Anar a cal notari a l’Edat Mitjana

Quan Bernat Aragó, ciutadà de Barcelona, va acudir a casa del notari Bonanat Rimentol el dia 14 de juliol de 1351 va trobar una escrivania molt ben organitzada. En primer lloc sabem que hi treballaven alguns escrivents que ajudaven el notari. Aquest era notari de la ciutat de Barcelona per autoritat reial, i aquesta autoritat el facultava també per actuar en tots els territoris i jurisdicció del rei. Les notícies existents sobre el notari ens diuen que va treballar a Barcelona entre el 1348 i el 1371, unes dates que trobem en un llibre de testaments redactat per ell mateix.

Aquestes dades, moltes d’elles extretes de la documentació que va redactar el propi notari, ens porten a pensar en el funcionament del notariat a l’Edat Mitjana, quin paper jugaven els notaris, com treballaven i quina era la seva clientela. En primer lloc hem d’entendre que el notariat és una institució creada a Roma i que va tranformar-se, sempre en decadència, durant els segles altmedievals. Caldrà esperar a la fundació de l’Estudi General de Bolonya, l’any 1088, per recuperar el Dret romà i, de retruc, la institució notarial. A partir dels notaris bolonyesos es va crear una doctrina basada en el dret de Justinià que diu que el notari dóna fe pública dels contractes jurídics. I el notari ho pot fer perquè hi ha una autoritat pública –el rei, l’emperador o el papa- que li ha conferit aquesta potestat.

La feina del notari, redactar contractes entre persones privades, queda reflectida en els llibres notarials. A l’Alta Edat Mitjana les persones que redactaven contractes jurídics ho feien en pergamins que, un cop signats , eren lliurats als clients. Del pacte escrit no en quedava cap rastre; únicament el pergamí. A partir de la renovació jurídica de Bolonya, els notaris tenien l’obligació de redactar esborranys en fulls de paper que eren cosits en forma de llibre –el protocol notarial- i després escrivien el mateix contracte en un pergamí. Aquest era lliurat a la clientela. Ara sí que tenim rastre del procés de redacció d’aquestes actes. Per això gaudim d’una quantitat molt notable de protocols notarials conservats en els nostres arxius i que constitueixen el segon conjunt documental més important després de la documentació notarial dels arxius italians.

Tenim esbossada la figura del notari i de la seva documentació. Anem a la clientela. Qui anava a cal notari, per exemple, al segle XIV?. La notícia amb la que encetàvem aquest text ens parla d’un ciutadà de Barcelona que va anar a l’escrivania de Bonanat Rimentol perquè havia arribat a un acord  amb l’apotecari Jaume Asbert sobre 50 lliures que aquest havia rebut de l’esmentat Bernat Aragó. Resulta que Asbert havia anat a Alexandria i ara tocava repartir els beneficis que donaven les 50 lliures. Tot plegat pot resultar una mica complex per al lector del segle XXI, però hem de pensar que l’expansió econòmica baixmedieval no s’hagués pogut fer si no hi haguessin hagut inversions de capital en empreses, en comerç, en viatges per la Meditèrrania… I qui donava garantia jurídica a aquestes inversions, era el notari. Els clients de les escrivanies eren, doncs, mercaders; però no eren els únics. Per a fer una compra d’un bé immoble s’acudia al notari. Ja podia ser una casa, un hort, un pati o una feixa de terra, que el notari havia de garantir la transacció per escrit i amb la seva signatura. També si es compraven animals, com ara les mules per al transport o ovelles per als ramats; o es compraven esclaus, eines, llibres o joies. Tot passava pel notari, fins i tot si hom no podia pagar immediatament s’atorgava un instrument de deute en el que es marcaven els terminis en els que s’havien de lliures les diferents quantitats que completaven la compra-venda.

El testament, Paris, B.N., Ms. Français 4367, f. 46v. Stile du droit français, s. XV.

I no cal dir que també s’atorgaven pactes matrimonials en els que s’establien les condicions econòmiques de les noces; i també es redactaven testaments en els que s’establien les darreres voluntats. Aquests contenien les disposicions de l’herència però també les deixes a esglésies, convents i santuaris, i les quantitats que pagaven pels funerals. Els testaments actuaven, doncs, d’instruments jurídics per guanyar també la salvació i com un passaport per al més enllà, tal com diu l’historiador francès Jacques Le Goff. Després de la defunció el notari acudia a les llars dels difunts per tal de fer inventari dels béns i que els marmessors –aquells que havien de fer complir la darrera voluntat del difunt- els poguessin repartir.

Comandes comercials com la que hem vist, creació de companyies mercantils, assegurances marítimes que intentaven aportar solucions a les adversitats dels negocis, lletres de canvi…, tot tipus de negocis jurídics que trobem avui en els arxius notarials i que demostren el paper jugat pels notaris en l’expansió comercial. També censals, violaris, establiments i sotsestabliments emfitèutics o capbreus, documents relacionats amb la terra i la condició dels pagesos, encara no únicament. O contractes d’aprenentatge, contractes de mercaders amb mestres per ensenyar lletra els fills, lloguers de llibres, contractes amb pintors o escultors per la realització de retaules… Tot passava pel notari. I això ens permet ara acudir a aquesta documentació i poder reconstruir la Història amb noms i cognoms, amb fets quotidians, amb maners de pensar sobre la vida, la mort i la transcendència; amb atuells de cuina, mobles, joies o llibres.

A la vista de totes aquestes dades podem pensar que anar a cal notari a l’Edat Mitjana era un fet habitual, però en cap cas hem de creure que era una cosa trivial; al contrari, els homes i dones dels segles medievals, quan anaven a cal notari sabien que hi anaven per tancar un negoci important i cabdal per les seves vides. La prova està en que en un sol llibre notarial que conté documents d’uns pocs anys hi trobem milers de referències, a vegades, dia per dia. Així succeeix amb el primer protocol notarial de Vic dels anys 1230-1233 en el que hi ha 3.308 contractes. Entre tots destaquen 815 instruments de deute o debitoris, referències de que algú  no va poder pagar al seu moment i ho va deixar a deure. Quan d’aquí a 100 anys s’accedirà a la documentació notarial generada l’any 2013 –la llei diu que ha de passar una centúria per poder consultar aquests documents- també hi haurà molts debitoris, poques hipoteques i vendes de pisos i alguna creació d’empresa. Serà el reflex del món que vivim, tal com ho són els llibres notarials medievals, espill del context en el que es van generar.

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. UB

IRCVM

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús