Dues dones exemplars, Griselda i Ghismonda (part 1)

L’èxit d’un bestseller es calcula pel nombre de les còpies venudes i de les seves traduccions. Si el paràmetre de les vendes no es pot aplicar a una obra tardomedieval, sí que es pot tenir en compte el de les traduccions. El Decameró de Boccaccio es va traduir sencer al francès ben aviat, el 1414, i poc després al català, el 1429. Ja abans se n’havien traduït novel·les soltes. Per exemple, el 1388 Bernat Metge va traduir al català l’última novel·la de l’última jornada (Dec X, 10): la història de la pacient Griselda. En poques paraules l’argument d’aquesta novel·la és la següent. Gualtieri, marquès de Salluzzo, al Monferrato, terra de la regió italiana del Piemont és un noble solter i content de ser-ho. Amant de la caça, Gualtieri no té cap mena d’intenció de casar-se. No se’n fia de les dones: creu que és molt difícil trobar-ne una que li convingui i pensa que la vida dels malcasats és terrible. Tot i això els membres de la seva cort l’inciten a escollir-se una esposa. Estan disposats a fer-li ells la feina, sobretot per garantir la continuïtat del llinatge. A contracor, Gualtieri accepta de casar-se però diu que serà ell mateix qui es triarà una dona al seu gust. I posa una condició: no tolerarà cap mostra de dissensió. Els seus homes hauran d’acceptar i honorar la dona que ell triï, sigui quina sigui. Gualtieri escull Griselda, una pobra donzella filla de Giannucole (diminutiu de Giovanni, Joanot). Griselda respon a tots els requeriments de Gualtieri: de bon veure, Griselda sobretot és virtuosa, humil, obedient. Amb una actitud que Dioneo, narrador de la novel·la, defineix de matta bestialità (follia bestial, de psicòpata), Gualtieri decideix posar a prova la constància i obediència de Griselda. Primer amb els seus mal humors i després obligant-la a acceptar l’allunyament i homicidi (que es veurà que és fictici) dels seus fills. Griselda ho tolera tot. Fins i tot tolera, al final, de tornar a casa del seu pare: Gualtieri li diu que ja no pot suportar les queixes dels cortesans, gens contents que s’hagi casat amb una dona de llinatge tan baix. Davant de l’enèsima prova, Griselda no defalleix: accepta de ser repudiada per Gualtieri i, a la vegada, accepta de fer-li de serventa per les noves noces amb la seva substituta, una núvia d’extracció més adient a la del senyor de Saluzzo. Desenllaç. Davant tot això, Gualtieri cedeix a l’evidència: Griselda és l’encarnació de la perfecta esposa. Acte seguit, Gualtieri fa entrar a la sala del banquet nupcial els seus dos fills, que no havia mort realment, abraça Griselda, la proclama la seva senyora, i… visqueren feliços.

Per molt estrafolària i improbable que ens sembli, aquesta història va ser un extraordinari èxit europeu. La història que explica Dioneo, últim narrador de cada jornada, i per tant últim narrador de l’obra, va ser el primer anell de la cadena de lectors i lectures que el Decameró ha tingut al llarg dels últims sis segles. L’origen d’aquest èxit, però, no es deu directament a l’original, al Decameró, vull dir, tal com Boccaccio el va escriure. M’explico.

Entre 1373 i 1374 Petrarca va traduir al llatí la novel·la de Griselda (a partir d’ara, Griseldis) i la va incloure a la tercera epístola de llibre XVII de les seves Seniles (‘Lletres de la vellesa’) adreçada al mateix Boccaccio. La rúbrica de la traducció petrarquesca ens dóna la clau de com s’havia d’entendre aquesta història: Fracisci Petrarce, poete laureati, de insigni obedientia et fide uxoria ad Iohannem Bocacium de Certaldo. Per a Petrarca, es tractava d’una història exemplar sobre les virtuts de l’esposa perfecta: obediència i lleialtat. En la versió de Petrarca, la història també celebra l’amor coniugalis o amor conjugal. A la vegada, Petrarca vol afegir, amb la seva Griseldis, una heroïna més, nova i contemporània, als exemples de dones il·lustres de l’antiguitat. Petrarca era un intel·lectual refinat, un humanista. Privilegiava l’antiguitat clàssica davant les novetats en vulgar. I si havia de triar entre les històries en llengua vernacle, com és el cas de les novel·les del Decameró, Petrarca escollia les fabulae ‘tràgiques’, és a dir les històries d’estil més elevat. Entre aquestes, la novel·la de Griselda li va agradar especialment. I la seva relectura es mou entre la bellesa moral i la representació clàssica d’una dona exemplar.

Hi hauria molt a dir sobre les interpretacions d’aquesta història. I encara més sobre l’amistat entre Petrarca i Boccaccio. No hi entraré. En canvi m’agradaria parlar del paper de Bernat Metge en la història de la divulgació de la novel·la de Griselda. El 1388, Metge adapta al català la Griseldis de Petrarca. A més, com ha mostrat Lluís Cabré en un article recent, Metge va traduir Petrarca tenint al seu escriptori, a més del text llatí, la versió francesa que Philippe de Mézières, aventurer, amic de Petrarca i secretari de Carles V i VI de França, havia fet de la Griseldis entre 1385 i 1387. La tradició tardomedieval de la novel·la de Griselda és un exemple de les relacions culturals entre Catalunya i França. Entre els segles XIV i XV podem parlar d’una mena de special relationship entre França i Catalunya: una relació especial fundada en la proximitat geogràfica, en l’existència d’un centre de poder com la curia papal a Avinyó, i en les relacions dinàstiques – penseu en Violant de Bar, dona de Joan I, i emparentada amb la casa reial francesa. Ajudat per la francofília de la cort catalana de l’època, Metge va tenir accés al text de Petrarca i a la novíssima traducció de Philippe de Mézières, i se’n va servir per a la seva reinterpretació catalana de la història de Boccaccio/Petrarca. El resultat és una obra nova que va tenir un gran fortuna. I va ser tan coneguda que, com va dir el mateix Metge a Lo somni, fins i tot les àvies l’explicaven a les joves en les fredes vesprades d’hivern: [la història de Valter i Griselda] tant és notòria que ja la reciten per enganar les nits les velles, com filen en ivern entorn del foch. Aquesta transició del text en quatre etapes: des de l’italià al català, passant pel llatí i el francès, va ser la via de penetració del Decameró a Europa. El cas de Metge és paradigmàtic. I és contemporani, per exemple (paral·lel, sense interseccions, és clar), a la manera com un altre autor central de la tardor de l’edat mitjana, G. Chaucer, va conèixer i reutilitzar la Griselda/Griseldis al seu Clerk’s Tale.

A continuació, teniu les presentacions de Gualtieri/Valter i de Griselda tal com apareixen al Decameró italià i a la Història de Valter i Griselda de Metge. Entre aquestes dues versions de la Griselda hi ha dues traduccions, la llatina de Petrarca i la francesa de Philippe de Mézières. En totes destaca la desconcertant figura de Griselda i la matta bestialità de Gualtieri. Més enllà de les implicacions morals i polítiques (en el fons, la Griselda també és una paràbola sobre els límits del principi d’autoritat), passem del dibuix sec, essencial de la Griselda de Boccaccio a la Griselda de Metge. Aquest, inspirat per Petrarca i de Mézières, situa la seva protagonista entre coses de la quotidianitat més corrent. El resultat no és de cru realisme. Al contrari, en surt un quadre que recorda el delicat amor per les coses, fins i tot les més menudes i humils, de la millor pintura flamenca. 

Boccaccio, Decameron X, 10, 4-9

Già è gran tempo, fu tra’ marchesi di Sanluzzo il maggior della casa un giovane chiamato Gualtieri, il quale, essendo senza moglie e senza figliuoli, in niuna altra cosa il suo tempo spendeva che in uccellare e in cacciare, né di prender moglie né d’aver figliuoli alcun pensiero avea; di che egli era da reputar molto savio. La qual cosa a’ suoi uomini non piaccendo, piú volte il pregaron che moglie prendesse, acciò che egli senza erede né essi senza signor rimanessero, offerendosi di trovargliel tale e di sí fatto padre e madre discesa, che buona speranza se ne potrebbe avere e esso contentarsene molto. A’ quali Gualtieri rispose: “Amici miei, voi mi strignete a quello che io del tutto aveva disposto di non far mai, considerando quanto grave cosa sia a poter trovare chi co’ suoi costumi ben si convenga e quanto del contrario sia grande la copia, e come dura vita sia quella di colui che a donna non bene a sé conveniente s’abbatte. E il dire che voi vi crediate a’ costumi de’ padri e delle madri le figliuole conoscere, donde argomentate di darlami tal che mi piacerà, è una sciocchezza; con ciò sia cosa che io non sappia dove i padri possiate conoscere né come i segreti delle madri di quelle: quantunque, pur conoscendogli, sieno spesse volte le figliuole a’ padri e alle madri dissimili. Ma poi che pure in queste catene vi piace d’annodarmi, e io voglio esser contento; e acciò che io non abbia da dolermi d’altrui che di me, se mal venisse fatto, io stesso ne voglio essere il trovatore, affermandovi che, cui che io mi tolga, se da voi non fia come donna onorata, voi proverete con gran vostro danno quanto grave mi sia l’aver contra mia voglia presa mogliere a’ vostri prieghi”. I valenti uomini risposon ch’eran contenti, sol che esso si recasse a prender moglie. Erano a Gualtieri buona pezza piaciuti i costumi d’una povera giovinetta che d’una villa vicina a casa sua era, e parendogli bella assai estimò che con costei dovesse potere aver vita assai consolata. E per ciò, senza piú avanti cercare, costei propose di volere sposare; e fattosi il padre chiamare, con lui, che poverissimo era, si convenne di torla per moglie.

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1ª ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980])] 

Metge, Història de Valter i Griselda

En Itàlia és una província ornada de molts notables castells e viles, apellada lo Marquesat de Saluça, de la qual era marquès un fort noble baró apellat Valter, jove, bell e molt graciós, no menys noble de costumes que de llinatge, e, finalment, en totes coses fort insigne, sinó que, content d’açó que fortuna li havia dat, no curava de l’esdevenidor e trobava tan gran pler en caçar que totes les altres coses que a fer havia ne menyspreava. E especialment no es curava de pendre muller, de la qual cosa los seus vassalls e sotsmeses eren fort dolents e despagats, los quals, con molt ho haguessen sofert, anaren ensems al dit Valter, e la u d’ells, lo qual era de major autoritat, e per bell parlar e per major privadesa que havia ab lo dit Valter, dix així:

– Molt noble marquès, la tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que, tota vegada que els fets ho requiren, ab devota confiança parlem ab tu, e que ara les voluntats que tots tenim secretes en los nostros coratges la mia veu notific a les tues orelles; no pas que jo haja algun interès singular en açò, mas per tal com tu, segons que per molts indicis e senyals has sovent provat, mostres e reputes que jo són a tu molt car denant tots los altres. Con, doncs, totes les tues coses plàcien e hagen a nós tostemps plagut, per ço que puixam jutjar que siam benaventurats con aital senyor havem, e serem molt pus benaventurats en lo esdevenidor que tots nostres veïns, suplicam-te humilment que vulles pendre muller, e que açò vulles fer espatxadament, car los jorns se’n van e volen fort lleugerament. E jatsia que tu sies en la flor de ton jovent, emperò la vellesa ensegueix aquesta flor, e la mort és proïsma a tota edat: tothom egualment ha a morir, e la hora és incerta. Plàcia’t, donques, que oges les pregàries d’aquells qui no menysprearien los teus manaments, e comana a nós l’elecció de la muller; car nós la et procurarem tal, que ella serà digna d’acostar-se a tu, e de tal llinatge que tots porem estar ab bona esperança d’ella […]

Lladoncs, lo dit Valter, mogut per les piadoses paraules e pregàries dels seus, dix:

– Vosaltres, amics, me forçats de fer cosa que jamés no fo en lo meu cor. Jo m’adelitava que visqués en llibertat, la qual fort tard és en matrimoni. Per què, jo em sotmet de bon grat a la voluntat de vosaltres. E jatsia que jo confiu de la vostra saviesa e fe, vull rellevar de vosaltres del càrrec que volets pendre per mi; car jo mateix me’n vull haver lo afany de cercar-la’m, com jo sia cert que la noblesa de l’u no ennobleix l’altre e que moltes vegades los fills són dessemblants als pares. Tot lo bé qui és en la persona no li ve d’altre sinó de Déu, al qual jo coman a mi e tots mos afers, esperant que Ell me trobarà cosa que serà expedient a repòs e salut mia. E pus vosaltres trobats plaer que jo prenga muller, promet-vos que jo compliré vostre desig en breu; però vull que em prometats que qualsevulla muller que jo prena, ab sobirana honor e reverència la tractarets, e que entre vosaltres no haja algun qui en diga mal ne es clam de la elecció per mi faedora […]

Lladoncs tots a una veu, concordablement, li prometeren fort alegrament d’atendre e complir son manament, així com aquells qui per sobres de goig a penes cuidaven veure lo dia de les núpcies: ab tan gran pler e goig l’esperaven. Lo qual dia lo dit Valter los assignà que fossen aparellats a la celebració d’aquelles […]

No molt lluny del palau del dit marquès era situada una vila petita, poblada d’alguns pageses, fort pocs e pobres, entre los quals n’hi havia un pus pobre que tots los altres apellat Janícola; e havia una filla apellada Griselda, assats bella de cos, e molt era pus bella e noble de bones costumes e de virtut de coratge; la qual s’era nodrida en sobirana pobresa, ab vianda grossera, e, ignorant tot desig carnal, jamés no havia imaginat ne girat lo enteniment en folls ne en delicats pensaments, ans reposava en lo seu pits virginal coratge d’home vell e savi; e ab inextimable caritat servia diligentment son pare, e, pasturant algunes poques d’ovelles que havia, filava casun jorn, e puis, tornant-se’n en casa, aparellava cols o espinacs  o altres viandes covinents a la sua condició, e feia lo llit a son pare, e finalment tot son temps despenia en pietat e obediència filial.

[M. de Riquer, Obras de Bernat Metge, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1959]

Com sempre us suggerim avui algun tresor amagat, en aquest cas una edició incunable del Decameró realitzada, potser, a Nàpols, cap a 1470 i conservada a la Bayersiche Staatsbibliotek de Munic

Simone Ventura

IRCVM

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús