Arxiu del mes: octubre 2013

De castanyes, panellets, morts i fantasmes

dimarts, 29/10/2013

Quan anem pel carrer aquests dies, una olor ens recorda que som a la tardor: el de les castanyes torrades i els moniatos escalivats provinent de les casetes de castanyeres. Avui aquestes venedores ja no van vestides com fa anys, amb faldilles de sargil molt amples i folgades, amb davantal de cànem i llana i una caputxa blanca, molt llarga, al cap. Però tot i això ens recorden que a finals de mes, al pas d’octubre a novembre, és la castanyada.

En el calendari pagès, el pas d’octubre a novembre marca el final de la verema i l’inici de la collita de les olives. Era el moment en què s’encorralaven els animals després de la temporada estival, i es comptaven els dies per la matança del porc, que es feia als voltants de Sant Martí. El llunari del metge Bernat de Granollacs, de finals del segle XV, deia sobre el mes de novembre: «En aquest mes en la luna vella pots tresplantar qualsevol arbre que perda fulla e morgonar les serments [murgonar, colgar sarments perquè produeixin ceps nous]. E en la luna nova tresplantar ponçemers narongés. És temps dispost per curar qualsevol dolència de reuma. E si tendràs mal en les cames, és molt perillós. És molt segur lo sagnar e entrar en los banys» (segons l’edició impresa de 1513, editada a Barcelona per l’alemany Joan Rosembach i publicada en facsímil per Jordi Rubió).

D’on sorgeix, però, la tradició de menjar castanyes i els seus companys de viatge, els panellets? La castanyada era una tradició fortament arrelada a la Catalunya de finals del segle XVIII, com explicava el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre. Es menjaven castanyes, es rifaven lots de panellets als cafès i tot plegat anava regat amb vins dolços o de vi novell, que tot just s’havia acabat de posar a la bóta, després de la verema. Tot i això, és difícil fer retrocedir el costum de menjar castanyes, o almenys tenir-ne una constatació documental, a l’edat mitjana.

Els panellets, en canvi, tenen un precedent clar al segle XIV –i possiblement abans– en el massapà, que es feia amb una base d’ametlla picada i sucre a la qual s’afegien tot tipus de fruits i aromes. Avui en dia, aquest massapà, del qual es conserven receptes als receptaris medievals, s’ha convertit en els nostres panellets, “pervertint-lo” amb l’afegitó de la patata.

La castanyada es feia, abans més que ara, en memòria dels difunts de la família i tots els morts en general. Un costum que era reminiscència dels àpats funeraris de l’edat mitjana, els quals, al seu torn, feien referència als ritus pagans de record als difunts.

Però comencem pel començament, pels orígens de la celebració de Tots Sants. Ens hem de remuntar a l’antic calendari celta, que celebrava l’entrada de l’hivern, de la temporada de fred, el dia de l’anomenat Samhain, el primer de novembre –de fet, corresponia exactament a la vigília de l’1 i al dia 1 pròpiament dit–, que era alhora el primer dia de l’any. No es tractava d’una festivitat en honor a cap divinitat celta, sinó que incloïa tot l’espectre de forces no humanes. Es considerava que aquella nit i dia es produïa, més que en cap altre període de l’any, el trencament de les barreres entre allò humà i les forces sobrenaturals.

Per la seva banda, en la tradició cristiana i des del segle VII, es celebrava Tots Sants el 13 de maig. Però el segle IX, i potser per la força del Samhain a les illes britàniques, el papa Gregori IV va traslladar aquesta celebració a l’1 de novembre i, encara un parell de segles més tard, es va vincular Tots Sants a la celebració en record dels difunts. Fos com fos, als darrers segles medievals aquesta diada estava profundament vinculada al món dels morts, més que qualsevol altre dia de l’any. La gent visitava les tombes dels seus familiars i celebrava àpats als cementiris, en comunió amb els seus difunts. Al segle XIV, el dia d’Omnia Sanctorum es comprava cera i pa per a l’ofrena als morts («Ítem lo dia dels morts aguí II brandons ho ciris del cors de Jesucrist, cremaren» o «Ítem lo dia dels morts fiu pastar pa per ànima […] per IX sous de farina e dispís candeles per les offrertes» [segons els llibres de comptes de l’Almoina dels Pobres de la Seu de Barcelona]).

Dansa macabra de l'oratori dels Disciplinati, finals segle XV. Clusone (Bergamo, Itàlia)

També es relacionen amb aquesta data les danses de difunts. A banda de la vessant més popular, les danses de difunts van consistir en un gènere literari força estès per tota Europa els darrers segles de l’Edat Mitjana. Potser la seva representació més coneguda és la que féu Hans Holbein el Jove en una sèrie de gravats de principis del segle XVI. A finals del XV, l’historiador i humanista Pere Miquel Carbonell, que també va ser arxiver de l’Arxiu Reial i va ser autor, entre d’altres, les Cròniques d’Espanya i la Genealogia dels comtes-reis catalans, va escriure una Dansa de la mort, inspirada en la Danse macabre francesa. El manuscrit es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

A l’edat mitjana, doncs, la castanyada era, més que res, la festa dels morts, del retrobament amb els qui se n’havien anat d’aquest món, com a clara reminiscència d’aquell Samhain celta. En terres de tradició anglosaxona, va derivar en l’Allhallows Eve o, el que és el mateix, el conegut Halloween, molt desvirtuat actualment. El record dels difunts, transformat en una festa de disfresses de tardor. O potser, a la seva manera, les representacions de la Dansa de la mort també eren això, una mica?

 

Carme Muntaner i Alsina

ARDIT Cultures Medievals

El pal·li dels reis de la catedral de Tortosa. Les llums del Renaixement enfosqueixen l’origen d’una obra medieval.

dimarts, 15/10/2013

El 12 de gener de 1920 el Capítol de la Seu de Tortosa, a través de la nunciatura de Madrid, va demanar permís per vendre un frontal brodat de l’edat mitjana, permís que va ser concedit per la Santa Seu gairebé una dècada més tard, el 13 de juliol de 1929. El 12 d’agost del mateix any el bisbe Fèlix Bilbao n’autoritzava la venda per 50.000 pessetes, amb la condició que aquesta quantitat fos esmerçada a la catedral dertosense.

L’expedient –que es conserva a l’Arxiu Històric Diocesà– no inclou cap fotografia del brodat, però l’anomena «frontal de reyes» i, en conseqüència, l’obra es pot identificar sense cap mena de dubte amb un antipendi que té com a tema principal l’Epifania i que va ser publicat dues vegades a la dècada de 1910. En primer lloc, l’any 1916, a les pàgines de Vell i Nou, en el marc d’un article de Romà Jori titulat «Les adoracions» (p. 8-9), s’hi publica una fotografia de l’arxiu Mas; seguidament Fèlix Duran i Cañameras el va reproduir al número del 1918 del Boletín de la Sociedad de Atracción de Forasteros, en un text sobre la ciutat de Tortosa. Potser aquestes publicacions van cridar l’atenció dels compradors, fins ara indeterminats.

En aquest sentit, cal que ens plantegem la possibilitat que el marxant Lionel Harris, propietari de la «Spanish Art Gallery» de Londres, participés d’alguna manera en la transacció. Ho diem perquè Harris va ser el responsable de l’adquisició d’uns magnífics tapissos cinccentistes procedents de Tortosa que avui es conserven al Metropolitan Museum de Nova York, peces que van sortir de la ciutat catalana de l’Ebre cap al 1930, aproximadament al mateix moment que el brodat medieval. A més, alhora que el frontal apareixia publicat a la premsa el 1916, el marxant anglès estava fent un viatge pels «principals centres d’antiguitats» de Catalunya i València. Malauradament no es poden consultar les actes capitulars tortosines posteriors al 1920, que potser inclouen alguna referència sobre aquest assumpte; però des del 1918 els documents –que d’altra banda no són en absolut exhaustius– reflecteixen els problemes econòmics del Capítol i l’existència de persones interessades a comprar objectes artístics de l’Església.

Sigui com sigui, en el context tortosí l’interès pel frontal dels reis era antic. Les dues primeres històries de la ciutat que es van arribar a publicar, el 1627 (Historia de la Antigua Hibera, de Francesc Matorell) i el 1867 (Anales o Historia de Tortosa, de Daniel Fernández), en fan referència. I seguint una tradició que podem rastrejar com a mínim fins a l’inici del sis-cents la vinculaven a un promotor de prestigi, el bisbe i cardenal Ot de Montcada, que va comandar la diòcesi durant 58 anys, entre el 1415 i el 1473. De fet, aquests textos demostren la rellevància artística del frontal, en destacar-lo entre els altres objectes llegats a la Seu per aquest important eclesiàstic.

El que succeeix és que –en realitat– aquesta identificació és errònia. La relació entre obra i promotor, encara que proposada des d’antic, no se sustenta en cap document contemporani a la peça, sinó en el fet que «en cuatro diferentes partes se ve en este frontal el escudo de los Moncadas», com va escriure Duran i Cañameras. Efectivament, els escuts del frontal llueixen en el seu camper el que semblen vuit besants, l’heràldica tradicional d’aquest poderós llinatge. Però en la seva monumental Sigil·lografia catalana Ferran de Sagarra ens indica que el cardenal Montcada –d’acord amb la tendència a diferenciar les diverses branques familiars que hi va haver al segle XV– havia adoptat un escut de sis besants i, per tant, no podia haver encarregat una peça que en mostra vuit. En canvi, un altre membre del Capítol –bé que més humil– posseïa un escut de característiques similars al clàssic d’aquesta noble nissaga. Es tracta del sotscabiscol Ramon de Vilafranca, les armes del qual consistien en «VIII pesses de torteus» o «fogaces blanques», com diuen els documents tortosins. Aquests senyals, segons indica Martí de Riquer, es poden confondre fàcilment amb els besants, ja que tenen la mateixa forma i només en varia el color. Així ho van fer els canonges tortosins del final del segle XVI.

A part de la qüestió heràldica, altres factors porten a pensar que l’obra alienada el 1929 s’ha de relacionar amb aquest client. Sense vincular la troballa documental a l’obra coneguda per les fotografies, l’any 1999 Josep Eixarch va publicar el contracte d’un pal·li establert entre el sotscabiscol Vilafranca i Jaume Figueres, brodador «de casa de la senyora reina», concretament Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Aquests pactes notarials concorden plenament amb l’obra coneguda per fotografies: en la primera història el brodador havia de fer la ciutat de Jerusalem «d’on exiran los tres reys de orient, e tres rocins ab un vaylet que·lls tingue per les regnes, e tres camells, los quals menaven per atzembles, e una stela gran»; en la segona història una barraca gran i bella, «e dins la barracha haje a ésser la ymage de la Verge Maria ab lo Fillet en la falda, e a la una part sant Josep, al costat dret de la Verge Maria, e hun pesebre que y haje haver dues bèsties, ço és a saber, lo bou e l’ase»; i en la tercera història «hajen a ésser tres pastors, cascú en sa continença, ab aquell bestiar que necessari serà davant ells, e un àngell qui·ls anuncia la Nativitat, e ab lo bestiar un ca». En el brodat, tot i que no el va acabar Figueres, hi ha representats tots aquests elements fins al més mínim detall, inclòs el «ca» que vetlla pel bestiar dels pastors. A més, l’inventari del 1453 certifica l’existència d’un pal·li «istoriat ab la Maria e los tres reys ab los pastors, ab senyal de mossèn Vilafrancha».

Com hem dit, la confusió que portà a relacionar-lo amb el bisbe Montcada es degué produir al llarg del cinc-cents, perquè la descripció de les peces de la sotstresoreria redactada el 1561, en parlar d’un «pali davant altar de la història de la adoració dels reys», considera que la peça és molt rica, diu que està tota brodada i informa que fa servei a l’altar major, però no n’identifica el donant. En canvi, el següent inventari conegut fins al moment, escrit l’any 1602, ja atribueix el pal·li a la promoció d’Ot de Montcada.

Malauradament, d’aquesta peça esplèndida no se’n coneix ni la destinació ni el propietari.

 

Jacobo Vidal Franquet

IRCVM

Anar a cal notari a l’Edat Mitjana

dimarts, 8/10/2013

Quan Bernat Aragó, ciutadà de Barcelona, va acudir a casa del notari Bonanat Rimentol el dia 14 de juliol de 1351 va trobar una escrivania molt ben organitzada. En primer lloc sabem que hi treballaven alguns escrivents que ajudaven el notari. Aquest era notari de la ciutat de Barcelona per autoritat reial, i aquesta autoritat el facultava també per actuar en tots els territoris i jurisdicció del rei. Les notícies existents sobre el notari ens diuen que va treballar a Barcelona entre el 1348 i el 1371, unes dates que trobem en un llibre de testaments redactat per ell mateix.

Aquestes dades, moltes d’elles extretes de la documentació que va redactar el propi notari, ens porten a pensar en el funcionament del notariat a l’Edat Mitjana, quin paper jugaven els notaris, com treballaven i quina era la seva clientela. En primer lloc hem d’entendre que el notariat és una institució creada a Roma i que va tranformar-se, sempre en decadència, durant els segles altmedievals. Caldrà esperar a la fundació de l’Estudi General de Bolonya, l’any 1088, per recuperar el Dret romà i, de retruc, la institució notarial. A partir dels notaris bolonyesos es va crear una doctrina basada en el dret de Justinià que diu que el notari dóna fe pública dels contractes jurídics. I el notari ho pot fer perquè hi ha una autoritat pública –el rei, l’emperador o el papa- que li ha conferit aquesta potestat.

La feina del notari, redactar contractes entre persones privades, queda reflectida en els llibres notarials. A l’Alta Edat Mitjana les persones que redactaven contractes jurídics ho feien en pergamins que, un cop signats , eren lliurats als clients. Del pacte escrit no en quedava cap rastre; únicament el pergamí. A partir de la renovació jurídica de Bolonya, els notaris tenien l’obligació de redactar esborranys en fulls de paper que eren cosits en forma de llibre –el protocol notarial- i després escrivien el mateix contracte en un pergamí. Aquest era lliurat a la clientela. Ara sí que tenim rastre del procés de redacció d’aquestes actes. Per això gaudim d’una quantitat molt notable de protocols notarials conservats en els nostres arxius i que constitueixen el segon conjunt documental més important després de la documentació notarial dels arxius italians.

Tenim esbossada la figura del notari i de la seva documentació. Anem a la clientela. Qui anava a cal notari, per exemple, al segle XIV?. La notícia amb la que encetàvem aquest text ens parla d’un ciutadà de Barcelona que va anar a l’escrivania de Bonanat Rimentol perquè havia arribat a un acord  amb l’apotecari Jaume Asbert sobre 50 lliures que aquest havia rebut de l’esmentat Bernat Aragó. Resulta que Asbert havia anat a Alexandria i ara tocava repartir els beneficis que donaven les 50 lliures. Tot plegat pot resultar una mica complex per al lector del segle XXI, però hem de pensar que l’expansió econòmica baixmedieval no s’hagués pogut fer si no hi haguessin hagut inversions de capital en empreses, en comerç, en viatges per la Meditèrrania… I qui donava garantia jurídica a aquestes inversions, era el notari. Els clients de les escrivanies eren, doncs, mercaders; però no eren els únics. Per a fer una compra d’un bé immoble s’acudia al notari. Ja podia ser una casa, un hort, un pati o una feixa de terra, que el notari havia de garantir la transacció per escrit i amb la seva signatura. També si es compraven animals, com ara les mules per al transport o ovelles per als ramats; o es compraven esclaus, eines, llibres o joies. Tot passava pel notari, fins i tot si hom no podia pagar immediatament s’atorgava un instrument de deute en el que es marcaven els terminis en els que s’havien de lliures les diferents quantitats que completaven la compra-venda.

El testament, Paris, B.N., Ms. Français 4367, f. 46v. Stile du droit français, s. XV.

I no cal dir que també s’atorgaven pactes matrimonials en els que s’establien les condicions econòmiques de les noces; i també es redactaven testaments en els que s’establien les darreres voluntats. Aquests contenien les disposicions de l’herència però també les deixes a esglésies, convents i santuaris, i les quantitats que pagaven pels funerals. Els testaments actuaven, doncs, d’instruments jurídics per guanyar també la salvació i com un passaport per al més enllà, tal com diu l’historiador francès Jacques Le Goff. Després de la defunció el notari acudia a les llars dels difunts per tal de fer inventari dels béns i que els marmessors –aquells que havien de fer complir la darrera voluntat del difunt- els poguessin repartir.

Comandes comercials com la que hem vist, creació de companyies mercantils, assegurances marítimes que intentaven aportar solucions a les adversitats dels negocis, lletres de canvi…, tot tipus de negocis jurídics que trobem avui en els arxius notarials i que demostren el paper jugat pels notaris en l’expansió comercial. També censals, violaris, establiments i sotsestabliments emfitèutics o capbreus, documents relacionats amb la terra i la condició dels pagesos, encara no únicament. O contractes d’aprenentatge, contractes de mercaders amb mestres per ensenyar lletra els fills, lloguers de llibres, contractes amb pintors o escultors per la realització de retaules… Tot passava pel notari. I això ens permet ara acudir a aquesta documentació i poder reconstruir la Història amb noms i cognoms, amb fets quotidians, amb maners de pensar sobre la vida, la mort i la transcendència; amb atuells de cuina, mobles, joies o llibres.

A la vista de totes aquestes dades podem pensar que anar a cal notari a l’Edat Mitjana era un fet habitual, però en cap cas hem de creure que era una cosa trivial; al contrari, els homes i dones dels segles medievals, quan anaven a cal notari sabien que hi anaven per tancar un negoci important i cabdal per les seves vides. La prova està en que en un sol llibre notarial que conté documents d’uns pocs anys hi trobem milers de referències, a vegades, dia per dia. Així succeeix amb el primer protocol notarial de Vic dels anys 1230-1233 en el que hi ha 3.308 contractes. Entre tots destaquen 815 instruments de deute o debitoris, referències de que algú  no va poder pagar al seu moment i ho va deixar a deure. Quan d’aquí a 100 anys s’accedirà a la documentació notarial generada l’any 2013 –la llei diu que ha de passar una centúria per poder consultar aquests documents- també hi haurà molts debitoris, poques hipoteques i vendes de pisos i alguna creació d’empresa. Serà el reflex del món que vivim, tal com ho són els llibres notarials medievals, espill del context en el que es van generar.

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. UB

IRCVM

SVMMAR resulta beneficiós

dimarts, 1/10/2013

No resulta fàcil escriure un post per un Bloc com aquest sobre una revista especialitzada en el món medieval. No resulta fàcil perquè aquest Bloc compta amb aportacions imaginatives i engrescadores de temes molt diversos i sempre atractius.

Com a editora de la revista us diria que tirar endavant una publicació semestral, especialitzada en els estudis sobre l’Edat Mitjana, en format electrònic i adaptada als estàndards de qualitat científica de nivell internacional, està resultant una tasca d’allò més engrescadora i apassionant.

D’acord amb la filosofia del Màster de Cultures Medievals que s’imparteix a la UB i amb la de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), la revista entén l’estudi de la medievalitat com la SVMMA de diverses disciplines del coneixement humanístic. Dins la nostra revista hi tenen lloc articles de Filologia, Filosofia, Història, Història de l’Art, Arxivística, Paleografia, Arqueologia, Dret, Economia… en definitiva de qualsevol àmbit del coneixement que incideixi en aquests segles de la nostra Història que definitivament ja ningú pot considerar com a foscos i tenebrosos.

SVMMA – Revista de Cultures Medievals té tres grans virtuts: en primer lloc el seu format digital que facilita l’accés als textos de forma ràpida i directa, en segon lloc la seva condició de gratuïtat i en tercer lloc la seva versió íntegra en la llengua original de l’autor i en anglès. Aquesta iniciativa ha estat possible pel suport incondicional de l’IRCVM que té, com a política central de la seva activitat, la internacionalització del saber i ha apostat per la traducció a l’anglès de tots els textos que es publiquen sense cap cost pels seus autors.

Un equip d’una trentena de persones, entre membres del consell assessor, consell de direcció i consell de redacció, equip tècnic de traducció i maquetació, avaluadors i col·laboradors ocasionals, amb el suport indispensable del CRAI de la UB que ens ha facilitat la plataforma digital OJS específica per a les publicacions periòdiques en Open Acces, fan possible que la revista surti cada sis mesos, a la primavera i la tardor. La revista la podeu trobar en el fons RCUB (Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona) i es publica amb llicència Creative Commons, per  la qual es reconeixen els drets d’autor al temps que en permet l’ús i difusió sense límit.

L’Editorial, els Articles d’autors diversos, les Ressenyes de llibres que considerem interessants, la Tribuna com a espai flexible on expressar opinions, el Dossier pels números monogràfics, la Biblioteca amb les obres i tesis doctorals dels membres de l’IRCVM i les Notícies sobre l’activitat de l’Institut configuren les diferents seccions de la revista. Amb aquesta estructura oferim la possibilitat de publicar a qualsevol medievalista al temps que utilitzem la revista com a eina de difusió de la tasca desenvolupada pels membres del nostre institut.

Tot pensat per SVMMAR i no dividir, per propiciar la difusió del coneixement, per apropar els medievalistes d’arreu, per oferir a tothom el fruit de la nostra recerca, per apostar per la cultura com la única eina que ens permetrà superar les dificultats individuals i col·lectives.

Us convidem, doncs, a entrar a la revista, a subscriure-us per facilitar-nos saber l’impacte i la difusió que estem tenint, a llegir els articles que més us agradin, a enviar-nos articles amb els resultats de la vostra recerca i a enviar-nos els comentaris que us semblin oportuns, opinions, respostes a articles publicats, suggeriments…

En definitiva, us demanem que ens ajudeu a que la nostra revista, sorgida de l’àmbit acadèmic català, creixi i arribi a ser una revista d’impacte internacional, coneguda i reconeguda i que ben aviat es pugui convertir en un referent del medievalisme.

Gràcies a tots per SVMMAR.

Marta Sancho

Editora de SVMMA-Revista de Cultures Medievals

IRCVM