Abû Nuwâs

Enguany podem commemorar l’aniversari de la mort d’un gran poeta àrab clàssic, possiblement el millor de tots els temps. Va néixer a Ahvaz, població del Khuzestan que avui forma part de l’Iran, entre els anys 747 i 762. Desconeixem també la data exacta de la seva mort, a Bagdad, i si fou a una presó, a una taberna o en mans d’algun enemic, entre 813 i 815. Al-Hàssan ibn Hani, conegut com Abû Nuwâs, ha merescut molts qualificatius: hedonista, llibertí, bevedor, bufó, descregut i un llarg etcètera, que el converteixen en l’enfant terrible del món islàmic medieval. 

Fill d’un membre d’una tribu sud-aràbiga, la seva mare era probablement persa, bugadera o teixidora. Anà a viure un any entre beduins per tal de formar-se correctament en la llengua àrab clàssica, estudià a les prestigioses escoles de gramàtica de Kufa i Basra i s’interessà també per l’Alcorà i altres textos de l’islam, tot adquirint una sòlida formació. Això no obstant, aviat es convertí en un crític de la pràctica i de les creences religioses, al mateix temps que escarnia els costums de la vida nòmada tradicional, lloada a bastament tal com llavors manaven els cànons, pels seus predecessors. “Entre descriure el campament abandonat de l’estimada i la taverna de vi plena de companys, l’un en runes, l’altra en flor, Abu Nuwàs tria el segon:

“Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,

amb les espases i les batalles!

L’única estrella que prenc per guia

és la del gaudi i de la música”.

 

Als trenta anys s’instal·là a Bagdad, capital de l’estat abbassí, cosmopolita, multicultural i  capdavantera de la cultura del moment, on formà part del l’entorn palatí. Tot primer conreà, no sempre amb bons resultats, el gènere elegíac. Enfrontat amb l’ortodòxia dels ulemes, es vantava del seu laïcisme avant la lettre i de la seva conducta irregular, a causa de  la qual anà a parar diverses vegades a la presó i fins i tot fou condemnat a un exili temporal. Això no obstant, i com a membre de la cort califal, a més a més de la seves excel·lents dots com a versificador, va tenir l’honor de passar a la posteritat, com a company de disbauxa del nou califa Hârûn al-Raixîd, en diversos episodis de Les Mil i una Nits, representant el paper de la figura de bufó ocurrent i llibertí.

Mestre de la provocació, obscè, desvergonyit i crític amb l’ortodòxia islàmica i, sobretot, amb els qui el censuraven, segons Adonis, un dels grans poetes actuals, la seva “moral de l’errança” i el seu  desviament de la llei i de la norma donen fe de la seva llibertat.

Autor qualificat encertadament de modernista per les seves innovacions en la poesia àrab i pel seu menyspreu de la lírica tradicional, en especial la cassida, d’origen ja preislàmic, es burlà de les formes i dels temes dels poetes àrabs clàssics, barrejant sovint paraules en pehlevi entre les àrabs i, àdhuc, utilitzant en aquesta llengua hemistiquis sencers. Emprà noves metàfores, noves imatges i nous temes, tot jugant amb els mots magistralment.

Pel que fa al contingut de la seva producció artística, substituí sovint les llegendes tradicionals dels àrabs per motius folklòrics propis del món persa, com les mencions de Rustam, heroi de la seva mitologia, del Nurús o Cap d’Any, que coincideix amb l’inici de la primavera, o el dia festiu de Ram, celebrat el vint-i-u de cada mes. Cal afegir en aquest punt, que la seva època va coincidir amb el declivi i final de la supremacia àrab en la política i en la cultura i amb l’inici de la preponderància d’altres pobles islàmics, el persa, sobretot.

El seu Dîwân conté, per primera vegada a la literatura àrab, un capítol dedicat al gènere cinegètic i mostra a bastament com gaudí de les caceres, esport al que eren tan afeccionats els sassànides, és a dir, la dinastia que governà el territori centreasiàtic abans de la implantació de l’islam. Però per damunt de tot, destacà per haver introduït i desenvolupat el tema bàquic a la literatura àrab, amb més de dos centenars de poemes bàquics (Khamriyyât) que palesen com es va anant construint un univers des del vi i per al vi, amb imatges bellíssimes que comparen “la filla de la vinya” amb la llum, de manera que l’elogi de la beguda i l’exaltació de l’embriaguesa es van convertir en els seus elements de culte i de religió pròpia, substitutòria de l’islam.

“Desobediència compro a bon preu

i bescanvio fe per orgies.

Perversions sols prenc per guia, sempre seré un llibertí”

 

Una altra ben prolífica font d’inspiració va ser la seva condició d’homosexual, que aflora en els seus poemes amorosos amb total desvergonyiment. A partir d’afirmacions com “l’home és un continent; la dona és el mar” afegia sense embuts que ell preferia la terra ferma. Esmenta contínuament els companys d’orgia i de beguda amb versos com:

“Diverteix-te amb el vi i els comensals

amb ell daràs repòs a l’aflicció.

Afanyat a beure el vi matinal,

amb ell guareixen els homes malalts.”

 

És evident que l’univers poètic d’Abu Nuwàs no podia ser acceptat per l’ortodòxia islàmica. No pogué evitar, però, que hagi estat un els poetes més populars i coneguts i, precisament per la seva trajectòria vital, el seu nom ha estat un dels més escollits a l’hora de posar-lo a tabernes de diversa categoria i fins i tot als principals cabarets existents als països àraboislamics fins avui. Actualment, la censura islamista ha bandejat la seva obra, mutilant així l’herència literària àrab d’un dels seus millors escriptors.

Una bona mostra de la seva cosmologia, pot ser el fragment d’una poesia que diu:

“La nostra guerra la causa un coper

que quan transporta el vi i ens el serveix

uneix la vida eterna amb la terrena”

 

A casa nostra comptem amb dos excel·lents traductors (també al castellà) de la seva poesia, com són els arabistes Jaume Ferrer i Anna Gil, d’on procedeixen els fragments aquí reproduïts.

Dolors Bramon

IRCVM

i Membre de l’IEC

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús