Arxiu del dimarts, 10/09/2013

L’àvia desconeguda de Jaume I: la dama de Bizanci

dimarts, 10/09/2013

En els primers capítols del Llibre dels Fets, Jaume I presenta la història dels seus orígens familiars i del seu naixement mirant d’emfasitzar els trets que auguraven la seva grandesa posterior. 

Llibre dels feits del rei en Jacme, ms. 10121, Madrid, Biblioteca Nacional de España, fol. 2, segle XIII

No era un tasca fàcil, perquè com és ben sabut, la seva arribada a tron havia estat un fet molt atzarós. En l’època en què el van concebre, a la primavera de 1207, els seus pares, el rei Pere el Catòlic d’Aragó i Maria de Montpeller, vivien de fet separats i tenien, fins i tot, entaulat un procés d’anul·lació matrimonial davant de la Santa Seu. Quan el Conqueridor va néixer, la nit de la Candelera de 1208, el desacord entre els esposos es va fer evident en el mateix fet d’anomenar el nadó. Mentre el pare li donava el seu propi nom, Pere, la mare organitzava un ritual, com explica el rei mateix a la crònica, per triar el d’un dels apòstols, el d’aquell el ciri del qual cremés durant més temps. Així fou que el nom de Jaume esdevingué patrimoni de la Casa de Barcelona. El naixement del seu primer fill baró no apaivagà l’enemistat del comte-rei envers la muller. Ben al contrari: per iniciativa seva, les autoritats eclesiàstiques van reprendre formalment al començament de 1210 el procés de nul·litat, que havia quedat momentàniament interromput per l’assassinat del seu instructor, el legat pontifici Pere de Castelnau, el gener de 1208. L’afer judicial es perllongà durant tres anys, amb enquestes oficials de testimonis i presentacions de proves de qualitat dubtosa, fins que el 19 de gener de 1213, el papa Innocenci III dictaminà, finalment, que el matrimoni era legal i ordenà al rei Pere que cridés al seu costat Maria com a consort legítima. La reina, tanmateix, no va arribar a gaudir de la seva victòria, perquè la mort la sorprengué, tres mesos després, a Roma, on havia anat a presentar en persona la seva causa davant del pontífex. En la seva obra, el fill registra amb emoció que la tomba de la mare era a la Basílica de Sant Pere, on la visitaven els pelegrins devots per causa dels miracles que se’n feien. Tampoc no va tenir temps el rei Pere de fruir de la seva recuperada llibertat. El dia 13 de setembre següent, ara fa exactament 800 anys, va perdre la vida en el camp de batalla de Muret lluitant contra els croats comandats per Simó de Montfort. D’aquesta manera, en l’espai de mig any, el petit Jaume, que aleshores només comptava 5 anys, va perdre mare i pare, tot començant el seu regnat sota circumstàncies molt complicades. No resulta pas difícil d’entendre la incomoditat que aquests episodis lamentables li produïen i que es reflecteix en les seves memòries.

A l’hora d’abordar aquesta etapa decisiva de la seva vida, el rei decideix acolorir-la amb un relat sorprenent sobre un episodi de la vida del seu avi el rei Alfons el Trobador. Segons ell, el primer comte-rei s’havia compromès en matrimoni amb una filla de l’emperador bizantí Manuel I Comnè (1143-1180), però quan aquest sobirà ja havia enviat la donzella per mar cap a Occident, Alfons s’ho repensà i preferí casar-se amb la infanta Sança de Castella, amb la qual havia nuat prèviament un altre compromís. Traïda i abandonada per Alfons, la princesa de Bizanci s’havia unit, finalment, amb el poderós baró occità Guillem VIII de Montpeller, que havia obtingut la seva mà per mitjà de pressions i amb una promesa: que el fill o filla que nasqués de la seva unió heretaria sense discussió la senyoria montpellerina. L’únic fruit d’aquesta parella havia estat una noia, Maria, que fou motiu de discòrdia, tal com ho registra el rei mateix a la crònica, entre els seus pares. A desgrat del compromís contret, Guillem VIII, efectivament, desitjava un hereu mascle i amb l’objectiu d’engendrar-lo repudià la princesa bizantina, que ja no podia o no volia donar-li més fills, i prengué com a esposa una dama d’origen castellà, Dona Agnès, que en l’espai de 14 anys li donà 6 barons i 2 femelles. El papa Innocenci III, tanmateix, es negà l’any 1202 a legitimar aquesta prole nascuda d’una unió bígama i fou així que Maria, la filla de la bizantina i inicialment desheretada, esdevingué, finalment, l’únic plançó legítim de Guillem VIII i es convertí en senyora efectiva de Montpeller el 1204. Aquesta possessió fou, precisament, la raó que va moure el rei Pere d’Aragó a casar-se amb ella, perquè, en paraules de Bernat Desclot, al rei li abellia Montpeller i planejava, tal com va fer tot seguit, convertir-lo en un domini seu directe. En el seu relat, tanmateix, Jaume I no entra en aquest aspecte sòrdid de la voluntat del seu pare, ans presenta la unió de Pere i Maria com un esdeveniment miraculós volgut per Déu. Gràcies a ella, en efecte, la traïció d’Alfons a la princesa quedà esmenada i l’aliança prevista de l’Imperi bizantí amb la Casa de Barcelona acabà acomplint-se. La dama bizantina que era destinada a ser la seva àvia paterna, com a muller del Trobador i mare eventual del rei Pere, va ser, finalment, la seva àvia materna com a mare de Maria de Montpeller. Per mediació seva, per tant, fluïa, en primer lloc, en les venes del Conqueridor la sang de Manuel Comnè, “el millor dels cristians”, i, en segon lloc, també li arribava com a herència Montpeller, que en l’època d’escriptura del Llibre dels Fets era, pràcticament, l’única possessió occitana de la Corona d’Aragó. Amb aquesta exaltació dels seus orígens imperials i dels seus drets inequívocs a la Senyoria on havia nascut, el reial cronista podia donar per ben justificada la trista història matrimonial dels seus pares.

Aquest relat és una joia narrativa, que troba confirmació en razós i vides trobadoresques del començament del segle XIII, però conté una quantitat alarmant d’errors històrics. A través d’una font contemporània negligida durant molt temps, els Annals Pisans de Bernardo Maragone, sabem, primerament, que la princesa bizantina no era filla de l’emperador Manuel, sinó una de les seves nebodes, una dada que ja havia recollit, d’altra banda, l’historiador tolosà Guillem de Puig Llorenç a la seva Historia Albigensium i que s’adiu, a més, perfectament amb les nostres notícies sobre la família imperial grega. Entre els especialistes en els Comnens, existeix, en efecte, el consens d’identificar el pare de la noia amb el sebastrocràtor Isaac, el germà gran de Manuel I, per bé que no n’existeixi una certesa absoluta. Encara hi ha, però, un error més greu en la crònica: el promès frustrat no fou, en realitat, el rei Alfons, sinó el seu germà menor, el comte Ramon Berenguer IV de Provença. L’episodi, a més, no data de 1174, any en el qual ens obligava a localitzar-lo el matrimoni del Trobador amb Sança de Castella, sinó de 1178, en un context polític absolutament distint. L’única dada certa és que la bizantina, el nom de la qual era Eudòcia, acabà casada amb Guillem VIII de Montpeller en lloc del príncep barceloní que li havia estat promès. La raó per la qual Jaume I va triar explicar en el seu llibre, en comptes de la veritat, una versió de la història que derivava de les fantasies dels joglars és un misteri difícil de resoldre. Potser no tenia informació del tot certa sobre el fet o tal va vegada va preferir potenciar l’aspecte de solució providencial que el matrimoni dels seus pares aportava a l’episodi.

La seva elecció ens ha privat de conèixer durant molt temps les autèntiques dimensions d’un episodi de la política internacional de la incipient Corona d’Aragó, descrit amb detall en el llibre que tot just acabo de publicar, La dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I. En qualsevol cas, en aquestes dates en què commemorem els 800 anys del començament del seu regnat, paga la pena de recordar que Jaume I esdevingué rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller gràcies a la tenacitat de la seva àvia i de la seva mare d’estirp bizantina. Si Eudòcia Comnena hagués acceptat resignadament el seu repudi, Maria no hauria estat senyora de Montpeller i Pere d’Aragó no l’hauria pres mai com a muller. Si la reina, finalment, no hagués obtingut del papa el reconeixement de la validesa del seu matrimoni, Jaume hauria estat declarat bastard i no hauria pogut heretar els dominis dels seus avantpassats. No és gens estrany, doncs, que en el seu llibre blasmi ambiguament el seu pare i el seu avi i recordi, en canvi, amb emoció l’àvia i la mare que el van fer monarca.

Ernest Marcos Hierro

IRCVM-Universitat de Barcelona

[Si esteu interessat a veure tot el Llibre dels Fets de la Biblioteca Nacional de España, podeu accedir-hi fent clic aquí.]