Quan els Papes renuncien

Aquells de nosaltres que escoltem cada matí les notícies esperant debades que algú s’animi a dimitir, ens vam endur una bona sorpresa dilluns passat. Vés per on Benet XVI renunciava, en llatí, no podia ser d’una altra forma, a la càtedra de Sant Pere, tot al·legant un cansament físic i espiritual que l’incapacita per a seguir ocupant el càrrec. Els mitjans de comunicació, que darrerament no deuen donar l’abast, han embogit amb tot d’especials, extres i monogràfics que no fan sinó reflectir l’enrenou que la notícia ha generat al bell mig de la nostra societat; presumptament laica, tot sigui dit. Pot el Papa dimitir? No és el seu càrrec vitalici? Això havia passat abans? Aquestes i altres preguntes s’han sentit per passadissos i cafeteries durant aquests dies. Diaris, emissores i cadenes de televisió s’han apressat a recórrer als seus experts en història eclesiàstica per tal de proporcionar respostes que, amb les presses, han anat contradient-se entre elles.

Sí, el Papa pot dimitir, o més aviat -atès que és un cap d’Estat- abdicar. No, el càrrec no és necessàriament vitalici, com ho demostren les desventures d’uns quants pontífexs anteriors, forçats amb males maneres a abandonar el càrrec, i encara més els quatre Papes que han renunciat al pontificat en els darrers vint segles. D’aquests darrers quatre, si més no tres són medievals. Tanmateix, i posats a buscar paral·lelismes amb la situació actual, avui ens centrarem en la figura de Celestí V, també conegut com “el Papa Angèlic”. I ho farem, lluny de l’epítet, perquè és l’únic que comparteix un detall fonamental amb Joseph Ratzinger, això és, deixar el càrrec voluntàriament. Posats a fer una mica d’història, tant Poncià (al segle III, l’únic pre-medieval) com Gregori XII (a principis del XV), abdicaren moguts per situacions d’inestabilitat política i amenaces cismàtiques. Encara més lluny queda el cas de Benet IX que entrà i sortí del pontificat fins a tres cops acusat de simonia (es va vendre fins la tiara, figuradament) i disbauxa fora mida.

Celestí V, taula central d'un tríptic obra de Niccolò di Tommasso, segona meitat del XIV, Castel Nuovo (Nàpols)

La història de Celestí V transcorre a finals del segle XIII. Després de més de dos anys de Sede vacante (literalment, seu vacant), el Col·legi Cardenalici es va veure forçat a arribar a una decisió i triar Papa. Elegiren, al mes de juliol de 1294, i gairebé in extremis, Pietro Morrone, un ermità octogenari dels Abruços, una regió de l’est d’Itàlia, que esdevingué Celestí V. Fou així com, després del primer Papa franciscà de la història, Nicolau IV, el poder pontifical passà a mans d’un antic benedictí que havia volgut allunyar-se del món i que, en la seva vellesa i després de refusar en primera instància el nomenament, no tingué més remei que acceptar-lo. Segurament per la seva pròpia experiència, Celestí  renovà una disposició anterior i establí que, d’aquell moment ençà, totes les eleccions papals es farien cum clave, és a dir, els cardenals estarien tancats amb pany i forrellat fins que no arribessin a una decisió al respecte. És precisament d’aquí d’on procedeix la paraula “conclave” en català (“cónclave, en castellà, “conclave” en italià o fins i tot en anglès).

Jacopone da Todi, fresc de Paolo Uccello, 1436, Museo Civico (Prato)

Coneixem les sensacions amb que es visqué l’ascens al soli pontifíci d’un home amb fama d’espiritual i auster, gràcies a una font excepcional: Jacopone de Todi. Jacopone, cultivat i de família noble, després de la mort de la seva dona havia experimentat una crisi personal i havia venut totes les seves possessions per donar-les als pobres, iniciant tot seguit una vida de compromís espiritual que el portà finalment a ingressar a l’ordre franciscà, dins del qual va esdevenir un dels principals exponents de la facció més rigorista. Poeta privilegiat, Jacopone va dedicar la seva Lauda LIV a Celestí (“Que farai, Pier da Morrone?—èi venuto al paragone”) en un poema que reconeix l’esperança de canvi posada en Celestí i la desil·lusió que se’n seguiria si no s’acomplissin les expectatives.

Efectivament, en un moment de crisi interna del franciscanisme, Celestí va proporcionar una solució per als germans que, partidaris de tornar a la manera de viure i l’estricta pobresa que caracteritzà al fundador de l’ordre, Francesc d’Asís, començaven a moure’s perillosament al marge de les institucions eclesiàstiques. Creant el nou ordre dels Pobres Ermitans del Papa Celestí, aquests frares tingueren, almenys temporalment, un espai per desenvolupar les seves aspiracions pauperístiques lluny de l’ombra de l’excomunió.

Tanmateix, Celestí decidí aviat que el millor que podia fer, per ell i per l’Església, era tornar al seu ermitori dels Abruços. No havia estat un reformador especialment efectiu i ni tan sols un administrador competent, així que al desembre de 1294, poc més de cinc mesos després de la seva elecció, abdicà. Va ser succeït pel cardenal Benedetto Gaetani, un expert canonista a qui precisament els cardenals havien plantejat el dubte vital de si el Papa, atès que no hi havia poder superior a la Terra capaç d’admetre la seva renúncia, podia en efecte dimitir. Gaetani va resoldre la qüestió afirmativament i poc després esdevenia el polèmic Bonifaci VIII, que ràpidament rescindí la majoria de les proclames emeses per Celestí, inclosa la creació del nou ordre religiós, els membres del qual acabarien per ser excomunicats.

El qüestionament que molts van fer de la legitimitat de Bonifaci va costar-li molt car a Celestí. Primer, el privà de la llibertat de portar endavant el seu propòsit de dedicar-se a una vida de retir espiritual i després, probablement, li comportà la mort. Hem de tenir present que Bonifaci fou un dels Papes més bel·ligerants en el desig d’elevar el poder espiritual dels pontífexs per sobre del poder dels monarques, i que, per tant, va implicar-se activament en qüestions polítiques que van concitar les ires de nombrosos enemics -com ara el poderós Felip el Bell, rei de França-.

Així les coses, Bonifaci havia de defensar, per començar, el seu dret a ostentar el poder de Roma. Tenir un antic Papa fàcilment manipulable i amb una certa flaire de santedat a la reraguarda, no l’afavoria gens. En conseqüència, Bonifaci ordenà la detenció de Celestí. Però aquest aconseguí fugir de la captivitat imposada i, allunyat de la clausura en la qual esperava passar els darrers anys de la seva vellesa, va eludir els seus perseguidors durant quatre mesos amagant-se per boscos i muntanyes fins que fou finalment capturat i morí, sota custòdia papal, el 19 de maig de 1296, a l’edat de 81 anys.

Tot i que el proper Papa no serà, sens dubte, impermeable a la influència i al pes teològic del seu predecessor, podem estar força segurs que el destí de Benet XVI serà molt més amable que el de Celestí V i que, amb tota probabilitat, Joseph Ratzinger podrà acabar els seus dies terrenals en la clausura anhelada per Pietro Morrone.

 

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús