Arxiu del dimarts, 30/04/2013

En el centenari de la mort de Bernat Metge

dimarts, 30/04/2013

La commemoració del sisè centenari de la mort de Metge compta amb un llibre que fa època: el volum miscel·lani Fourteenth Century Classicism: Petrarch and Metge, editat per Lluís Cabré, Alejandro Coroleu i Jill Kraye, amb peu d’impremta de Londres, The Warburg Institute, i Torí, Nino Aragno. Es tracta d’un recull d’estudis sobre la recepció de Petrarca i el perfil intel·lectual de Metge, que situa aquest escriptor barceloní entre els valors adquirits de la gran cultura europea del seu segle. Lo somni ja comptava amb una traducció anglesa, una d’italiana, una de francesa i diverses de castellanes. La traducció alemanya veurà aviat al llum i també tenim una versió anglesa del Llibre de Fortuna i Prudència, l’altre títol rellevant de Metge, que és una obra moral i satírica en vers.

El Llibre de Fortuna i Prudència va ser escrit el 1381 abans que Metge descobrís el valor cultural i literari de les noves propostes dels escrits llatins de Petrarca, com ara les seves cartes Familiars i Senils i els seus diàlegs filosòfics, com ara el De remediis ustriusque fortunae o el Secretum curarum mearum. Aquestes obres formen part del rerefons cultural de Lo somni, del 1399, el diàleg en prosa que ha valgut a Metge prestigi d’un clàssic. Segons que s’ha pogut establir, Metge no únicament és un pioner en la recepció de Petrarca a la Europa del segle XIV (la seva primera declaració de petrarquisme és la Història de Valter i Griselda, del 1388), sinó que també és un dels pocs escriptors del segle XIV que sap aprofitar els suggeriments literaris d’un diàleg ciceronià com el Secretum, en el qual Francesco Petrarca, esdevingut personatge de ficció, debat en primera persona amb una aparició de sant Agustí sobre qüestions religioses i morals en un to alhora íntim i especulatiu.

El rei Martí I va llegir Lo somni i un repàs dels inventaris de biblioteques del segle XV amb obres de Metge revela possessors cultes, relacionats amb l’elit cortesana. Metge va ser reconegut com a autoritat. Joanot Martorell absorbia com una esponja tots els materials clàssics en versió romànica que tenia a l’abast per tal de dotar el seu Tirant de dignitat literària. De Metge manlleva l’inici del llibre IV de Lo somni al capítol 298 de la novel·la i, al 309, reprèn el catàleg petrarquesc de dones il·lustres que posa en boca del rei Escariano. Ferran Valentí, el traductor dels Paradoxa de Ciceró, en el pròleg justificatiu que va escriure per a la seva obra entorn de 1450, veu en Bernat Metge i en Ramon Llull els dos grans puntals de les lletres catalanes: Metge representa tot un programa literari en tant que traductor de Ciceró i imitador de Boccaccio.

L’associació de Bernat Metge amb el classicisme, l’humanisme i el renaixement comença l’any 1889, quan Antoni Rubió i Lluch  va pronunciar el seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, sobre El Renacimiento clásico en la literatura catalana, i Josep Miquel Guàrdia va fer accessible text de Lo somni, acompanyat d’una traducció al francès. També són fonamentals les cent pagines de la monografia de Rubió i Lluch sobre el regnat de Joan I publicades als Estudis Universitaris Catalans dels anys 1917-1918: “Joan I l’humanista i el primer període de l’humanisme català”. Josep Maria de Casacuberta l’any 1923 va posar en marxa la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, de l’Editorial Barcino, precisament amb una edició anotada i divulgativa de Lo somni. Humanisme i classicisme són nocions amb un fort potencial ideològic a les primeres dècades del segle XX, des del Glossari d’Eugeni d’Ors a la propaganda cultural de Joan Estelrich dels anys vint i trenta. L’associació de l’autor de Lo somni amb aquestes propostes culturals explica que la col·lecció de clàssics grecs i llatins en versió catalana que es va posar en marxa el 1924, gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, adoptés el nom de Fundació Bernat Metge.

L’any 1950 Martí de Riquer va posar en circulació el primer dels seus grans llibres sobre Metge: les Obres completes i selecció de lletres reials. Per primer cop s’accedia al conjunt de l’obra del secretari de Joan I, la qual cosa permetia de donar una visió global de la figura del personatge, autor d’obres en vers i en prosa i redactor de cartes llatines, aragoneses i catalanes. L’aportació més sonada per al coneixement de la biografia de Metge, és el “Procés contra els consellers, domèstics i curials de Joan I, entre ells Bernat Metge”, dels anys 1957-1958, editat per Marina Mitjà. Les actes del procés posen sobre la taula un extens desplegament d’abusos, traïcions, estafes i transgressions de tota mena allevats a la “camarilla” que envoltava Joan I. S’obria camí la imatge d’un Bernat Metge aprofitat, murri i sospitosament deshonest, que necessitava justificar a través de l’excel·lència de la literatura la seva galdosa actuació com a home de confiança d’un Joan I malgastador i políticament irresponsable.

El gran encert del llibre fonamental que Martí de Riquer dedica a Metge el 1959, publicat per la Universitat de Barcelona, és la fusió entre les dades procedents de la documentació d’arxiu i l’estudi literari i estilístic del conjunt de la producció de Metge. Riquer reconstrueix la biografia intel·lectual de Metge i valora literàriament els materials de construcció de les seves obres en vers i en prosa. Entre els estudis mes recents sobre Bernat Metge destaquen les aportacions de Lola Badia (1988) i les noves edicions crítiques de la sèries “Els Nostres Clàssics”, la de Lo somni, a cura de Stefano Maria Cingolani (2006) i la  del Llibre de Fortuna i Prudència, a cura de Lluís Cabré (2010). Els estudis sobre la circulació de llibres francesos a la cort catalana a partir del casament de Joan I amb Violant de Bar el 1380 han revelat una connexió directa amb la biblioteca reial francesa, de la qual s’importaven novetats literàries que tradicionalment s’havien considerats procedents directament d’Itàlia. És el cas de la Història de Valter i Griselda: Metge es va inspirar en la traducció francesa que Philippe de Mezières havia fet el darrer conte del Decameró, posat en llatí per Petrarca.