Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat

Un dels llibres d’història-ficció més impressionant que he llegit mai és 1984, escrit per Eric Blair, més conegut com a George Orwell l’any 1949. Potser sóc un nostàlgic, fet que potser no és massa adequat en un historiador, però tot i haver superat la data hipotètica, la història que s’explica a 1984 m’impressiona més com més temps passa. De fet, no crec que cap historiador pugui sostraure’s al relat i a les implicacions del que s’hi narra. El títol d’aquesta nota d’avui, de fet, en segresta una frase.

No hi ha dubte que el llibre es fortament ideològic; també ho és un llibre seu poc anterior i no menys conegut, La rebel·lió dels animals (1945). En aquest cas la metàfora que fonamenta la història és molt més evident, si se’m permet diria que molt més grollera. I, tanmateix, sorprèn també l’actualitat del text, fet paradoxal si considerem que G. Orwell pensava, possiblement, en les conseqüències d’un stalinisme desfermat i no pas d’un capitalisme real.

No és la meva intenció, però, analitzar en profunditat les implicacions de cap d’ambdós textos. No en seria capaç. I a què treuen cap, doncs, aquestes consideracions en un bloc sobre l’edat mitjana? Doncs en la seva actualitat en relació a la història medieval peninsular.

Ahir molts vam descobrir l’existència de Marca España. Aquest organisme públic neix per a donar a conèixer Espanya a l’exterior. Això no hauria tingut ressò en aquest bloc, si no fos que, entre moltes altres coses, Marca España també presenta al món la història i la cultura espanyoles. El diari Ara (per a subscriptors) destacava ahir el fet que s’hagi obviat la dictadura de Franco. Al diari s’hi recull l’opinió de l’historiador Borja de Riquer: “És un manual tronat, totalment anacrònic i esbiaixat” on “Es barregen la improvisació, la deixadesa i els tòpics més tradicionals de la interpretació de la història que fa el nacionalisme espanyol”.

Coincideixo amb el Dr. Borja de Riquer en el fet que els textos són esbiaixats. Accepto que hi ha anacronismes i tòpics. Lamento, però, no coincidir a titllar-los de deixats i improvisats. I no hi coincideixo pel fet que em semblen uns textos molt pensats, tant en la redacció, com en llur presentació. Pot ser casual, per exemple, que en la “Cronología” al govern de Primo de Rivera se li atorgui el títol de “Dictadura” i al de Franco, en canvi, el de “Régimen”?

Sense moure’ns d’aquesta “Cronología” no només els estrangers, sinó també els historiadors, descobrim que hi ha una “España prerromana” que comença el 1200a.C. i, ja entrant en l’edat mitjana, una “España musulmana (710-1492)” i una “España cristiana (710-1492)”. Es dirà, i és cert, que és una manera de parlar pròpia d’historiadors, que això ens permet d’entendre’ns, però no treu que sigui fortament incorrecta, anacrònica i tòpica. Què passa, per exemple, amb el regne de Portugal en aquestes Espanyes musulmana i cristiana?

Especialment tòpic, esbiaixat i anacrònic, i no podia ser d’altra manera vist el to de la pàgina, és l’apartat dedicat a la “Reconquista”: “…la presencia musulmana había quedado reducida al reino nazarí de Granada […] esta reliquia histórica se mantuvo hasta el 2 de enero de 1492. […] la recuperación de Hispania en la mitología romano-visigoda, produjo honda emoción en la Europa cristiana, porque se consideró que equilibraba la caída de Constantinopla a manos de los turcos.”

Els textos són breus i sintètics i utilitzen el recurs gràfic de la negreta per a subratllar parts considerades importants dins el context. És aquí, segons la nostra opinió, on els desconeguts autors demostren que el text té més intencions que una senzilla exposició històrica d’uns fets.

Així, la desintegració del califat andalusí s’encapçala amb el títol: “Separación y debilitamiento“, en negreta, i segueix: “Los sucesores del unitario Estado califal se conocerán como reinos de taifas, denominación que ha pasado a la lengua española como sinónimo de la ruina que genera la fragmentación y desunión peninsulares.”

Si passem a la zona cristiana de la Península, “El primer intento de unidad peninsular” correspon als visigots que, sembla que van existir per a aconseguir una integració amb els hispano-romans, que va tenir lloc i que va ser “un proceso rápido y existoso”. I els intents culminen, lògicament, amb els reis catòlics “y la unidad peninsular”, moment en que els vaixells que arriben al continent americà són “barcos españoles” y “La búsqueda de la unidad no se detuvo en la postrera gesta militar de 1492 y en la conquista de Granada, sino que se prolongó en pos de una uniformidad religiosa, étnica y cultural con la expulsión de los judíos no conversos en el mismo año en que concluía la Reconquista y la posterior de los moriscos.”. I tot passant, es recorda l’existència de la llengua castellana.

Als textos s’insisteix una vegada i una altra en la unitat d’Espanya com a fita cercada ja per visigots i reis catòlics. La paraula Espanya apareix usada com a sinònim d’Estat espanyol, o no s’evita aquesta associació. És clamorós, per exemple, el pas en què es recorda la conquesta de Melilla per part dels califes andalusins, fet que potser caldria considerar menor en un text tan breu. També es tendeix a identificar Espanya amb la Península i així queda pràcticament suprimit el regne de Portugal, i lògicament no s’esmenta en cap moment la presència carolíngia. És xocant, si més no, que en un projecte que s’anomena Marca España, s’hagin deixat la Marca hispànica! A nivell cultural en aquesta Península-Espanya s’esmenta el floriment andalusí i la llengua castellana, però per trobar l’èuscar, el gallec o el català cal anar al subapartat “Riqueza lingüística“, on per suposat trobem el català, i també el valencià, però ni tan sols contigus, no fos cas!

La tercera part de 1984, especialment el capítol II, és la part més dura i ideològica del relat d’Orwell. L’interrogador, O’Brien, demana al protagonista, Winston, si recorda un dels eslògans del Partit: “Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat”, respon Winston. I segueix O’Brien: “I tu, Winston, opines que el passat té existència real?”. I la resposta, lògicament, és que no, que només existeix al cap, a la memòria, i aquesta és educada pel Partit, fins que l’única memòria és la del Partit, és a dir, la de l’Estat, un Estat que, pel que sembla, ha decidit anar canviant les regles escrites al mur de la granja de La rebel·lió dels animals.

L’ofici d’historiador esdevé, així, més important del que pogués semblar, doncs la reconstrucció del passat se’ns presenta crítica per molts motius, però també per evitar que qui controla el passat controli el futur, com diu Orwell. Ens sembla clar que darrera el text de Marca España hi ha no només un model d’Estat, el que és lògic i lícit, també hi ha una ideologia que ho arrossega tot i que transforma el relat històric en un panflet. No cauré en l’error de demanar una objectivitat que és ontològicament impossible. Com qualsevol activitat humana, també la Història és Política, i això no és negatiu o positiu, simplement és. Ara bé, hi ha maneres de fer història i maneres de fer propaganda. Per a la propaganda no hi ha límits, per a la història els límits són la honestedat científica i intel·lectual.

Carles Mancho
Director IRCVM

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús