Un nou ordre del món, la introducció al Decameró

Presentar el Decameró de Giovanni Boccaccio a través de la lectura d’una sola pàgina és arriscat. Com a recull de novel·les, peces concloses i coherents en si mateixes, el Decameró s’ha llegit selectivament: escoltant-ne les àries, deixant de banda els recitatius. Seria una pena que aquest post, sense voler-ho, contribuís a això: el lector es perdria la millor part. Com passa sempre a la gran literatura (i al teatre i al cinema de qualitat també hauria de passar), el Decameró és un sistema on res no queda despenjat: tout se tient a l’obra de Boccaccio, en el sentit que a tot element, per menut que sigui, l’autor (recordant-se del seu estimadíssim Dante) li dóna un rol precís, una justificació a la llum del que segueix o que precedeix. Descobrir l’“estructura” al costat de la “poesia” és precisament un dels gran plaers de la lectura (i relectura) del Decameró.

Alguns punts ferms ajudaran a comprendre i apreciar aquesta obra. No se’n coneixen les dates exactes de composició. Boccaccio s’hi va dedicar durant molt de temps, fins als últims anys de la seva vida. Boccaccio mor el 1375, doncs el famós Hamilton 90, manuscrit autògraf del Decameró, avui conservat a Berlín és del 1370. Però l’única data certa és la del 1348, quan la Pesta Negra va devastar Florència, i Europa. El Decameró és un recull de cent novel·les (més una, si considerem també la novelletta de Filippo Balducci i els ànecs, encastada a la introducció de la quarta jornada) on el marc narratiu de l’obra juga un paper cabdal en transformar una col·lecció de peces individuals en una ‘novel·la de novel·les’. L’epidèmia de pesta és l’ocasió, la raó, per la qual l’allegra brigata, la joiosa companyia de set noies i tres nois (Pampinea, Filomena, Neifile, Filostrato, Fiammetta, Elissa, Dioneo, Lauretta, Emilia, Panfilo) es retira als afores de Florència per passar el mal moment explicant-se contes. L’espai és escollit amb cura: un jardí amè amb fonts i palagi (‘palaus’): el que es coneix com a locus amoenus.

Al text que us suggerim avui, Pampinea proposa que els membres de la companyia escullin una reina o un rei que fixi les pautes de narració i descans del dia. Cadascun dels deu personatges serà rei o reina per un dia. I la primera serà precisament Pampinea. En concloure el primer dia, Filomena, fidel seguidora de Pampinea i reina de la segona jornada, afegeix una norma: que la reina o rei també decideixi un tema al qual els altres membres de la brigata hauran de cenyir la novel·la d’aquella jornada. L’única excepció és Dioneo, a qui es concedeix el privilegi de narrar sempre en darrer lloc sense tenir l’obligació de limitar-se al tema preestablert. Boccaccio té cura a dibuixar el perfil de cada personatge narrador. Els narradors tenen la clau de lectura de la jornada a través de l’elecció del tema, primer acte oficial del seu breu regnat. Cada dia, el privilegi de Dioneo suspèn el ritme de les jornades sense trencar-lo.

A la primera jornada del Decameró – única excepció, juntament amb la novena – l’argument es deixa a la lliure voluntat dels narradors. Boccaccio descriu la desolació individual i col·lectiva provocada per la pesta en termes que recorden Tucídides o Mad Max: menyspreu per les normes bàsiques de la convivència, relaxament dels frens morals, violència… Caos i devastació provocats per la pesta, cert, però afavorits, a Florència, per la mateixa estructura corporativa de la societat i per la fallida econòmica de la Toscana de començaments del segle XIV. Amb l’epidèmia, semblava consumar-se la ruïna d’una Florència que pocs anys abans havia passat per una crisi política i sobretot pel crack financer dels Bardi i dels Peruzzi, i de les altres poderoses famílies de banquers i especuladors. Els mateixos que, per altra banda, aconseguiran salvar-se reciclant-se reinvertint en la propietat de la terra, i condemnant a la misèria i a la desesperació desenes d’empresaris i estalviadors petits i mitjans que els havien confiat tinences i futur. No va ser només la crisi d’un gran centre urbà amb el seu poder polític i els seus tràfecs. Va ser la fi d’un estil de vida basat en els diners, en l’avidesa i en el recurs a qualsevol mitjà, des del frau a la violència, per augmentar el propi poder i riquesa.

El text que segueix ve de la Introduzione a la primera jornada. Dioneo, trickster de la banda a qui es permet llibertat d’acció i de dicció, exigeix abandonar Florència i la tristesa per gaudir de les joies de Natura – almenys, diu ell, fins allà on l’honestedat de les dones ho permet. Pampinea, inspiradora de tota la iniciativa i legisladora de la brigata, expressa la necessitat d’atemperar l’entusiasme de Dioneo a través de l’organització d’un poder legítim i exercitat aportant just equilibri entre súbdits i autoritat. Segons una recent interpretació de Franco Cardini, Pampinea, és a dir Boccaccio per boca de la primera de les reines, dóna aquí una resposta a la crisi humana i social del Trescents. A través d’aquesta mena de “teràpia de grup” que són les sessions narratives diàries, els narradors s’alliberen de la por, restaurant a la seva ànima una pau que al·ludeix a l’ordre pacífic que hauria de regnar en tota la societat. Un ordre que correspon a l’evocació nostàlgica d’un món regit per les virtuts cavalleresques de la magnanimitat i la liberalitat, i on, també, tot, persones i coses, tenen el seu lloc prefixat i incontrovertible. Com tots sabem la cavalleria romandrà un mite literari i Florència i Europa sortiran de la crisi de la Mort Negra encaminant-se cap al Renaixement i la fundació de la modernitat. I al llarg d’aquest camí generacions de lectors trobaran en el Decameró respostes tan diverses com variada és la capacitat de Boccaccio de representar el món.

 

Simone Ventura

 

[Els fragments del Decameró en italià i català provenen, respectivament, de: Giovanni Boccaccio, Decameron, Vittore Branca (ed.), Milà: Mondadori, 1985 (IV edició “I Meridiani” maig de 1998); Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Francesc Vallverdú, 2 vols., Barcelona: Edicions 62, 1984. La bibliografia, no ja sobre el Decameró, sinó senzillament sobre la Introducció de l’autor a la primera jornada, és immensa. Sobre la relació entre marc narratiu i novel·les al Decameró vegi’s l’assaig de Franco Fido (Architettura) a Lessico critico decameroniano, R. Bragantini i P. M. Forni (eds.), Millano: Bollati Boringhieri, 1995: pp. 13-33. A més, aquest breu comentari recolza en l’aguda – i provocadora – interpretació del Decameró feta per Franco Cardini, Le cento novelle contro la morte. Giovanni Boccaccio e la rifondazione cavalleresca del mondo, presentazione M. Martelli, Roma: Salerno, 2007. L’incunable de l’enllaç és Il Decamerone Di Messer Giovanni Boccaccio Nvovamente Stampato Con Tre Novelle Aggivnte de 1516, conservat a la Staatsbibliothek de Berlin, la mateixa que conserva el còdex Hamilton 90 que encara no és disponible en versió digital] 

Decameron, Giornata I Introduzione 92-96:

«E postisi nella prima giunta a sedere, disse Dioneo, il quale oltre a ogni altro era piacevole giovane e pieno di motti: – Donne, il vostro senno più che il nostro avvedimento ci ha qui guidati; io non so quello che de’ vostri pensieri voi v’intendete di fare: li miei lasciai io dentro dalla porta della città allora che io con voi poco fa me ne usci’ fuori: e per ciò o voi a sollazzare e a ridere e a cantare con meco insieme vi disponete (tanto, dico, quanto allà vostra dignità s’appartiene), o voi mi licenziate che io per li miei pensier mi ritorni e steami nella città tribolata. – A cui Pampinea, non d’altra maniera che se similmente tutti i suoi avesse da sé cacciati, lieta rispose: – Dioneo, ottimamente parli: festevolmente viver si vuole, né altra cagione dalle tristizie ci ha fatte fuggire. Ma per ciò che le cose che sono senza modo non possono lungamente durare, io, che cominciatrice fui de’ ragionamenti da’ quali questa cosí bella compagnia è stata fatta, pensando al continuar della nostra letizia, estimo che di necessità sia convenire esser tra noi alcuno principale, il quale noi e onoriamo e ubidiamo come maggiore, nel quale ogni pensiero stea di doverci a lietamente vivere disporre. E acciò che ciascun pruovi il peso della sollecitudine insieme col piacere della maggioranza e, per conseguente da una parte e d’altra tratti, non possa chi nol pruova invidia avere alcuna, dico che a ciascuno per un giorno s’attribuisca e il peso e l’onore; e chi il primo di noi esser debba nella elezion di tutti sia: di quegli che seguiranno, come l’ora del vespro s’avicinerà, quegli o quella che a colui o a colei piacerà che quel giorno avrà avuta la signoria; e questo cotale, secondo il suo arbitrio, del tempo che la sua signoria dee bastare, del luogo e del modo nel quale a vivere abbiamo ordini e disponga. –»

Decameró, Jornada I Introducció 92-96: 

«I tan bon punt es posaren a seure, Dioneo, que era un jove amable i bon enraonador, digué: – Senyores: ens ha guiat aquí més el vostre seny que no pas la nostra previsió; no sé què preteneu de fer amb els vostres  neguits: els meus els he deixats darrera la porta de la ciutat [= Florència], quan n’he sortit no fa gaire amb vosaltres; per tant, o us disposeu a alegrar-vos, viure i cantar tots plegats – tant com correspon a la vostra dignitat – o m’acomiadeu deixant que jo, seguint els meus neguits, torni a ciutat tribulada. A això Pampinea, com si també hagués bandejat tots els seus, respongué contenta: – Dioneo, tens tota la raó: cal viure festivament, i cap altre motiu no ens ha fet fugir de les tristeses. Però com que les coses sense ordre no poden durar llargament, jo, que vaig començar els raonaments d’on ha sortit tan bona companyia, pensant en la continuació del nostre goig, considero que és necessari que hi hagi entre nosaltres algun principal, que cal honorar i obeir com a superior, tot el pensament del qual sigui d’haver-se de preocupar perquè visquem alegrement. I per tal que cadascú privi el pes de la preocupació ensems amb el plaer de la superioritat, i en experimentar una cosa i l’altra, no hi ha? qui, pel fet de no haver-ho provat, senti enveja, proposo que cadascun de nosaltres un dia s’atribueixi el pes i l’honor i que el primer a ésser-ho, tots plegats el designem per elecció; quant els qui seguiran, en acostar-se l’hora del vespre, seran escollits per aquell o aquella que durant la jornada hagi tingut la senyoria; i aquest haurà d’ordenar i disposar, segons el seu arbitri, sobre el lloc i la manera en què hem de viure, dins el temps que abasti la seva senyoria.»

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús