“Llaor e glòria de la ciutat”. Els hospitals a l’Edat Mitjana

L’estudi històric dels hospitals és un tema apassionant que ha interessat i interessa a investigadors de disciplines ben diverses, però complementàries, com ho són l’antropologia, l’arqueologia, la història social, la medicina, l’arquitectura, la litúrgia, la història de l’Església, el dret, la religió, la filologia, la geografia, l’art, l’urbanisme, la demografia, la política, el patrimoni, les mentalitats, la cultura i un llarg etcètera.

paris.jpg

Jehan Henry: Livre de vie active de l’Hôtel-Dieu de Paris, f.77 (c. 1482; Paris: AAP)

En el vell continent, els primers hospitals de què tenim constància van néixer emparats amb els ideals cristians de la caritas i l’hospitalitas, amb l’objectiu d’aixoplugar pelegrins, transeünts, immigrants i pobres que no necessàriament tenien per què estar malalts. La caritat és una de les tres virtuts teologals i el seu exercici s’entén com un vehicle per expressar l’amor diví, mentre que l’hospitalitat és una de les set obres de misericòrdia. Si bé alguns antecedents es remunten a la tardoantiguitat pagana, aquests hospitals ja solien ser testimoni de la iniciativa de neocristians romans. És el cas dels anomenats xenodochia, nascuts a l’imperi bizantí, des d’on es van estendre a altres regions banyades per la Mediterrània, com ara la franca, la itàlica i la hispànica. Des del punt de vista etimològic, la paraula xenodocheion prové del grec —llatinitzada sota la fórmula xenodochium— i significa “casa per a estrangers”, però durant tota l’alta edat mitjana tant aquest terme com el mot hospitalis semblen haver-se emprat indistintament. Els prototipus més antics daten de la segona meitat del segle IV, com l’impulsat per l’emperador catòlic Valentinià I a la vila francesa de Valenciennes (c. 367). En les epístoles de Sant Jeroni s’esmenten dos més, fundats a les acaballes d’aquest mateix segle per membres de l’aristocràcia senatorial i que qualificà de meritoris exempla d’altruisme. El primer es tractava d’un nosocomium per a malalts establert a Roma a instàncies d’una vídua adinerada anomenada Fabiola. El segon el va promoure el senador Pamaqui al port d’Òstia i tenia com a finalitat acollir els pelegrins que anaven a l’antiga capital de l’imperi a lloar la tomba de sant Pere. De fet, els hospitals emplaçats en les grans vies de pelegrinatge van assolir dimensions importants, i de vegades s’entreveu un cert grau de “medicalització”. Així, en la primera meitat del segle vi, el bisbe Cesari d’Arles va crear una “casa molt espaiosa” per als malalts, i ja en la següent centúria, i en plena època merovíngia, sant Prejecte instituïa a Clermont un xenodochium per a vint pacients sota la direcció de metges i laics experimentats. Sigui com sigui, un dels xenodochia més cèlebres és el del bisbe Massona de Mèrida (c. 570-c. 605), del qual es conserven unes quantes restes exhumades durant unes excavacions realitzades al barri emeritenc de Santa Catalina a la fi de la dècada del 1980. L’edifici es construí a prop del cenobi de Santa Eulalia, extramurs de la ciutat, i estava pensat per albergar els pelegrins que s’hi desplaçaven per retre culte a la santa màrtir i alabar-ne les relíquies. Però també es contemplava l’atenció mèdica a persones de qualssevulla condició i religió.

Però si fem un salt cronològic i ens endinsem en els segles del gòtic, comprovarem que en aquesta época es van bastir hospitals d’una monumentalitat i bellesa espectaculars. En ple s. XV, Leone Battista Alberti qualificava els nosocomis toscans que va poder veure amb els seus ulls d’hospitaria incredibili. Tanmateix, el concepte incredibili no s’ha d’entendre stricto sensu com a sinònim d’esplèndid o bonic en el sentit literal i més modern de la paraula, sinó com un elogi que anava molt més enllà de l’aparença estètica de l’immoble i que revertia, de ple, en el paper que aquestes institucions desenvolupaven en tant que garants de l’equilibri social i quotidià d’una comunitat urbana.

No obstant això, no podem negar que els hospitals excel·lien per les seues arquitectures i la riquesa dels seus ornaments. Aquest fet s’explica des d’una doble coordenada: primer perquè participaven de les polítiques municipals de decorum i ‘d’embelliment’; en segona instància, perquè les oligarquies urbanes anhelaven perpetuar el prestigi familiar, l’ascens social i assegurar la salvació eterna de l’ànima, a través de la fundació i la promoció d’obres artístiques destinades a aquests immobles, de manera semblant al que solien fer a favor de les catedrals, parroquials i esglésies conventuals. Els programes devocionals més sumptuosos s’acostumaven a concentrar en la capella hospitalària, però els altars repartits per tot l’edifici, així com les sales de malalts, les façanes que donaven al carrer i fins les galeries claustrals també podien ser ornades amb pintures, teixits, relleus i escultures. Totes aquestes empreses tenien una finalitat decorativa, però alhora no podem obviar el seu paper actiu en les celebracions litúrgiques.

Així ho certifiquen l’esplèndid patrimoni d’alguns establiments, i la nòmina d’artistes de primera fila que, en algun moment de la seua trajectòria professional, van treballar en un hospital. Ens referim, entre molts d’altres, als germans Lorenzetti, Fra Angelico, Lorenzo Monaco, la nissaga dels Della Robbia, Rogier van der Weyden, Hugo van der Gœs, Hans Memling, Matthias Grünewald, Jacopo Pontormo. El mateix podem dir dels encarregats de dirigir les seues fàbriques: mestres tant rellevants com Filippo Brunelleschi, Michelozzo, Filarete, i Enrique Egás, o de menys coneguts —però igualment importants— com Guillem Abiell i Mateu Forsimanya, també s’han vinculat al disseny i construcció d’hospitals tardomedievals i renaixentistes.

DSC_0144_bis.jpg

Domenico di Bartolo: "Govern i cura dels malalts" (c. 1440-44; Siena: Ospedale di Santa Maria della Scala, sala del Pellegrinaio)

Sens dubte, un dels programes decoratius més captivadors és el que s’encarregaren de pintar Il Vecchieta i Domenico de Bartolo, al començament de la dècada de 1440, en l’anomenada crugia del Pellegrinaio de l’ospedale de Santa Maria della Scala de Siena. El propòsit era recrear-hi un conjunt monumental i artístic anàleg al de les grans sales de representació senyorial, habituals en aquesta ciutat toscana. S’hi reprodueixen diferents moments de la història de l’hospital, des de la mítica fundació a càrrec del Beato Sorore a la fi del s. xi, passant per la concessió de privilegis papals i la il·lustració de les tasques assistencials i guaridores que s’hi duien a terme. En l’escena coneguda com “Govern i cura dels malalts” es mostra, amb un detallisme minuciós, la frenètica activitat diària, dins d’un espai cobert amb un sostre pla de fusta, i en el qual s’hi poden apreciar les finestres altes per a la il·luminació i la ventilació, i en un segon pla una reixa. Pel que fa als personatges, sobresurten la figura d’un ferit mig nu i amb un profund tall a la cama del que brolla copiosament la sang, i al seu costat un cirurgià que es predisposa a cosir-l’hi amb unes pinces; alhora, també hi veiem un malalt reclinat en un llit mentre és atès per un frare, un metge i el seu assistent que analitzen un pot amb orina, i un moribund que rep l’extrema unció. L’exaltació del Buon Governo de l’ospedale della Scala també es reflecteix en les tavolette de fusta amb què s’enquadernaven els seus llibres comptables —medievals i moderns—, les quals eren ornamentades amb retalls del dia a dia de la institució. No obstant això, no es tracta d’un cas isolat. Un segle enrere (c. 1350), les pàgines del Liber Regulæ de l’ospedale di Santo Spirito de Roma, ja s’havien embellit amb nombroses i notables miniatures que incloïen la investidura de l’hospitaler; l’administració dels sagraments; la distribució d’almoines; la gestió econòmica; la recepció, assistència i cura dels pobres i malalts; l’acollida de dones embarassades; el trasllat a l’hospital dels sense-sostre i indigents que deambulaven pels carrers de la ciutat. Un altre manuscrit ricament il·luminat és el Livre de vie active de l’hôtel-Dieu de París (c. 1482), redactat pel canonge i proviseur Jehan Henry.  El text és una reforma dels seus estatuts, i entre les moltes imatges que l’acompanyen destaca la que orna el foli 77, i que possiblement ha estat la més difosa per la historiografia. L’artista trasllada l’espectador a l’interior d’una sala del nosocomi, on quatre religioses —les personificacions al·legòriques de les virtuts de la prudència, la temprança, la fortalesa i la justícia—, assisteixen a un grup de malalts que jeuen en quatre llits arrenglerats al llarg d’una paret. La instantània, a més, es recrea visualment amb un aspecte del que se’n fa ressò la documentació històrica: en moltes ocasions els usuaris havien de compartir el llit! Aquest fet, en canvi, contrasta amb una altra pràctica habitual, com era l’adequació d’estances ‘selectes’ i confortables per a l’atenció dels malalts ‘de rang’. Per últim, encara que en els inventaris medievals els llits se solen descriure com uns mobles senzills, fets amb posts de fusta i les seues corresponents màrfegues, també n’hi havia de sumptuosament decorats. Filarete parla de letti begli e buoni; en altres casos sabem que eren pintats amb escenes sacres; i a vegades membres de la noblesa llegaven el seu després de morir.

Podríem esmentar molts altres exemples i també podríem evocar la notable arquitectura d’alguns dels hospitals de casa nostra, però ho deixarem per més endavant, si bé no volem acabar sense abans recordar els termes elogiososo amb què era qualificat l’hospital de la Santa Creu de Barcelona en el llunyà 1417: “Lum, noblesa, ornament, laor, glòria e amplitud de la ciutat”.

Antoni Conejo

IRCVM

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús