Arxiu del mes: maig 2013

Per presumir havien de patir… i molt!

dimarts, 14/05/2013

Per conèixer els tractaments de bellesa de l’Edat Mitjana comptem amb una sèrie de textos molt variats en els quals es poden trobar tota mena de fórmules per la confecció de productes cosmètics. Tenim des d’importants compilacions mèdiques, com el Lilium medicine de Bernat de Gordó, fins als famosos Recueils de secrets de beauté, on hi trobem tot tipus de receptes per la cura del cos de fàcil elaboració i de baix cost.

Per fer-nos una idea de quins tipus de tractaments de bellesa es feien a casa nostra, comptem amb dues obres atribuïdes a Arnau de Vilanova (1238? – 1311), el De ornatu mulierum i De Decoratione, i amb una obra anònima de primera meitat del segle XV, Flos del tresor de beutat. Aquestes tres obres ofereixen un seguit de receptes per realitzar tot tipus de cosmètics com: ungüents i pólvores per la pell, depilatoris, tractaments pels cabells o dentifricis. S’hi tracten també qüestions ginecològiques i obstètriques, com la menstruació, l’avortament, l’esterilitat o, fins i tot, hi trobem diferents fórmules per aparentar virginitat.

Cosmètics pel rostre

Cada tractat dedica un elevat nombre de les seves receptes a tractaments i remeis per la pell. Els tractats recomanen començar amb un bany d’aigua calenta per suavitzar la pell i preparar-la per la depilació o l’exfoliació. Hi ha un gran interès per netejar la pell, sobretot la del rostre, eliminar-ne les impureses, taques, grans, arrugues, cicatrius o qualsevol cosa que l’enlletgeixi. Fins i tot, hi apareixen tractaments que s’han d’anar aplicant vàries nits seguides. Els principals ingredients que apareixen en aquest tipus de receptes poden ser:

a) d’origen vegetal: cogombre, ametlles, cigrons, llobins, faves, almesc, segó, gingebre o briònia.

b) d’origen mineral: bòrax, sals de roca, salnitre, argent viu, marbre blanc.

c) d’origen animal: sang de gallina, ous, fel de bou.

Aquests productes es barrejaven amb vinagre, oli de roses o de violes, ambre o bé aigua de llimona per facilitar-ne l’aplicació i per aromatitzar el preparat.

Aquests tractats també presenten receptes per crear un cosmètic per emblanquir el rostre i donar-li lluminositat. Aquestes s’acostumaven a fer amb tota mena de farines i llegums triturades, minerals blanquinosos (sals de roca, pols de marbre, bòrax) o ossos esmicolats i barrejats amb llet, mel, fel de bou o ous. L’ingredient que no falta en cap d’aquestes receptes és la cerussa, coneguda també com a blanc de plom. Aquesta era considerada l’emblanquidor per excel·lència malgrat que es tracta d’una substància altament tòxica (l’ús domèstic de la qual està prohibit actualment perquè provoca malalties com el saturnisme!).

Depilatoris

pinces medievals (1).jpg

pinces medievals

 En els tractats medievals de cosmètica tampoc hi falten receptes per a crear afaits i cremes depilatòries. Aquesta mena d’afaits es realitzaven a base de components extremadament abrasius com són la, calç viva, lleixiu, orpiment – que és un mineral compost per arsènic i sofre -, bòrax – sal blanca composta per àcid bòric, sosa i aigua; també hi afegien cendres, resina de llentiscle o cera d’abelles, encara usada avui en dia. Hi trobem també tota mena de components exòtics com la sang de gallina, de ratpenat, els excrements de llangardaix o els ous de formiga. Aquesta mena d’afaits deurien ser tan corrosius que els propis tractats ofereixen receptes d’ungüents post-depilatoris eficaços contra les pústules i cremades que produïen.

 

Tractaments pels cabells

pinta s xiv (1).jpg

pinta del segle XIV

 Aquests receptaris també fan referència a tota mena de productes pels cabells, amb instruccions de com aconseguir un cabell suau, fort, llarg, espès, arrissat, com preveure’n la caiguda, promoure’n el creixement o donar-los una olor agradable. Els tractats també presenten receptes per tenyir els cabells de diferents tons, ja sigui per camuflar les canes o simplement per canviar de color, per exemple de ros, roig o negre. El més freqüent era l’ús de substàncies de procedència vegetal: ordi, blat, cítrics, arrels de diferents arbres; també utilitzaven cendres i lleixius, excrements o espècies, com el safrà. Molts d’aquests colorants també servien per tenyir les celles i les ungles.

Dentifricis

 Tots els tractats medievals contenen remeis per embellir la boca. La majoria donen instruccions de com emblanquir les dents i tenir les genives vermelles. S’aconsella rentar-se bé les dents, tot aplicant els dentifricis cada matí, i fer gàrgares de vinagre calent amb mel. Hi ha, a més, receptes per eliminar el mal alè i per envermellir i hidratar els llavis. Els dentifricis es feien a base de bicarbonat de sodi (nitrum), pols de marbre blanc, gingebre blanc, pinyols de dàtils o d’oliva, tot barrejat amb substàncies aromatitzants com: mel, cínamom, nou moscada, encens o resina de llentiscle.

Veiem, doncs, clars paral·lelismes entre els tractaments de bellesa d’època medieval i els que encara es fan actualment: hi ha hagut un canvi pel que fa a la composició dels cosmètics, però observem que la preocupació per la cura de certes parts del cos, la pell, en especial la del rostre, la boca i els cabells, resta invariable al llarg dels temps.

 

Marta Segarrés Gisbert

La veritat del dret de cuixa

dimarts, 7/05/2013

L’altre dia al “Polònia”, tot fent broma sobre els pressupostos d’enguany de la Generalitat, el president Mas informava que els comptes catalans s’estaven prorrogant des del regnat de Jaume I, al segle XIII, per tant. Un dels capítols en els que es desglossaven les despeses eren 200 donzelles “per satisfer el dret de cuixa del Duc Berenguer de Millet”. L’Oriol Junqueras, convertit en Jaume I, reclamava el dret de cuixa per a ell.

Ambrogio_Lorenzetti_020.jpg

Ambrogio Lorenzetti, Al·legoria del mal govern, Siena

Sens dubte el famós “dret de cuixa”, “ius primae noctis” o “dret de la primera nit” és un dels grans mites medievals que encara sónpresents en l’imaginari col·lectiu actual. Sovint, si més no molt més sovint que amb altres pràctiques i abusos medievals, algú en parla, s’hi refereix o el posa d’exemple. Així mateix quan es vol criticar la brutalitat i la incivilització dels segles medievals, sempre és un dels elements aportats. Tots ens posaríem fàcilment d’acord en considerar que la seva exigència seria una prova clara de manca de respecte total d’allò que –ara– en diem drets humans.

Realment què era el dret de la primera nit? Què en sabem? La veritat és que en sabem molt menys del que ens podrien fer pensar les contínues referències a la seva presència. Ningú, ningú ha trobat mai cap mena de traça ni notícia que pugui fer insinuar que s’exigís de veritat a la Catalunya medieval. Ni tampoc, pel que sembla, a d’altres llocs. Alain Boureau va publicar l’any 1995, un llibre sobre aquest abús a França. El títol del llibre és molt clar: Le Droit de cuissage, la fabrication d’un mythe, XIIIe-XXe siècle. I aquesta també és la seva conclusió, el dret de cuixa és un mite i no pas una realitat al nord dels Pirineus. Ell reconeix que no n’ha trobat cap exemple medieval documentat, només algunes referències en textos literaris, per tant cap prova real de la seva exigència. A més, afirma que els seus orígens s’haurien de buscar en un dret consuetudinari d’alguns pobles bàrbars abans de la seva arribada a terres imperials romanes. De manera oral s’hauria anat transmetent la seva memòria i la seva existència.

De llegendes i narracions sobre el dret de cuixa n’hi ha arreu del món i no només durant els temps medievals. A Catalunya trobem històries relacionades amb aquest abús a molts llocs: al castell de Concabella, al castell de Montsoriu, a Moià, al veïnat de Rabioses a Cruïlles, a Gombrèn, a Vilanova i la Geltrú, a Hostalric i un llarguíssim etcètera. I els protagonistes sempre són senyors feudals, sovint els senyors dels castells, però també n’hi ha molts d’eclesiàstics.

Aquestes històries no són només dels temps medievals, els obrers de les colònies tèxtils catalanes també acusaven als patrons de practicar un abús igual amb les seves dones i filles i tampoc no es conserven rastres de la seva aplicació a la pràctica. Semblantment, és un tema recurrent en l’imaginari de molts llocs i temps i en diverses obres literàries hi apareix com una pràctica totalment habitual i exigible. Per exemple, en el famós 1984 de Georges Orwell, s’afirma que els empresaris tenen dret a dormir amb qualsevol de les dones que treballen a les seves empreses. Gabriel García Márquez també s’hi refereix en diverses obres, els grans propietaris de les hisendes i també els generals, com ara el pare de Simón Bolívar, tenien dret a abusar sexualment de les noies quan i com volguessin. A mi no deixa de resultar-me curiós que gairebé sempre a les llegendes, contes, novel·les i també pel·lícules, la jove abusada sempre sigui atractiva, guapa i, fins i tot, neta i olorosa, cosa que no lligaria sempre ni gaire amb la realitat …

Però realment, en què consistia el dret de cuixa a la Catalunya medieval? En què el senyor feudal podia o, més ben dit, havia d’anar-se’n al llit amb cadascuna de les seves pageses el dia que aquestes es casaven, és a dir, la seva primera nit com a dones casades. El Diccionari de l’IEC, el defineix com el “dret que suposadament s’arrogaven alguns senyors territorials sobre la virginitat de la filla d’un remença el dia del seu casament”. Teòricament podia afectar a totes les noies, tot i que a Catalunya aquesta mena d’abús va atribuir-se gairebé exclusivament a les noies remences. És a dir, a les noies sotmeses a la servitud i, per tant, a les noies no lliures. De fet, els remences i alguns dels seus defensors inclouen el dret de la primera nit en les seves demandes d’abolició de drets feudals. No cal dir que una exigència com aquesta era i és tan humiliant que seria impossible trobar ningú que la defensés i no estigués d’acord en la seva desaparició.

Moltes d’aquestes noies remences que havien de “satisfer”, per dir-ho d’alguna manera, aquest abús eren les mateixes que rebien l’apel·latiu de noies “verges” abans de casar-se. Com és sabut, els senyors no podien negar la redempció de les noies que es volguessin casar i no fossin ni pubilles ni vídues, per això se les anomenava “verges”. A més, diversos textos i exemples pràctics asseguren que en cas que el senyor no hi fos, es fes el desentès o no hi accedís, n’hi havia prou amb deixar sobre l’altar de l’església el dia del casament els 2 sous i 8 diners acostumats a pagar per la llibertat de les noies “verges”. La virginitat o, potser millor, la paternitat d’un possible fill era un valor que calia assegurar.

El mateix Alain Boureau reconeix que en l’únic text legal on hi ha especificat el dret de cuixa és la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 que posa fi a la Guerra Remença. Amb tot, no era la primera vegada que es posava per escrit. L’any 1462, poc abans del primer alçament armat pagès, una part dels remences s’havien trobat amb una part dels senyors (en una operació molt partidista i interessada emparada per la Diputació del General) per mirar de resoldre el conflicte que ja feia anys que durava. D’aquella trobada en va sortir una “Avinença Concordada” en el que els remences reclamaven la supressió d’usos i mals usos i els senyors els ho concedien o els ho negaven.

52-aspetti_di_vita_quotidiana,_amore,Taccuino_Sanitatis,_Cas.jpg

Escena íntima, Tacuinum Sanitatis, Bibliotheca Casanatense, Roma

El capítol 8 es titula “que lo senyor no puxe dormir la primera nit ab la muller del pagès”. En ell, els pagesos diuen que “pretenen alguns senyors, que com lo pagès pren muller lo senyor ha a dormir la primera nit ab ella, e en senyal de senyoria, lo vespre que lo pagès deu fer noces ésser la muller colgada, ve lo senyor e munte en lo lit pessant de sobre la dita dona”. Fixeu-vos, a més, que els pagesos diuen “alguns” senyors. La resposta d’aquests és claríssima, no permet interpretacions: los senyors afirmen que “no saben ne crehen que tal servitut sia en lo present Principat ni sia may per algun senyor exhigida” i, encara són més clars, “si axí és veritat com en lo dit capítol és contengut, renuncien, cassen e annul·len los dits senyors tal servitud com sie cose molt iniusta e desonesta”.

Els senyors feudals no són sant de la meva devoció però crec que, si més no, en aquest aspecte els hem de creure. Ells mateixos reconeixen no conèixer cap aplicació pràctica del dret de la primera nit i, a més a més, el qualifiquen d’injust i deshonest. Això, naturalment, no vol dir que mai cap senyor, ni laic ni eclesiàstic, hagués abusat mai de cap de les noies de la seva senyoria, però, per desgràcia, el mateix podríem dir que qualsevol lloc i temps i sense el paraigües d’un suposat dret o mal ús reconegut.

La Sentència Arbitral de Guadalupe de l’any 1486, després de més d’una vintena d’anys de conflicte violent obert i uns cent anys de conflicte latent entre els remences i els senyors, resol el mateix. El dret de la primera nit queda abolit juntament amb d’altres drets consuetudinaris, com ara l’alletament dels fills del senyor, la flassada del cap de casa o l’anar a servir gratuïtament a casa el senyor. “Ni tampoco puedan [el senyors] la primera noche que el pagés prende mujer dormir con ella; o en señal de senyoría la noche de bodas de que la muger será echada en la cama, pasar encima de aquella sobre la dicha muger.”

Per altra banda, si féssim cas textualment del que diuen els remences i els senyors, l’exigència del dret de cuixa tindria una aplicació més simbòlica de demostrar la senyoria sobre els vassalls que no pas real. Seria, per tant, una cerimònia més simbòlica de sotmetiment que de contingut sexual. Amb tot, és ben lògic que fos una de les queixes més utilitzades pels remences catalans. Qui podria estar d’acord amb un abús com aquest?

Ara com ara, no hi ha dubte que el dret de cuixa és més un mite, un abús injust i deshonest però inexistent que no pas una realitat a la Catalunya medieval.

 

Rosa Lluch Bramon

IRCVM