Arxiu del mes: juny 2013

Dues dones exemplars, Griselda i Ghismonda (part 1)

diumenge, 30/06/2013

L’èxit d’un bestseller es calcula pel nombre de les còpies venudes i de les seves traduccions. Si el paràmetre de les vendes no es pot aplicar a una obra tardomedieval, sí que es pot tenir en compte el de les traduccions. El Decameró de Boccaccio es va traduir sencer al francès ben aviat, el 1414, i poc després al català, el 1429. Ja abans se n’havien traduït novel·les soltes. Per exemple, el 1388 Bernat Metge va traduir al català l’última novel·la de l’última jornada (Dec X, 10): la història de la pacient Griselda. En poques paraules l’argument d’aquesta novel·la és la següent. Gualtieri, marquès de Salluzzo, al Monferrato, terra de la regió italiana del Piemont és un noble solter i content de ser-ho. Amant de la caça, Gualtieri no té cap mena d’intenció de casar-se. No se’n fia de les dones: creu que és molt difícil trobar-ne una que li convingui i pensa que la vida dels malcasats és terrible. Tot i això els membres de la seva cort l’inciten a escollir-se una esposa. Estan disposats a fer-li ells la feina, sobretot per garantir la continuïtat del llinatge. A contracor, Gualtieri accepta de casar-se però diu que serà ell mateix qui es triarà una dona al seu gust. I posa una condició: no tolerarà cap mostra de dissensió. Els seus homes hauran d’acceptar i honorar la dona que ell triï, sigui quina sigui. Gualtieri escull Griselda, una pobra donzella filla de Giannucole (diminutiu de Giovanni, Joanot). Griselda respon a tots els requeriments de Gualtieri: de bon veure, Griselda sobretot és virtuosa, humil, obedient. Amb una actitud que Dioneo, narrador de la novel·la, defineix de matta bestialità (follia bestial, de psicòpata), Gualtieri decideix posar a prova la constància i obediència de Griselda. Primer amb els seus mal humors i després obligant-la a acceptar l’allunyament i homicidi (que es veurà que és fictici) dels seus fills. Griselda ho tolera tot. Fins i tot tolera, al final, de tornar a casa del seu pare: Gualtieri li diu que ja no pot suportar les queixes dels cortesans, gens contents que s’hagi casat amb una dona de llinatge tan baix. Davant de l’enèsima prova, Griselda no defalleix: accepta de ser repudiada per Gualtieri i, a la vegada, accepta de fer-li de serventa per les noves noces amb la seva substituta, una núvia d’extracció més adient a la del senyor de Saluzzo. Desenllaç. Davant tot això, Gualtieri cedeix a l’evidència: Griselda és l’encarnació de la perfecta esposa. Acte seguit, Gualtieri fa entrar a la sala del banquet nupcial els seus dos fills, que no havia mort realment, abraça Griselda, la proclama la seva senyora, i… visqueren feliços.

Per molt estrafolària i improbable que ens sembli, aquesta història va ser un extraordinari èxit europeu. La història que explica Dioneo, últim narrador de cada jornada, i per tant últim narrador de l’obra, va ser el primer anell de la cadena de lectors i lectures que el Decameró ha tingut al llarg dels últims sis segles. L’origen d’aquest èxit, però, no es deu directament a l’original, al Decameró, vull dir, tal com Boccaccio el va escriure. M’explico.

Entre 1373 i 1374 Petrarca va traduir al llatí la novel·la de Griselda (a partir d’ara, Griseldis) i la va incloure a la tercera epístola de llibre XVII de les seves Seniles (‘Lletres de la vellesa’) adreçada al mateix Boccaccio. La rúbrica de la traducció petrarquesca ens dóna la clau de com s’havia d’entendre aquesta història: Fracisci Petrarce, poete laureati, de insigni obedientia et fide uxoria ad Iohannem Bocacium de Certaldo. Per a Petrarca, es tractava d’una història exemplar sobre les virtuts de l’esposa perfecta: obediència i lleialtat. En la versió de Petrarca, la història també celebra l’amor coniugalis o amor conjugal. A la vegada, Petrarca vol afegir, amb la seva Griseldis, una heroïna més, nova i contemporània, als exemples de dones il·lustres de l’antiguitat. Petrarca era un intel·lectual refinat, un humanista. Privilegiava l’antiguitat clàssica davant les novetats en vulgar. I si havia de triar entre les històries en llengua vernacle, com és el cas de les novel·les del Decameró, Petrarca escollia les fabulae ‘tràgiques’, és a dir les històries d’estil més elevat. Entre aquestes, la novel·la de Griselda li va agradar especialment. I la seva relectura es mou entre la bellesa moral i la representació clàssica d’una dona exemplar.

Hi hauria molt a dir sobre les interpretacions d’aquesta història. I encara més sobre l’amistat entre Petrarca i Boccaccio. No hi entraré. En canvi m’agradaria parlar del paper de Bernat Metge en la història de la divulgació de la novel·la de Griselda. El 1388, Metge adapta al català la Griseldis de Petrarca. A més, com ha mostrat Lluís Cabré en un article recent, Metge va traduir Petrarca tenint al seu escriptori, a més del text llatí, la versió francesa que Philippe de Mézières, aventurer, amic de Petrarca i secretari de Carles V i VI de França, havia fet de la Griseldis entre 1385 i 1387. La tradició tardomedieval de la novel·la de Griselda és un exemple de les relacions culturals entre Catalunya i França. Entre els segles XIV i XV podem parlar d’una mena de special relationship entre França i Catalunya: una relació especial fundada en la proximitat geogràfica, en l’existència d’un centre de poder com la curia papal a Avinyó, i en les relacions dinàstiques – penseu en Violant de Bar, dona de Joan I, i emparentada amb la casa reial francesa. Ajudat per la francofília de la cort catalana de l’època, Metge va tenir accés al text de Petrarca i a la novíssima traducció de Philippe de Mézières, i se’n va servir per a la seva reinterpretació catalana de la història de Boccaccio/Petrarca. El resultat és una obra nova que va tenir un gran fortuna. I va ser tan coneguda que, com va dir el mateix Metge a Lo somni, fins i tot les àvies l’explicaven a les joves en les fredes vesprades d’hivern: [la història de Valter i Griselda] tant és notòria que ja la reciten per enganar les nits les velles, com filen en ivern entorn del foch. Aquesta transició del text en quatre etapes: des de l’italià al català, passant pel llatí i el francès, va ser la via de penetració del Decameró a Europa. El cas de Metge és paradigmàtic. I és contemporani, per exemple (paral·lel, sense interseccions, és clar), a la manera com un altre autor central de la tardor de l’edat mitjana, G. Chaucer, va conèixer i reutilitzar la Griselda/Griseldis al seu Clerk’s Tale.

A continuació, teniu les presentacions de Gualtieri/Valter i de Griselda tal com apareixen al Decameró italià i a la Història de Valter i Griselda de Metge. Entre aquestes dues versions de la Griselda hi ha dues traduccions, la llatina de Petrarca i la francesa de Philippe de Mézières. En totes destaca la desconcertant figura de Griselda i la matta bestialità de Gualtieri. Més enllà de les implicacions morals i polítiques (en el fons, la Griselda també és una paràbola sobre els límits del principi d’autoritat), passem del dibuix sec, essencial de la Griselda de Boccaccio a la Griselda de Metge. Aquest, inspirat per Petrarca i de Mézières, situa la seva protagonista entre coses de la quotidianitat més corrent. El resultat no és de cru realisme. Al contrari, en surt un quadre que recorda el delicat amor per les coses, fins i tot les més menudes i humils, de la millor pintura flamenca. 

Boccaccio, Decameron X, 10, 4-9

Già è gran tempo, fu tra’ marchesi di Sanluzzo il maggior della casa un giovane chiamato Gualtieri, il quale, essendo senza moglie e senza figliuoli, in niuna altra cosa il suo tempo spendeva che in uccellare e in cacciare, né di prender moglie né d’aver figliuoli alcun pensiero avea; di che egli era da reputar molto savio. La qual cosa a’ suoi uomini non piaccendo, piú volte il pregaron che moglie prendesse, acciò che egli senza erede né essi senza signor rimanessero, offerendosi di trovargliel tale e di sí fatto padre e madre discesa, che buona speranza se ne potrebbe avere e esso contentarsene molto. A’ quali Gualtieri rispose: “Amici miei, voi mi strignete a quello che io del tutto aveva disposto di non far mai, considerando quanto grave cosa sia a poter trovare chi co’ suoi costumi ben si convenga e quanto del contrario sia grande la copia, e come dura vita sia quella di colui che a donna non bene a sé conveniente s’abbatte. E il dire che voi vi crediate a’ costumi de’ padri e delle madri le figliuole conoscere, donde argomentate di darlami tal che mi piacerà, è una sciocchezza; con ciò sia cosa che io non sappia dove i padri possiate conoscere né come i segreti delle madri di quelle: quantunque, pur conoscendogli, sieno spesse volte le figliuole a’ padri e alle madri dissimili. Ma poi che pure in queste catene vi piace d’annodarmi, e io voglio esser contento; e acciò che io non abbia da dolermi d’altrui che di me, se mal venisse fatto, io stesso ne voglio essere il trovatore, affermandovi che, cui che io mi tolga, se da voi non fia come donna onorata, voi proverete con gran vostro danno quanto grave mi sia l’aver contra mia voglia presa mogliere a’ vostri prieghi”. I valenti uomini risposon ch’eran contenti, sol che esso si recasse a prender moglie. Erano a Gualtieri buona pezza piaciuti i costumi d’una povera giovinetta che d’una villa vicina a casa sua era, e parendogli bella assai estimò che con costei dovesse potere aver vita assai consolata. E per ciò, senza piú avanti cercare, costei propose di volere sposare; e fattosi il padre chiamare, con lui, che poverissimo era, si convenne di torla per moglie.

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1ª ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980])] 

Metge, Història de Valter i Griselda

En Itàlia és una província ornada de molts notables castells e viles, apellada lo Marquesat de Saluça, de la qual era marquès un fort noble baró apellat Valter, jove, bell e molt graciós, no menys noble de costumes que de llinatge, e, finalment, en totes coses fort insigne, sinó que, content d’açó que fortuna li havia dat, no curava de l’esdevenidor e trobava tan gran pler en caçar que totes les altres coses que a fer havia ne menyspreava. E especialment no es curava de pendre muller, de la qual cosa los seus vassalls e sotsmeses eren fort dolents e despagats, los quals, con molt ho haguessen sofert, anaren ensems al dit Valter, e la u d’ells, lo qual era de major autoritat, e per bell parlar e per major privadesa que havia ab lo dit Valter, dix així:

– Molt noble marquès, la tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que, tota vegada que els fets ho requiren, ab devota confiança parlem ab tu, e que ara les voluntats que tots tenim secretes en los nostros coratges la mia veu notific a les tues orelles; no pas que jo haja algun interès singular en açò, mas per tal com tu, segons que per molts indicis e senyals has sovent provat, mostres e reputes que jo són a tu molt car denant tots los altres. Con, doncs, totes les tues coses plàcien e hagen a nós tostemps plagut, per ço que puixam jutjar que siam benaventurats con aital senyor havem, e serem molt pus benaventurats en lo esdevenidor que tots nostres veïns, suplicam-te humilment que vulles pendre muller, e que açò vulles fer espatxadament, car los jorns se’n van e volen fort lleugerament. E jatsia que tu sies en la flor de ton jovent, emperò la vellesa ensegueix aquesta flor, e la mort és proïsma a tota edat: tothom egualment ha a morir, e la hora és incerta. Plàcia’t, donques, que oges les pregàries d’aquells qui no menysprearien los teus manaments, e comana a nós l’elecció de la muller; car nós la et procurarem tal, que ella serà digna d’acostar-se a tu, e de tal llinatge que tots porem estar ab bona esperança d’ella […]

Lladoncs, lo dit Valter, mogut per les piadoses paraules e pregàries dels seus, dix:

– Vosaltres, amics, me forçats de fer cosa que jamés no fo en lo meu cor. Jo m’adelitava que visqués en llibertat, la qual fort tard és en matrimoni. Per què, jo em sotmet de bon grat a la voluntat de vosaltres. E jatsia que jo confiu de la vostra saviesa e fe, vull rellevar de vosaltres del càrrec que volets pendre per mi; car jo mateix me’n vull haver lo afany de cercar-la’m, com jo sia cert que la noblesa de l’u no ennobleix l’altre e que moltes vegades los fills són dessemblants als pares. Tot lo bé qui és en la persona no li ve d’altre sinó de Déu, al qual jo coman a mi e tots mos afers, esperant que Ell me trobarà cosa que serà expedient a repòs e salut mia. E pus vosaltres trobats plaer que jo prenga muller, promet-vos que jo compliré vostre desig en breu; però vull que em prometats que qualsevulla muller que jo prena, ab sobirana honor e reverència la tractarets, e que entre vosaltres no haja algun qui en diga mal ne es clam de la elecció per mi faedora […]

Lladoncs tots a una veu, concordablement, li prometeren fort alegrament d’atendre e complir son manament, així com aquells qui per sobres de goig a penes cuidaven veure lo dia de les núpcies: ab tan gran pler e goig l’esperaven. Lo qual dia lo dit Valter los assignà que fossen aparellats a la celebració d’aquelles […]

No molt lluny del palau del dit marquès era situada una vila petita, poblada d’alguns pageses, fort pocs e pobres, entre los quals n’hi havia un pus pobre que tots los altres apellat Janícola; e havia una filla apellada Griselda, assats bella de cos, e molt era pus bella e noble de bones costumes e de virtut de coratge; la qual s’era nodrida en sobirana pobresa, ab vianda grossera, e, ignorant tot desig carnal, jamés no havia imaginat ne girat lo enteniment en folls ne en delicats pensaments, ans reposava en lo seu pits virginal coratge d’home vell e savi; e ab inextimable caritat servia diligentment son pare, e, pasturant algunes poques d’ovelles que havia, filava casun jorn, e puis, tornant-se’n en casa, aparellava cols o espinacs  o altres viandes covinents a la sua condició, e feia lo llit a son pare, e finalment tot son temps despenia en pietat e obediència filial.

[M. de Riquer, Obras de Bernat Metge, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1959]

Com sempre us suggerim avui algun tresor amagat, en aquest cas una edició incunable del Decameró realitzada, potser, a Nàpols, cap a 1470 i conservada a la Bayersiche Staatsbibliotek de Munic

Simone Ventura

IRCVM

Operació bikini a l’Edat Mitjana

dimarts, 25/06/2013

Després de Sant Joan ja podem dir, sense por d’equivocar-nos, que l’estiu ha arribat. Abans de la seva arribada la publicitat i certa premsa escrita especialitzada ens recorden que en aquesta estació hem d’estar més que radiants a l’hora de lluir els banyadors, bikinis, pareos i tovalloles de la temporada. El costum, que recordem-ho és una eficaç eina a l’hora d’establir patrons col·lectius, dicta que cal estar ben bronzejat i haver passat unes quantes hores pel gimnàs o haver començat una dieta extravagant i, normalment, poc saludable. És el que popularment es coneix com l’operació bikini.

En aquest post farem un repàs accelerat sobre algunes de les idees que es tenien a l’Edat Mitjana sobre algunes qüestions relacionades amb la bellesa, les dietes i els menjars. Per aquest viatge ens basarem en alguns exemples força il·lustratius que ens permetran veure uns seguit d’arquetips i concepcions culturals ben diferents dels que tenim actualment.

Christine de Pizan, Varies Obres, fol.4r. The British Libray

Durant els mesos d’estiu el color de la pell és, per molta gent, un tema primordial. Encara que no t’agradi la platja, ni torrar-te al sol com una sargantana, cal que estiguem ben bronzejats, morens, o literalment cremats, com alguns dels nostres conciutadans europeus que ens acostumen a visitar els mesos de més calor. A l’Edat Mitjana tenir la pell més morena implicava una cosa ben diferent: treballar a l’aire lliure de sol a sol. La noblesa i burgesia, per contra, feia gala de la blancor de la seva pell, ja que això demostrava a la resta el privilegi de no haver de treballar en aquelles feines més feixugues i era, a la vegada, un signe de la bellesa femenina.

En el poema <Laudes Amice> (Lloances a l’amiga) que forma del grup de poesia goliardesca continguda en els Carmina Rivipullensia (segle XII), dels qual ja hem fet referència en d’altres posts, s’hi pot llegir una acurada descripció d’una dona. L’autor, en el primer dels versos, descriu l’amiga de la manera següent: Sidus clarum/ puellarum/ flos et decus omnium;/ rosa ueris/ que videris/ clarior quam lilium. (Clara estrella/ flor novella/ i adorn del femení empiri;/ vernal rosa,/ més desclosa/sembles que no pas el lliri).

En el mateix poema les referències a la blancor de la pell, com la comparativa que ha fet amb el lliri, són constants. La donzella descrita té, també, les cames i els pits ben blancs: Et tuarum/papillarum/ forma satis paruula/ non tumescit, sed albescit/ niue magnis candida. (Dels teus pits/ ben petits/ l’aparença força lleu/ no engradeix, / ni llueix/ molt més que la blanca neu).

The British Library, Cocharelli, Cuttings from a Latin prose treatise on the Seven Vices, fol.14r

Avancem una mica en el temps, i situem-nos al segle XIV. Francesc d’Eximenis dedica el volum Terç de Lo Crestià a parlar sobre tot allò relacionat amb la taula, dins aquest apartat, que porta l’eloqüent títol de <Com usar bé de beure e menjar>, hi trobem un capítol on el franciscà hi va copiar integrament la carta que un golafre ecclesiastich  envià al seu metge per demanar-li consell. El religiós exposa amb tot detall les seves menges, begudes i vestidures, organitzades per estacions; d’aquesta manera sabem que a l’estiu meng pols tenres en diverses maneres, ço és en ast ab aygua-ros e en olla ab salsa de agraç e en pa, cabrits i vedella de llet a l’hivern, en canvi, acostuma a consumir gallines grosses, capots gorts, moltons de past, perdius, colomins e guatles acabant els amb unes bones neules, que han de ser recobertes de sucre i ben molsudes: Vull, emperò, que les neules sien cuytes ab çucre e sien polpudes e espessetes.

Però, pel que sembla, la seva elaborada i luxosa dieta va passar factura al nostre golafre, i en una de les darreres frases de la carta ho comenta clarament, ell mateix explica que cant vaig per la ciutat e·m veen les dones, que no m’escarnesquen veent lo ventre que tinch gros. Podem pensar que en un segle tant complicat com el XIV, que marca l’inici d’un llarg període de crisis econòmiques, demogràfiques i socials, les escasses dietes de la majoria de la majoria de la població no els permetin arribar a tenir la grossa panxa que tenia el nostre golafre. Això propiciava dos fets, en primer lloc que fos relativament senzill identificar amb un cop d’ull tots aquells el poder adquisitiu dels quals els permetia seguir dietes abundants i, en segon lloc, que fos fàcil – utilitzant la mateixa expressió que la carta- escarnir-los quan anessin pel carrer.

Però tal com s’ha apuntat més amunt a l’Edat Mitjana es tenien uns models preconcebuts del que és la bellesa ben diferents dels actuals. Si retrocedim uns segles endarrere i passem del segle XIV al segle IX trobem, en la Vita Karoli d’Eginhard, una interessant descripció física de Carlemany. El biògraf explica que Carlemany era de cuerpo grande y robusto, (…) de elevada estatura aunque sin salirse de lo corriente, (…)tenía el cráneo redondeado, los ojos muy grandes y vivos, y la nariz un poco más larga de lo normal. Eginhard, però,  no escatima cap detall i una mica més endavant comenta que Aunque su cuello parecía grueso y corto y su vientre saliente, esto quedaba disimulado, ya que los demás miembros eran proporcionados, una manera elegant de explicar que Carlemany tenia panxa i amb prou feines coll. Les seves dietes abundants fins i tot li havien provocat gota : gozaba de buena salud aunque, durante los cuatro años que antecedieron a su muerte, tuvo numerosos accesos de fiebre y, al final, incluso cojeaba de un pie. I és que, tal i com comenta el germànic Eginhard, en forces ocasions se’l havia aconsellat, tal i com encara fem avui dia, que deixés els copiosos guisats per bullits, cosa que a l’Emperador li era impossible de fer.

Així les coses podríem pensar, a través de la l’explícita descripció d’Eginhard que el biògraf és verídic, per a què sinó, ens descriu un Carlemany d’una manera tant fidedigne i el presenta amb clars problemes de sobrepès?. Al segle IX la idea dominant de com havia de ser un noble físicament s’acostava força a la manera com Eginhard ens descriu el rei dels francs. Alt, gros, corpulent, de bon menjar i bon beure. A través del seu físic la noblesa mostrava i ensenyava el seu potencial econòmic i social. Per aquest motiu Eginhard ens descriu un Carlemany d’acord amb els cànons de bellesa de la noblesa del moment, no perquè el vulgui descriure de manera més verídica possible.

El Bosco, Taula dels set pecats capitals, Museo del Prado.

L’estiu és, per la majoria de nosaltres, una estació de vacances, d’oci i repòs fins fa ben poc però, i encara avui dia per molta gent, ens trobaríem amb una realitat ben diferent.  La majoria de població medieval vivia i treballava al camp i és durant els mesos d’estiu on es concentraven les feines més feixugues de tot l’any. Des del mes de juny calia començar a segar els camps d’ordi, blat i altres cereals, quan acabava la sega que s’allargava durant forces setmanes, calia batre tot aquest cereal a les eres per tal que no es fes malbé. Un cop s’havia enllestit tota aquesta feinada en començava una altre, la verema. A finals d’agost principis de setembre havia d’estar tot apunt per poder veremar, les eines arreglades i preparades, normalment apilades a l’entrada del mas i les bótes netes i reparades. Un segon col·lectiu al qual a l’estiu se’ls girava feina era el dels bellatores, hem de pensar que les campanyes militars s’iniciaven a la primavera i s’acabaven a la tardor, per aquest motiu els mesos d’estiu eren força moguts tan pels que participaven directament, gran noblesa, cavallers, escuders, com per la població que en patia les seves conseqüències.

Avui dia al llegir algunes de les línies dels passatges que hem presentat ens pot semblar força absurd que el prototip d’home alt-medieval fos gros, corpulent i més aviat panxut. I l’ideal de bellesa femenina passés per tenir una pell com més blanca millor. I és cert, és ben absurd. De fet ho és tant com que avui dia per entrar dins els nostres cànons de bellesa haguem de passar hores en gimnasos i platges, fent les dietes més extravagants només per poder-nos acostar a aquest ideal de bellesa del segle XXI, un ideal de bellesa tant ridícul i poc saludable com el dels nostres avantpassats. No ens deixem entabanar pels tòpics publicitaris propis de l’estació, siguem lliures de jaure, si es pot, a la platja o a la muntanya, sense escoltar la cançó de moda i bevent allò que ens vingui més de gust.  En el cas que algun impertinent et preguntin per la teva pal·lidesa, sempre els pots contestar: -Jo tinc una bellesa medieval!. 

Ivo Elies Oliveras

ARDIT Cultures Medievals

La MIA: unes sigles amb més de 600 anys d’història

dimarts, 18/06/2013

Aquests darrers dies l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat en el punt de mira de l’actualitat informativa arran de la coneguda i greu situació econòmica que està patint des de fa un temps (veieu per exemple la notícia a l’Ara). Tanmateix, és possible que el lector hagi tingut dificultats per entendre fil per randa totes les notícies publicades, sobretot a l’hora d’identificar els actors que protagonitzen aquesta polèmica. I és que paraules com Fundació i MIA poden semblar buides de significat per algú que no estigui familiaritzat amb el complex univers que envolta aquella centenària institució. El nostre propòsit no és posicionar-nos a favor o en contra d’uns i altres, ni tan sols emetre el nostre parer, simplement volem aportar el nostre granet de sorra per tal de contextualitzar una mica millor la realitat, i per fer-ho no tenim cap altre remei que fer un viatge al passat, en concret vers la baixa edat mitjana.

Claustre gòtic de l'Hospital de la Santa Creu

Segons resen molts documents de l’època, al començament del s. XV els hospitals de Barcelona es trobaven en precari, ja fos a causa de l’envelliment i obsolescència de les seues infraestructures, per una mala gestió dels seus administradors o senzillament fruit de les crisis que llavors també afligien amb força la vida urbana. El problema devia venir de lluny i potser fou això el que va moure les autoritats municipals en la dècada de 1370 a impulsar una reforma de l’anomenat Hospital de la Ciutat, també conegut com el d’en Desvilar. Emperò, aviat es pogué comprovar que amb iniciatives puntuals com aquesta no n’hi havia prou i tot just 30 anys després es va endegar un procés molt més ambiciós que comportaria la progressiva centralització de la xarxa assistencial de la ciutat. La primera evidència d’aquest procés es remunta a l’1 de febrer de 1401, quan en la sessió plenària del Consell de Cent es va alertar que la mala salut financera dels hospitals urbans revertia en una ineficaç atenció dels malalts i pobres que hi eren acollits, i que el millor seria reunir-los a tots en un de sol. Amb aquesta fi es nomenà una comissió de seguiment, al temps que es mirava d’implicar a altres personalitats i institucions influents de la societat barcelonina. La iniciativa no va quedar en paper mullat, i a penes un mes després, el 15 de març, els consellers i el bisbe Joan Armengol juntament amb els canonges capitulars, rubricaven solemnement el vistiplau a la fusió de 4 dels hospitals llavors en funcionament a la Ciutat Comtal, de tal manera que els seus béns mobles i immobles passarien a dependre, a partir de llavors, d’un nou centre sota l’advocació de la santa Creu. El perquè la la actuació conjunta de l’Ajuntament i l’Església és lògica, atès que dos dels hospitals afectats eren de gestió municipal (Desvilar i Marcús), mentre que els altres dos depenien de l’administració capitular (Colom i d’en Vilar). Finalment, com és de tots sabuts, el 17 d’abril del citat 1401 es col·locaven les quatre primeres pedres de l’hospital de la Santa Creu —anys a venir també conegut com a hospital general de la Santa Creu—. Avui dia encara podem gaudir de la seua extraordinària arquitectura gòtica, tot i les reformes modernes i les agressives restauracions a què va ser sotmès a mitjan s. XX.

Emperò l’entesa a dues bandes entre les autoritats municipals i eclesiàstiques en el procés de fundació del nou centre no acabà aquí, sinó que s’asseguraren un protagonisme paritari en el seu govern. Així, s’acordà nomenar quatre administradors: dos en representació de l’ajuntament i dos en nom del capítol. Tots quatre integraven la coneguda MIA, la Molt Il·lustre Administració, que fou beneïda en una butlla pontifical emesa per Benet XIII el setembre de 1401. Els integrants de la MIA podien restar en el càrrec un màxim de dos anys, per bé que anualment a l’endemà de la festivitat de la Santa Creu calia renovar-ne dos, un canonge i un ciutadà. Així, es garantia que sempre hi hagués dos administradors ‘veterans’ i amb suficient experiència per introduir als nouvinguts; passat un temps ‘lluny del poder’, podien repetir. Els primers en ocupar aquesta cadira foren els canonges Antoni de Fornells i Jaume de Todonyà, i els consellers Simó de Marimon i Guillem Colom. No dubtem que aquesta dualitat institucional devia generar desavinences i problemes interns, però en aquella època es veia com una opció eficaç, fins al punt que es va exportar en termes molt semblants a altres ‘hospitals generals’ de la corona nats poc després del de Barcelona; és el cas dels de Saragossa, Lleida i Mallorca.

Els primers anys de funcionamentde la casa de la Santa Creu van ser decisius, entre altres coses perquè es van aconseguir diversos privilegis i exempcions de caràcter perpetu, que en alguns casos continuen vigents. D’aquests, volem recordar el concedit pel rei Martí l’Humà el 22 de setembre de 1405, mitjançant el qual tots els béns mobles i immobles de les persones que morissin a l’hospital sense descendència passaven automàticament a la seua propietat. Aquesta disposició va ser una de les bases que permeteren que a poc a poc el flamant centre esdevingués un dels principals posseïdors de finques i habitatges de la ciutat. Alhora, a tot això s’havien d’afegir les cases i donacions econòmiques procedents de deixes testamentàries, i que encara avui dia es continuen rebent.

De la gestió de tot plegat s’encarregava la MIA. La consulta dels rics fons documentals de l’arxiu hospitalari —repartits entre la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i la Biblioteca de Catalunya— ens permeten resseguir i conèixer amb noms i cognoms la majoria dels administradors que han ocupat aquest càrrec. I així fins avui. En efecte la MIA ha continuat desenvolupant les seues tasques de manera invariable des de la seua creació fins a l’actualitat. Per exemple, va jugar un paper cabdal en la posada en marxa del magnífic projecte de l’hospital modernista dissenyat per Lluís Domènech i Muntaner, i que des de 1930 va substituir definitivament el vell edifici medieval. El lliurament oficial de les claus del nou recinte va estar presidida per l’alcalde de Barcelona Darius Rumeu (baró de Viver), amb la presència del secretari municipal Claudi Planas, el director de l’Arxiu Històric de la Ciutat Agustí Duran i Sanpere, els arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquín Vilaseca, i com no, de la MIA, que llavors estava integrada pels canonges Mariano Vilaseca i Felipe Ramon, i els ciutadans Agustí Mariné i Gabriel August. Quant a l’alt valor patrimonial i artístic del complex arquitectònic de Domènech Muntaner va quedar prou palès quan, el 1997, juntament amb el Palau de la Música Catalana, fou declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Pavelló modernista de l'Hospital de Sant Pau

Ara bé, en la història recent de la MIA hi ha un fet de vital importància. El 27 de juliol de 1990, l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, el president de la Generalitat Jordi Pujol i l’arquebisbe Ricard M. Carles van rubricar un pacte institucional pel qual la Generalitat de Catalunya també podria comptar amb dos representants dins de la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i de la MIA, amb els mateixos drets i deures que els altres quatre membres. Paral·lelament, també es va acordar promoure la construcció d’un nou centre hospitalari que donés resposta a les necessitats mèdiques actuals, inaugurat l’any 2009, i delegar la gestió sanitària en una nova fundació privada, la carta fundacional de la qual es va signar el 14 de maig de 1991. Des de llavors, la MIA ha continuat gestionant totes les rendes que genera el lloguer del seu extens patrimoni immoble i avui presideix les tres fundacions en què es divideix l’hospital de Sant Pau (patrimonial, sanitària i d’investigació), prenent les seues decisions per unanimitat, de tal manera que el veto de només un dels seus sis patrons talla l’aplicació de qualsevol proposta.

Antoni Conejo i da Pena

IRCVM

Abans moros que catalans!

dimarts, 11/06/2013

Antes moros que catalans” proclamava la pancarta principal d’una manifestació blavera organitzada a València l’any 1981. Formava part de les diverses estratègies posades en marxa pel sector de la població valenciana que s’entestava –i s’entesta!- en negar que el valencià és una de les maneres que hi ha de parlar en català. La seva diferència principal rau en el fet que els valencians el parlen amb ortografia. Mentre que a d’altres indrets hispànics, com a Andalusia, grups més o menys nombrosos reivindiquen llurs arrels islàmiques, a la ciutat de València aquest passat era presentat com el pitjor que es podia ser… però encara hi havia un pitjor dels pitjors: ser català!

Què passaria si ens apliquéssim argumentacions d’aquesta mena a nosaltres, els catalans? Estaríem tots disposats a acceptar que abans varem ser moros que catalans? Heus aquí una obra on es planteja aquesta afirmació i s’intenta raonar-la. Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat, per ara el meu darrer llibre, porta, entre altres, a aquesta conclusió.

Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat

Primer de tot, caldrà explicar que la paraula moro, probablement d’origen fenici i que originàriament no era despectiva ni mai no hauria d’ésser-ho, era la denominació dels habitants de la Mauritania romana, que encara s’aplica als seus descendents, els habitants de l’actual Magreb. Si bé només es refereix a un concepte ètnic i geogràfic, molta gent l’utilitza com a sinònim de musulmà. Però val la pena d’assenyalar que fins avui, el moro més famós que jo conec no és el Moro Mussa de les nostres pors infantils –que, per cert, era àrab!— sinó un personatge que es deia Agustí, que va ser bisbe d’ Hipona des del 395 fins que morí, l’any 430, i que no només és el moro més famós sinó que va ser un moro cristià, tingut com el més important pare de l’Església Llatina i elevat a la categoria de sant.

L’obra que comento comença amb la vinguda de combatents musulmans a Hispània a través de Gibraltar i el pas de la Península Ibèrica de domini visigot a domini islàmic (711-1492). Els invasors van ser majorment comandats per homes de nissaga àrab, però ben aviat el seu nombre va ser superat amb escreix: si avui amb Guardia Civil segueixen arribant pasteres, què no devia passar quan hi havia un mateix govern a banda i banda de l’Estret? Així les coses, la majoria dels nou vinguts van ser nord africans, és a dir moros; però això no és suficient per explicar tot el que va passar.

És cert que resulta molt complicat comptar persones en època tan reculada, però en front dels entre sis i nou milions que hom calcula que constituïen la població hispànica a l’època, les cròniques àrabs permeten suposar l’arribada d’uns cinquanta mil combatents de manera organitzada fins a la gran onada invasora dels almoràvits, també moros, a finals del segle XI. És per tot això que no és gens agosarat anomenar moros als musulmans instal·lats en el territori que avui forma part de Catalunya.  Però, en aquest càlcul de població –encara que sigui aproximat-, cal descomptar els àrabs que van tornar a casa seva i afegir-hi des del primer moment un gran nombre d’hispànics que varen col·laborar indubtablement amb els musulmans invasors. Sense aquesta circumstància no pot explicar-se que tan poques persones vingudes de fora tinguessin la capacitat de canviar el rumb polític, social i religiós de l’antiga Hispània; i que aquest canvi es perllongués tant de temps.

En esmentar un canvi religiós vull que quedi clar que estic afirmant que la gran majoria dels habitants de la Península es varen convertir a l’islam i no només per conveniència política d’estar a la mateixa òrbita dels nous amos, i econòmica, d’estalvi d’impostos més onerosos, sinó perquè, contra el que massa sovint se’ns ha volgut fer creure, la romanització d’ Hispània no va comportar una total cristianització del territori. Així les coses, sembla que només es pot considerar població cristiana la que habitava a les grans urbs (amb bisbe i altres autoritats religioses) i al llarg de les grans vies de comunicació. No és difícil de creure que sorgís interès per una creença que preconitzava l’existència d’un Déu Únic i entès sense misteris, en front de les bosses de paganisme que encara subsistien, sobretot en el medi rural.

Yahyâ_ibn_Mahmûd_al-Wâsitî_006.jpg

Il·lustració de Yahya ibn Mahmud al-Wasiti, Maqamat al-Harīrī (segle XIII)

El govern islàmic a la Catalunya Vella (així com també a les comarques del Rosselló, el Vallespir i el Conflent) va durar fins a la caiguda de Barcelona (801), és a dir, prop d’uns cent anys, i a la Catalunya Nova va continuar al llarg de quatre segles més fins a la presa de Tortosa i de Lleida, el anys 1148 i 1149. Cal tenir en compte, a més a més, el període en què, perdut el poder polític, van romandre musulmans en territori català sota el nom de moros o de sarraïns, podent conservar la seva religió, les seves institucions (amb algunes restriccions) i els seus costums.

Quan, amb el pas del temps, la nostra societat medieval va quedar inclosa dins la monarquia hispànica, les minories religioses van sofrir les conseqüències de la ideologia uniformadora dels Reis Catòlics i de la seva voluntat d’entrar a la història moderna com a nació europea, sense súbdits tinguts per dissidents. Els jueus van ser els primers a patir el dilema dels batejos forçosos o l’exili, però ben aviat la voluntat reial homogeneïtzadora va afectar també els mudèjars, és a dir, els moros que s’havien quedat. Una vegada batejats, a principis del segle XVI i en general per força, varen rebre el nom de moriscos i van seguir vivint a casa seva fins que es va dictar i portar a terme el decret de la seva expulsió (1609-1614).

Així les coses, l’existència de població romanent de l’època islàmica en terra catalana es va perllongar cinc segles més, sobre tot a les conques del Segre i de l’Ebre i és evident que un total de nou-cents anys d’existència de musulmans al que avui en diem Catalunya va permetre tota mena de barreges. I nosaltres en som el resultat.

Dic això perquè, en parlar de moriscos cal tenir en compte molt expressament el fet diferencial català: no tots els descendents de musulmans, i d’una manera especial els  de la diòcesis de Tortosa, van ser foragitats de casa seva. El bàndol d’expulsió exceptuava els que s’haguessin casat amb cristians vells i la seva descendència, els descendents de cristians vells per via masculina i els seus cònjuges i fills i els esclaus musulmans, amb els seus cònjuges, si eren descendents de cristians vells. En conseqüència, s’hi van fer quatre enquestes informatives entre els anys 1610 i 1615 per tal d’indagar qui complia amb els esmentats requisits.

La_Expulsión_en_el_Puerto_de_Denia._Vicente_Mostre.jpg

Expulsió dels moriscos al port de Dènia, Vicenç Mostre

Al seu torn, Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, publicà l’any 1610, un informe on  explicava que els feligresos de la seva diòcesi eren “buenos y verdaderos cristianos ofendiéndose generalmente de que los llamen cristianos nuevos … casi todos mezclados en casamiento con cristianos viejos y por la maior parte comen tocino y beven vino, fundan misas y aniversarios y hazen devociones que los demas cristianos y algunos los exceden”.

Efectivament, una de les informacions més interessants d’aquestes enquestes és la relativa als matrimonis existents: dels 248 consignats, 168, és a dir, un 68 %, eren mixtos, en una proporció que anava del 79% a Móra i del 82% a Tivissa fins al 100% a Flix.

Així les coses, disposem d’un llistat de 1.359 moriscos, distribuïts entre catorze pobles de l’entorn de Tortosa, que foren autoritzats a quedar-se i sabem també que un bon nombre dels desterrats, més endavant va tornar. Cal assenyalar que els que ho van fer clandestinament no tingueren massa dificultats perquè, pel que es desprèn de la documentació que ens ha pervingut, passaven desapercebuts tant pel seu aspecte físic, com per la seva indumentària i la llengua que parlaven.

Sembla, a més, que els nostres avantpassats tinguts per cristians vells varen ser força tolerants: ni abans ni després de la mesura límit de l’expulsió iniciada l’any 1609, els investigadors no troben indicis d’enfrontaments entre els que es consideraven cristians “de tota la vida” i els recentment batejats, encara que és innegable que constituïren un col·lectiu a part.

En resum, l’opinió majoritària dels que varen dur a terme les esmentades enquestes permet arribar a la conclusió que no hi havia diferències físiques ni tampoc en la pràctica religiosa entre els que es van quedar i els expulsats; però, cal advertir al respecte, que aquesta opinió, en realitat, resulta neutra perquè no pressuposa en cap moment que uns i altres fossin bons o mals cristians.

Hem de concloure, en conseqüència i si mirem més enrere, és a dir, si considerem el conjunt iber, celta, romà, visigot, àrab, nord africà i altres emigracions vingudes del Nord, que tots plegats som una bona barreja i molts de nosaltres hem tingut avantpassats que van ser musulmans. La multiculturalitat és bona i enriquidora, encara que algú vulgui presumir de tenir només sang del Pirineu.

Dolors Bramon
IRCVM

(Dolors BRAMON, 2013. Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat, Lleida: Pagès editor, 145 p., 16€)

Camina que caminaràs: el jueu errant i altres mites

divendres, 7/06/2013

Als jueus se’ls han atribuït molts tòpics al llarg de l’Edat Mitjana: garrepes, emmetzinadors de pous i viatgers, entre d’altres (alguns de negatius, altres de més neutres).  Avui, però, ens centrarem en el tòpic del jueu viatger, que té facilitat per anar d’un lloc a l’altre. Dels altres ja ens n’ocuparem un altre dia, si cal.

Com a investigadors ens cridava molt l’atenció la gran mobilitat dels jueus, perquè ens podia resoldre molts dels dubtes que ens havíem plantejat, des de fer-nos entendre millor el món del comerç fins al món del peregrinatge, o fins i tot poder copsar com viatjava el coneixement. També teníem dubtes més prosaics i menys intel·lectuals (sí, els investigadors també ens divertim amb la nostra feina): viatjarien aquests jueus amb un ganivet a la cuixa per defensar-se? Haurien de contractar guardaespatlles per protegir-se als camins? Viatjarien de nit tot camuflant-se entre les ombres per evitar el perill? Què menjarien? Doncs bé, ja us avancem que no, que tot això no ho hem trobat. Ja ens hagués agradat, ja, una descripció dels jueus vestits amb capa negra i esmunyint-se com el personatge del Zorro a través dels boscos de Catalunya. Però tot i que la documentació ens dóna molta informació, no ens ha pogut aclarir tots els dubtes.

Mapa de Cresques Abraham (s.XIV)

Llavors, què en sabem i com ho sabem? Gràcies a fonts com ara llibres de viatges, epístoles, responsa o documentació notarial, hem pogut fer una primera visió de com viatjaven aquests jueus. Perquè sí, la mobilitat no és pas un mite i els jueus medievals tenien molts motius per viatjar.

D’una banda trobem el cas del peregrinatge a Terra Santa. Ens han arribat testimonis de primera mà, com el de l’arxiconegut Benjamí de Tudela o Meixul·lam de Volterra, que ens expliquen amb ets i uts tots els detalls del seu camí cap al Pròxim Orient. El fet de descriure totes les ciutats per les quals passen també ens dóna la seva particular visió del món. Perquè clar, no s’estan d’opinar quin menjar és millor o quin costum és més estrany comparat amb el seu propi. I, clar, sempre el seu serà el millor. Aquests personatges (bé, deixem-ho clar, són persones reals) eren acollits a totes les aljames o calls que trobaven al seu camí, donant-nos també informació sobre les diferents branques del judaisme que es podien trobar en aquell moment. Amb ells ens queda clar que els viatges són perillosos, que les caravanes pel desert són la manera més segura de viatjar i que el turisme religiós és la millor activitat que pots dur a terme a l’arribar a un nou indret. Sobre aquest últim punt, els nostres viatgers que arriben als diferents punts de la geografia del Pròxim Orient ja apuntaven la bona disposició i l’orgull de la comunitat local a fer de guies turístics per arreu.

Un altre motiu per viatjar és el comerç. De fet, és un altre gran tòpic atribuït als jueus, el de ser grans comerciants. I no és pas mentida, a les epístoles que s’enviaven els mercaders es pot veure l’activitat frenètica que duien: “compra’m tant de pebre, tant de seda i t’envio tants diners per si veus alguna cosa més…”. Visitar noves ciutats era també una manera de buscar negocis nous i ampliar els ja existents. Tot sembla suggerir que qualsevol viatge es podia aprofitar per fer estudis de mercat, fins i tot els religiosos. Us podríem dir d’uns quants peregrins que desembarcaren a la ciutat d’Alexandria i romangueren algunes dies estudiant possibilitats comercials per la zona nord d’Egipte abans no prengueren camí cap a Terra Santa.

Ja hem vist que tenim nombrosos exemples de jueus movent-se pel Pròxim Orient, però què trobem a casa nostra? Òbviament aquesta mobilitat també existeix, també està molt vinculada amb el comerç i per aquest motiu es regula amb privilegis en la cancelleria reial com ara salconduits, exempcions de peatges, salvaguardes, etc. És mirant aquestes regulacions que ens podem fer una idea de com i per què viatjaven per terres catalanes. Dels casos que hem pogut trobar en tenim des dels que porten mercaderies d’una banda a una altre, fins als que van a una ciutat propera per consultar temes relacionats amb la seva professió: des d’estudiants rabínics que van a completar la seva formació amb un bon mestre d’una altra localitat, passant per metges que es traslladaran a altres centres que giren al voltant d’un metge de gran reputació, fins als mateixos rabins que es traslladen als grans centres d’estudi, com ara Barcelona.

Així doncs, què és el que facilita o incita a aquesta mobilitat? Tot i que encara queda molt per investigar, és probable que l’acolliment entre comunitats, la confiança en gent d’altres indrets (però al cap i a la fi amb les mateixes arrels) i la voluntat d’ampliar horitzons mitjançat el comerç juguin un paper decisiu. No ens ha sorprès trobar cartes de diferents comerciants o rabins dirigides a diferents comunitats jueves sol·licitant l’acceptació del col·lectiu per a una estada temporal, sufragada per aquests últims i amb l’entrega de documents firmats pel dirigent de la comunitat perquè s’hi pugui moure lliurement. Fins a quin punt, doncs, intervenen la reputació d’una localitat i la fama del viatger per aquestes relacions de confiança? Us ho comunicarem en un proper post (si ens deixen) perquè és una de les moltes preguntes que ja anem esbrinant.

 

 

I és que sobre la investigació que estem duent a terme, hem de dir que la interdisciplinarietat en aquest tipus d’estudis és vital, així com el treballar en equip o a dues bandes. Això ens ha fet venir al cap el que ja es deia als viatgers dels temps bíblics: “No vagis de viatge amb un temerari si no vols que et compliqui la vida; perquè farà el que li donarà la gana i, per la seva bogeria, et perdràs tu i tot”. (Sir 8:15)

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

Creixeu i multipliqueu-vos… com els conills: la successió de Fibonacci

dimarts, 4/06/2013

Qvidam posuit unum par cuniculorum in quodam loco, qui erat undique pariete circundatus, ut sciret, quot ex eo paria germinarentur in uno anno: cum natura eorum sit per singulum mensem aliud par germinare; et in secundo mense ab eorum natiuitate germinant.

Així comença un dels problemes que planteja Lleonard de Pisa, dit Fibonacci, al Llibre de Càlcul (Liber abbaci): “Un tal va posar un parell de conills en un lloc, circumdat per parets, per capir quants parells de conills produirien en un any: llur natura és de fer-ne un parell cada més; i al segon més de llur naixement ja es reprodueixen.”

La solució d’aquest problema és la coneguda com a successió de Fibonacci: 0, 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89…

Leonardo_da_Pisa.jpg

Escultura de Lleonard de Pisa obra de Giovanni Paganucci (1863). Camposanto de Pisa

D’aquest important matemàtic ben poc se sap més enllà del que explica en les seves obres que és ben poc (Grimm, Richard, 1973. “The autobiography of Leonardo Pisano”, The Fibonacci Quarterly, 11, 1, p. 99–104). Nascut a Pisa possiblement cap al 1175 on va morir-hi cap a 1253. El fet que son pare, Guillem Bonacci, fos agent de duanes a Bugia (Algèria) el va posar en contacte amb el tractat d’algebra d’al-Kuarizmi, famós matemàtic que desenvolupà la seva feina a Bagdad a mitjan segle IX i que és el primer a usar de manera sistemàtica la numeració posicional d’origen hindú en lloc del sistema additiu (etrusco-romà) o alfabètic (grec) així com l’introductor del zero. Totes aquestes novetats (per a l’occident cristià) les materialitza Fibonacci en el Liber Abbaci (Llibre de càlcul) amb una primera edició de 1202 i una segona revisada de 1228. En 1220 també va publicar una Practica geometriæ, i en 1225 el Liber quadratorum (Llibre dels quadrats) dedicat a Federic II de Suàbia que n’havia estat el patrocinador.

Les novetats aportades per Fibonacci van revolucionar els sistemes de càlcul a occident, sobretot per la simplificació i versatilitat que suposa el sistema posicional a que avui encara estem acostumats. Us imagineu fer una suma de fraccions amb un sistema com el romà?

Quines coses, oi? A la “fosca” edat mitjana comença el desenvolupament mediterrani de les matemàtiques tal i com les coneixem, amb un nou sistema de numeració, amb la invenció del zero (xifr en àrab, d’on, efectivament ve el mot xifra), sumant fraccions…

Sens dubte el que ha fet famós Fibonacci és la successió a que dóna nom. En primer lloc, si m’és permès, possiblement per la seva bellesa, o harmonia, com preferiu; en segon lloc, per la seva omnipresència en la natura (i potser per això ens sembla bella) des de les conquilles fins a les plomes dels paons passant per la conformació dels bròquils, el nombre de pètals a les flors o la distribució de les llavors del gira-sol; en tercer lloc, per ser una de les expressions numèriques més pròxima al número auri (Φ) (i potser per això ens sembla harmoniós). Efectivament, a mesura que la sèrie creix, si dividim una xifra per la que la precedeix obtindrem un número pròxim a Φ≈1,618.

Per tot plegat la sèrie de Fibonacci ha tingut un gran èxit més enllà de les matemàtiques o la biologia, esdevenint un element important en algunes obres d’art. Un cas curiós pot ser el de la “Sonata per a dos pianos i percussió” de Béla Bartók en que trobem algun passatge en què els intervals reprodueixen la successió de Fibonacci. Però sens dubte l’artista que més ha aprofitat aquesta sèrie és un dels màxims exponents de l’anomenada Arte povera, Mario Merz (Milà 1925-2003). Aquest artista comença l’any 1970 a utilitzar la successió de Fibonacci com a element central d’un seguit d’obres en què mitjançant la reproducció amb neons dels números que conformen la sèrie presenta, de manera conceptual, el procés de creixement en el món orgànic. La sèrie l’acompanyarà fins a les darreres obres, gairebé de manera obsessiva.

I ves per on a Barcelona tenim una d’aquestes instal·lacions de Mario Merz. Possiblement és una de les obres d’art urbanes més desconegudes i discretes de les que van ser instal·lades l’any 1992 amb motiu de les olimpiades. S’anomena “Crescendo apare”, mesura 160m i es troba al final del moll del passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta. L’haureu de buscar mirant a terra perquè es tracta de la sèrie realitzada amb neons vermells (normalment apagats) encaixada a terra i protegida per un vidre blindat. Cada número està a una distància proporcional del precedent segons la seqüència. Lògicament, l’obra ja ha estat objecte d’atenció al bloc dels companys de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. Aquesta és la magnífica fotografia que hi reprodueixen.

Sens dubte és un homenatge a les matemàtiques i a un dels matemàtics més importants de la història, no obstant ser d’època medieval.

Però han passat els anys i la manutenció ja no és la que caldria. Tot just diumenge vaig ser-hi per fer les fotografies que acompanyen aquesta nota i la cosa és desoladora. L’estat d’alguns dels vidres de protecció deu haver patit allò que se’n diu la “pressió del turisme” que pateix Barcelona. Sens dubte cal un manteniment. Però alerta, caldria que l’operari sabés matemàtiques o algú li expliqués què està reparant ja que en alguna operació de substitució mireu que va passar. 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55,  68… 68? Nooooooo! 89!

IMG_3796.jpg

Algunes imatges de l'obra "Crescendo apare" de Mario Merz i el seu lamentable estat actual

(Si voleu aprofundir en l’aportació de l’edat mitjana a les matemàtiques, però no només, recentment ha aparegut un llibre prou interessant: Dorce Polo, Carlos, 2013. Historia de la Matemática. Desde Mesopotamia hasta el Renacimiento, Barcelona, Publicacions Universitat de Barcelona). Si voleu veure altres conseqüències de la successió de Fibonacci en l’art i l’arquitectura també us pot ser interessant aquesta pàgina de recursos.

 

Carles Mancho

IRCVM