Aquest 8 de març us proposo un diàleg amb les dones de fa mil anys

De vegades es fa difícil sentir les veus de les dones medievals,  però pels vols de l’any mil, hi hagué dones que es van atrevir a “existir” i van deixar el rastre del seu pas per la vida. Voldria fer una reflexió sobre les nostres dones dels volts de l’any 1000, des de la òptica de la història de les dones. Valgui pel dia que dediquem a les dones treballadores  un homenatge a aquestes pioneres, el record de les quals, ben sovint, ha estat oblidat  per la nostra historiografia.

Cal contradir les paraules de George Duby quan afirmava que elles no serien per a nosaltres altra cosa que ombres indecises, sense contorn, sense profunditat, sense accent. Notem viva a la documentació la seva presència i ens adonem que tenen accent i veu pròpia. Per això  he escollit uns exemples tot combinant l’actuació individual d’algunes dones singulars amb la presència constant de les dones del poble.

Només donar un cop d’ull als nombrosos documents dels comtats catalans que han quedat dels segles X i XI podem constatar, com deia Bonnassie, que un cert to femení marca la societat de l’època. Hi apareixen les mares dels, i de les, qui juren; les dones casades que, per la dècima marital, actuen en els contractes al costat del marit;  les filles que reben la part proporcional de l’herència dels pares; les vídues que són per llei les usufructuàries dels béns familiars, que actuen soles o amb els fills; les religioses, entre elles les abadesses i les deovotes.

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant, tant al costat del marit com soles o amb els seus pares o els seus fills. Les bases d’aquesta presència les hem de cercar en el dret que preveu el repartiment equitatiu de les terres entre fills i filles, en la llei goda que estableix que la desena part dels béns del marit són de la seva muller, i en el costum que vol que la vídua sigui usufructuària dels béns del difunt marit. Circumstàncies legals en un context colonitzador, en el qual es necessiten totes les mans  i totes les ments, per crear la base econòmica, política i humana que farà possible la construcció del país.

A més penso en la voluntat d’elles de ser protagonistes de la seva pròpia vida i  de  la història, no només omplen amb la seva presència la documentació d’aquell temps, igual que omplien amb el seu treball els camps, les viles, les cases; sinó que a més, algunes d’elles van voler que el seu nom i les seves obres restessin a la memòria col·lectiva.

Em pregunto on és aquest to femení en els llibres d’història medieval? I també em pregunto què han fet els historiadors per tal d’esborrar la memòria d’aquelles dones?

Portalada Ripoll.jpg

Portalada de Ripoll, mitjan s. XII

Totes les mans per treballar:  La documentació catalana dels segles IX, X i XI  ens mostra que les dones van  conrear  la terra erma, hi van plantar i hi van edificar.  Jo Ermengarda  i el meu fill Otger i les meves filles Ermengarda  i Eldefreda et venem…tot el que vàrem treure de l’erm, conjuntament amb el meu marit Senald, difunt, i el demés que ens ha pogut  venir per aprisio o treball…, diu un document del Diplomatari de la catedral de Vic  de l’any  889. Hauríem de  destacar el mot  “conjuntament” que assenyala el treball comú d’homes i dones i la voluntat de remarcar que ella havia participat activament en la colonització de la terra. Aquesta colonització la feien moltes vegades parelles de camperols que treien la terra de l’erm; elles treballen la terra al costat del marit, o l’heretaven dels pares,  però també dirigien explotacions autosuficients. Molt interessant és la donació feta per una dona anomenada Grima a favor de Sant Joan de les Abadesses. A la seva mort, els seus tres fills, complint la voluntat de la mare, atorgaven al monestir una peça de terra situada a Vallfogona de Ripollès que ella va treure de l’erm amb nosaltres els seus fills, els primers homes en la terra reial sota el domini dels francs. Fan la donació a favor de l’abadessa fundadora Emma, l’any  942. És a dir que entre “els primers homes” que varen repoblar la zona  hi havia dones que estaven al capdavant de l’economia familiar.

Algunes dones figuren al capdavant de les petites comunitats agràries. Així, a Vallformosa (Rajadell, Bages) es celebrava un  judici pel març del 977, pel qual les pobladores i pobladors demostraven que la terra era seva perquè els seus avantpassats havien emigrat allà des de feia molt de temps. Hi  figuren a la llista sis dones, una d’elles deovota, i una trentena d’homes, un d’ells sacerdot. Ells i elles eren tots els caps de casa de la vall, al capdamunt d’aquesta llista d’habitants hi figura la dona Tudil·la, pensem que això no és un fet  casual, sinó que se li reconeix una certa preeminència dins de la comunitat.

Algunes prenien la iniciativa ocupant terres a la frontera, com ara  Guinedilda, que sense home, amb els seus tres fills i dues parelles de pioners, va ser la  primera en ocupar Cervera   que estava en aquells moments (l’any 1026) en un lloc molt avançat  vers la taifa de Lleida. Des del poder, una altra dona, la comtessa Ermessenda  li acreditava la possessió.

Que una dona sigui capdavantera no és mai un fet aïllat, en aquell context trobem altres dones protagonistes d’aquella història de colonització i organització del territori, a les que  hem anomenat civilitzadores de frontera: camperoles, pioneres, comtesses, abadesses…

En nom de la mare:    El nom de la mare figura sempre en el ritual del jurament de fidelitat dels vassalls fet sobre las relíquies o sobre les mans del senyor. La filiació en els juraments solemnes sempre és únicament materna: Ermengol fill d’Adelais, Hug fill de Riquilda. O bé com diu un document del comtat de Pallars:  Juro jo Radolf Oriol, fill de Meravella, a tu Ramon, comte, fill d’Ermetruita, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Gilga.

S’han donat diverses raons per les quals només apareix el nom de la mare: Es diu que per tal de no jurar en fals només hi consta la filiació materna que és la segura. Per altra banda, el simbolisme feudal estableix uns nous llaços, crea una parentela artificial, el jurament és com un nou naixement basat en la fidelitat, plasmat en un ritual que s’afirmava amb la genealogia materna per tal de mostrar aquest fort nexe en el qual es basaria tota l’estructura feudal. A més, podem dir que el fet de jurar per la mare dóna més força a la paraula donada, en un moment en que es valora la maternitat i que la dona té un protagonisme que anirà perdent.

El  valor de la maternitat el podem  veure clarament en un text escrit vers el 840, em refereixo al  Liber manualis que Duoda, comtessa de Septimània i de Barcelona, dedicava al la seu fill Guillem.  La mare el guiava i l’aconsellava i també, com algunes matriarques bíbliques beneïa al seu fill:  Que Déu omnipotent  et beneeixi […] que et doni en abundància la rosada del cel i la fertilitat de la terra. Que el gra i el vi i l’oli amb tots els altres béns et ragin en quantitat […] pregant per tu, noble infant, soc a prop teu en tot moment. Beneït siguis a la ciutat. Beneït al camp. Beneït a la cort […] Beneït també el fruit de la teva terra. Beneïda la teva joventut que va i que ve […]

La força de les esposalles: Cal remarcar la força que donen a la dona les paraules de les esposalles d’aquell temps, de fet no tornarem a trobar mai més un ritual que valori tant positivament la dona: Em plau i en convé amantíssima esposa meva demanar-te a unir-te a mi en matrimoni [… ] per l’amor que et tinc, per tal que la teva bellesa en sigui ornada i pels infants que haurem de procrear, et faig donació de la desena part de tot el que posseeixo, del que he pogut adquirir o que podré adquirir amb l’ajuda de Déu. És només un ritual, un símbol, però de fet reflecteix una mentalitat, una actitud respecte a la dona. Podem afirmar que aquella societat dóna un valor i un pes específic a les dones que no tindran en altres moments històrics.

Maria brodadora1.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

Sortir de l’anonimat: Remarquem que dues dones brodadores van deixar les seves obres signades. Elisaba al penó dit de sant Ot,  i Maria a l’estola de sant Narcís, en un interessant intent de deixar  rastre.  Igual que la pintora En o Ende que il·luminava el Beatus de Girona i signava com pintora i ajudadora de Déu. La comtessa de Pallars  Llúcia de la Marca, està representada a les pintures de Sant Pere de Burgal, a la part inferior  de l’absis, vestida de blau fosc, amb una túnica amb mànigues amples amb orles als punys, un gran collar, un ciri encès en una mà i l’altra oberta en senyal d’ofrena; al costat hi figura el seu nom, fet molt excepcional a la pintura romànica que normalment guarda l’anonimat dels autors i dels patrocinadors. Tenim notícia de dones gramàtiques a Vic al segle XI. Es tracta d’una família de gramàtics, ell Guibert, procedent de Lombardia, establert a Vic ja al 1015, es va casar amb Guisla, emparentada amb els vescomtes d’Osona Cardona, que en alguns documents es esmentada com a gramàtica, així mateix, la seva filla Alba redacta també alguns documents.

Maria brodadora2.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

 

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant:  Camperoles que treuen terres de l’erm. Capdavanteres  que presideixen  comunitats de colons. Brodadores que signen els seus treballs, dones que pinten dones que escriuen…  No ens pot estranyar en aquest context trobar dames que comanden castells i  a comtesses que governen.

Teresa Vinyoles Vidal

IRCVM – Universitat de Barcelona

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús