La MIA: unes sigles amb més de 600 anys d’història

Aquests darrers dies l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat en el punt de mira de l’actualitat informativa arran de la coneguda i greu situació econòmica que està patint des de fa un temps (veieu per exemple la notícia a l’Ara). Tanmateix, és possible que el lector hagi tingut dificultats per entendre fil per randa totes les notícies publicades, sobretot a l’hora d’identificar els actors que protagonitzen aquesta polèmica. I és que paraules com Fundació i MIA poden semblar buides de significat per algú que no estigui familiaritzat amb el complex univers que envolta aquella centenària institució. El nostre propòsit no és posicionar-nos a favor o en contra d’uns i altres, ni tan sols emetre el nostre parer, simplement volem aportar el nostre granet de sorra per tal de contextualitzar una mica millor la realitat, i per fer-ho no tenim cap altre remei que fer un viatge al passat, en concret vers la baixa edat mitjana.

Claustre gòtic de l'Hospital de la Santa Creu

Segons resen molts documents de l’època, al començament del s. XV els hospitals de Barcelona es trobaven en precari, ja fos a causa de l’envelliment i obsolescència de les seues infraestructures, per una mala gestió dels seus administradors o senzillament fruit de les crisis que llavors també afligien amb força la vida urbana. El problema devia venir de lluny i potser fou això el que va moure les autoritats municipals en la dècada de 1370 a impulsar una reforma de l’anomenat Hospital de la Ciutat, també conegut com el d’en Desvilar. Emperò, aviat es pogué comprovar que amb iniciatives puntuals com aquesta no n’hi havia prou i tot just 30 anys després es va endegar un procés molt més ambiciós que comportaria la progressiva centralització de la xarxa assistencial de la ciutat. La primera evidència d’aquest procés es remunta a l’1 de febrer de 1401, quan en la sessió plenària del Consell de Cent es va alertar que la mala salut financera dels hospitals urbans revertia en una ineficaç atenció dels malalts i pobres que hi eren acollits, i que el millor seria reunir-los a tots en un de sol. Amb aquesta fi es nomenà una comissió de seguiment, al temps que es mirava d’implicar a altres personalitats i institucions influents de la societat barcelonina. La iniciativa no va quedar en paper mullat, i a penes un mes després, el 15 de març, els consellers i el bisbe Joan Armengol juntament amb els canonges capitulars, rubricaven solemnement el vistiplau a la fusió de 4 dels hospitals llavors en funcionament a la Ciutat Comtal, de tal manera que els seus béns mobles i immobles passarien a dependre, a partir de llavors, d’un nou centre sota l’advocació de la santa Creu. El perquè la la actuació conjunta de l’Ajuntament i l’Església és lògica, atès que dos dels hospitals afectats eren de gestió municipal (Desvilar i Marcús), mentre que els altres dos depenien de l’administració capitular (Colom i d’en Vilar). Finalment, com és de tots sabuts, el 17 d’abril del citat 1401 es col·locaven les quatre primeres pedres de l’hospital de la Santa Creu —anys a venir també conegut com a hospital general de la Santa Creu—. Avui dia encara podem gaudir de la seua extraordinària arquitectura gòtica, tot i les reformes modernes i les agressives restauracions a què va ser sotmès a mitjan s. XX.

Emperò l’entesa a dues bandes entre les autoritats municipals i eclesiàstiques en el procés de fundació del nou centre no acabà aquí, sinó que s’asseguraren un protagonisme paritari en el seu govern. Així, s’acordà nomenar quatre administradors: dos en representació de l’ajuntament i dos en nom del capítol. Tots quatre integraven la coneguda MIA, la Molt Il·lustre Administració, que fou beneïda en una butlla pontifical emesa per Benet XIII el setembre de 1401. Els integrants de la MIA podien restar en el càrrec un màxim de dos anys, per bé que anualment a l’endemà de la festivitat de la Santa Creu calia renovar-ne dos, un canonge i un ciutadà. Així, es garantia que sempre hi hagués dos administradors ‘veterans’ i amb suficient experiència per introduir als nouvinguts; passat un temps ‘lluny del poder’, podien repetir. Els primers en ocupar aquesta cadira foren els canonges Antoni de Fornells i Jaume de Todonyà, i els consellers Simó de Marimon i Guillem Colom. No dubtem que aquesta dualitat institucional devia generar desavinences i problemes interns, però en aquella època es veia com una opció eficaç, fins al punt que es va exportar en termes molt semblants a altres ‘hospitals generals’ de la corona nats poc després del de Barcelona; és el cas dels de Saragossa, Lleida i Mallorca.

Els primers anys de funcionamentde la casa de la Santa Creu van ser decisius, entre altres coses perquè es van aconseguir diversos privilegis i exempcions de caràcter perpetu, que en alguns casos continuen vigents. D’aquests, volem recordar el concedit pel rei Martí l’Humà el 22 de setembre de 1405, mitjançant el qual tots els béns mobles i immobles de les persones que morissin a l’hospital sense descendència passaven automàticament a la seua propietat. Aquesta disposició va ser una de les bases que permeteren que a poc a poc el flamant centre esdevingués un dels principals posseïdors de finques i habitatges de la ciutat. Alhora, a tot això s’havien d’afegir les cases i donacions econòmiques procedents de deixes testamentàries, i que encara avui dia es continuen rebent.

De la gestió de tot plegat s’encarregava la MIA. La consulta dels rics fons documentals de l’arxiu hospitalari —repartits entre la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i la Biblioteca de Catalunya— ens permeten resseguir i conèixer amb noms i cognoms la majoria dels administradors que han ocupat aquest càrrec. I així fins avui. En efecte la MIA ha continuat desenvolupant les seues tasques de manera invariable des de la seua creació fins a l’actualitat. Per exemple, va jugar un paper cabdal en la posada en marxa del magnífic projecte de l’hospital modernista dissenyat per Lluís Domènech i Muntaner, i que des de 1930 va substituir definitivament el vell edifici medieval. El lliurament oficial de les claus del nou recinte va estar presidida per l’alcalde de Barcelona Darius Rumeu (baró de Viver), amb la presència del secretari municipal Claudi Planas, el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat Agustí Duran i Sanpere, els arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquín Vilaseca, i com no, de la MIA, que llavors estava integrada pels canonges Mariano Vilaseca i Felipe Ramon, i els ciutadans Agustí Mariné i Gabriel August. Quant a l’alt valor patrimonial i artístic del complex arquitectònic de Domènech Muntaner va quedar prou palès quan, el 1997, juntament amb el Palau de la Música Catalana, fou declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Pavelló modernista de l'Hospital de Sant Pau

Ara bé, en la història recent de la MIA hi ha un fet de vital importància. El 27 de juliol de 1990, l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, el president de la Generalitat Jordi Pujol i l’arquebisbe Ricard M. Carles van rubricar un pacte institucional pel qual la Generalitat de Catalunya també podria comptar amb dos representants dins de la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i de la MIA, amb els mateixos drets i deures que els altres quatre membres. Paral·lelament, també es va acordar promoure la construcció d’un nou centre hospitalari que donés resposta a les necessitats mèdiques actuals, inaugurat l’any 2009, i delegar la gestió sanitària en una nova fundació privada, la carta fundacional de la qual es va signar el 14 de maig de 1991. Des de llavors, la MIA ha continuat gestionant totes les rendes que genera el lloguer del seu extens patrimoni immoble i avui presideix les tres fundacions en què es divideix l’hospital de Sant Pau (patrimonial, sanitària i d’investigació), prenent les seues decisions per unanimitat, de tal manera que el veto de només un dels seus sis patrons talla l’aplicació de qualsevol proposta.

Antoni Conejo i da Pena

IRCVM

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús