La Pia Almoina de Barcelona a la baixa edat mitjana

Sovint, en l’estudi del món medieval, sorprèn la quantitat d’aspectes que encara ningú s’ha dedicat a treballar, malgrat ser potencialment interessants i que hi hagi les fonts disponibles (i inexplorades) suficients per tractar-lo. Un d’aquests temes, sens dubte, és una de les institucions barcelonines menys estudiada en relació al volum de documentació que se n’ha conservat: la Pia Almoina de Barcelona o, com se l’anomenava fins a principis del segle XV, l’Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona. No és que no hi hagi estudis fets al respecte, ni molt menys. Aquesta Almoina, una de les moltes que es va fundar a redós de les catedrals de la Corona d’Aragó, és la més estudiada en comparació amb les seves homòlogues. Josep Baucells, pel que fa al seus orígens i a la catalogació de les fonts, i Tomàs López Pizcueta, pel que fa al seu patrimoni, en són els principals referents. Encara hi ha, però, molt per fer amb els amplíssims fons que es conserven a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.

Una de les funcions de l’Almoina és ben coneguda: la d’alimentar els més necessitats (cada dia o en dates senyalades). Però n’hi ha una altra que concentrava una part important dels recursos econòmics de la institució i que encara no ha estat prou ben estudiada: la de mantenir beneficis i celebrar misses. Es tractava, en definitiva, de complir amb una de les virtuts cristianes: la Caritat, és a dir estimar Déu per ell mateix i per sobre totes les coses (amb beneficis i misses) i al proïsme per amor de Déu (alimentant pobres). Barcelonins i gent de tot arreu complien amb aquesta pràctica, llegant a través dels seus testaments part dels seus béns al Capítol de la Catedral, encomanant als canonges i beneficiats de la Seu unes responsabilitats específiques en aquests àmbits de la caritat. Poc més de 100 anys després de la primera fundació, que havia estat el 1161, el Capítol i el bisbe van veure útil unir l’administració de les almoines fundades en una sola Almoina.

Això passava el 1275 i en pocs decennis la popularitat d’aquesta iniciativa va convertir l’Almoina dels pobres en una de les principals institucions assistencials de la ciutat, administrant un importantíssim patrimoni que era en primer lloc urbà però també rural, dispers per tota la diòcesi de Barcelona i més enllà. Amb els rèdits d’aquests béns, havia de donar un àpat diari als pobres que generacions d’ànimes caritatives havien manat alimentar (a principis del segle XV es parla de 288 pobres!), així com sufragar les celebracions, altars i beneficis que aquestes mateixes ànimes havien ordenat.

Amb l’arribada de l’edat moderna, la institució capitular començà a entrar en decadència. Al segle XVII una mala adaptació als canvis de l’època (que tampoc ha estat mai ben estudiada) hauria provocat la seva davallada definitiva, i en època de les desamortitzacions, la seva existència i la seva funció assistencial era només un llunyà record. El passat dijous, 21 de febrer, als Seminaris en Tàndem vam parlar d’aquesta important institució en els darrers segles de l’edat mitjana, en el seu moment de màxima esplendor. De les seves raons de ser, dels serveis que aportava a la societat barcelonina, assistencials i espirituals, i de l’administració del seu patrimoni.

Carme Muntaner – Pol Serrahima

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús