Torres i campanars. Skyline de poder feudal

El castell és, sens dubte, una de les construccions més característiques de l’Edat Mitjana. De ben segur que a tots ens vénen al cap castells que coneixem, llegendes relacionades amb alguna d’aquestes construccions, com la de la Torre de la Minyona a Cardona, o bé excursions per la muntanya que acaben dalt d’un cim, on en moltes ocasions, s’hi alcen les restes d’un antic castell. Com molt bé digué Teresa Vinyoles en una de les seves ponències: “El castell respon a les necessitats físiques, socials, econòmiques i mentals de la societat feudal, s’insereix en el paisatge medieval, és la cèl·lula bàsica d’estructuració del territori, esdevé el símbol del seu temps”.

Hi ha territoris on hi trobem una gran concentració de castells, justament en aquelles zones on durant l’Alta Edat Mitjana s’hi establiren les Marques dels comtats. Amb aquest nom s’anomenen aquells territoris coixí creats amb l’objectiu de protegir els centres neuràlgics d’un comtat. La Marca del comtat de Barcelona, estructurada a ponent del Llobregat, es crea amb la finalitat d’esdevenir un espai que en cas de perill permeti frenar l’avenç de l’enemic a la capital comtal. Al vescomtat d’Osona aquesta funció la van complir el comtat de Manresa i el vescomtat de Cardona, a tocar de la frontera. Cal recordar, també, que els comtats catalans tenen el seu origen en la Marca Hispànica, un espai coixí estructurat per tal de protegir l’Imperi Carolingi dels continus atacs musulmans. En totes aquestes zones un seguit de castells, torres i guàrdies creen una espessa xarxa de punts elevats amb la finalitat de poder-se transmetre avisos codificats, visuals o sonors, per tal de fer operativa aquesta funció de defensa, a més d’allotjar hosts militars d’infanteria i cavalleria que confegirien la base dels exèrcits de frontera.

Ardèvol.jpg

Torre d'Ardèvol (Pinós)

Com hem pogut veure, doncs, els castells tenen una clara finalitat defensiva i protectora, però també tenen una segona variable que cal posar sobre la taula. Els castells són centres de dinamització i articulació del territori i, aquesta raó de ser es pot veure molt clarament amb la creació del model de castell termenat. Dins cada una de les marques el territori es divideix en un seguit de termes castrals, és a dir en un conjunt de castells que tenen adscrit un terme que han d’administrar, articular i dinamitzar. Generalment aquests territoris ja estan habitats, i els castells, o en dominis oligàrquics menors les torres, s’instauren allà on una població ja existent pot esdevenir la base recaptatòria d’un cos militar feudal, els milites dels castells.

Aquest model s’implantarà arreu i gaudirà d’un important i reeixit desenvolupament. El castell constitueix un símbol del període medieval, però adoptant una altra simbologia associada: els castells esdevenen en aquests primers segles un símbol de poder. Un símbol que recorda a la població de cadascun d’aquests termes qui mana i a qui es deu obediència. La mal anomenada “terra de ningú”, en realitat poblada arreu, passa a tenir amo. A cada turó, pujol i serrat s’alça una sòlida construcció de poder militar, fiscal i administratiu: vet aquí l’skyline del poder feudal.

A la població medieval no li agradava haver d’anar al castell; de fet a ningú li agrada haver d’anar a Hisenda o al Jutjat, i és que en el món feudal anar al castell era sinònim o bé de pagaments o bé de problemes amb la justícia. Els censos que la pagesia pagava es portaven als castells i allà s’emmagatzemaven en sitges i cellers. També hem de pensar que el senyor del castell era l’encarregat, normalment, d’exercir els drets de justícia sobre el territori. A la part més profunda de la torre és on s’hi situava la presó o tàvega. La documentació ens ha deixat nombrosos exemples, com és el cas de les queixes dels pagesos del terme del Castell de Rosanes que acusen al seu castlà de llançar, literalment, un pagès a la presó: “I després prengué un home seu, dit Pere de Roca, i sense corda ni escala el féu llençar en una tàvega, a causa d’això no gaire temps després morí” (Et postea cepit unum suum hominem, scilicet Petrum de Roca, et absque funiculo et absque scala fecit eum  porsternere in tavecam, qua de causa non longo tempore obiit. Doc. 1104)

Heus aquí el castell, i sobretot la torre, en tant que espai que sobresurt més de la construcció, com a símbol del poder feudal. Fixem-nos en la seva situació: normalment es construeixen en punts elevats. Segons la descripció que se’n fa als Usatges de Barcelona un castell no deixa de ser una casa alta: “Castell los antics dixeren oppido en loc molt alt situat, quaix que vulla dir tant, com a casa alta, la qual ab molts murs departida, és tenguda per castell”. Des d’aquest punt es domina visualment el territori i, per tant, pot ser controlat amb una certa facilitat. Però tan important és veure-hi com ser vist des d’arreu; només d’aquesta manera esdevens un element quotidià per a la població.

Però hi ha una segona característica fonamental en aquesta simbologia: el material constructiu. El castell, de la mateixa manera que les esglésies i monestirs, es construeixen íntegrament en pedra. Hem de pensar que no serà fins les darreries de l’Edat Mitjana que la majoria de cases de pagès es construiran amb aquest material. Fins aquell moment la majoria de masos i masies eren construccions de tàpia, pedra seca i altres materials més o menys precaris.

La torre esdevé un model d’èxit, un model que s’exporta i es reinventa en d’altres espais i edificacions, fins i tot religioses. Dins els límits de cada un d’aquests termes castrals s’hi alcen, normalment, un conjunt de torres que han de permetre fer-se presents arreu del terme castral. Aquesta xarxa de fortificacions secundària estructura un entramat intern i està formada per torres molt variables, sovint herència de construccions anteriors amb funcions de comunicació. En ocasions es tracta d’una torre aïllada en el territori i situada en un punt estratègic, però en d’altres casos aquesta construcció va unida a un mas d’una certa importància, ja sigui per l’estatus que atorga la torre o bé per la importància de l’hàbitat preexistent, com és el cas de les torres de la Vall de Coma, al Cardener.

Com hem dit, la majoria de cases de pagès són construïdes amb uns materials pobres i força precaris, però hi ha un tipus de mas en el qual això no passa: els anomenats masos torre, que es caracteritzen per tenir, entre les altres dependències pròpies dels masos, una torre annexada. Normalment de la seva direcció se n’encarreguen membres procedents de l’elit camperola, i és que no ens hem d’imaginar pas que tots els pagesos tenen el mateix status social. Bé doncs, aquests pagesos més avantatjats s’han de fer càrrec de la construcció de la torre del seu mas. Fixem-nos en el cas de Moja (Alt Penedès), on l’abat de Sant Cugat atorga a Bernat Arnau i la seva muller Sicarda la batllia de Moja perquè hi construeixin una torre i defensin totes les coses de la batllia. Una torre que malgrat el pas dels segles encara s’erigeix al mig del poble.

SSG.jpg

Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès)

Si aquesta xarxa de torres i castells es va anar implantant sobretot al llarg del segle X, a l’XI n’apareix una segona versió: el campanar de torre a les esglésies. I és que a imitació del poder feudal civil i la seva imatge inserida en el paisatge, el poder feudal religiós posa la seva marca amb una torre de funció sonora en lloc de militar, però igualment de control de la població. En efecte, al llarg del s. X comencen a popularitzar-se les campanes a les esglésies; nascudes amb la funció de marcar les hores litúrgiques en monestirs, la campana comença a marcar el pas del temps a l’entorn rural, i els territoris parroquials, paral·lelament als castrals, s’aniran confegint en funció d’aquest avís: el pagès va a missa allà on sent la campana. Així com la torre del senyor recorda qui té el poder, la torre del campanar, de vegades molt ostentosa, recorda que el paisatge és dominat per la veu de Déu.

Les torres i els campanars són l’origen de molts dels pobles, viles i ciutats de casa nostra. Els nostres avantpassats s’aplegaren al voltant d’aquests indrets, estructurant unes noves formes d’hàbitat que, en la majoria d’ocasions, han arribat fins als nostres dies. Com es pot veure clarament en el cas de Cardona, els límits actuals de la majoria de municipis catalans s’ajusten força als antics límits castrals, coincidència? No ho creiem pas, més aviat hauríem de pensar en l’èxit d’un model que malgrat implantar-se mil anys enrere segueix, d’alguna manera, ben vigent.

De tot això en parlarem extensament el proper dimecres 20 de març en la cinquena sessió del cicle de Seminaris en Tàndem que organitza  l’associació ARDIT Cultures Medievals. (Universitat de Barcelona, Sala de Professors de Filologia, Edifici Josep Carner 5è pis)

Laura de Castellet

Ivo Elies Oliveras

ARDIT

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús