Ser Capellet: com riure’s del mort i de qui el vetlla (Decameró I, 1)

A diferència de les altres, la primera Jornada del Decameró no té un tema preestablert. Tanmateix, a mesura que s’avança en la lectura de les novel·les, hi descobrim un fil conductor. De fet, el descobriment és de Fiammetta, una de les narradores. Encarregada d’explicar la novel·la central de la Jornada, la cinquena, Fiammetta observa que a les històries que l’han precedida s’ha demostrat quanta sia la forza delle belle e pronte risposte (‘que gran és la força de les respostes ràpides i amb gràcia’). El motto, la màxima ràpida i aguda, en forma de resposta, proverbi o broma, capaç de capgirar la realitat a favor d’un mateix, és un dels trets de les històries del Decameró. A la primera Jornada, el motor de l’acció és en efecte la paraula o discurs, en les seves vàries formes. Pensem en la confessió de Ser Capellet (al secolo Ser Cepparello da Prato, anomenat Ser Ciappelletto, literalment Senyor amb la garlanda) a la primera novel·la de la jornada. Pensem en la història-paràbola dels tres anells (novel·la dins la novel·la) que Melquisedec el jueu explica a Saladí per sortir-se’n de la trampa que aquest últim li havia posat. Pensem finalment en la resposta (o motto) que fa servir Guglielmo Borsiere contra Ermino Grimaldi o Ermino Avarícia, com el rebateja Boccaccio.

La confiança de Boccaccio en el llenguatge és gran, però no desmesurada. Les paraules sempre tenen una funció precisa: burxen, alliberen, mosseguen, fan avergonyir, desvelen la veritat. Les paraules poden forçar els fets, però no serveixen mai, soles, per a subvertir les relacions de força, la jerarquia del poder. A les novel·les de la primera jornada, el llenguatge és un instrument de prevenció o de solució de conflictes. Tanmateix, Boccaccio sabia que calen determinades condicions per a fer justícia entre dues parts en litigi. A la citada la novel·la de Meliquisedec el jueu, la història del tres anells estalvia al protagonista de ser extorsionat pel totpoderós Saladí, però la premissa és que Saladí no podia obligar el jueu per la força. La Marchesana de Monferrato evita haver d’acceptar les atencions del rei Felip de França perquè el rei troba el Marquès a la Croada: no podia fer perillar una aliança preciosa en una expedició militar tan incerta. Fins i tot el monjo pescat en flagrant per l’abat mentre s’entretenia amb una pastoreta a la seva cel·la, necessita l’argúcia per protegir-se de l’acusació pública del seu superior. És la mateixa debilitat per les faldilles de l’abat que, posant monjo i abat al mateix nivell, farà que trobin un acord que els satisfaci tots dos: el silenci sobre la respectiva luxúria no només farà que ningú no surti perjudicat, sinó que tots dos podran beneficiar-se de les gràcies de la noieta. Només en igualtat de condicions, ad armi pari, la paraula és determinant. És a aquest esquema que es deixen reduir les novel·les de la primera Jornada. Tot i això la història de Ser Capellet s’escapa a aquest principi sense contradir-lo.

Pànfilo és l’encarregat de narrar la primera novel·la. Per a introduir el tema de la novel·la, Pànfilo parteix de ben lluny: sent ell el primer, li convindrà començar per Aquell que és principi i començament de totes les coses, Déu. Amb la seva novel·la, diu Pànfilo, demostrarà com la Providència pot servir-se fins i tot del pitjor dels mediadors per a la salvació de les ànimes. En poques ratlles, la història és aquesta. El mercader d’èxit Musciatto Franzesi ha de deixar França i els seus negocis perquè és cridat a Itàlia pel Papa Bonifaci VIII. Preocupat pel fet de no poder ocupar-se personalment dels seus negocis, decideix delegar-ne la cura a alguns dels seus col·laboradors. Però la situació dels seus interessos a Borgonya és delicada («I el motiu […] era que  la gent considerava els borgonyons pledejaires, de mala condició i deslleials»). Musciatto veu en Capellet, estafador, bandarra i cràpula, el candidat ideal per a la tasca d’anar a recaptar els crèdits als malfiats Borgonyons. En una telegràfica descripció del seu aspecte, que és piccolo di persona e molto assettatuzzo (I, 1, 9), el diminutiu assettatuzzo (‘polidet’) és típic de la poesia burlesca del Trecento italià: com si el so i la forma de la paraula fossin el necessari segell de la talla – física i moral – di Ciappelletto.

Ser Capellet arriba a Borgonya, on es queda a la casa de dos toscans, germans i usurers. Aprofitant el fet d’arribar a un lloc on ningú no el coneixia, comença a exercir la seva feina en sordina, de manera honesta, sense recórrer als mètodes que l’havien fet famós en altres contrades. Un dia, però, es posa greument malalt i està a punt de morir. Els germans usurers no saben com desfer-se de Ciappelletto sense prendre mal. La possible mort de Ciappelletto és per a ells una font de problemes greus (di che noi in ogni guisa stiam male se costui muore). No poden fer-lo fora de casa i abandonar-lo al seu destí. Com haurien pogut justificar davant la gent (que els odiava per la feina que feien) que primer obrissin a Capellet la porta de casa seva, fent tot el possible per curar-lo, i després de cop i volta el deixessin morir com un gos? Per altra banda, tampoc podien fer-li fer un funeral cristià en plena regla. Cap confessor no l’hauria pogut absoldre de totes les malifetes acumulades durant la seva vida. A més, reflexionen els dos germans, si la gent hagués sabut quina mena de delinqüent tenien a casa, els haurien anat a agafar per penjar-los. Llavors és el mateix Capellet que els resol el problema. Crida els dos germans i els demana que facin venir un confessor (un santo e valente frate): ell farà que surtin airosos d’aquest pas.

Comença una de les confessions més famoses de la història de la literatura. Al final, Capellet no només és absolt sinó que acaba sent venerat com un sant: «Veient el frare que no havia restat res a dir a misser Capellet, li féu l’absolució i li donà la seva benedicció, tenint-lo per un home molt sant, ja que ell creia que era veritat tot el que misser Capellet havia dit: i qui no l’hauria cregut, veient un home a punt de morir parlar així?» La confessió de Ser Ciappelletto reprèn un motiu consolidat al folklore i a la tradició literària: el de les últimes confessions dels condemnats a mort. Al moment de l’execució el condemnat es llança en una infinita llista de pecats per retardar el moment fatídic. És el que llegim, per exemple, a Le sottilissime astuzie diBertoldo de Giulio Cesare Croce (1606). El lleig i astut Bertoldo (un villano brutto e mostruoso sì, ma accorto e astuto, e di sottilissimo ingegno) és condemnat a mort pel rei, que li concedeix una última voluntat: que la condemna a mort no tingui lloc fins que no es trobi un arbre del seu gust (che non mi appicchino fin tanto che io non trovo una pianta o arbore che mi piaccia, che poi morirò contento, ‘que no em pengin fins que jo no trobi una planta o arbre que m’agradi, i així em moriré content’).

En un retrat del malvat on es barregen al·lusions clàssiques (Branca esmenta el Catilina de Sal·lusti) i els ingredients de la més irresistible comicitat, Boccaccio fa del protagonista, de Capellet, el prototip del bandarra trampós. Els vicis desfilen segons un ordenat formalisme legal: noti’s els tecnicismes strumenti ‘actes notarials’ i quistioni ‘interrogatoris (per ex. aquells de l’inquisició)’, i encara el francesisme legal saramenti ‘juraments’. Amb tot, posant la cirereta al catalogo de vicis de Capellet, Boccaccio no dubta a recórrer a una popularíssima expressió per evocar les inclinacions sexuals de Capellet: Delle femine era cosí vago come sono i cani de’ bastoni, amb la insistència al·lusiva sobre la paraula cane (‘gos’), títol deprecatiu de tots els marginats. Davant la impossibilitat de reproduir aquí la novel·la sencera, presentem el retrat de Capellet. N’és, podríem dir, la seva biografia oficial, aquella en què s’emmiralla l’autobiografia que Capellet mateix fabrica in articulo mortis, en el secret de la confessió, i que deixarem a la curiositat dels lectors.

[Aquí podeu veure la magnífica primera pàgina del manuscrit del Decameró conservat a la Bibliothèque Nationale de France a Paris, ms. Français 129 del dit Mestre de l’Échevinage, realitzat a París c. 1470: a l’esquerra l’epidemia de pesta a Florència, a la dreta el locus amœnus amb els companys explicant-se les històries]

Decamerone I, 1, 10-15

«Era questo Ciappelletto di questa vita: egli, essendo notaio, avea grandíssima vergogna quando uno de’ suoi strumenti, come che pochi ne facesse, fosse altro che falso trovato; de’ quali tanti avrebbe fatti di quanti fosse stato richesto, e quegli piú volentieri in dono che alcuno altro grandemente salariato. Testimonianze false con sommo diletto diceva, richesto e non richesto; e dandosi a quei tempi in Francia a’ saramenti grandissima fede, non curandosi fargli falsi, tante quistioni malvagiamente vincea a quante a giurare di dire il vero sopra la sua fede era chiamato. Aveva oltre modo piacere, e forte vi studiava, in commettere tra amici e parenti e qualunque altra persona mali e inimicizie e scandali, de’ quali quanto maggiori mali vedeva seguire tanto piú d’allegrezza prendea. Invitato a uno omicidio o a qualunque altra rea cosa, senza negarlo mai, volenterosamente v’andava, e più volte a fedire e a uccidere uomini con le proprie mani si ritrovò volentieri. Bestemmiatore di Dio e de’ Santi era grandissimo, e per ogni piccola cosa, sí come colui che più che alcuno altro era iracundo. A chiesa non usava giammai, e i sacramenti di quella tutti come vil cosa con abominevoli parole scherniva; e cosí in contrario le taverne e gli altri disonesti luoghi visitava volentieri e usavagli. Delle femine era cosí vago come sono i cani de’ bastoni; del contrario piú che alcuno altro tristo uomo si dilettava. Imbolato avrebbe e rubato con quella coscienza che un santo uomo offerrebbe. Gulosissimo e bevitor grande, tanto che alcuna volta sconciamente gli facea noia. Giucatore e mettitore di malvagi dadi era solenne. Perché mi distendo io in tante parole? egli era il piggiore uomo forse che mai nascesse.»

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1a ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980]), pp. 53-54]

Decameró I, 1, 10-15

«Aquest Capellet feia aquesta vida: essent notari, sentia una gran vergonya quan un dels seus instruments, tot i fer-ne pocs, no eren considerats falsos; però n’hauria fet tants com li haguessin demanat, i de franc més de gust que no pas d’autèntic pagat. Amb molt de plaer feia testimoniances falses, les hi demanessin o no. I malgrat que en aquell temps a França es donava una gran fe als juraments, no el preocupava de fer-los falsos, i vencia moltes causes maliciosament, sempre que era cridat a jurar de dir el ver sobre la seva fe. Tenia la dèria fora mesura, i s’hi aplicava molt, de provocar, entre amics, parents i qualsevol altra persona, mals, enemistats i escàndols, i com més mals en veia seguir tanta més alegria hi trobava. Si era invitat a un homicidi o a qualsevol altre crim, hi anava resolut, sense negar-s’hi mai, i moltes vegades arribà de bon grat a ferir i a matar homes amb les pròpies mans. Era un grandíssim blasfemador de Déu i dels sants, i per qualsevol minúcia, més que cap altre, esdevenia iracund. No anava mai a l’església, i escarnia els seus sagraments com una cosa vil i amb paraules abominables; i al contrari visitava de bon grat i sovint les tavernes i els altres llocs indecorosos. Era tan amant de les dones com els gossos de les bastonades; mentre que gaudia del contrari més que cap altre poca-pena. Hauria trampejat i robat amb la consciència que tindria un sant baró. Era golafre i gran bevedor, tant que alguna vegada li feia molt de mal; i era insigne com a jugador i tirador de daus trucats. Per què cal parlar tant? Era potser el pitjor home que hagués mai nascut.»

[Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Fracesc Vallverdú, Barcelona: Edicions 62, 2008 (“labutxaca” [1ra ed. 1984]), pp. 44-45]

[A internet hi ha diverses edicions disponibles del Decameró. Podeu començar per aquesta de 1825 pel poeta italià Ugo Foscolo]

 

Simone Ventura

IRCVM

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús