Arxiu del mes: setembre 2013

De santa Eulàlia a la Mercè: una llegenda mercedària

dilluns, 23/09/2013

Diu la llegenda que, vers la segona dècada del segle XIII, un home de nom Pere Nolasc, conegut a la ciutat de Barcelona per les seves activitats en favor de la redempció de captius, va tenir una visió i va experimentar una revelació interior. Arran d’aquesta experiència extraordinària, i amb el suport del rei Jaume I i del seu capellà, el futur dominicà Ramon de Penyafort, (després que ambdós haguessin tingut la mateixa experiència visionària), fundà, el 10 d’agost de 1218, l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, durant el curs d’una cerimònia a la catedral de Barcelona, davant del bisbe i dels Consellers de la ciutat.

Sepulcre de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, s. XIV

Avui sabem que aquesta llegenda és l’elaboració tardana, ja al segle XV i en forma de “mite dels origens”, de la història del naixement d’un ordre caritatiu a la ciutat de Barcelona durant la primera meitat del segle XIII sota el patronat de santa Eulàlia. La realitat però, s’assembla a la de molts moviments espirituals de l’edat mitjana, al darrere de la fundació, femenina o masculina, dels quals, trobem l’existència de comunitats anteriors i informals, de vegades molt petites, o fins i tot simplement el desig de portar una vida diferent compartit per una, dues o més persones, no sempre visibles a les fonts. Només posteriorment, amb la transformació d’aquestes comunitats en veritables institucions de signe divers (beguinatges, branques terceres d’un ordre, ordres caritatius o convents mendicants), aquestes figures primitives apareixen, de vegades més s’intueixen que es visibilitzen, entre les boires, sempre un tant mítiques, de la història del començament.

Segons ha mostrat Brodman, qui ha estudiat magníficament allò que ell mateix anomena la “faula” mercedària, des de la perspectiva històrica del segle XIII, la llegenda fundacional de la Mercè i la cerimònia catredalícia de 1218 cau pel seu propi pes si s’analitza la documentació referent a les primeres activitats de Pere Nolasc. Des del punt de vista cronològic, no hi ha documentació fiable anterior a 1230, quan, pel que sembla, en el marc de l’ofensiva contra les Balears, trobem “fra Pere” recaptant almoines per a l’alliberament dels captius. Des del punt de vista dels continguts, no sembla que es pugui demostrar cap contacte el 1218 entre Jaume I, un nen de deu anys aleshores, Ramon de Penyafort, que encara no havia entrat a l’ordre dominicà, i el laic Pere Nolasc. D’altra banda, quan el rei Jaume, bastant després, prestà atenció a aquest acaptador d’almoines i a la seva comunitat, ho feu sense excessiu èmfasi i amb menys generositat que la que mostrava amb altres ordres, atorgant-li només algunes terres i protecció als seus viatges de redempció. Així doncs, sembla clar que la cerimònia a la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia de 1218 es mou exclussivament al terreny del mite i es correspon amb els origens volguts per a l’ordre en una etapa posterior.

Planta del convent de la Mercè (1858), Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona

Els veritables origens de la primera comunitat mercedària ens apropen de manera molt més directa a l’ambient espiritual de la ciutat a començaments del segle XIII i al nou protagonisme de laiques i laics als moviments religiosos. Un fet que, sabem, va ser acollit per l’Església a tot l’Occident com una novetat sorprenent, en general vista de forma posistiva, i només sota sospita de manera progressiva, amb la imposició final de diversos processos d’institucionalització i control. El 1230, la data del primer document fiable segons Brodman, “frater Petrus” (Pere Nolasc) rebia en un testament 100 sous per al rescat de captius i el 1231, Ramon Rovira li pagava la meitat del promès en aquell testament tot referint-se a ell com “questor et custos helemosinarum captivorum”; el 1233 li van ser cedides terres a Mallorca al seu soci fra Juan de Laes; el 1234 Pere es anomenat commendator hospitalis captivorum Barchinona i dirigeix ja en aquesta data, l’hospital que ha construït Ramon de Plegamans per a ell i els seus frares enllà de la muralla de mar. El fet que el fundador de la Mercè sigui anomenat “frare” l’any 1230, “acaptador d’almoina” l’any següent i que a la seva comunitat se li lliurin terres a Mallorca el 1233, indica que d’alguna manera formava part, ja aleshores, d’una germandat religiosa dedicada a la redempció dels captius. És gairebé segur que aquesta germandat hauria donat les seves primeres passes a l’època de la campanya de Jaume I contra Mallorca el 1229, i hauria continuat activa com a comunitat informal durant els anys següents, cobrant prou força com perquè, en reconeixement de la seva tasca redemptora, li fossin cedides terres a Barcelona, Girona i Mallorca per part de diverses persones, entre d’altres, un hospital a Barcelona que esdevindria amb el temps la casa mare. El 1235, la germandat va ser reconeguda pel papa com a comunitat de frares, a la qual va atorgar la regla de sant Agustí en una butlla que esmenta l’hospital de Barcelona com “Casa de Santa Eulàlia”. És d’aquí que l’ordre rebé el seu nom i el seu patronatge originals: els frares de la Casa de Santa Eulàlia de Barcelona de l’Almoina(Mercè) dels Captius, subratllant el prestigi del qual gaudia a la Barcelona del segle XIII la santa de la catedral. Tot i així, al llarg del seu primer segle d’existència, les denominacions més comunes per les quals serà coneguda la fundació de Pere Nolasc seran: “Ordre dels captius”, “Frares de l’almoina (o de la Mercè)” i “Ordre de Santa Maria de l’Almoina (o de la Mercè)”. És precisament aquesta darrera denominació la que ens fa conèixer la segona i definitiva patrona de l’ordre: la Verge de la Mercè.

Fins a quin punt podem suposar que Pere, i potser algun company seu, duien a terme les seves activitats a la ciutat de Barcelona abans de 1230 (1229)? Res permet d’afirmar-ho, però sí sabem que, en molts casos, les activitats caritatives dels laics immersos en l’esperit pauperístic de les ciutats de principis del segle XIII només es fan progressivament visibles pels historiadors a mesura que, d’una manera o d’una altra, prenen forma institucional, i no és impossible que el vel de l’hagiografia i el mite amagui i ensenyi, alhora que falseja, una realitat de finals de la segona dècada del segle XIII, que acaba per esmunyir-se per les esquerdes de la construcció de la “faula”. És per aquest motiu que no podem descartar plenament l’existència a la ciutat, durant els anys vint del segle, de l’activitat redemptora, o simplement caritativa, de laics implicats individualment en tasques solidàries, i entre ells, tal vegada, Pere Nolasc. Tanmateix, sabem del cert que a partir de 1230 aquests “redemptors” formaven part d’una comunitat informal i que, a partir de 1235 s’institucionalitzaren ràpidament en forma d’ordre caritatiu, tot clericalitzant-se progressivament al llarg de la segona meitat del segle XIII, la qual cosa es traduí en un profund conflicte intern a cavall dels segles XIII i XIV; també sabem que, ja al XIV, l’ordre va començar a despertar l’interès del poder, sempre amatent a penetrar els moviments que esdevenen populars.

No és casual que sigui en ple segle XIV que haguem de situar l’elaboració de la llegenda fundacional de l’ordre per part de la corona, durant els regnats de Jaume II (1291-1327) i, sobretot, de Pere III (1336-1387). La llegenda comença a dibuixar-se als documents de 1309 i 1310 en els quals el rei Jaume II diu que l’ordre “fou iniciat pels seus predecessors”, o que el seu avi, el rei Jaume I, “establí l’ordre de la mercè dels captius”. Per la seva banda, Pere III anà molt més lluny, el seu programa polític passava no només per reforçar l’ordre de la Mercè davant de l’ordre redemptor dels trinitaris, sinó per equiparar-lo en privilegis als ordres mendicants i, especialment, per situar homes de la seva confiança al capdavant de les comendes i per reclutar agents reials (capellans reials, consellers, etc…) entre les files dels mercedaris. Al cor d’aquesta estratègia política es troba, així, el discurs d’una relació privilegiada entre la dinastia catalano-aragonesa i l’Ordre de Santa Maria de la Mercè, que neix de manera definitiva en situar la seva fundació reial el 1218.

Blanca Garí

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

 

L’àvia desconeguda de Jaume I: la dama de Bizanci

dimarts, 10/09/2013

En els primers capítols del Llibre dels Fets, Jaume I presenta la història dels seus orígens familiars i del seu naixement mirant d’emfasitzar els trets que auguraven la seva grandesa posterior. 

Llibre dels feits del rei en Jacme, ms. 10121, Madrid, Biblioteca Nacional de España, fol. 2, segle XIII

No era un tasca fàcil, perquè com és ben sabut, la seva arribada a tron havia estat un fet molt atzarós. En l’època en què el van concebre, a la primavera de 1207, els seus pares, el rei Pere el Catòlic d’Aragó i Maria de Montpeller, vivien de fet separats i tenien, fins i tot, entaulat un procés d’anul·lació matrimonial davant de la Santa Seu. Quan el Conqueridor va néixer, la nit de la Candelera de 1208, el desacord entre els esposos es va fer evident en el mateix fet d’anomenar el nadó. Mentre el pare li donava el seu propi nom, Pere, la mare organitzava un ritual, com explica el rei mateix a la crònica, per triar el d’un dels apòstols, el d’aquell el ciri del qual cremés durant més temps. Així fou que el nom de Jaume esdevingué patrimoni de la Casa de Barcelona. El naixement del seu primer fill baró no apaivagà l’enemistat del comte-rei envers la muller. Ben al contrari: per iniciativa seva, les autoritats eclesiàstiques van reprendre formalment al començament de 1210 el procés de nul·litat, que havia quedat momentàniament interromput per l’assassinat del seu instructor, el legat pontifici Pere de Castelnau, el gener de 1208. L’afer judicial es perllongà durant tres anys, amb enquestes oficials de testimonis i presentacions de proves de qualitat dubtosa, fins que el 19 de gener de 1213, el papa Innocenci III dictaminà, finalment, que el matrimoni era legal i ordenà al rei Pere que cridés al seu costat Maria com a consort legítima. La reina, tanmateix, no va arribar a gaudir de la seva victòria, perquè la mort la sorprengué, tres mesos després, a Roma, on havia anat a presentar en persona la seva causa davant del pontífex. En la seva obra, el fill registra amb emoció que la tomba de la mare era a la Basílica de Sant Pere, on la visitaven els pelegrins devots per causa dels miracles que se’n feien. Tampoc no va tenir temps el rei Pere de fruir de la seva recuperada llibertat. El dia 13 de setembre següent, ara fa exactament 800 anys, va perdre la vida en el camp de batalla de Muret lluitant contra els croats comandats per Simó de Montfort. D’aquesta manera, en l’espai de mig any, el petit Jaume, que aleshores només comptava 5 anys, va perdre mare i pare, tot començant el seu regnat sota circumstàncies molt complicades. No resulta pas difícil d’entendre la incomoditat que aquests episodis lamentables li produïen i que es reflecteix en les seves memòries.

A l’hora d’abordar aquesta etapa decisiva de la seva vida, el rei decideix acolorir-la amb un relat sorprenent sobre un episodi de la vida del seu avi el rei Alfons el Trobador. Segons ell, el primer comte-rei s’havia compromès en matrimoni amb una filla de l’emperador bizantí Manuel I Comnè (1143-1180), però quan aquest sobirà ja havia enviat la donzella per mar cap a Occident, Alfons s’ho repensà i preferí casar-se amb la infanta Sança de Castella, amb la qual havia nuat prèviament un altre compromís. Traïda i abandonada per Alfons, la princesa de Bizanci s’havia unit, finalment, amb el poderós baró occità Guillem VIII de Montpeller, que havia obtingut la seva mà per mitjà de pressions i amb una promesa: que el fill o filla que nasqués de la seva unió heretaria sense discussió la senyoria montpellerina. L’únic fruit d’aquesta parella havia estat una noia, Maria, que fou motiu de discòrdia, tal com ho registra el rei mateix a la crònica, entre els seus pares. A desgrat del compromís contret, Guillem VIII, efectivament, desitjava un hereu mascle i amb l’objectiu d’engendrar-lo repudià la princesa bizantina, que ja no podia o no volia donar-li més fills, i prengué com a esposa una dama d’origen castellà, Dona Agnès, que en l’espai de 14 anys li donà 6 barons i 2 femelles. El papa Innocenci III, tanmateix, es negà l’any 1202 a legitimar aquesta prole nascuda d’una unió bígama i fou així que Maria, la filla de la bizantina i inicialment desheretada, esdevingué, finalment, l’únic plançó legítim de Guillem VIII i es convertí en senyora efectiva de Montpeller el 1204. Aquesta possessió fou, precisament, la raó que va moure el rei Pere d’Aragó a casar-se amb ella, perquè, en paraules de Bernat Desclot, al rei li abellia Montpeller i planejava, tal com va fer tot seguit, convertir-lo en un domini seu directe. En el seu relat, tanmateix, Jaume I no entra en aquest aspecte sòrdid de la voluntat del seu pare, ans presenta la unió de Pere i Maria com un esdeveniment miraculós volgut per Déu. Gràcies a ella, en efecte, la traïció d’Alfons a la princesa quedà esmenada i l’aliança prevista de l’Imperi bizantí amb la Casa de Barcelona acabà acomplint-se. La dama bizantina que era destinada a ser la seva àvia paterna, com a muller del Trobador i mare eventual del rei Pere, va ser, finalment, la seva àvia materna com a mare de Maria de Montpeller. Per mediació seva, per tant, fluïa, en primer lloc, en les venes del Conqueridor la sang de Manuel Comnè, “el millor dels cristians”, i, en segon lloc, també li arribava com a herència Montpeller, que en l’època d’escriptura del Llibre dels Fets era, pràcticament, l’única possessió occitana de la Corona d’Aragó. Amb aquesta exaltació dels seus orígens imperials i dels seus drets inequívocs a la Senyoria on havia nascut, el reial cronista podia donar per ben justificada la trista història matrimonial dels seus pares.

Aquest relat és una joia narrativa, que troba confirmació en razós i vides trobadoresques del començament del segle XIII, però conté una quantitat alarmant d’errors històrics. A través d’una font contemporània negligida durant molt temps, els Annals Pisans de Bernardo Maragone, sabem, primerament, que la princesa bizantina no era filla de l’emperador Manuel, sinó una de les seves nebodes, una dada que ja havia recollit, d’altra banda, l’historiador tolosà Guillem de Puig Llorenç a la seva Historia Albigensium i que s’adiu, a més, perfectament amb les nostres notícies sobre la família imperial grega. Entre els especialistes en els Comnens, existeix, en efecte, el consens d’identificar el pare de la noia amb el sebastrocràtor Isaac, el germà gran de Manuel I, per bé que no n’existeixi una certesa absoluta. Encara hi ha, però, un error més greu en la crònica: el promès frustrat no fou, en realitat, el rei Alfons, sinó el seu germà menor, el comte Ramon Berenguer IV de Provença. L’episodi, a més, no data de 1174, any en el qual ens obligava a localitzar-lo el matrimoni del Trobador amb Sança de Castella, sinó de 1178, en un context polític absolutament distint. L’única dada certa és que la bizantina, el nom de la qual era Eudòcia, acabà casada amb Guillem VIII de Montpeller en lloc del príncep barceloní que li havia estat promès. La raó per la qual Jaume I va triar explicar en el seu llibre, en comptes de la veritat, una versió de la història que derivava de les fantasies dels joglars és un misteri difícil de resoldre. Potser no tenia informació del tot certa sobre el fet o tal va vegada va preferir potenciar l’aspecte de solució providencial que el matrimoni dels seus pares aportava a l’episodi.

La seva elecció ens ha privat de conèixer durant molt temps les autèntiques dimensions d’un episodi de la política internacional de la incipient Corona d’Aragó, descrit amb detall en el llibre que tot just acabo de publicar, La dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I. En qualsevol cas, en aquestes dates en què commemorem els 800 anys del començament del seu regnat, paga la pena de recordar que Jaume I esdevingué rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller gràcies a la tenacitat de la seva àvia i de la seva mare d’estirp bizantina. Si Eudòcia Comnena hagués acceptat resignadament el seu repudi, Maria no hauria estat senyora de Montpeller i Pere d’Aragó no l’hauria pres mai com a muller. Si la reina, finalment, no hagués obtingut del papa el reconeixement de la validesa del seu matrimoni, Jaume hauria estat declarat bastard i no hauria pogut heretar els dominis dels seus avantpassats. No és gens estrany, doncs, que en el seu llibre blasmi ambiguament el seu pare i el seu avi i recordi, en canvi, amb emoció l’àvia i la mare que el van fer monarca.

Ernest Marcos Hierro

IRCVM-Universitat de Barcelona

[Si esteu interessat a veure tot el Llibre dels Fets de la Biblioteca Nacional de España, podeu accedir-hi fent clic aquí.]

Dues dones exemplars i la literatura catalana: Griselda i Ghismonda (i part 2)

dilluns, 2/09/2013

Amb la seva Griseldis, traducció al llatí de l’última novel·la del Decameró, Petrarca va fundar una tradició. Com ja recordava al darrer post, l’epístola que conté aquesta traducció (la tercera de l’últim llibre del recull d’epístoles de la vellesa o Seniles) és la base de la fortuna europea de Boccaccio. I això malgrat les intencions de Petrarca. En un congrés recent, Giancarlo Alfano, curador amb Amedeo Quondam i Maurizio Fiorilla d’una nova edició del Decameró*, defineix la traducció llatina de la Griselda com una operació de sabotatge. Sabotatge en part reeixit, diria. Abans de res, els primers lectors de la novel·la de la pacient Griselda la van llegir en el llatí de Petrarca i no en l’italià (o florentí) de Boccaccio. No només això. La mateixa interpretació de la història va ser filtrada per Petrarca. Més enllà del que realment volia dir Boccaccio – o Dioneo a través seu –, la lectura que es va fer de la fabula de Griselda durant els primers cinquanta anys després de la mort de l’autor, va ser la d’un exemplum moral o religiós. Així la va entendre Philippe de Mézières, que va incloure la seva versió de la història dins d’un Traité sobre el matrimoni. Així la varen rebre Chaucer i Metge, que al mateix temps van saber reinterpretar-ne l’esperit gràcies al seu geni.

El 1439, Leonardo Bruni, el gran humanista, va traduir al llatí la primera història de la quarta jornada, la novel·la de Ghismonda i Tancredi. En paraules tretes del pròleg a la seva versió de la novel·la, Bruni declara “traduir aquesta [novel·la del Decameró] induït sobretot per una raó decisiva: perquè havia sabut que l’il·lustríssim Francesc Petrarca havia traduït una altra novel·la d’aquell mateix llibre, és a dir el conte del Marquès de Monferrato.” Bruni aporta un argument d’autoritat a la seva traducció d’una de les novel·les del Decameró: com Petrarca havia traduït la Griselda al llatí, així ell traduirà la Ghismonda a la llengua de la romanitat.

També en el cas d’aquesta versió de Bruni, el llatí va ser un pont entre l’italià i les llengües vernaculars. Per aquesta via la novel·la de Ghismonda i Tancredi va tenir una gran fortuna literària. Se’n van fer moltes traduccions: al francès, a l’anglès, a l’alemany. No varen faltar, és clar, adaptacions, reescriptures, transposicions. En primer lloc, des de la prosa narrativa al teatre, i en particular al drama tràgic barroc. A Itàlia trobem, per exemple, La Gismonda de Girolamo Razzi, els Tancredi de Federico Asinari, Pomponio Torelli i Ridolfo Capeggi, o encara, únic drama que porta el nom de l’amant de Ghismonda, Il Guiscardo de Silvestro Bianchi. Arreu d’Europa trobem drames tan nombrosos com (quasi) desconeguts. A Alemanya, per exemple, al segle XVI, Hans Sachs va publicar la seva Ein klägliche Tragedi dess Fürsten Concreti (i. e. Tancredi). A Anglaterra, entre altres versions, trobem, al 1783, el drama The Father’s Revenge de Frederik Howard. Finalment, com va mostrar Vittore Branca, hi ha un nombre considerable d’interpretacions pictòriques inspirades a la novel·la, com passa molt sovint amb el Decameró.

La novel·la de Ghismonda obre la quarta jornada. Sota el regiment de Filostrato, s’hi narren històries d’amors infeliços, amb final tràgic. I ‘tràgic’, faci’s atenció, no significa aquí només una història que s’acaba malament. És també un terme tècnic de la retòrica dels segles XIII i XIV. Tràgic significa d’estil alt i fa referència a una manera de composició que contempla la cuidada – i per tant limitada – tria d’arguments, de formes i material lingüístic. En això l’estil tràgic s’oposa al còmic, el més baix i també el més obert. El Decameró – com la Comedía de Dante – és una obra còmica perquè la matèria de les novel·les cobreix tot l’espectre del què és humà: de la llàgrima pietosa a la riallada esperpèntica. És important aquest detall perquè el gust dels primers lectors del Decameró es va formar a partir de la sensibilitat de Petrarca, el qual, al seu torn, com es veu en la carta senil esmentada en relació a la Griseldis, circumscrivia el seu interès a les històries tràgiques: pia et gravia. I no serà casualitat si novel·les tràgiques com la de Ghismonda i Tancredi s’han deixat adaptar tan fàcilment als dictàmens del drama modern.

L’argument de la història. Ghismoda, filla de Tancredi, príncep de Salern, és un exemple de bellesa física, moral i intel·lectual. Tancredi, pare de Ghismonda, adora la filla fins a l’extrem. És un amor, el seu, molt possessiu, dels que maten. Literalment. Tancredi no es vol despendre de la filla de cap de les maneres. Quan, ben a contracor, l’acaba casant amb un fill del duc de Càpua, gràcies al fet desgraciat que Ghismonda es queda vídua molt aviat, el pare és felicíssim de poder-la acollir un altre cop a casa seva. Tancredi no fa mostra de voler buscar-li un nou marit, ni ella, Ghismonda, gosa demanar-li, per vergonya, de tornar-se a casar. Solució: Ghismonda es busca un amant secret. Amb astúcia (malizia, diu Boccaccio), Ghismonda troba la manera de començar una apassionada relació amb un jove valletto de la cort del pare. Es diu Guiscardo, i és jove, ben plantat, virtuós. També és pobre. Segons les convencions de l’època (només de l’època?), una dóna d’alta condició no podia lligar-se a un home d’estatus més baix. Tot i això, Ghismonda aconsegueix acollir Guiscardo als seus apartaments, gràcies a l’existència d’una cova oblidada. En paraules de Ghismonda, són Amor i Fortuna que l’ajuden. D’entrada, tot va bé. Els amants es troben chez Ghismonda repetidament (durant anys, segons una més tardana reescriptura francesa de la novel·la), fins al dia en que, per una circumstància tan improbable com desafortunada, Tancredi els descobreix. I al text italià és l’envejosa Fortuna – sí, encara la Fortuna, dramatis persona sempre present als contes Boccaccio –, és a dir envejosa del plaer i la felicitat dels amants, la responsable de la desgràcia que es produeix: “Mas la fortuna, envejosa de axí gran delit e alegria, en poch temps los tornà en tristícia e en amargós plant” (versió antiga de 1429). Tancredi, foll de ràbia, gelosia i vergonya, fa empresonar Guiscardo. Després va a parlar amb Ghismonda. L’acusa d’haver traït la seva confiança, d’haver-ne compromès l’honor, d’haver-lo condemnat a la vergonya i a la tristesa. Als ulls del pare, Ghismonda no només ha comès un greu pecat sinó que, a més, s’ha rebaixat triant, entre tots els homes de la seva cort, el més desgraciat, Guiscardo.

En aquest punt, es produeix un cop de teatre, apreciadíssims pels lectors dels segles XV i XVI (i també després). En lloc de posar-se a plorar com una doneta (Boccaccio insisteix molt sobre les llàgrimes, el comportament pueril, en el fons covard, de Tancredi), Ghismonda respon a les acusacions i a les lamentacions del pare contraatacant amb un discurs potent: arenga defensiva i acte subversiu a la vegada. No és un cas únic al Decameró: són moltes les dones que, amb atreviment i intel·ligència, saben respondre als homes. Pensem, per exemple, en el discurs que, en tot un altre to i altres circumstàncies, fa al seu marit Bartolomea Gualandi a l’última novel·la de la segona jornada: segrestada pel pirata Paganin del Mare o Paganin Monaco, Bartolomea viu, com a segrestada, la vida amorosa plena i feliç que a casa del marit, a causa de la seva impotència i d’una interpretació estricta de l’observança religiosa, no podia tenir. Però en el cas de Ghismonda estem a un altre nivell. A part les diferències d’ordre narratiu, Ghismonda destaca pel seu valor, la seva oratòria, per la força dels seus arguments: i seran aquests trets els que més atrauran els humanistes i  també l’anònim autor del Curial e Güelfa. La declamació de Ghismonda, que mostra una força fora del comú, no deixarà insensible el pare: “Conobbe il prenze la grandezza dell’animo della sua figliuola” (Dec. IV 1 46), que esdevé, en la traducció catalana: “Lavors conech lo princep lo gran esforç, lo guosar de la sua filla” (Decameró 1429). Malgrat tot, malgrat, vull dir, el seu discurs, la grandesa d’ànim, la validesa dels seus arguments, Ghismonda no salvarà Guiscardo de la mort. Tancredi el fa executar i, a més, per a punir la filla, li fa portar el cor de l’amant servit en una copa d’or. Ghismonda, desesperada i valenta, coherent fins al final, com una heroïna clàssica, se suïcida. Tancredi, penedit, fa enterrar els dos amants al mateix sepulcre.

Boccaccio sembla reconèixer una substancial igualtat intel·lectual entre home i dona. La diferència, decisiva, veritable, està en les arrels del poder. Entre altres coses la història de Ghismonda ens recorda que el poder no es fonamenta en l’art de la paraula. Ghismonda pretenia que el pare entengués el seu acte a la llum de la hipocresia del seu temps. I també volia que Tancredi veiés que les seves aspiracions eren legítimes. Però la legitimitat d’un acte està vinculada al grau de reconeixement de la potestat de la persona. I per a tot un seguit d’actes, com decidir amb qui viure o compartir llit, les dones no tenien potestat. En aquest sentit, la història vira del sentimental al polític. La pregunta és: què significa ser noble, tenir sang blava o ser una persona virtuosa? Era un tema central en la cultura italiana entre els segles XIII i XIV: des dels poetes del Stil novo a Boccaccio, i més enllà, com demostra l’interès que, a partir de Bruni, vàries generacions de lectors tindran per la tragèdia de Ghismonda.

És el cas de l’anònim autor del Curial e Güelfa. L’autor d’aquesta novel·la (en el sentit modern de la paraula), potser escrita en cercles propers a la refinada cort napolitana del Magnànim, és també un dels més originals intèrprets de la història de Ghismonda i Tancredi. Sobretot si el comparem amb l’anònim traductor del Decameró de 1429, l’autor del Curial comprèn molt millor la Ghismonda: la seva naturalesa provocadora, potencialment subversiva.

Simone Ventura

 

[Degut a les seves dimensions, els dos passatges que millor il·lustren tot el que hem dit fins ara no podran reproduir-se al post d’aquest més. Per facilitar la tasca al lector n’indiquem els extrems bibliogràfics:

I com sempre us proposem alguna descoberta, aquí teniu l’exemplar de 1594 imprès a Venècia i que avui es conserva a la biblioteca de la Universitat de València.