Arxiu del mes: febrer 2013

Un nou ordre del món, la introducció al Decameró

dijous, 28/02/2013

Presentar el Decameró de Giovanni Boccaccio a través de la lectura d’una sola pàgina és arriscat. Com a recull de novel·les, peces concloses i coherents en si mateixes, el Decameró s’ha llegit selectivament: escoltant-ne les àries, deixant de banda els recitatius. Seria una pena que aquest post, sense voler-ho, contribuís a això: el lector es perdria la millor part. Com passa sempre a la gran literatura (i al teatre i al cinema de qualitat també hauria de passar), el Decameró és un sistema on res no queda despenjat: tout se tient a l’obra de Boccaccio, en el sentit que a tot element, per menut que sigui, l’autor (recordant-se del seu estimadíssim Dante) li dóna un rol precís, una justificació a la llum del que segueix o que precedeix. Descobrir l’“estructura” al costat de la “poesia” és precisament un dels gran plaers de la lectura (i relectura) del Decameró.

Alguns punts ferms ajudaran a comprendre i apreciar aquesta obra. No se’n coneixen les dates exactes de composició. Boccaccio s’hi va dedicar durant molt de temps, fins als últims anys de la seva vida. Boccaccio mor el 1375, doncs el famós Hamilton 90, manuscrit autògraf del Decameró, avui conservat a Berlín és del 1370. Però l’única data certa és la del 1348, quan la Pesta Negra va devastar Florència, i Europa. El Decameró és un recull de cent novel·les (més una, si considerem també la novelletta de Filippo Balducci i els ànecs, encastada a la introducció de la quarta jornada) on el marc narratiu de l’obra juga un paper cabdal en transformar una col·lecció de peces individuals en una ‘novel·la de novel·les’. L’epidèmia de pesta és l’ocasió, la raó, per la qual l’allegra brigata, la joiosa companyia de set noies i tres nois (Pampinea, Filomena, Neifile, Filostrato, Fiammetta, Elissa, Dioneo, Lauretta, Emilia, Panfilo) es retira als afores de Florència per passar el mal moment explicant-se contes. L’espai és escollit amb cura: un jardí amè amb fonts i palagi (‘palaus’): el que es coneix com a locus amoenus.

Al text que us suggerim avui, Pampinea proposa que els membres de la companyia escullin una reina o un rei que fixi les pautes de narració i descans del dia. Cadascun dels deu personatges serà rei o reina per un dia. I la primera serà precisament Pampinea. En concloure el primer dia, Filomena, fidel seguidora de Pampinea i reina de la segona jornada, afegeix una norma: que la reina o rei també decideixi un tema al qual els altres membres de la brigata hauran de cenyir la novel·la d’aquella jornada. L’única excepció és Dioneo, a qui es concedeix el privilegi de narrar sempre en darrer lloc sense tenir l’obligació de limitar-se al tema preestablert. Boccaccio té cura a dibuixar el perfil de cada personatge narrador. Els narradors tenen la clau de lectura de la jornada a través de l’elecció del tema, primer acte oficial del seu breu regnat. Cada dia, el privilegi de Dioneo suspèn el ritme de les jornades sense trencar-lo.

A la primera jornada del Decameró – única excepció, juntament amb la novena – l’argument es deixa a la lliure voluntat dels narradors. Boccaccio descriu la desolació individual i col·lectiva provocada per la pesta en termes que recorden Tucídides o Mad Max: menyspreu per les normes bàsiques de la convivència, relaxament dels frens morals, violència… Caos i devastació provocats per la pesta, cert, però afavorits, a Florència, per la mateixa estructura corporativa de la societat i per la fallida econòmica de la Toscana de començaments del segle XIV. Amb l’epidèmia, semblava consumar-se la ruïna d’una Florència que pocs anys abans havia passat per una crisi política i sobretot pel crack financer dels Bardi i dels Peruzzi, i de les altres poderoses famílies de banquers i especuladors. Els mateixos que, per altra banda, aconseguiran salvar-se reciclant-se reinvertint en la propietat de la terra, i condemnant a la misèria i a la desesperació desenes d’empresaris i estalviadors petits i mitjans que els havien confiat tinences i futur. No va ser només la crisi d’un gran centre urbà amb el seu poder polític i els seus tràfecs. Va ser la fi d’un estil de vida basat en els diners, en l’avidesa i en el recurs a qualsevol mitjà, des del frau a la violència, per augmentar el propi poder i riquesa.

El text que segueix ve de la Introduzione a la primera jornada. Dioneo, trickster de la banda a qui es permet llibertat d’acció i de dicció, exigeix abandonar Florència i la tristesa per gaudir de les joies de Natura – almenys, diu ell, fins allà on l’honestedat de les dones ho permet. Pampinea, inspiradora de tota la iniciativa i legisladora de la brigata, expressa la necessitat d’atemperar l’entusiasme de Dioneo a través de l’organització d’un poder legítim i exercitat aportant just equilibri entre súbdits i autoritat. Segons una recent interpretació de Franco Cardini, Pampinea, és a dir Boccaccio per boca de la primera de les reines, dóna aquí una resposta a la crisi humana i social del Trescents. A través d’aquesta mena de “teràpia de grup” que són les sessions narratives diàries, els narradors s’alliberen de la por, restaurant a la seva ànima una pau que al·ludeix a l’ordre pacífic que hauria de regnar en tota la societat. Un ordre que correspon a l’evocació nostàlgica d’un món regit per les virtuts cavalleresques de la magnanimitat i la liberalitat, i on, també, tot, persones i coses, tenen el seu lloc prefixat i incontrovertible. Com tots sabem la cavalleria romandrà un mite literari i Florència i Europa sortiran de la crisi de la Mort Negra encaminant-se cap al Renaixement i la fundació de la modernitat. I al llarg d’aquest camí generacions de lectors trobaran en el Decameró respostes tan diverses com variada és la capacitat de Boccaccio de representar el món.

 

Simone Ventura

 

[Els fragments del Decameró en italià i català provenen, respectivament, de: Giovanni Boccaccio, Decameron, Vittore Branca (ed.), Milà: Mondadori, 1985 (IV edició “I Meridiani” maig de 1998); Giovanni Boccaccio, Decameró, Traducció i notes de Francesc Vallverdú, 2 vols., Barcelona: Edicions 62, 1984. La bibliografia, no ja sobre el Decameró, sinó senzillament sobre la Introducció de l’autor a la primera jornada, és immensa. Sobre la relació entre marc narratiu i novel·les al Decameró vegi’s l’assaig de Franco Fido (Architettura) a Lessico critico decameroniano, R. Bragantini i P. M. Forni (eds.), Millano: Bollati Boringhieri, 1995: pp. 13-33. A més, aquest breu comentari recolza en l’aguda – i provocadora – interpretació del Decameró feta per Franco Cardini, Le cento novelle contro la morte. Giovanni Boccaccio e la rifondazione cavalleresca del mondo, presentazione M. Martelli, Roma: Salerno, 2007. L’incunable de l’enllaç és Il Decamerone Di Messer Giovanni Boccaccio Nvovamente Stampato Con Tre Novelle Aggivnte de 1516, conservat a la Staatsbibliothek de Berlin, la mateixa que conserva el còdex Hamilton 90 que encara no és disponible en versió digital] 

Decameron, Giornata I Introduzione 92-96:

«E postisi nella prima giunta a sedere, disse Dioneo, il quale oltre a ogni altro era piacevole giovane e pieno di motti: – Donne, il vostro senno più che il nostro avvedimento ci ha qui guidati; io non so quello che de’ vostri pensieri voi v’intendete di fare: li miei lasciai io dentro dalla porta della città allora che io con voi poco fa me ne usci’ fuori: e per ciò o voi a sollazzare e a ridere e a cantare con meco insieme vi disponete (tanto, dico, quanto allà vostra dignità s’appartiene), o voi mi licenziate che io per li miei pensier mi ritorni e steami nella città tribolata. – A cui Pampinea, non d’altra maniera che se similmente tutti i suoi avesse da sé cacciati, lieta rispose: – Dioneo, ottimamente parli: festevolmente viver si vuole, né altra cagione dalle tristizie ci ha fatte fuggire. Ma per ciò che le cose che sono senza modo non possono lungamente durare, io, che cominciatrice fui de’ ragionamenti da’ quali questa cosí bella compagnia è stata fatta, pensando al continuar della nostra letizia, estimo che di necessità sia convenire esser tra noi alcuno principale, il quale noi e onoriamo e ubidiamo come maggiore, nel quale ogni pensiero stea di doverci a lietamente vivere disporre. E acciò che ciascun pruovi il peso della sollecitudine insieme col piacere della maggioranza e, per conseguente da una parte e d’altra tratti, non possa chi nol pruova invidia avere alcuna, dico che a ciascuno per un giorno s’attribuisca e il peso e l’onore; e chi il primo di noi esser debba nella elezion di tutti sia: di quegli che seguiranno, come l’ora del vespro s’avicinerà, quegli o quella che a colui o a colei piacerà che quel giorno avrà avuta la signoria; e questo cotale, secondo il suo arbitrio, del tempo che la sua signoria dee bastare, del luogo e del modo nel quale a vivere abbiamo ordini e disponga. –»

Decameró, Jornada I Introducció 92-96: 

«I tan bon punt es posaren a seure, Dioneo, que era un jove amable i bon enraonador, digué: – Senyores: ens ha guiat aquí més el vostre seny que no pas la nostra previsió; no sé què preteneu de fer amb els vostres  neguits: els meus els he deixats darrera la porta de la ciutat [= Florència], quan n’he sortit no fa gaire amb vosaltres; per tant, o us disposeu a alegrar-vos, viure i cantar tots plegats – tant com correspon a la vostra dignitat – o m’acomiadeu deixant que jo, seguint els meus neguits, torni a ciutat tribulada. A això Pampinea, com si també hagués bandejat tots els seus, respongué contenta: – Dioneo, tens tota la raó: cal viure festivament, i cap altre motiu no ens ha fet fugir de les tristeses. Però com que les coses sense ordre no poden durar llargament, jo, que vaig començar els raonaments d’on ha sortit tan bona companyia, pensant en la continuació del nostre goig, considero que és necessari que hi hagi entre nosaltres algun principal, que cal honorar i obeir com a superior, tot el pensament del qual sigui d’haver-se de preocupar perquè visquem alegrement. I per tal que cadascú privi el pes de la preocupació ensems amb el plaer de la superioritat, i en experimentar una cosa i l’altra, no hi ha? qui, pel fet de no haver-ho provat, senti enveja, proposo que cadascun de nosaltres un dia s’atribueixi el pes i l’honor i que el primer a ésser-ho, tots plegats el designem per elecció; quant els qui seguiran, en acostar-se l’hora del vespre, seran escollits per aquell o aquella que durant la jornada hagi tingut la senyoria; i aquest haurà d’ordenar i disposar, segons el seu arbitri, sobre el lloc i la manera en què hem de viure, dins el temps que abasti la seva senyoria.»

Purim o la necessitat de celebrar la supervivència del poble jueu

dimarts, 26/02/2013

Aquests dies s’ha celebrat el que es considera com el “carnaval dels jueus” tant a Israel com a la resta de comunitats jueves: Purim. Aquesta festivitat, tot i no ser de les més importants, és de les més joioses i alegres de tot el calendari jueu. Avui en dia inclou disfresses, llaminadures per als nens i molt d’alcohol per als adults, però el seu origen és bíblic i conté de rerefons un esperit de lluita contra les adversitats.

Però comencem pel principi: què se celebra exactament? Segons ens explica la Bíblia, a la Megil·lat Ester o Rotlle d’Ester, els fets van tenir lloc a la comunitat jueva de l’imperi persa. Ester, òrfena i bonica, es va casar amb el rei Xerxes (que va repudiar la seva anterior muller), sense revelar la seva condició de jueva. Malauradament, el primer ministre Aman tenia un odi bastant gran als jueus, agreujat per la negativa de Mardoqueu – tutor d’Ester – d’agenollar-se davant seu, i va intentar convèncer el rei d’exterminar-los. Ester, aprofitant els banquets amb el rei i Aman, va intentar inclinar la balança a favor dels jueus. Finalment, la revelació de la seva condició de jueva i la clara malícia d’Aman van lliurar de la mort la població jueva.

Els Rotlles d'Esther sovint estaven decorats amb minitaures explicant la història de la reina, com per exemple aquest rotlle italià del XVIII (Library of Congress).

I així, empesos per un sentiment d’acció de gràcies i de celebració per haver-se deslliurat de la tragèdia, es decidí celebrar Purim el 14/15 del mes d’Adar, entre febrer i març, bebent i menjant dolços, molt similars als que menjà Ester, l’únic aliment caixer que tenia als banquets.

La lliçó és clara, i és que és possible lluitar contra la tirania i que siguin quines siguin les dures circumstàncies, els jueus triomfaran i el temps de les celebracions arribarà. Però a més de l’esperit de supervivència i de triomf, també existeix l’esperit distès i jocós. A l’Edat Mitjana, per exemple, entre els escrits sobre la festivitat trobem sàtires que fan una oda a la beguda i al bon viure. Tal és el cas de l’Himne a la Nit de Purim de Menakhem ben Aharon, del segle XII, o el Megil·lat satarim de Leví ben Gerxon. Aquest últim, a més a més de fer una sàtira bíblica on compareix un profeta anomenat Ampolla, aprofita per fer una crítica, per una banda, als pretensiosos i abstinents i, per l’altra, als que es propassen.

Però Purim no és una celebració exclusiva d’aquestes dates, sinó que el poble jueu ha pres el costum de celebrar un “Purim qatan” o petit Purim després de sobreviure a alguna desgràcia. Així, en època medieval destaquen el Purim de Castella de mitjans del segle XIV, després d’una temptativa d’expulsió o el Purim de Saragossa, de mitjans del XV, després d’una demanda del Rei per a què els jueus es presentessin davant d’ell amb els rotlles de Torà. Els rabins no consideraven el rei digne de tal honor i van decidir que anirien amb les capses dels rotlles buides. Un traïdor va informar-ho al rei, que els obligà a obrir les capses allà mateix, però la nit abans, de forma miraculosa, en un somni van ser avisats i posaren els rotlles al seu lloc, lliurant-se així de qualsevol reprimenda.  La feliç resolució d’ambdós casos va desembocar en la festivitat, que mantenia els mateixos rituals: llegir el fragment d’Ester, donar diners als pobres, menjar i beure o cremar l’efigie d’Aman. Aquest últim punt va ser una mica conflictiu a l’Edat Mitjana ja que en alguns llocs les autoritats cristianes van arribar a prohibir-lo. La crema del governant persa es veia com una mena de reivindicació i queixa que els jueus podien utilitzar per denunciar les problemàtiques del moment.

En el segle XIV sabem de la lectura del Llibre d’Ester per arreu, però en algunes ocasions es van produir algunes discussions entorn seu. Un exemple és l’anècdota del rabí Isaac bar Xexet Perfet de Barcelona quan arribà a Saragossa el 1378. Allà va ser rebut per la comunitat amb gran alegria però de seguida va observar que els seus rabins eren molt indulgents i relaxats quant al compliment de la Llei jueva. Amb el temps va intentar reconduir la comunitat cap a l’ortodòxia i que deixessin els mals hàbits adquirits que s’havien convertit en tradicions, per la qual cosa va ser criticat pels altres rabins. Així per exemple, va mostrar el seu rebuig al costum que ell creia incorrecte dels jueus saragossans de llegir a les dones per Purim el Llibre d’Ester directament d’un rotlle escrit en llengua romanç enlloc de fer-ho en hebreu. No obstant això, va ser tolerant amb les tradicions locals sempre que no transgredissin la Llei.

Entre la festa de Purim i de Péssakh -en què es commemora la sortida dels hebreus de l’Egipte faraònic- hi ha un mes de diferència en el calendari jueu. Precisament la seva proximitat es deu al fet que en les dues celebracions la salvació del poble jueu representa un paper fonamental, i és aquest el punt en que els rabins van voler incidir. No obstant això, als esdeveniments de la Megil·lat Ester Déu no hi és directament present, fins i tot en cap moment del llibre no apareix el seu nom, sinó que sembla que observi el decurs de la història des de la distància, com si observés darrere el teló, mentre que a Péssakh hi intervé de forma directa.

A tall d’exemple, ja en època moderna i contemporània, de la relació que s’establí entre Purim i Péssakh també sorgiren trames amb toc d’humor, llegat de les formes de recreació del Purim a l’Edat Mitjana i que van donar lloc a representacions còmiques com ara les celebrades a Salònica, entre les quals podem destacar l’espectacle que parodiava l’enrenou que es muntava a cada casa justament el dia després de Purim per eliminar tot rastre de material fermentable que s’hi pogués trobar abans no arribés el Péssakh.
Així doncs, i si volem recuperar la vella lliçó jueva, Purim és, en essència, temps de celebracions, sí, però sobretot de lluita contra les adversitats i saber que, encara que caiguis, et tornaràs a aixecar, el teu poble romandrà per sempre i ballaràs sobre la tomba dels teus enemics. Assegurada l’existència com a poble i l’aniquilació dels enemics, què més es pot demanar? Tan sols queda una sola cosa per fer: celebrem tots Purim!

 

Jordi Casals

Clara Jáuregui

La Pia Almoina de Barcelona a la baixa edat mitjana

divendres, 22/02/2013

Sovint, en l’estudi del món medieval, sorprèn la quantitat d’aspectes que encara ningú s’ha dedicat a treballar, malgrat ser potencialment interessants i que hi hagi les fonts disponibles (i inexplorades) suficients per tractar-lo. Un d’aquests temes, sens dubte, és una de les institucions barcelonines menys estudiada en relació al volum de documentació que se n’ha conservat: la Pia Almoina de Barcelona o, com se l’anomenava fins a principis del segle XV, l’Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona. No és que no hi hagi estudis fets al respecte, ni molt menys. Aquesta Almoina, una de les moltes que es va fundar a redós de les catedrals de la Corona d’Aragó, és la més estudiada en comparació amb les seves homòlogues. Josep Baucells, pel que fa al seus orígens i a la catalogació de les fonts, i Tomàs López Pizcueta, pel que fa al seu patrimoni, en són els principals referents. Encara hi ha, però, molt per fer amb els amplíssims fons que es conserven a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.

Una de les funcions de l’Almoina és ben coneguda: la d’alimentar els més necessitats (cada dia o en dates senyalades). Però n’hi ha una altra que concentrava una part important dels recursos econòmics de la institució i que encara no ha estat prou ben estudiada: la de mantenir beneficis i celebrar misses. Es tractava, en definitiva, de complir amb una de les virtuts cristianes: la Caritat, és a dir estimar Déu per ell mateix i per sobre totes les coses (amb beneficis i misses) i al proïsme per amor de Déu (alimentant pobres). Barcelonins i gent de tot arreu complien amb aquesta pràctica, llegant a través dels seus testaments part dels seus béns al Capítol de la Catedral, encomanant als canonges i beneficiats de la Seu unes responsabilitats específiques en aquests àmbits de la caritat. Poc més de 100 anys després de la primera fundació, que havia estat el 1161, el Capítol i el bisbe van veure útil unir l’administració de les almoines fundades en una sola Almoina.

Això passava el 1275 i en pocs decennis la popularitat d’aquesta iniciativa va convertir l’Almoina dels pobres en una de les principals institucions assistencials de la ciutat, administrant un importantíssim patrimoni que era en primer lloc urbà però també rural, dispers per tota la diòcesi de Barcelona i més enllà. Amb els rèdits d’aquests béns, havia de donar un àpat diari als pobres que generacions d’ànimes caritatives havien manat alimentar (a principis del segle XV es parla de 288 pobres!), així com sufragar les celebracions, altars i beneficis que aquestes mateixes ànimes havien ordenat.

Amb l’arribada de l’edat moderna, la institució capitular començà a entrar en decadència. Al segle XVII una mala adaptació als canvis de l’època (que tampoc ha estat mai ben estudiada) hauria provocat la seva davallada definitiva, i en època de les desamortitzacions, la seva existència i la seva funció assistencial era només un llunyà record. El passat dijous, 21 de febrer, als Seminaris en Tàndem vam parlar d’aquesta important institució en els darrers segles de l’edat mitjana, en el seu moment de màxima esplendor. De les seves raons de ser, dels serveis que aportava a la societat barcelonina, assistencials i espirituals, i de l’administració del seu patrimoni.

Carme Muntaner – Pol Serrahima

Arqueologia medieval: l’empremta dels “sense veu”

dimarts, 19/02/2013

Una olla de ceràmica esmicolada, un clau reblonat, unes costelles de xai socarrimades o un dipòsit de cendres i carbons… dit així no sembla que res d’això tingui gaire importància ni transcendència, però als ulls d’un arqueòleg prenen una altra dimensió. Es tracta dels vestigis que s’han conservat d’una certa activitat humana realitzada fa més o menys anys. Per separat no són res, però junts i vinculats a altres evidències, contextualitzats dins del registre arqueològic, ens parlen de la vida dels nostres avantpassats.

Pels medievalistes, que disposem d’una quantitat significativa de textos escrits, pot semblar absolutament innecessari cercar informació en les restes arqueològiques. Què ens pot aportar de nou un clau rovellat, una olla trencada, uns ossos socarrimats o un nivell de cendres al costat de documents de compra-venda, testaments processos, cròniques o inventaris?

La clau està en la naturalesa de les fonts i de les dades que ens faciliten. Un testament ens aportarà dades sobre les pertinences d’una determinada persona però no ens permetrà veure com era la casa on vivia; ens informarà sobre el seu nom però no sabrem si havia sofert algun traumatisme o si estava ben alimentada; podrem saber les relacions que mantenia amb els seus parents però no sabrem res del ritual d’enterrament que van rebre les seves despulles.

Esquelet 1, localitzat a la campanya de 2008 al jaciment de Els Altimiris. Al fèmur dret s'observa una fractura a la qual l'individu va sobreviure.

Podria continuar posant exemples però em sembla que són suficients per il·lustrar el què vull dir. El text escrit respon sempre a la voluntat explícita d’algú que vol deixar testimoni  d’un determinat acte i, per tant, sempre cerca una resposta, una reacció o una transcendència. La intencionalitat del text escrit en obliga a ser prudents en la seva interpretació.

Les restes arqueològiques no tenen aquesta intencionalitat. Allò que trobem en les excavacions no s’ha conservat per servir la voluntat de ningú, de fet excavem les deixalles que s’han conservat, gairebé diria de forma fortuïta.  Ha quedat el què ha quedat i el discurs que bastim a partir d’aquestes dades no respon a l’interès dels que van generar aquells vestigis.  L’arqueologia de camp ens aporta  una informació geogràficament puntual –aquí va passar això- i relativament ordenada cronològicament –va passar això abans que això altre i després d’allò-. L’ordenació dins d’una cronologia absoluta dels fets detectats formen part de la interpretació històrico-arqueològica que d’ells se’n faci i requereix d’uns coneixements amplis i concrets i d’un treball analític que abasta totes les evidències del registre arqueològic.

L’arqueologia medieval aporta al coneixement històric unes dades diferents que les que ens aporten els textos, ni millors ni pitjors. Aquestes dades ens permeten plantejar una visió històrica des d’un altre enfocament que pot ser complementari del que sorgeix dels textos, la qual cosa no significa que n’estigui subordinat ja que també podem formular l’afirmació a la inversa.

L’arqueologia ens ofereix una visió més física i més espacial, més anònima i més vivencial. Les conclusions que es desprenen  de la recerca en arqueologia medieval, poden completar, contradir o confirmar allò que es desprèn dels textos,  i sovint la conjunció d’ambdues tipologies de fonts és l’única fórmula  que ens permet aprofundir en determinats aspectes del nostre passat medieval.

Planta de l'església de Santa Cecília de Els Altimiris

M’agrada l’arqueologia perquè ens parla dels “senseveu” i  dels “sensenom”, perquè ens permet tocar objectes que altres van fer i van utilitzar en la seva vida diària, perquè ens obre els ulls a un marc espacial on es possible imaginar l’activitat dels homes i dones d’un determinat moment històric, perquè aguditza els sentits (el tacte, l’olor i la vista, com a mínim); perquè requereix un esforç físic que es veu compensat amb unes realitats també físiques; perquè és un treball d’equip en el que surt el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres; perquè descobreixes el teus límits físics, mentals i emocionals; perquè t’obliga a fer ús de moltes eines i aparells;  perquè et fa suar i això et fa sentir viu, perquè suposa un esforç intel·lectual important en el moment d’encarar la seva interpretació… i per moltes coses més. Alguns no entren mai en aquest joc però altres hi quedem atrapats per sempre i es converteix en una forma de vida, de mirar i d’entendre el món que ens envolta.

 

Marta Sancho

IRCVM

Quan els Papes renuncien

divendres, 15/02/2013

Aquells de nosaltres que escoltem cada matí les notícies esperant debades que algú s’animi a dimitir, ens vam endur una bona sorpresa dilluns passat. Vés per on Benet XVI renunciava, en llatí, no podia ser d’una altra forma, a la càtedra de Sant Pere, tot al·legant un cansament físic i espiritual que l’incapacita per a seguir ocupant el càrrec. Els mitjans de comunicació, que darrerament no deuen donar l’abast, han embogit amb tot d’especials, extres i monogràfics que no fan sinó reflectir l’enrenou que la notícia ha generat al bell mig de la nostra societat; presumptament laica, tot sigui dit. Pot el Papa dimitir? No és el seu càrrec vitalici? Això havia passat abans? Aquestes i altres preguntes s’han sentit per passadissos i cafeteries durant aquests dies. Diaris, emissores i cadenes de televisió s’han apressat a recórrer als seus experts en història eclesiàstica per tal de proporcionar respostes que, amb les presses, han anat contradient-se entre elles.

Sí, el Papa pot dimitir, o més aviat -atès que és un cap d’Estat- abdicar. No, el càrrec no és necessàriament vitalici, com ho demostren les desventures d’uns quants pontífexs anteriors, forçats amb males maneres a abandonar el càrrec, i encara més els quatre Papes que han renunciat al pontificat en els darrers vint segles. D’aquests darrers quatre, si més no tres són medievals. Tanmateix, i posats a buscar paral·lelismes amb la situació actual, avui ens centrarem en la figura de Celestí V, també conegut com “el Papa Angèlic”. I ho farem, lluny de l’epítet, perquè és l’únic que comparteix un detall fonamental amb Joseph Ratzinger, això és, deixar el càrrec voluntàriament. Posats a fer una mica d’història, tant Poncià (al segle III, l’únic pre-medieval) com Gregori XII (a principis del XV), abdicaren moguts per situacions d’inestabilitat política i amenaces cismàtiques. Encara més lluny queda el cas de Benet IX que entrà i sortí del pontificat fins a tres cops acusat de simonia (es va vendre fins la tiara, figuradament) i disbauxa fora mida.

Celestí V, taula central d'un tríptic obra de Niccolò di Tommasso, segona meitat del XIV, Castel Nuovo (Nàpols)

La història de Celestí V transcorre a finals del segle XIII. Després de més de dos anys de Sede vacante (literalment, seu vacant), el Col·legi Cardenalici es va veure forçat a arribar a una decisió i triar Papa. Elegiren, al mes de juliol de 1294, i gairebé in extremis, Pietro Morrone, un ermità octogenari dels Abruços, una regió de l’est d’Itàlia, que esdevingué Celestí V. Fou així com, després del primer Papa franciscà de la història, Nicolau IV, el poder pontifical passà a mans d’un antic benedictí que havia volgut allunyar-se del món i que, en la seva vellesa i després de refusar en primera instància el nomenament, no tingué més remei que acceptar-lo. Segurament per la seva pròpia experiència, Celestí  renovà una disposició anterior i establí que, d’aquell moment ençà, totes les eleccions papals es farien cum clave, és a dir, els cardenals estarien tancats amb pany i forrellat fins que no arribessin a una decisió al respecte. És precisament d’aquí d’on procedeix la paraula “conclave” en català (“cónclave, en castellà, “conclave” en italià o fins i tot en anglès).

Jacopone da Todi, fresc de Paolo Uccello, 1436, Museo Civico (Prato)

Coneixem les sensacions amb que es visqué l’ascens al soli pontifíci d’un home amb fama d’espiritual i auster, gràcies a una font excepcional: Jacopone de Todi. Jacopone, cultivat i de família noble, després de la mort de la seva dona havia experimentat una crisi personal i havia venut totes les seves possessions per donar-les als pobres, iniciant tot seguit una vida de compromís espiritual que el portà finalment a ingressar a l’ordre franciscà, dins del qual va esdevenir un dels principals exponents de la facció més rigorista. Poeta privilegiat, Jacopone va dedicar la seva Lauda LIV a Celestí (“Que farai, Pier da Morrone?—èi venuto al paragone”) en un poema que reconeix l’esperança de canvi posada en Celestí i la desil·lusió que se’n seguiria si no s’acomplissin les expectatives.

Efectivament, en un moment de crisi interna del franciscanisme, Celestí va proporcionar una solució per als germans que, partidaris de tornar a la manera de viure i l’estricta pobresa que caracteritzà al fundador de l’ordre, Francesc d’Asís, començaven a moure’s perillosament al marge de les institucions eclesiàstiques. Creant el nou ordre dels Pobres Ermitans del Papa Celestí, aquests frares tingueren, almenys temporalment, un espai per desenvolupar les seves aspiracions pauperístiques lluny de l’ombra de l’excomunió.

Tanmateix, Celestí decidí aviat que el millor que podia fer, per ell i per l’Església, era tornar al seu ermitori dels Abruços. No havia estat un reformador especialment efectiu i ni tan sols un administrador competent, així que al desembre de 1294, poc més de cinc mesos després de la seva elecció, abdicà. Va ser succeït pel cardenal Benedetto Gaetani, un expert canonista a qui precisament els cardenals havien plantejat el dubte vital de si el Papa, atès que no hi havia poder superior a la Terra capaç d’admetre la seva renúncia, podia en efecte dimitir. Gaetani va resoldre la qüestió afirmativament i poc després esdevenia el polèmic Bonifaci VIII, que ràpidament rescindí la majoria de les proclames emeses per Celestí, inclosa la creació del nou ordre religiós, els membres del qual acabarien per ser excomunicats.

El qüestionament que molts van fer de la legitimitat de Bonifaci va costar-li molt car a Celestí. Primer, el privà de la llibertat de portar endavant el seu propòsit de dedicar-se a una vida de retir espiritual i després, probablement, li comportà la mort. Hem de tenir present que Bonifaci fou un dels Papes més bel·ligerants en el desig d’elevar el poder espiritual dels pontífexs per sobre del poder dels monarques, i que, per tant, va implicar-se activament en qüestions polítiques que van concitar les ires de nombrosos enemics -com ara el poderós Felip el Bell, rei de França-.

Així les coses, Bonifaci havia de defensar, per començar, el seu dret a ostentar el poder de Roma. Tenir un antic Papa fàcilment manipulable i amb una certa flaire de santedat a la reraguarda, no l’afavoria gens. En conseqüència, Bonifaci ordenà la detenció de Celestí. Però aquest aconseguí fugir de la captivitat imposada i, allunyat de la clausura en la qual esperava passar els darrers anys de la seva vellesa, va eludir els seus perseguidors durant quatre mesos amagant-se per boscos i muntanyes fins que fou finalment capturat i morí, sota custòdia papal, el 19 de maig de 1296, a l’edat de 81 anys.

Tot i que el proper Papa no serà, sens dubte, impermeable a la influència i al pes teològic del seu predecessor, podem estar força segurs que el destí de Benet XVI serà molt més amable que el de Celestí V i que, amb tota probabilitat, Joseph Ratzinger podrà acabar els seus dies terrenals en la clausura anhelada per Pietro Morrone.

 

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

Sant Valentí: m’estima, no m’estima…?

dijous, 14/02/2013

Acabada la campanya de rebaixes, passejar per les zones comercials de pobles i ciutats esdevé durant aquests primers dies de febrer un bombardeig constant d’ofertes d’escapades romàntiques, sopars en restaurants de somni, experiències inoblidables, regals originals per fer a la parella, etc.; la publicitat dels quals s’edulcora amb els motius que més freqüentment han al·ludit a l’amor: cors, fletxes i la sempre present figura d’aquell nen alat que les dispara.  Som, efectivament, en els dies previs a la celebració de sant Valentí. 

Es tracta d’un costum poc arrelat a Catalunya fins fa molt pocs anys i de molta més incidència en altres indrets d’Europa com ara el Regne Unit –on la festa està documentada ja al segle XV–, Alemanya o França.  En qualsevol cas, què en sabem d’aquest sant? Per què i en quin context va esdevenir  patró dels enamorats? I, el que és més interesant, quina presència té la seva imatge en l’art medieval?

Les notícies relacionades amb aquest sant són, certament, molt escasses i sovint poden conduir a confusió, ja que les fonts al·ludeixen fins a vuit sants amb el mateix nom.  De fet, el martirologi romà –això és, el registre oficial dels sants màrtirs cristians– ja esmenta dos sants que van ser morts un 14 de febrer i que es deien Valentí: el primer, un prevere romà que morí, suposadament, en temps de l’emperador Claudi II, dit “el Gòtic”; i el segon, un bisbe de la ciutat de Terni, a la regió italiana d’Úmbria, mort a Roma en els mateixos anys.  La coincidència en el nom, la data i el lloc en què foren martiritzats i enterrats -la via Flamínia-, va conduir a diversos autors, especialment a partir de la publicació de l’Acta Sanctorum al segle XVII, a defensar que ens trobem, en realitat, davant d’una única personalitat. Així, i tenint en compte que la festivitat del bisbe de Terni ha estat eliminada del calendari litúrgic per considerar-se un sant llegendari i no real, caldrà fixar la nostra atenció en sant Valentí de Roma.

Per conèixer com s’explicava a l’Edat Mitjana el context en què es produí el martiri de sant Valentí cal recórrer a la Legenda Aurea, la més important compilació medieval de vides de sants realitzada per Jaume de Varazze a la segona meitat del segle XIII.  El text és força breu, i només ens informa sobre el moment en què l’emperador Claudi va cridar el sacerdot davant seu per tal de fer-lo renunciar del cristianisme.  La negativa comportà el seu empresonament i, poc després, “l’emperador va manar que Valentí fos decapitat.  El seu martiri va ocórrer cap a l’any 280 del Senyor” (cap. XLII).

Es coneix la construcció d’una església al segle IV a la mateixa via Flamínia en honor a sant Valentí (Sancti Valentini extra Portam), si bé les restes del seu cos haurien estat custodiades, segles més tard, a l’església romana de la Santa Prassede.  Després, i com sol ser habitual, trobem les seves relíquies en diversos indrets: el crani es pot veure a Santa Maria in Cosmedin; també a l’església de Whitefriar Street de Dublín, a Birmingham és conserva un reliquiari amb una inscripció dedicada a ell; i inclús a casa nostra, es creu que a l’entorn de l’any 960 foren portades de Roma les despulles del sant, cedides per la Santa Seu amb motiu de la fundació del monestir de Sant Benet de Bages.

Jaume de Varazze li atribueix a sant Valentí un miracle: retornar la vista a la filla del prefecte que l’havia d’empresonar i custodiar.  Són diversos els miracles que, en textos posteriors, se li atribueixen a aquest sant romà, però el cert és que en la seva majoria no semblen tenir cap connexió directa amb les relacions amoroses.  Així, es pensa que el famós patronatge de sant Valentí pot ésser una reminiscència de l’antiga festa romana de la Lupercàlia, celebrada anualment a mitjans de febrer, i en la que s’honorava la divinitat de Faune Luperc i es feia un ritual invocant la fertilitat. Altres estudiosos, especialment de l’àmbit anglosaxó, apunten que l’origen de la relació de sant Valentí amb l’amor deriva de la coincidència de la data del seu martiri amb la de l’aparellament dels ocells.  No obstant, com diem, no són més que suposicions.

Si dirigim la nostra mirada cap a les obres d’art d’època medieval a la recerca del nostre personatge, de seguida ens adonarem que la seva presència és més aviat tímida.  Representat amb els atributs habituals dels preveres (sant Valentí de Roma) o dels bisbes (sant Valentí de Terni), de vegades apareix sostenint un llibre.  No l’hem de confondre, però, amb el conegut com a sant Valentí de Recia, representat sovint amb un nen malalt als peus: es tracta d’un màrtir del segle V honorat a Alemanya, i al que s’atribueix la facultat de curar l’epilèpsia. Gran part de les imatges dedicades a sant Valentí tenen el seu origen en aquest altre context i es refereixen al bisbe de Recia.

Així doncs, la relació entre sant Valentí i l’amor no és del tot clara a la vista de les poques dades fiables de què disposem.  Sigui com sigui, de sants que evoquen l’amor n’hi ha més d’un, i el més proper a nosaltres és sant Jordi, la llegenda del qual és, sens dubte, molt més romàntica.  Però aquesta ja és una altra història.

Margarida Muñoz

Ars Picta

Per carnaval… no es menja carn!

dimarts, 12/02/2013

Certament avui en dia s’ha perdut molt el costum de no menjar carn els divendres de  quaresma, un costum que, només fa quaranta anys, se seguia escrupolosament. L’Església ja havia relaxat el precepte religiós limitant als divendres l’abstinència que, d’antuvi, abastava tots els dies de quaresma, a excepció dels diumenges. Ara bé, ni tan sols quan la prohibició era més rigorosa, les persones pietoses s’estaven de consumir carn els dies de carnestoltes. Aquesta festa es caracteritzava, més aviat, per un consum exagerat de carn, especialment de porc, motivat per la proximitat de la privació quaresmal. No sempre, però, ha estat així, com ens ho mostren l’etimologia i la documentació medieval.

El nom habitual amb què es coneixia aquesta festa als Països catalans era ‘carnestoltes’. De fet, el terme ‘carnaval’ es  documenta en català per primer cop al segle XIX. Prové de l’italià carnevale, i aquest de l’antic carnelevare, compost de carne ‘carn’ i levare ‘llevar’, i, per tant, ‘carnaval’ significa ‘llevar la carn’. El nom ‘carnestoltes’, en canvi, el tenim documentat des de mitjans del segle XI. És un compost del substantiu carnes i de tollitas, participi analògic del verb tollo ‘treure’, i significa, per tant, ‘carns tretes’. Fixem-nos que l’etimologia ens indica que aquest dia les ‘carns estan tretes’, és a dir,  que el carnestoltes no era pas ‘el darrer dia que es podia menjar carn abans de la quaresma’, com defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó el dia en què s’inicia l’abstinència.

En realitat, l’estructura de la paraula ‘carnestoltes’ no és idèntica a la de la paraula castellana ‘carnestolendas‘; aquesta última, que procedeix de l’expressió llatina dominica ante carnes tollendas, ‘el diumenge abans d’haver de treure les carns’ conté un gerundiu (tollendas) que remet al futur la supressió de carn, mentre que el mot català presenta un participi de passat (tollitas) i, per tant, originàriament degué fer al·lusió o a tot el període quaresmal o al dia en què s’iniciava o es proclamava l’abstinència de carn. De fet, l’antiga expressió ‘fer carnestoltes’ significa ‘abstenir-se de carn’: “les persones devotes fan carnestoltes mas la sglesia no constreny a les gents” (text del 1567 al Diccionari Aguiló).

Examinem alguns testimonis primerencs d’aquest terme per esbrinar quelcom més sobre aquesta qüestió. En un document d’empenyorament del 1061 es fixa la data de lliurament del deute quando erit prima dominica de quaragesima quod dicunt Carnestoltes. Per tant, s’anomena ‘carnestoltes’ el primer diumenge de quaresma, segurament perquè el dejuni quaresmal no començava el dimecres de cendra sinó que s’havia avançat al diumenge anterior, que, en realitat, no és el diumenge de quaresma, sinó el diumenge de quinquagèsima.

"Combat entre Carnestoltes i Quaresma" (Het Gevecht tussen Carnival en Vasten), Pieter Brueghel el Vell, 1559, Viena, Kunsthistorisches Museum.

 

Més informació ens poden fornir les anotacions que el batlle de la residència comtal de Sant Pere de Vilamajor fa de les despeses que durant els anys 1156-1157 van realitzar els hostes. El palau, situat entre Barcelona i Girona, feia funcions de casa d’estiueig dels comtes i servia alhora d’hospedatge a grans personalitats, nobles, ambaixadors, bisbes, abats … i també a cavallers, escuders, mercaders, funcionaris … que feien la ruta entre Barcelona i Girona i viceversa. El batlle registra que el diumenge de carnes toltas velas de 1157, que era el diumenge de quinquagèsima, els hostes van consumir pa, oli i peix. A partir d’aquest diumenge fins a Pasqua cap dia no se serveix carn als viatgers cristians que s’allotgen al palau de Vilamajor. Cal dir que, excepció feta dels períodes d’abstinència, al palau la base de l’alimentació és el pa i la carn.

Planteja una altra qüestió l’adjectiu velas ‘velles’, que en aquest mateix document acompanya carnes toltas, car implica l’existència d’unes ‘carnestoltes velles’ i unes ‘carnestoltes noves’. Possiblement s’ha de relacionar amb el fet que antigament es distingia entre ‘carnestoltes de quaresma’ i ‘carnestoltes de l’advent’, que eren respectivament els dies que precedien  la quaresma i  l’advent, les dues èpoques en les quals les persones havien d’abstenir-se de menjar carn com a preparació, en el primer cas, de la Pasqua i, en el segon, del Nadal. En aquest sentit, un document del 1155 especifica festum Carnestoltes Quadragesime, ‘la festa de carnestoltes de quaresma’, potser per distingir aquest carnestoltes del carnestoltes d’advent.

Sembla clar, doncs, que, si més no en aquests segles XI i XII, a terres catalanes el carnestoltes era el dia en què s’iniciava l’abstinència de carn, o per advent, o per quaresma. Res a veure amb el què representa el carnestoltes avui en dia.

Mercè Puig

Coordinadora del Màster en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona

Xarxa de xarxes

divendres, 8/02/2013

Les xarxes socials, tot configurant una mena de taula d’en Bernat virtual, proliferen arreu en els nostres dies, però no són, en absolut, un invent del segle XXI. La tecnologia, la gran prestidigitadora, ens ha mig convençut que la idea d’un fòrum d’intercanvi d’informació, opinions i notícies és innovadora quan, en realitat, l’èxit d’aquestes eines es deu, en bona mesura, a que faciliten i amplien l’abast d’un mecanisme bàsic per a les relacions humanes que porta funcionant un bon grapat de segles. Els éssers humans, socials per genètica, ens organitzem conscientment o inconscient en entorns col·lectius que ens permeten sobreviure, a nosaltres i a les nostres identitats i creences. Xarxes de poder, d’influència, de coneixement, de construcció de nous referents, de solidaritat o de proposta d’alternatives, recorren el teixit de la nostra història donant-li forma.

Parlar de xarxes d’espiritualitat, sembla doncs natural en un context com el medieval per al qual el fet religiós constitueix un dels principals aglutinants, difícil de separar de la resta de facetes de la vida quotidiana. Aquestes xarxes, que s’organitzen a l’entorn del parentiu, les afinitats i els afectes, però també de l’autoritat reconeguda pels altres, són el vehicle més potent per a la circulació de les idees i, de vegades, rebentaran les costures d’un sistema que no respon a les preguntes importants. Els segles XII i XIII, amb l’aparició d’allò que anomenem “economia de benefici”, plantegen dilemes seriosos en el si d’una societat que, profundament arrelada en el cristianisme, entén la riquesa material com a fugissera, superficial i pecaminosa. Se’n segueixen una crisi de valors, una resposta insuficient per part de les institucions a les noves inquietuds i una necessitat de retorn a esquemes anteriors, de caire evangèlic i apostòlic. L’explosió de l’espiritualitat laica que s’esdevé en aquestes dates, n’és l’eloqüent reflex, i les dones, mai absents del panorama espiritual però sí menys presents en moments previs, seran ara protagonistes de l’avantguarda d’un moviment que busca una reforma global.

Redes femeninas, IRCVM-Medieval Cultures (1)

Conscients d’aquest escenari, tretze dones, tot formant una xarxa que abasta dos continents i cinc disciplines diferents, ens hem posat d’acord des del nostre present històric per tal de tombar la mirada enrere i reflexionar de manera col·lectiva sobre les vides i les experiències d’aquestes altres dones i de les xarxes que protagonitzaren. El fruit d’aquesta mirada combinada és el llibre que presentem avui i que, coordinat per la Dra. Blanca Garí i publicat tant en les llengües originals de les autores (català, castellà i portuguès), com en la seva traducció a l’anglès, porta per títol respectivament “Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI)” o “Women’s Networks of Spiritual Promotion in the Peninsular Kingdoms (13th-16th Centuries)”.  S’encabeix aquest treball en el si del projecte CLAUSTRA, un atles en línia d’espais espirituals de dones que veurà la llum en els propers mesos. Lluny de restringir-se als murs dels monestirs, CLAUSTRA juga amb una concepció més ambiciosa de l’espai que inclou també l’espai personal, individual o col·lectiu, de totes aquelles dones que s’embarcaren en un camí espiritual que, molt més sovint del que pot semblar, es desenvolupà al marge de les institucions, eclesiàstiques o civils.

Women's Networks, IRCVM-Medieval Cultures (2)

 

Unes dones que, des de les seves realitats diverses i polièdriques que s’extenen al llarg de quatre segles, del XIII al XVI, i que abasten un amplíssim marc geogràfic compartiren en certa forma un mateix compromís envers el que anomenem “promoció espiritual”, això és, la voluntat de recolzar i propiciar les condicions adients per a la creació d’espais d’espiritualitat de dones. Dit d’una altra manera, des dels monestirs a les corts, passant per l’entramat urbà, prenen la iniciativa i intervenen activament en la cerca de noves respostes i de nous models de vida. Algunes d’elles foren reines, tan notòries com ara Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca o Isabel la Catòlica. D’altres foren nobles, abadesses i fins i tot santes. Però també n’hi hagué que, molt poc conegudes o fins i tot anònimes, s’implicaren intensament en una vida de compromís, recolzant-se en les estructures existents o utilitzant-les per defugir els rols que els imposaven. Unes i altres introduiren canvis que afectaren tots els nivells del món en que vivien i ho feren a través de les xarxes de les quals formaven part.

 

Aquest volum inicia alhora una nova aventura editorial de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM): una col·lecció de llibres de recerca que, en si mateixa, pretén articular una xarxa, en aquest cas, de coneixement. El nom de la col·lecció, en anglès, IRCVM-Medieval Cultures, ja parla de la voluntat d’internacionalització que hi ha al darrere però, tot defugint el tarannà un tant hegemònic que està adoptant l’anglès i aspirant a arribar a un públic més ampli, l’IRCVM fa una agosarada aposta que intenta preservar la riquesa lingüística característica d’Europa. Agosarada, perquè necessita de l’esforç i l’interès col·lectiu en una època, ella mateixa, de crisi de valors i respostes insuficients. Atrevida, perquè pensem que trobarà la manera de seguir endavant. De la validesa d’aquesta esperança dóna fe el fet que aquest primer volum hagi pogut ser traduït gràcies a la col·laboració de l’Institut Català de les Dones.

IRCVM-Medieval Cultures busca, en definitiva, afegir nous membres a la pròpia xarxa de relacions de l’IRCVM de la qual, no cal dir-ho, tots els que llegiu aquest bloc, ja formeu part.

Delfi-I. Nieto

Projecte CLAUSTRA

IRCVM

Abû Nuwâs

dimarts, 5/02/2013

Enguany podem commemorar l’aniversari de la mort d’un gran poeta àrab clàssic, possiblement el millor de tots els temps. Va néixer a Ahvaz, població del Khuzestan que avui forma part de l’Iran, entre els anys 747 i 762. Desconeixem també la data exacta de la seva mort, a Bagdad, i si fou a una presó, a una taberna o en mans d’algun enemic, entre 813 i 815. Al-Hàssan ibn Hani, conegut com Abû Nuwâs, ha merescut molts qualificatius: hedonista, llibertí, bevedor, bufó, descregut i un llarg etcètera, que el converteixen en l’enfant terrible del món islàmic medieval. 

Fill d’un membre d’una tribu sud-aràbiga, la seva mare era probablement persa, bugadera o teixidora. Anà a viure un any entre beduins per tal de formar-se correctament en la llengua àrab clàssica, estudià a les prestigioses escoles de gramàtica de Kufa i Basra i s’interessà també per l’Alcorà i altres textos de l’islam, tot adquirint una sòlida formació. Això no obstant, aviat es convertí en un crític de la pràctica i de les creences religioses, al mateix temps que escarnia els costums de la vida nòmada tradicional, lloada a bastament tal com llavors manaven els cànons, pels seus predecessors. “Entre descriure el campament abandonat de l’estimada i la taverna de vi plena de companys, l’un en runes, l’altra en flor, Abu Nuwàs tria el segon:

“Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,

amb les espases i les batalles!

L’única estrella que prenc per guia

és la del gaudi i de la música”.

 

Als trenta anys s’instal·là a Bagdad, capital de l’estat abbassí, cosmopolita, multicultural i  capdavantera de la cultura del moment, on formà part del l’entorn palatí. Tot primer conreà, no sempre amb bons resultats, el gènere elegíac. Enfrontat amb l’ortodòxia dels ulemes, es vantava del seu laïcisme avant la lettre i de la seva conducta irregular, a causa de  la qual anà a parar diverses vegades a la presó i fins i tot fou condemnat a un exili temporal. Això no obstant, i com a membre de la cort califal, a més a més de la seves excel·lents dots com a versificador, va tenir l’honor de passar a la posteritat, com a company de disbauxa del nou califa Hârûn al-Raixîd, en diversos episodis de Les Mil i una Nits, representant el paper de la figura de bufó ocurrent i llibertí.

Mestre de la provocació, obscè, desvergonyit i crític amb l’ortodòxia islàmica i, sobretot, amb els qui el censuraven, segons Adonis, un dels grans poetes actuals, la seva “moral de l’errança” i el seu  desviament de la llei i de la norma donen fe de la seva llibertat.

Autor qualificat encertadament de modernista per les seves innovacions en la poesia àrab i pel seu menyspreu de la lírica tradicional, en especial la cassida, d’origen ja preislàmic, es burlà de les formes i dels temes dels poetes àrabs clàssics, barrejant sovint paraules en pehlevi entre les àrabs i, àdhuc, utilitzant en aquesta llengua hemistiquis sencers. Emprà noves metàfores, noves imatges i nous temes, tot jugant amb els mots magistralment.

Pel que fa al contingut de la seva producció artística, substituí sovint les llegendes tradicionals dels àrabs per motius folklòrics propis del món persa, com les mencions de Rustam, heroi de la seva mitologia, del Nurús o Cap d’Any, que coincideix amb l’inici de la primavera, o el dia festiu de Ram, celebrat el vint-i-u de cada mes. Cal afegir en aquest punt, que la seva època va coincidir amb el declivi i final de la supremacia àrab en la política i en la cultura i amb l’inici de la preponderància d’altres pobles islàmics, el persa, sobretot.

El seu Dîwân conté, per primera vegada a la literatura àrab, un capítol dedicat al gènere cinegètic i mostra a bastament com gaudí de les caceres, esport al que eren tan afeccionats els sassànides, és a dir, la dinastia que governà el territori centreasiàtic abans de la implantació de l’islam. Però per damunt de tot, destacà per haver introduït i desenvolupat el tema bàquic a la literatura àrab, amb més de dos centenars de poemes bàquics (Khamriyyât) que palesen com es va anant construint un univers des del vi i per al vi, amb imatges bellíssimes que comparen “la filla de la vinya” amb la llum, de manera que l’elogi de la beguda i l’exaltació de l’embriaguesa es van convertir en els seus elements de culte i de religió pròpia, substitutòria de l’islam.

“Desobediència compro a bon preu

i bescanvio fe per orgies.

Perversions sols prenc per guia, sempre seré un llibertí”

 

Una altra ben prolífica font d’inspiració va ser la seva condició d’homosexual, que aflora en els seus poemes amorosos amb total desvergonyiment. A partir d’afirmacions com “l’home és un continent; la dona és el mar” afegia sense embuts que ell preferia la terra ferma. Esmenta contínuament els companys d’orgia i de beguda amb versos com:

“Diverteix-te amb el vi i els comensals

amb ell daràs repòs a l’aflicció.

Afanyat a beure el vi matinal,

amb ell guareixen els homes malalts.”

 

És evident que l’univers poètic d’Abu Nuwàs no podia ser acceptat per l’ortodòxia islàmica. No pogué evitar, però, que hagi estat un els poetes més populars i coneguts i, precisament per la seva trajectòria vital, el seu nom ha estat un dels més escollits a l’hora de posar-lo a tabernes de diversa categoria i fins i tot als principals cabarets existents als països àraboislamics fins avui. Actualment, la censura islamista ha bandejat la seva obra, mutilant així l’herència literària àrab d’un dels seus millors escriptors.

Una bona mostra de la seva cosmologia, pot ser el fragment d’una poesia que diu:

“La nostra guerra la causa un coper

que quan transporta el vi i ens el serveix

uneix la vida eterna amb la terrena”

 

A casa nostra comptem amb dos excel·lents traductors (també al castellà) de la seva poesia, com són els arabistes Jaume Ferrer i Anna Gil, d’on procedeixen els fragments aquí reproduïts.

Dolors Bramon

IRCVM

i Membre de l’IEC