuscrit es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

A l’edat mitjana, doncs, la castanyada era, més que res, la festa dels morts, del retrobament amb els qui se n’havien anat d’aquest món, com a clara reminiscència d’aquell Samhain celta. En terres de tradició anglosaxona, va derivar en l’Allhallows Eve o, el que és el mateix, el conegut Halloween, molt desvirtuat actualment. El record dels difunts, transformat en una festa de disfresses de tardor. O potser, a la seva manera, les representacions de la Dansa de la mort també eren això, una mica?

 

Carme Muntaner i Alsina

ARDIT Cultures Medievals

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús