15/7/1099: el dia que vam perdre Jerusalem

Crida a la Primera Croada, miniatura del segle XIV. BNF, Français 314, fol. 86

Si el lector ha fet atenció a la data, pot trobar en el títol d’aquest post una certa imprecisió: ¿el 1099, i més concretament el 15 de juliol, no era el dia en què els croats, cristians arribats d’Occident, prenien la ciutat santa de Jerusalem? Després de quatre anys de la crida a croada d’Urbà II, que els havia dut a deixar casa seva –per un o altre motiu, perquè no tots els motius eren religiosos– i posar-se en camí, iter o expeditio, per alliberar els Sants Llocs on havia viscut la seva Passió Jesucrist, els croats vencien la defensa musulmana i entraven a Jerusalem. En efecte, per als cronistes de l’època, va ser una gran victòria! Guillem de Tir, uns 70 anys més tard, resumeix la significació d’aquell moment posant-lo en relació a altres instants fundacionals de la fe cristiana:

Era el sisè dia de la setmana i l’hora novena. Sembla que fou triat així per Déu, per tal que, el mateix dia i l’hora en què el Senyor havia sofert per la salvació del món a la mateixa ciutat, el poble fidel, lluitant per la glòria del Salvador, assolís feliçment l’acompliment dels seus desitjos. Sembla també que el mateix dia havia estat format el primer home, i el segon home havia mort per la salvació del primer. Era adient que els seus imitadors i membres del seu cos vencessin els seus enemics en nom seu. […] El papa Urbà II ocupava llavors la seu de la santa Església romana; l’Imperi Romà era governat per Enric IV; el senyor Felip regnava a França, i entre els grecs portava el ceptre l’emperador Alexis; tot per la misericòrdia del Senyor, seus siguin l’honor i la glòria pels segles dels segles.

Guillem de Tir, Chronicon, llibre VIII.

Miniatura representant la presa de Jerusalem, s. XIII. British Library, Yates Thompson, 12, f. 40

Per què, doncs, ens hi referim al títol del post com a pèrdua? Avui volem mirar què va passar a l’altra banda de les muralles de Jerusalem, tal i com ho recullen les fonts musulmanes, àrabs. Abans, però, de simplificar-ho dient que ens canviem del “bàndol” des del qual la història ha acostumat a estudiar les croades, plantegem-nos si els bàndols que hi havia eren tal com els imaginem nosaltres ara. Si fem una mirada ràpida a les cròniques llatines de la croada, observarem que hi ha algú força més odiat que els musulmans: els bizantins (els “grecs” dels quals parla Guillem de Tir a la cita precedent) i el seu emperador, Alexis I Comnè. No és aquest un xoc de religió, sinó un xoc de poder, pel qual l’Imperi bizantí recela de les intencions dels bàrbars arribats del nord (amb prou raó, perquè el 1204 es llançaran violentament a saquejar Constantinoble), tant com els croats menyspreen l’efeminament, traïdoria i heretgia dels bizantins. Diuen les fonts medievals, una de bizantina i una de llatina, respectivament:

 

Es van sentir rumors sobre l’arribada d’innumerables exèrcits francs […]. Tot l’Occident, la raça dels bàrbars al complet, que habita les terres compreses des de l’altra riba de l’Adriàtic fins a les columnes d’Hèrcules, tota en una massa compacta, es mobilitzava cap a Àsia a través de tota Europa i marxava fent la ruta amb totes les seves pertinences […] Perquè la raça franca, com es pot endevinar, té un temperament ardent i ansiós, i és incontrolable quan ja s’ha decidit en una empresa. (Alexíada, X, 5).

Els turcs van estrènyer el setge i es van emparar de la plaça [de Civitot]. Tots els cristians van ser capturats i repartits entre els vencedors, i condemnats a un exili perpetu a les províncies d’on els enemics havien vingut. En saber els infortunis dels fidels, el pèrfid emperador [Alexis] sentí una alegria criminal, i va ordenar que es donés permís als que havien sobreviscut de passar el braç de Sant Jordi i de retirar-se a la Grècia citerior. Quan els va veure replegats a les terres que quedaven sota el seu domini, abusant de la seva situació, va exigir que li venguessin les seves armes. Així s’acabà l’expedició de Pere l’Ermità. (Guibert de Nogent, I, 5).

De fet, l’embat i la sorpresa que genera la primera expedició croada quan arriba a Constantinoble se substitueix a mesura que avancen els mesos per l’intent d’aprofitar-la en benefici propi per part de totes les forces que poblen una regió que va des de Constantinoble fins al Caire fatimita, passant pel Sultanat de Rum turc i tots els seus prínceps i atabegs. No només el primer objectiu croat, la ciutat de Nicea, va a parar en mans de l’emperador bizantí, que probablement salva la ciutat de l’arrasament pactant amb el soldà de Rum, Qilij Arslan I (1097), sinó que el llarg setge d’Antioquia (octubre 1097 – desembre 1098) dóna temps a les forces musulmanes per continuar les seves pròpies lluites de poder. Al-Afdal ibn Badr al-Jamali, visir del califa-nen fatimita al-Musta’li, veient la situació seljúcida al nord, atacà Palestina abans que els seus senyors, els germans ortúkides Ilghazi i Soqman, poguessin rebre l’ajuda de Duqaq, l’emir de Damasc, afeblit tant per la pèrdua d’Antioquia com per les disputes amb el seu germà Redwan, soldà d’Alep. Al-Afdal va descarregar incessantment els projectils de les seves quaranta catapultes sobre les muralles de Jerusalem, fins que la ciutat va capitular i esdevingué territori fatimita (1098). Per si no fos prou, les dinasties àrabs locals del nord de Síria, un mosaic de poders, obrien a través de pactes el camí dels francs cap a Jerusalem, contents de la crisi en què s’havia enfonsat el poder seljúcida i conscients de la seva incapacitat militar per fer front als croats. I Alexis Comnè feia gala d’una capacitat diplomàtica envejable en les seves cartes a turcs, fatimites i croats, a l’espera d’algun benefici per a l’Imperi.

Itineraris, dominis i desenvolupament de la Primera Croada

Tanmateix, després d’haver “alliberat” la significativa població de Betlem, els croats arribaven, a principis de juny de 1099, davant de les muralles –reconstruïdes pel governador fatimita, Iftikhar al-Dawla– de Jerusalem. Sabeu de cap ciutat al món amb tan grans patriarques, reis i profetes? Abraham va arribar-se fins a aquell punt per dur a terme el sacrifici d’Isaac tal com li havia demanat el seu Senyor, David va establir-hi la capital acompanyat del profeta Samuel i Salomó hi erigí el Temple on guardar l’Arca de l’Aliança, segons la profecia de Nathan; Ezequiel va profetitzar-ne la destrucció… A això, els croats hi afegien que era el sant lloc de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. Era el centre del món. Motiu més que suficient per haver emprès el “pelegrinatge armat” que era la croada, i per impulsar un dejuni i una processó entorn de Jerusalem un mes després d’haver iniciat el setge, davant la perplexitat dels assetjats. Havent demanat reforços al Caire, Iftikhar al-Dawla es disposà a defensar la ciutat, però les dues grans torres d’assalts croades, revestides per evitar el foc grec, van aconseguir ser disposades arran de muralla durant el dia 14 de juliol, i a la nit, mentre Iftikhar i els seus homes retenien la torre encarregada a Raimon de Tolosa, la torre de Godofreu de Bouillon es col·locava al sector nord de la muralla i la prenia al migdia del dia 15. A partir d’aquí, s’obriren les portes perquè entressin els altres principals emprenedors nobles de la croada, com ara Tancred.

Els santuaris musulmans van ser profanats, i els que s’hi havien refugiat assassinats. La ciutat que havia vist com el fill d’Abraham acceptava el sacrifici (Q 37:99-109), la primera qibla islàmica, la mesquita llunyana (al-Aqsa) on Muhammad havia estat portat en un viatge nocturn (Q 17:1) que el traslladà de la Roca al cel, on parlà amb els profetes Ibrahim (Abraham), Musa (Moisès) i Isa (Jesús), i on rebé de Déu instruccions per a la pregària havia sigut presa per aquells que, incapaços d’obrir-se a la Revelació, només buscaven destruir-ne les obres. Iftikhar va comprar el seu salconduit fins a Ascaló; la resta de la població, musulmans i jueus, van ser massacrats.

Representació del mi‘raj o ascensió del Profeta. British Museum, còpia del Khamsa de Nizami, s. XV

La ciutat santa va ser presa per la banda nord, la matinada del divendres 22 del mes de xa‘ban. Els francs van restar una setmana dins la ciutat, ocupats a massacrar els musulmans […] En van matar més de setanta mil dins la mesquita d’al-Aqsa: entre ells, un gran nombre d’imams, ulemes i persones de vida piadosa i mortificada, que havien deixat el seu país per venir a pregar en aquell lloc sant. La gent que n’havia fugit va arribar a Bagdad el mes de ramadà; es van presentar al consell i la seva narració va fer arrencar les llàgrimes a tots els ulls. […] Van explicar les desgràcies que havien abatut els musulmans en contrades nobles i vastes, la matança dels homes, l’esclavitud de les dones i els nens, el pillatge de les propietats. Era tan gran el dolor que no ens recordàrem ni d’observar el dejuni. Un poeta escrigué aquests versos:

La nostra sang es barreja amb les nostres llàgrimes, i ningú de nosaltres pot fer front a l’enemic que ens amenaça.

Les llàgrimes prenen el lloc de les armes, quan el foc de la guerra ho abraça tot amb les seves espases relluents.

Com es pot l’ull tancar la parpella quan desgràcies com les nostres despertarien fins i tot aquells que estan en el son més profund? Els vostres germans no tenen altre lloc per reposar a Síria que no sigui l’esquena dels seus camells o les entranyes dels voltors!

Queda sang per vessar? A quantes dones els han quedat, per protegir el seu pudor, només la palma de les seves mans?

Crònica de Ibn al-Athir (RHC Or. 1, pp. 200-201)

Laia Sallés

ARDIT

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús