Arxiu del mes: març 2013

Ser Capellet: com riure’s del mort i de qui el vetlla (Decameró I, 1)

divendres, 29/03/2013

A diferència de les altres, la primera Jornada del Decameró no té un tema preestablert. Tanmateix, a mesura que s’avança en la lectura de les novel·les, hi descobrim un fil conductor. De fet, el descobriment és de Fiammetta, una de les narradores. Encarregada d’explicar la novel·la central de la Jornada, la cinquena, Fiammetta observa que a les històries que l’han precedida s’ha demostrat quanta sia la forza delle belle e pronte risposte (‘que gran és la força de les respostes ràpides i amb gràcia’). El motto, la màxima ràpida i aguda, en forma de resposta, proverbi o broma, capaç de capgirar la realitat a favor d’un mateix, és un dels trets de les històries del Decameró. A la primera Jornada, el motor de l’acció és en efecte la paraula o discurs, en les seves vàries formes. Pensem en la confessió de Ser Capellet (al secolo Ser Cepparello da Prato, anomenat Ser Ciappelletto, literalment Senyor amb la garlanda) a la primera novel·la de la jornada. Pensem en la història-paràbola dels tres anells (novel·la dins la novel·la) que Melquisedec el jueu explica a Saladí per sortir-se’n de la trampa que aquest últim li havia posat. Pensem finalment en la resposta (o motto) que fa servir Guglielmo Borsiere contra Ermino Grimaldi o Ermino Avarícia, com el rebateja Boccaccio.

La confiança de Boccaccio en el llenguatge és gran, però no desmesurada. Les paraules sempre tenen una funció precisa: burxen, alliberen, mosseguen, fan avergonyir, desvelen la veritat. Les paraules poden forçar els fets, però no serveixen mai, soles, per a subvertir les relacions de força, la jerarquia del poder. A les novel·les de la primera jornada, el llenguatge és un instrument de prevenció o de solució de conflictes. Tanmateix, Boccaccio sabia que calen determinades condicions per a fer justícia entre dues parts en litigi. A la citada la novel·la de Meliquisedec el jueu, la història del tres anells estalvia al protagonista de ser extorsionat pel totpoderós Saladí, però la premissa és que Saladí no podia obligar el jueu per la força. La Marchesana de Monferrato evita haver d’acceptar les atencions del rei Felip de França perquè el rei troba el Marquès a la Croada: no podia fer perillar una aliança preciosa en una expedició militar tan incerta. Fins i tot el monjo pescat en flagrant per l’abat mentre s’entretenia amb una pastoreta a la seva cel·la, necessita l’argúcia per protegir-se de l’acusació pública del seu superior. És la mateixa debilitat per les faldilles de l’abat que, posant monjo i abat al mateix nivell, farà que trobin un acord que els satisfaci tots dos: el silenci sobre la respectiva luxúria no només farà que ningú no surti perjudicat, sinó que tots dos podran beneficiar-se de les gràcies de la noieta. Només en igualtat de condicions, ad armi pari, la paraula és determinant. És a aquest esquema que es deixen reduir les novel·les de la primera Jornada. Tot i això la història de Ser Capellet s’escapa a aquest principi sense contradir-lo.

Pànfilo és l’encarregat de narrar la primera novel·la. Per a introduir el tema de la novel·la, Pànfilo parteix de ben lluny: sent ell el primer, li convindrà començar per Aquell que és principi i començament de totes les coses, Déu. Amb la seva novel·la, diu Pànfilo, demostrarà com la Providència pot servir-se fins i tot del pitjor dels mediadors per a la salvació de les ànimes. En poques ratlles, la història és aquesta. El mercader d’èxit Musciatto Franzesi ha de deixar França i els seus negocis perquè és cridat a Itàlia pel Papa Bonifaci VIII. Preocupat pel fet de no poder ocupar-se personalment dels seus negocis, decideix delegar-ne la cura a alguns dels seus col·laboradors. Però la situació dels seus interessos a Borgonya és delicada («I el motiu […] era que  la gent considerava els borgonyons pledejaires, de mala condició i deslleials»). Musciatto veu en Capellet, estafador, bandarra i cràpula, el candidat ideal per a la tasca d’anar a recaptar els crèdits als malfiats Borgonyons. En una telegràfica descripció del seu aspecte, que és piccolo di persona e molto assettatuzzo (I, 1, 9), el diminutiu assettatuzzo (‘polidet’) és típic de la poesia burlesca del Trecento italià: com si el so i la forma de la paraula fossin el necessari segell de la talla – física i moral – di Ciappelletto.

Ser Capellet arriba a Borgonya, on es queda a la casa de dos toscans, germans i usurers. Aprofitant el fet d’arribar a un lloc on ningú no el coneixia, comença a exercir la seva feina en sordina, de manera honesta, sense recórrer als mètodes que l’havien fet famós en altres contrades. Un dia, però, es posa greument malalt i està a punt de morir. Els germans usurers no saben com desfer-se de Ciappelletto sense prendre mal. La possible mort de Ciappelletto és per a ells una font de problemes greus (di che noi in ogni guisa stiam male se costui muore). No poden fer-lo fora de casa i abandonar-lo al seu destí. Com haurien pogut justificar davant la gent (que els odiava per la feina que feien) que primer obrissin a Capellet la porta de casa seva, fent tot el possible per curar-lo, i després de cop i volta el deixessin morir com un gos? Per altra banda, tampoc podien fer-li fer un funeral cristià en plena regla. Cap confessor no l’hauria pogut absoldre de totes les malifetes acumulades durant la seva vida. A més, reflexionen els dos germans, si la gent hagués sabut quina mena de delinqüent tenien a casa, els haurien anat a agafar per penjar-los. Llavors és el mateix Capellet que els resol el problema. Crida els dos germans i els demana que facin venir un confessor (un santo e valente frate): ell farà que surtin airosos d’aquest pas.

Comença una de les confessions més famoses de la història de la literatura. Al final, Capellet no només és absolt sinó que acaba sent venerat com un sant: «Veient el frare que no havia restat res a dir a misser Capellet, li féu l’absolució i li donà la seva benedicció, tenint-lo per un home molt sant, ja que ell creia que era veritat tot el que misser Capellet havia dit: i qui no l’hauria cregut, veient un home a punt de morir parlar així?» La confessió de Ser Ciappelletto reprèn un motiu consolidat al folklore i a la tradició literària: el de les últimes confessions dels condemnats a mort. Al moment de l’execució el condemnat es llança en una infinita llista de pecats per retardar el moment fatídic. És el que llegim, per exemple, a Le sottilissime astuzie diBertoldo de Giulio Cesare Croce (1606). El lleig i astut Bertoldo (un villano brutto e mostruoso sì, ma accorto e astuto, e di sottilissimo ingegno) és condemnat a mort pel rei, que li concedeix una última voluntat: que la condemna a mort no tingui lloc fins que no es trobi un arbre del seu gust (che non mi appicchino fin tanto che io non trovo una pianta o arbore che mi piaccia, che poi morirò contento, ‘que no em pengin fins que jo no trobi una planta o arbre que m’agradi, i així em moriré content’).

En un retrat del malvat on es barregen al·lusions clàssiques (Branca esmenta el Catilina de Sal·lusti) i els ingredients de la més irresistible comicitat, Boccaccio fa del protagonista, de Capellet, el prototip del bandarra trampós. Els vicis desfilen segons un ordenat formalisme legal: noti’s els tecnicismes strumenti ‘actes notarials’ i quistioni ‘interrogatoris (per ex. aquells de l’inquisició)’, i encara el francesisme legal saramenti ‘juraments’. Amb tot, posant la cirereta al catalogo de vicis de Capellet, Boccaccio no dubta a recórrer a una popularíssima expressió per evocar les inclinacions sexuals de Capellet: Delle femine era cosí vago come sono i cani de’ bastoni, amb la insistència al·lusiva sobre la paraula cane (‘gos’), títol deprecatiu de tots els marginats. Davant la impossibilitat de reproduir aquí la novel·la sencera, presentem el retrat de Capellet. N’és, podríem dir, la seva biografia oficial, aquella en què s’emmiralla l’autobiografia que Capellet mateix fabrica in articulo mortis, en el secret de la confessió, i que deixarem a la curiositat dels lectors.

[Aquí podeu veure la magnífica primera pàgina del manuscrit del Decameró conservat a la Bibliothèque Nationale de France a Paris, ms. Français 129 del dit Mestre de l’Échevinage, realitzat a París c. 1470: a l’esquerra l’epidemia de pesta a Florència, a la dreta el locus amœnus amb els companys explicant-se les històries]

Decamerone I, 1, 10-15

«Era questo Ciappelletto di questa vita: egli, essendo notaio, avea grandíssima vergogna quando uno de’ suoi strumenti, come che pochi ne facesse, fosse altro che falso trovato; de’ quali tanti avrebbe fatti di quanti fosse stato richesto, e quegli piú volentieri in dono che alcuno altro grandemente salariato. Testimonianze false con sommo diletto diceva, richesto e non richesto; e dandosi a quei tempi in Francia a’ saramenti grandissima fede, non curandosi fargli falsi, tante quistioni malvagiamente vincea a quante a giurare di dire il vero sopra la sua fede era chiamato. Aveva oltre modo piacere, e forte vi studiava, in commettere tra amici e parenti e qualunque altra persona mali e inimicizie e scandali, de’ quali quanto maggiori mali vedeva seguire tanto piú d’allegrezza prendea. Invitato a uno omicidio o a qualunque altra rea cosa, senza negarlo mai, volenterosamente v’andava, e più volte a fedire e a uccidere uomini con le proprie mani si ritrovò volentieri. Bestemmiatore di Dio e de’ Santi era grandissimo, e per ogni piccola cosa, sí come colui che più che alcuno altro era iracundo. A chiesa non usava giammai, e i sacramenti di quella tutti come vil cosa con abominevoli parole scherniva; e cosí in contrario le taverne e gli altri disonesti luoghi visitava volentieri e usavagli. Delle femine era cosí vago come sono i cani de’ bastoni; del contrario piú che alcuno altro tristo uomo si dilettava. Imbolato avrebbe e rubato con quella coscienza che un santo uomo offerrebbe. Gulosissimo e bevitor grande, tanto che alcuna volta sconciamente gli facea noia. Giucatore e mettitore di malvagi dadi era solenne. Perché mi distendo io in tante parole? egli era il piggiore uomo forse che mai nascesse.»

[Giovanni Boccaccio, Il Decameron, a cura di Vittore Branca, Torino: Einaudi, 1998 (“ET Classici” [1a ed. “Nuova Universale Einaudi” 1980]), pp. 53-54]

Decameró I, 1, 10-15

«Aquest Capellet feia aquesta vida: essent notari, sentia una gran vergonya quan un dels seus instruments, tot i fer-ne pocs, no eren considerats falsos; però n’hauria fet tants com li haguessin demanat, i de franc més de gust que no pas d’autèntic pagat. Amb molt de plaer feia testimoniances falses, les hi demanessin o no. I malgrat que en aquell temps a França es donava una gran fe als juraments, no el preocupava de fer-los falsos, i vencia moltes causes maliciosament, sempre que era cridat a jurar de dir el ver sobre la seva fe. Tenia la dèria fora mesura, i s’hi aplicava molt, de provocar, entre amics, parents i qualsevol altra persona, mals, enemistats i escàndols, i com més mals en veia seguir tanta més alegria hi trobava. Si era invitat a un homicidi o a qualsevol altre crim, hi anava resolut, sense negar-s’hi mai, i moltes vegades arribà de bon grat a ferir i a matar homes amb les pròpies mans. Era un grandíssim blasfemador de Déu i dels sants, i per qualsevol minúcia, més que cap altre, esdevenia iracund. No anava mai a l’església, i escarnia els seus sagraments com una cosa vil i amb paraules abominables; i al contrari visitava de bon grat i sovint les tavernes i els altres llocs indecorosos. Era tan amant de les dones com els gossos de les bastonades; mentre que gaudia del contrari més que cap altre poca-pena. Hauria trampejat i robat amb la consciència que tindria un sant baró. Era golafre i gran bevedor, tant que alguna vegada li feia molt de mal; i era insigne com a jugador i tirador de daus trucats. Per què cal parlar tant? Era potser el pitjor home que hagués mai nascut.»

[Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Fracesc Vallverdú, Barcelona: Edicions 62, 2008 (“labutxaca” [1ra ed. 1984]), pp. 44-45]

[A internet hi ha diverses edicions disponibles del Decameró. Podeu començar per aquesta de 1825 pel poeta italià Ugo Foscolo]

 

Simone Ventura

IRCVM

ELS GOLIARDS, LA PRIMAVERA I L’AMOR

divendres, 22/03/2013

Des de sempre, el reviure de la natura a la primavera, s’ha reflectit en els éssers humans. La fertilitat de la natura anima la fertilitat humana i el reviure de l’Eros, adormits durant el fred hivernal. Una de les expressions més belles del contrast entre el boirós gel de l’hivern i la tebiesa lluminosa de la primavera que convida al goig i la sensualitat, es troba a l’Edat Mitjana i, concretament, a la poesia composada en llengua llatina, que anomenem goliardesca. Però, qui eren exactament els goliards?

Des del segle IV conservem testimonis de l’existència de clergues que es guanyaven la vida amb negocis foscos i deshonestos i que freqüentaven les tavernes. I des de llavors no falten fonts que testimonien l’existència d’aquesta mena de clergues que viuen al marge de tota comunitat i control eclesiàstic portant una mala vida impròpia d’homes d’església: vida errant i poc escrupolosa, beguda, joc i luxúria. En aquest sentit s’expressa, per citar una font molt coneguda, la Regla de Sant Benet, al segle VI, que distingeix els monjos autèntics, que viuen en comunitat sota l’autoritat de l’abat, d’aquells altres que van errants pels camins, fent-se passar per captius acabats d’alliberar, o per pelegrins, per tal d’obtenir uns dies d’hospitalitat gratuïta als monestirs o almoines de persones piadoses i incautes. Però les mateixes fonts observen que aquestos clerici vagantes (‘clergues vagabunds’), com que tenen instrucció, componen cançons de caràcter obscè i difamatori.

Al segle XII es produeix a Europa un renaixement econòmic i cultural, que porta aparellat el desenvolupament de la vida urbana i, a finals d’aquesta centúria, apareixen les universitats. Llavors els clergues vagabunds es mouen en aquest nou ambient sota l’aspecte d’estudiants pobres. Així, l’any 1227 el concili provisional de Trèveris donà a aquests clergues la seva denominació més famosa: vagos scholares aut goliardos (‘estudiants vagabunds i goliards’). I altres concilis posteriors testimonien també aquest nom, anatematitzant els: clerici ribaudi, maxime qui dicuntur de familia Goliae, qui goliardi nuncupatur (‘clergues canalles, sobre tot els qui són anomenat de la família de Golies, anomenats goliards’).

La moda dels goliards, que abundaven a tota Europa (sobre tot França, Alemanya i Itàlia) i que han estat comparats als bohemis del segle XIX, va durar encara tot el segle XIII, però desprès va anar decaient. Parlem ara de l’origen del curiós nom d’aquests personatges. Els goliards mateixos deien que el creador de la seva secta era un tal Golies, del qual havien pres el nom. Alguns medievals varen identificar aquest personatge amb el bíblic Goliat, però la realitat és que es tracta d’una llatinització del nom francès golart / goliart (que, al seu torn, prové del llatí gula, que ha donat el francès geule, ‘gola’). Coneguda la afició dels goliards pels plaers del menjar i la beguda, sembla que un derivat de geule com és goliart, que podríem traduir molt bé per ‘golafre’, en dona una definició prou exacta alhora que divertida.

Tanmateix, a més de beure, menjar i donar-se als plaers, no hem d’oblidar que es tractava de clergues amb una instrucció, encara que fos desigual. I aquesta cultura va produir els seus fruits en forma de l’activitat poètica d’alguns dels seus membres, que produí peces d’una qualitat literària indiscutible. La majoria de poemes que conservem són anònims, però alguns no ho són. Efectivament, igual que passava amb els bohemis o els hippies, no totes les obres que respiren l’esperit goliard i estan fetes segons les seves idees, són obra d’un autèntic goliard. Alguns autors ben incardinats dins l’establishment, varen composar poemes a l’estil goliàrdic. Aquest és el cas de personatges tant coneguts con Gautier de Châtillon (1135-1201), que va ser secretari de dos arquebisbes o Walter Map († 1208/1210), que va posseir diversos càrrecs eclesiàstics sota Enric II Plantagenet. En canvi, altres, encara que sapiguem els seus noms i que van viure a l’empara dels poderosos, sembla que varen assumir en certa mesura el tipus de vida goliardesc, tals com l’anomenat Arxipoeta de Colònia (segle XII), que va servir a l’arquebisbe de Colònia i conseller de Frederic Barba-roja, o Hug d’Orleans (segle XII), que va viure com un paràsit a les corts d’autoritats religioses i laiques.

Com a testimonis de l’obra dels goliards, tenim col·leccions com el  Cançoner de Cambridge, del segle XI, que conté poemes la majoria dels quals foren composats per a ser cantats. A casa nostra tenim el Cançoner de Ripoll, obra d’un monjo anònim que al segle XII escriví unes composicions de caràcter amorós a les fulles que quedaven lliures dins un manuscrit d’altre tema, segurament amb la intenció d’amagar-les. No sabem si aquest monjo copiava l’obra d’un altre o ell mateix n’és l’autor.

Però la compilació més famosa de poesia goliardesca és sens dubte la coneguda com Carmina Burana (Cançons de Beuern), ja que es troba a un manuscrit que va pertànyer al monestir de Benedikteuern, conservat avui a Munich. Sembla que les composicions varen ser escrites durant la segona meitat del segle XII. Des del punt de vista formal, hi ha alguns poemes composats en metres clàssics, basats en la quantitat sil·làbica, mentre que d’altres estan composats en altres tipus de metres més moderns, basats en el ritme accentual i la rima. Pel que fa als temes, és clar que conservem cançons i poemes de caire burlesc, lloes a la vida de la taverna, on regnen el joc i el vi, o cançons amatòries de caràcter groller i obscè. Però al costat d’aquesta mena de peces en trobem d’altres que tracten temes ben diferents, com cants de croades, peces d’un sentiment autènticament religiós o, fins i tot, motius ben arrelats a la poesia clàssica. També trobem poemes on el to difamatori s’ha convertit en una crítica ferotge dels costums corruptes dels poderosos, tant laics com eclesiàstics. Mentre que d’altres, escrits normalment per autors medievals coneguts, són de caràcter autènticament religiós. I, pel que fa als plaers de la carn, trobem també un altre grup, format per poemes lírics que canten l’amor i l’arribada de la primavera amb una finor i una delicadesa extraordinàries. De vegades l’amor és un tema exclusiu, però als poemes que tracten l’arribada de l’estació càlida i la fi del rigor hivernal el motiu de la invitació a l’amor apareix també íntimament lligat.

Els poemes sobre la primavera i l’amor es basteixen sobre una sèrie de tòpics: amb la fi del fred i la força del sol, es produeix el desglaç i la natura comença a renàixer: verdegen els camps, esquitxats pels colors de les flors noves. L’aire, ja tebi, bufa carregat de perfums i del cant dels ocells. El paisatge és descrit amb els trets del locus amoenus. Però és millor en aquest punt deixar que siguin els propis poetes els qui ens parlin:

 Ecce gratum/ et optatum / ver reducit gaudia, / purpuratum / floret pratum,/ Sol serenat omnia, / iam iam cedant tristia! / Estas redit / nunc recedit / hyemis sevitia. / Iam liquescit / et decrescit / grando, nix et cetera, / bruma fugit / et iam sugit / Ver estatis ubera

(‘Heus ací que l’encisadora i desitjada primavera porta novament la joia, la prada floreix de porpra, el sol tot ho il·lumina. Que s’allunyi ja la tristor! Torna el temps estival i ara cedeix la cruesa de l’ hivern. Tot seguit es fon i decreix la calamarsa, la neu i tota la resta, la boira fuig i ja s’alimenta la Primavera dels pits de l’Estiu’).

Veris leta facies / mundo propinatur, / hiemalis acies / victa iam fugatur, / in vestitu vario / Flora principatur, / nemorum dulcisono / que cantu celebratur… / Cytharizat cantico / dulcis Philomena, / flore rident vario / prata iam serena, / salit cetus avium, silve per amena, / chorus promit virginum  / iam gaudia milena

(‘L’alegre rostre de la primavera s’ofereix al món, vençut, fuig l’exèrcit hivernal; vestida de colors, regna Flora, celebrada pels dolços cants del bosc… Canta i toca la cítara la dolça Filomena, amb flors variades riuen ja les tranquil·les prades, fan saltirons els ocells pel bosc encisador, el cor de les donzelles promet mil delícies’).

El Cançoner de Ripoll proporciona aquest bell exemple:

Redit estas cunctis grata / viret herba iam per prata; / nemus frondibus ornatur; / sic per frondes renovatur. / Bruma vilis, nebulosa, / erat nobis tediosa. / Cum Aprilis redit gratus, / floribus circumstipatus, / phlilomena cantilena / replet nemoris amena, / et puelle per plateas  / intricatas dant choreas. / Omnis ergo adolescens / in amore sit fervescens; / querat cum quo delectetur / et, ut amet, sic ametur

 (‘Torna el temps càlid, agradable a tots, ja verdeja l’herba als prats; el bosc es guarneix amb frondes i així les frondes el renoven. La broma vil i nebulosa ens provocava enuig. Quan l’agradós abril retorna, envoltat per munts de flors, els cants dels rossinyols omplen els recons amens del bosc, i les noies per les places ballen complicades danses. Bullin doncs d’amor els joves; busquin amb qui delectar-se i, tal com estimin, siguin així estimats’).

Davant l’espectacle de la natura en flor, també han de despertar per força els sentits dels humans:

Omnia sol temperat / purus et subtilis, / nova mundo reserat / facies Aprilis, / ad amorem properat / animus erilis, / et iocundis imperat / deus puerilis

(‘Tot ho entebeeix el sol, pur i subtil, el rostre d’abril dóna pas a un món nou, cap a l’amor s’apressa l’esperit noble i sobre les delícies regna el déu nen’).

En aquest mateix sentit s’expressa el Cançoner de Ripoll:

Aprilis tempore, quo nemus frondibus / et pratum roseis ornatur floribus, / iuventus tenera fervet amoribus./ Fervet amoribus iuventus tenera, / pie cum concinit omnis avicula, / et cantat dulciter silvestris merula

(‘A l’abril, quan el bosc s’embelleix amb frondes i el prat amb roses, el tendre jovent crema d’amor. Crema d’amor el tendre jovent, quan totes les aus canten alhora amorosament, i trina amb dolçor la merla silvestre’).

I així s’exclama el poeta contra aquells qui no senten aquesta crida de la natura:

Illi mens est misera, / qui nec vivit, / nec lascivit / sub Estatis dextera. /… Simus iussu Cypridis / gloriantes / et letantes / pares esse Paridis

(‘És miserable l’esperit d’aquell que no viu i es delecta sota el poder de l’Estiu… Per ordre de Cipris, gloriem-nos i alegrem-nos de ser semblants a Paris’).

 

Glòria Torres

IRCVM

 

 

 

 

Torres i campanars. Skyline de poder feudal

dimarts, 19/03/2013

El castell és, sens dubte, una de les construccions més característiques de l’Edat Mitjana. De ben segur que a tots ens vénen al cap castells que coneixem, llegendes relacionades amb alguna d’aquestes construccions, com la de la Torre de la Minyona a Cardona, o bé excursions per la muntanya que acaben dalt d’un cim, on en moltes ocasions, s’hi alcen les restes d’un antic castell. Com molt bé digué Teresa Vinyoles en una de les seves ponències: “El castell respon a les necessitats físiques, socials, econòmiques i mentals de la societat feudal, s’insereix en el paisatge medieval, és la cèl·lula bàsica d’estructuració del territori, esdevé el símbol del seu temps”.

Hi ha territoris on hi trobem una gran concentració de castells, justament en aquelles zones on durant l’Alta Edat Mitjana s’hi establiren les Marques dels comtats. Amb aquest nom s’anomenen aquells territoris coixí creats amb l’objectiu de protegir els centres neuràlgics d’un comtat. La Marca del comtat de Barcelona, estructurada a ponent del Llobregat, es crea amb la finalitat d’esdevenir un espai que en cas de perill permeti frenar l’avenç de l’enemic a la capital comtal. Al vescomtat d’Osona aquesta funció la van complir el comtat de Manresa i el vescomtat de Cardona, a tocar de la frontera. Cal recordar, també, que els comtats catalans tenen el seu origen en la Marca Hispànica, un espai coixí estructurat per tal de protegir l’Imperi Carolingi dels continus atacs musulmans. En totes aquestes zones un seguit de castells, torres i guàrdies creen una espessa xarxa de punts elevats amb la finalitat de poder-se transmetre avisos codificats, visuals o sonors, per tal de fer operativa aquesta funció de defensa, a més d’allotjar hosts militars d’infanteria i cavalleria que confegirien la base dels exèrcits de frontera.

Ardèvol.jpg

Torre d'Ardèvol (Pinós)

Com hem pogut veure, doncs, els castells tenen una clara finalitat defensiva i protectora, però també tenen una segona variable que cal posar sobre la taula. Els castells són centres de dinamització i articulació del territori i, aquesta raó de ser es pot veure molt clarament amb la creació del model de castell termenat. Dins cada una de les marques el territori es divideix en un seguit de termes castrals, és a dir en un conjunt de castells que tenen adscrit un terme que han d’administrar, articular i dinamitzar. Generalment aquests territoris ja estan habitats, i els castells, o en dominis oligàrquics menors les torres, s’instauren allà on una població ja existent pot esdevenir la base recaptatòria d’un cos militar feudal, els milites dels castells.

Aquest model s’implantarà arreu i gaudirà d’un important i reeixit desenvolupament. El castell constitueix un símbol del període medieval, però adoptant una altra simbologia associada: els castells esdevenen en aquests primers segles un símbol de poder. Un símbol que recorda a la població de cadascun d’aquests termes qui mana i a qui es deu obediència. La mal anomenada “terra de ningú”, en realitat poblada arreu, passa a tenir amo. A cada turó, pujol i serrat s’alça una sòlida construcció de poder militar, fiscal i administratiu: vet aquí l’skyline del poder feudal.

A la població medieval no li agradava haver d’anar al castell; de fet a ningú li agrada haver d’anar a Hisenda o al Jutjat, i és que en el món feudal anar al castell era sinònim o bé de pagaments o bé de problemes amb la justícia. Els censos que la pagesia pagava es portaven als castells i allà s’emmagatzemaven en sitges i cellers. També hem de pensar que el senyor del castell era l’encarregat, normalment, d’exercir els drets de justícia sobre el territori. A la part més profunda de la torre és on s’hi situava la presó o tàvega. La documentació ens ha deixat nombrosos exemples, com és el cas de les queixes dels pagesos del terme del Castell de Rosanes que acusen al seu castlà de llançar, literalment, un pagès a la presó: “I després prengué un home seu, dit Pere de Roca, i sense corda ni escala el féu llençar en una tàvega, a causa d’això no gaire temps després morí” (Et postea cepit unum suum hominem, scilicet Petrum de Roca, et absque funiculo et absque scala fecit eum  porsternere in tavecam, qua de causa non longo tempore obiit. Doc. 1104)

Heus aquí el castell, i sobretot la torre, en tant que espai que sobresurt més de la construcció, com a símbol del poder feudal. Fixem-nos en la seva situació: normalment es construeixen en punts elevats. Segons la descripció que se’n fa als Usatges de Barcelona un castell no deixa de ser una casa alta: “Castell los antics dixeren oppido en loc molt alt situat, quaix que vulla dir tant, com a casa alta, la qual ab molts murs departida, és tenguda per castell”. Des d’aquest punt es domina visualment el territori i, per tant, pot ser controlat amb una certa facilitat. Però tan important és veure-hi com ser vist des d’arreu; només d’aquesta manera esdevens un element quotidià per a la població.

Però hi ha una segona característica fonamental en aquesta simbologia: el material constructiu. El castell, de la mateixa manera que les esglésies i monestirs, es construeixen íntegrament en pedra. Hem de pensar que no serà fins les darreries de l’Edat Mitjana que la majoria de cases de pagès es construiran amb aquest material. Fins aquell moment la majoria de masos i masies eren construccions de tàpia, pedra seca i altres materials més o menys precaris.

La torre esdevé un model d’èxit, un model que s’exporta i es reinventa en d’altres espais i edificacions, fins i tot religioses. Dins els límits de cada un d’aquests termes castrals s’hi alcen, normalment, un conjunt de torres que han de permetre fer-se presents arreu del terme castral. Aquesta xarxa de fortificacions secundària estructura un entramat intern i està formada per torres molt variables, sovint herència de construccions anteriors amb funcions de comunicació. En ocasions es tracta d’una torre aïllada en el territori i situada en un punt estratègic, però en d’altres casos aquesta construcció va unida a un mas d’una certa importància, ja sigui per l’estatus que atorga la torre o bé per la importància de l’hàbitat preexistent, com és el cas de les torres de la Vall de Coma, al Cardener.

Com hem dit, la majoria de cases de pagès són construïdes amb uns materials pobres i força precaris, però hi ha un tipus de mas en el qual això no passa: els anomenats masos torre, que es caracteritzen per tenir, entre les altres dependències pròpies dels masos, una torre annexada. Normalment de la seva direcció se n’encarreguen membres procedents de l’elit camperola, i és que no ens hem d’imaginar pas que tots els pagesos tenen el mateix status social. Bé doncs, aquests pagesos més avantatjats s’han de fer càrrec de la construcció de la torre del seu mas. Fixem-nos en el cas de Moja (Alt Penedès), on l’abat de Sant Cugat atorga a Bernat Arnau i la seva muller Sicarda la batllia de Moja perquè hi construeixin una torre i defensin totes les coses de la batllia. Una torre que malgrat el pas dels segles encara s’erigeix al mig del poble.

SSG.jpg

Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès)

Si aquesta xarxa de torres i castells es va anar implantant sobretot al llarg del segle X, a l’XI n’apareix una segona versió: el campanar de torre a les esglésies. I és que a imitació del poder feudal civil i la seva imatge inserida en el paisatge, el poder feudal religiós posa la seva marca amb una torre de funció sonora en lloc de militar, però igualment de control de la població. En efecte, al llarg del s. X comencen a popularitzar-se les campanes a les esglésies; nascudes amb la funció de marcar les hores litúrgiques en monestirs, la campana comença a marcar el pas del temps a l’entorn rural, i els territoris parroquials, paral·lelament als castrals, s’aniran confegint en funció d’aquest avís: el pagès va a missa allà on sent la campana. Així com la torre del senyor recorda qui té el poder, la torre del campanar, de vegades molt ostentosa, recorda que el paisatge és dominat per la veu de Déu.

Les torres i els campanars són l’origen de molts dels pobles, viles i ciutats de casa nostra. Els nostres avantpassats s’aplegaren al voltant d’aquests indrets, estructurant unes noves formes d’hàbitat que, en la majoria d’ocasions, han arribat fins als nostres dies. Com es pot veure clarament en el cas de Cardona, els límits actuals de la majoria de municipis catalans s’ajusten força als antics límits castrals, coincidència? No ho creiem pas, més aviat hauríem de pensar en l’èxit d’un model que malgrat implantar-se mil anys enrere segueix, d’alguna manera, ben vigent.

De tot això en parlarem extensament el proper dimecres 20 de març en la cinquena sessió del cicle de Seminaris en Tàndem que organitza  l’associació ARDIT Cultures Medievals. (Universitat de Barcelona, Sala de Professors de Filologia, Edifici Josep Carner 5è pis)

Laura de Castellet

Ivo Elies Oliveras

ARDIT

Lo seny de l’oir. Educar en veu alta és patrimoni medieval

dimarts, 12/03/2013

Actuar en veu alta no és el mateix que fer-ho en silenci. Pot semblar una obvietat, a priori, però si reflexionem amb una mica de profunditat, veurem que la comunicació no és necessàriament sempre en veu alta. ¿Com ens comuniquem, doncs? ¿Com ensenyem? ¿Com aprenem? L’educació al segle XXI és cada cop més en silenci. Les noves tecnologies ens permeten accedir a la informació de manera instantània, precisa, ràpida però sobretot individual i independent. El lloc on s’emmagatzema la informació en la societat actual tendeix a situar-se a l’ordinador, al núvol. En definitiva, una extensió del text escrit. ¿Resulta, doncs, que estem perdent  la capacitat d’escoltar? ¿Resulta que l’individu no serà més una font de coneixement i saviesa, sinó que serà únicament l’eina per interpretar-la?

arts liberals.jpg

Les arts liberals estiren del carro de la Santa Teologia (Biblioteca de Salzburg, ms. III, 36).

A tot això, ens remuntem uns quants segles enrere. Al segle XIV, el gran erudit Francesc Eiximenis escrigué un tractat que duia per títol: Tractat del seny de l’oir. En aquest tractat, Eiximenis feia un vertader elogi de la paraula, afirmant que aprèn molt millor la persona que ha escoltat tal cosa d’un altre, en veu alta, que no pas el qui ho ha llegit. Aquest principi s’aplicà en general durant tota l’època medieval per tots els processos educatius, ja foren institucionals o bé quotidians. No és casualitat que la paraula que utilitzaven els medievals per referir-se a estudiar fos, precisament, oir. Els estudiants de l’Estudi General (universitat) no “estudiaven” teologia, ni dret, ni medicina. Els estudiants “oïen” la lliçó. El llenguatge comú, doncs, era ben diferent. No és difícil imaginar una conversa entre dos escolars universitaris, tal com ens relata Eiximenis, en que un pregunta què hi fa tanta gent allà. L’altre li respon: “oir dret”.

L’ensenyament a l’època medieval es basava en el principi de les set arts liberals, una interpretació del món del coneixement i de la ciència que ja havia estipulat Marcià Capella a la seva obra Satyricon. Constituïen les set arts que havien d’aprendre els homes lliures (no pas els esclaus), generalment representades en forma de personalitzacions femenines. Les set arts liberals, alhora, estaven dividides en dos grups: el trívium i el quadrivium. El primer era el grup d’arts bàsiques, que treballaven el llenguatge, l’expressió, la comprensió, la lectura, l’escriptura, la lògica etc. El segon grup era d’un nivell superior (però no necessàriament més important). El trívium el formaven la gramàtica, la retòrica i la dialèctica. El quadrivium el formaven l’astronomia, la matemàtica, la música i l’aritmètica. Tant en l’etapa del trivium com en l’etapa del quadrivium l’estudiant aprenia les lliçons oralment. El mestre guiava les classes a través de llibres clàssics de gramàtica i de moral, amb les glosses pertinents de la seva pròpia autoria o de la d’altres mestres. La base eren els llibres, és cert, però el mestre els llegia en veu alta i els comentava al moment.

Un d’aquests grans mestres de l’escolàstica europea, Hug de Sant Víctor escrigué a inicis del segle XII un passatge dins l’obra Didascalion destinat a les diferents lectures possibles d’un text. Segons Hug de Sant Víctor, existien tres maneres diferents de llegir: la del monjo, la del mestre i la de l’escolar que escoltava el mestre. El monjo llegia per a ell mateix, en la interioritat i en un relatiu silenci, només trencat per la recitació en veu baixa. La lectura del mestre i la de l’escolar, en canvi, semblen molt més vives i directes. Hem d’imaginar-nos, doncs, que la lectura directa tenia una funció més contemplativa i espiritual. La lectura passiva, en canvi, era un intercanvi de valoracions, una vertadera educació. L’estudiant, quan escolta la lliçó del mestre, percep el text escrit i percep el que el propi mestre li vol transmetre. L’un s’alimenta de l’altre. Tampoc és casualitat que ens resulti tant fàcil assimilar la comparació entre l’aprenentatge i l’alimentació. Durant l’Alta Edat Mitjana, ben bé fins el segle XI, és freqüent trobar a la documentació els noms nutritor (nodridor) i nutritus (nodrit) per referir-se al mestre i a l’estudiant, respectivament. Aprendre és, en certa manera, alimentar-se. L’esforç és, per tant, mutu i personal i depèn exclusivament de l’experiència del mestre.

borrar10.jpg

Lectura individual en un scriptorium monàstic (Biblioteca Monasterio de El Escorial. Libro de los juegos v. 1).

Aquests fets ens apropen al concepte de lectura passiva. A l’època medieval es llegia, ja fos per mitjà del lector directe o bé per mitjà de l’audició d’una lectura en veu alta. L’accés al coneixement a l’època medieval hauria estat gairebé impossible sense els intermediaris, que llegien per als altres i traspassaven el text a la memòria dels oients. El mateix Eiximenis també escrigué un tractat al respecte, sobre el paper d’un dels personatges més essencials de la societat urbana baixmedieval: els predicadors. L’Art de predicació versava sobre les virtuts de predicar, molt valorades a l’edat mitjana i motiu de serioses disputes religioses. Eiximenis defensava en aquest tractat la tasca educativa fonamental dels predicadors, que basaven els seus discursos en textos clàssics, faules de tradició antiquíssima i textos propis. La memòria era fonamental, tant per als que predicaven un discurs i l’havien de recordar, com per als que l’escoltaven i els havia de servir com un vertader aprenentatge. D’igual manera, doncs, a les escoles els escolars depenien majoritàriament de la seva memòria. Eiximenis també dedicà algunes paraules i consells a diversos mètodes i tècniques per fomentar la memòria dels predicadors i els seus discursos.

borrar12.jpg

Lliço universitària, els estudiants escolten la lliçó (Universitat de Bolonya, segle XV).

 Està clar que oir era una tasca assenyada a l’època medieval. Escoltar era aprendre, sense cap tipus de dubte. I ensenyar demanava i requeria la veu activa, la veu alta i sonora per tal de penetrar molt més profundament en la memòria. Però, ¿a qui devien escoltar els estudiants i els homes i dones? ¿A qui era convenient escoltar? També ens ho deixa clar Eiximenis al seu Tractat del seny de l’oir. De més convenient a menys, era convenient escoltar els predicadors, el pare i la mare, el mestre, l’amic, l’ancià i a tot ben parlant. Destaca, de nou, el predicador. Sobre el pare i la mare, cal imaginar-los com la vertadera institució educativa. I és que la moral ocupava sens dubte un paper de primer ordre en l’educació de l’infant i de l’escolar. El trivium, les arts de pensar, parlar i entendre, s’ensenyaven amb constants referències a la moralitat. En aquest aspecte, els pares complien també el seu paper. Tanmateix, és molt remarcable que sigui convenient també escoltar a tot ben parlant. Qui parla bé, doncs, ens demostra  d’alguna manera que ha estat instruït i cultivat en la retòrica i en la gramàtica.

Quan pensem en l’educació a la que nosaltres estem acostumats, doncs, hem de pensar que potser ho devem tot a la paraula. Ensenyar i aprendre en veu alta poden convertir-se en actes poc comuns en la societat del segle XXI. ¿Haurem de conservar l’educació oral, com a part del nostre patrimoni medieval?

Oriol Murall

ARDIT

Aquest 8 de març us proposo un diàleg amb les dones de fa mil anys

divendres, 8/03/2013

De vegades es fa difícil sentir les veus de les dones medievals,  però pels vols de l’any mil, hi hagué dones que es van atrevir a “existir” i van deixar el rastre del seu pas per la vida. Voldria fer una reflexió sobre les nostres dones dels volts de l’any 1000, des de la òptica de la història de les dones. Valgui pel dia que dediquem a les dones treballadores  un homenatge a aquestes pioneres, el record de les quals, ben sovint, ha estat oblidat  per la nostra historiografia.

Cal contradir les paraules de George Duby quan afirmava que elles no serien per a nosaltres altra cosa que ombres indecises, sense contorn, sense profunditat, sense accent. Notem viva a la documentació la seva presència i ens adonem que tenen accent i veu pròpia. Per això  he escollit uns exemples tot combinant l’actuació individual d’algunes dones singulars amb la presència constant de les dones del poble.

Només donar un cop d’ull als nombrosos documents dels comtats catalans que han quedat dels segles X i XI podem constatar, com deia Bonnassie, que un cert to femení marca la societat de l’època. Hi apareixen les mares dels, i de les, qui juren; les dones casades que, per la dècima marital, actuen en els contractes al costat del marit;  les filles que reben la part proporcional de l’herència dels pares; les vídues que són per llei les usufructuàries dels béns familiars, que actuen soles o amb els fills; les religioses, entre elles les abadesses i les deovotes.

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant, tant al costat del marit com soles o amb els seus pares o els seus fills. Les bases d’aquesta presència les hem de cercar en el dret que preveu el repartiment equitatiu de les terres entre fills i filles, en la llei goda que estableix que la desena part dels béns del marit són de la seva muller, i en el costum que vol que la vídua sigui usufructuària dels béns del difunt marit. Circumstàncies legals en un context colonitzador, en el qual es necessiten totes les mans  i totes les ments, per crear la base econòmica, política i humana que farà possible la construcció del país.

A més penso en la voluntat d’elles de ser protagonistes de la seva pròpia vida i  de  la història, no només omplen amb la seva presència la documentació d’aquell temps, igual que omplien amb el seu treball els camps, les viles, les cases; sinó que a més, algunes d’elles van voler que el seu nom i les seves obres restessin a la memòria col·lectiva.

Em pregunto on és aquest to femení en els llibres d’història medieval? I també em pregunto què han fet els historiadors per tal d’esborrar la memòria d’aquelles dones?

Portalada Ripoll.jpg

Portalada de Ripoll, mitjan s. XII

Totes les mans per treballar:  La documentació catalana dels segles IX, X i XI  ens mostra que les dones van  conrear  la terra erma, hi van plantar i hi van edificar.  Jo Ermengarda  i el meu fill Otger i les meves filles Ermengarda  i Eldefreda et venem…tot el que vàrem treure de l’erm, conjuntament amb el meu marit Senald, difunt, i el demés que ens ha pogut  venir per aprisio o treball…, diu un document del Diplomatari de la catedral de Vic  de l’any  889. Hauríem de  destacar el mot  “conjuntament” que assenyala el treball comú d’homes i dones i la voluntat de remarcar que ella havia participat activament en la colonització de la terra. Aquesta colonització la feien moltes vegades parelles de camperols que treien la terra de l’erm; elles treballen la terra al costat del marit, o l’heretaven dels pares,  però també dirigien explotacions autosuficients. Molt interessant és la donació feta per una dona anomenada Grima a favor de Sant Joan de les Abadesses. A la seva mort, els seus tres fills, complint la voluntat de la mare, atorgaven al monestir una peça de terra situada a Vallfogona de Ripollès que ella va treure de l’erm amb nosaltres els seus fills, els primers homes en la terra reial sota el domini dels francs. Fan la donació a favor de l’abadessa fundadora Emma, l’any  942. És a dir que entre “els primers homes” que varen repoblar la zona  hi havia dones que estaven al capdavant de l’economia familiar.

Algunes dones figuren al capdavant de les petites comunitats agràries. Així, a Vallformosa (Rajadell, Bages) es celebrava un  judici pel març del 977, pel qual les pobladores i pobladors demostraven que la terra era seva perquè els seus avantpassats havien emigrat allà des de feia molt de temps. Hi  figuren a la llista sis dones, una d’elles deovota, i una trentena d’homes, un d’ells sacerdot. Ells i elles eren tots els caps de casa de la vall, al capdamunt d’aquesta llista d’habitants hi figura la dona Tudil·la, pensem que això no és un fet  casual, sinó que se li reconeix una certa preeminència dins de la comunitat.

Algunes prenien la iniciativa ocupant terres a la frontera, com ara  Guinedilda, que sense home, amb els seus tres fills i dues parelles de pioners, va ser la  primera en ocupar Cervera   que estava en aquells moments (l’any 1026) en un lloc molt avançat  vers la taifa de Lleida. Des del poder, una altra dona, la comtessa Ermessenda  li acreditava la possessió.

Que una dona sigui capdavantera no és mai un fet aïllat, en aquell context trobem altres dones protagonistes d’aquella història de colonització i organització del territori, a les que  hem anomenat civilitzadores de frontera: camperoles, pioneres, comtesses, abadesses…

En nom de la mare:    El nom de la mare figura sempre en el ritual del jurament de fidelitat dels vassalls fet sobre las relíquies o sobre les mans del senyor. La filiació en els juraments solemnes sempre és únicament materna: Ermengol fill d’Adelais, Hug fill de Riquilda. O bé com diu un document del comtat de Pallars:  Juro jo Radolf Oriol, fill de Meravella, a tu Ramon, comte, fill d’Ermetruita, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Gilga.

S’han donat diverses raons per les quals només apareix el nom de la mare: Es diu que per tal de no jurar en fals només hi consta la filiació materna que és la segura. Per altra banda, el simbolisme feudal estableix uns nous llaços, crea una parentela artificial, el jurament és com un nou naixement basat en la fidelitat, plasmat en un ritual que s’afirmava amb la genealogia materna per tal de mostrar aquest fort nexe en el qual es basaria tota l’estructura feudal. A més, podem dir que el fet de jurar per la mare dóna més força a la paraula donada, en un moment en que es valora la maternitat i que la dona té un protagonisme que anirà perdent.

El  valor de la maternitat el podem  veure clarament en un text escrit vers el 840, em refereixo al  Liber manualis que Duoda, comtessa de Septimània i de Barcelona, dedicava al la seu fill Guillem.  La mare el guiava i l’aconsellava i també, com algunes matriarques bíbliques beneïa al seu fill:  Que Déu omnipotent  et beneeixi […] que et doni en abundància la rosada del cel i la fertilitat de la terra. Que el gra i el vi i l’oli amb tots els altres béns et ragin en quantitat […] pregant per tu, noble infant, soc a prop teu en tot moment. Beneït siguis a la ciutat. Beneït al camp. Beneït a la cort […] Beneït també el fruit de la teva terra. Beneïda la teva joventut que va i que ve […]

La força de les esposalles: Cal remarcar la força que donen a la dona les paraules de les esposalles d’aquell temps, de fet no tornarem a trobar mai més un ritual que valori tant positivament la dona: Em plau i en convé amantíssima esposa meva demanar-te a unir-te a mi en matrimoni [… ] per l’amor que et tinc, per tal que la teva bellesa en sigui ornada i pels infants que haurem de procrear, et faig donació de la desena part de tot el que posseeixo, del que he pogut adquirir o que podré adquirir amb l’ajuda de Déu. És només un ritual, un símbol, però de fet reflecteix una mentalitat, una actitud respecte a la dona. Podem afirmar que aquella societat dóna un valor i un pes específic a les dones que no tindran en altres moments històrics.

Maria brodadora1.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

Sortir de l’anonimat: Remarquem que dues dones brodadores van deixar les seves obres signades. Elisaba al penó dit de sant Ot,  i Maria a l’estola de sant Narcís, en un interessant intent de deixar  rastre.  Igual que la pintora En o Ende que il·luminava el Beatus de Girona i signava com pintora i ajudadora de Déu. La comtessa de Pallars  Llúcia de la Marca, està representada a les pintures de Sant Pere de Burgal, a la part inferior  de l’absis, vestida de blau fosc, amb una túnica amb mànigues amples amb orles als punys, un gran collar, un ciri encès en una mà i l’altra oberta en senyal d’ofrena; al costat hi figura el seu nom, fet molt excepcional a la pintura romànica que normalment guarda l’anonimat dels autors i dels patrocinadors. Tenim notícia de dones gramàtiques a Vic al segle XI. Es tracta d’una família de gramàtics, ell Guibert, procedent de Lombardia, establert a Vic ja al 1015, es va casar amb Guisla, emparentada amb els vescomtes d’Osona Cardona, que en alguns documents es esmentada com a gramàtica, així mateix, la seva filla Alba redacta també alguns documents.

Maria brodadora2.jpg

Estola de Sant Narcís, s. X, Església de Sant Feliu de Girona

 

Sobta la gran quantitat de dones que trobem actuant:  Camperoles que treuen terres de l’erm. Capdavanteres  que presideixen  comunitats de colons. Brodadores que signen els seus treballs, dones que pinten dones que escriuen…  No ens pot estranyar en aquest context trobar dames que comanden castells i  a comtesses que governen.

Teresa Vinyoles Vidal

IRCVM – Universitat de Barcelona

ARQUIBANC, o com posar els arxius patrimonials a l’abast dels investigadors.

dimarts, 5/03/2013

Un dels problemes que ens trobem quan volem treballar amb documentació conservada en arxius privats és el de l’accés. No sempre els propietaris volen mostrar la seva documentació, potser pensant que els investigadors trobaran informació que més val no saber. Però no ens referim únicament a aquest aspecte. Els arxius privats, com és lògic, no disposen d’una infraestructura de serveis de cara al públic investigador ni tampoc tenen instruments de descripció eficaços per poder saber què hi ha en els seus arxius. Perquè els arxius privats no són una “institució” com pugui ser qualsevol arxiu dels que coneixem (Arxiu de la Corona d’Aragó, Arxiu Nacional, arxius comarcals…) i que faciliten, perquè és la seva obligació, l’accés als documents que guarden.

Per tal d’aportar alguna solució a part d’aquests problemes fa un temps s’ha engegat un projecte de recerca emparat sota el nom d’Arquibanc. Aquesta paraula fa referència al moble que hi havia en algunes cases medievals i modernes catalanes i que acostumava a servir per seure davant de la llar de foc i també servia com a caixa per guardar robes, llibres i documents. L’arquibanc simbolitza les bases sobre les que s’assenta el patrimoni d’una casa i d’una família, és a dir, la documentació; però també simbolitza que el centre de la casa és al voltant de la llar, i en aquesta hi té un paper destacable la caixa amb les escriptures. Així patrimoni, família i documentació són tres elements que és difícil entendre’ls per separat.

cassapanca gotica italiana.jpg

Arquibanc gòtic del sud d'Itàlia

En aquest projecte hi participen alguns professors i professores del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona i hi conflueixen el  finançament del Ministerio de Ciencia e Innovación y del Pla d’intensificació de la Recerca. Amb el projecte es vol localitzar, recuperar i difondre arxius privats. De tots els arxius privats ens centrem en els arxius patrimonials ja que aporten informació fonamental i amplíssima sobre el nostre passat. Per tal de dur a terme la recerca amb aquests arxius i per facilitar-ne l’accés s’ha procedit a digitalitzar alguns documents. Aquesta tasca, però, no és el darrer objectiu ja que actualment es corre el risc de digitalitzar documentació sense un criteri clar. Només es pretén poder accedir a la documentació per tal de poder fer una recerca històrica, ja sigui pels propis membres de l’equip investigador com per part de la comunitat científica en general.

D’arxius patrimonials en trobem de conservats en arxius públics però la majoria es conserven en les mateixes cases on es van generar. Quina documentació hi trobem que sigui útil per al món medieval?. Els arxius patrimonials, com que conserven documentació des de la mateixa formació d’un patrimoni, tenen una vida que va paral·lela al desenvolupament d’aquest. D’aquesta manera trobem moltes sèries documentals s’inicien al segle XIII, que és quan hi ha la implantació i desenvolupament del notariat públic, tot i que trobem sèries que comencen en segles anteriors. Per exemple, a l’Arxiu Fontcuberta s’han localitzat sis pergamins anteriors a l’any 1000, i un centenar que pertanyen al segle XI. Veiem que és fàcil localitzar compravendes, testaments, establiments emfitèutics i capítols matrimonials ja que aquestes tipologies pertanyen a documents constitutius dels patrimonis. Aquestes sèries tenen continuïtat al llarg dels segles moderns, essent útils per veure l’evolució de la família i el patrimoni. Al costat d’aquests documents trobem els referents a l’administració del patrimoni, amb censals, comptes, llevadors de censos…, també amb una certa continuïtat.  No cal dir que hi trobem arbres genealògics, útils per conèixer la composició de la família i per veure la incorporació o desagregació de patrimonis; i hi podem trobar documentació de tipus nobiliari en el cas de famílies d’una certa rellevància.

La forma com aquests arxius es poden posar a l’abast és mitjançant la digitalització i l’accés a través d’una base de dades accessible des d’Internet. Les imatges s’estan allotjant en una base de dades que conté també la descripció dels documents, iniciativa sobre la que s’està treballant.  Però pensem que no és l’única opció existent. Per exemple no es pot deixar de banda l’edició de documents a través de publicacions com les que promou la Fundació Noguera. O també difondre l’existència d’aquest tipus d’arxius i el seu contingut a través de la publicació de monografies que utilitzin com a  base documental els arxius patrimonials. Es tracta de treure a la llum de difícil accés i d’explicar que, en els arxius patrimonials tenim una font inesgotable d’informació per a la Història Medieval, encara que no únicament per aquest període històric. I podem afirmar també que els arxius patrimonials han de ser de consulta obligada per construir la nostra Història, ampliant la informació localitzada en altres arxius i documents.

 

Daniel Piñol Alabart

Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica

IRCVM