On començava el nou any

Tots els qui ens llegiu ja sabreu que avui és el 1r de gener de l’any 2013. Possiblement aquesta nit heu celebrat el traspàs d’un any a l’altre. No pensàvem, doncs, descobrir-vos res de nou. En el segle XXI és ben difícil no saber la data de cada dia, el mes o l’any. Per bé que tots nosaltres en els propers dies ens confondrem en un moment o altre i escriurem 2012 per comptes de 2013, això serà degut més a l’habitud de tot un any que a la ignorància de l’any en què estem. Això, però no ha estat sempre així.

En la nostra vivència quotidiana ens pot semblar normal que arreu del món hi hagi establert un calendari estàndard, l’era cristiana, o que cadascú de nosaltres sàpiga amb una precisió gairebé absoluta la pròpia edat i la data de naixement. En realitat, però, no fa gaire la gent no celebrava els anniversaris sinó el sant. El mateix Josep Pla se’n sorprèn al Quadern gris, d’aquest canvi de costum a casa seva. A molts llocs del món, de fet, la gent no sap amb certesa l’any en què va néixer. Sovint és difícil, per exemple, determinar l’edat dels atletes africans.
Avui, doncs, és any nou i ens és molt fàcil de saber quan ha començat i quan acabarà, d’aquí a 364 dies, 52 setmanes o 12 mesos. Però no sempre ha estat tan fàcil, a l’Edat mitjana no ho era gens. Avui us explicarem alguns dels diversos inicis d’any possibles, i en el decurs del 2013 intentarem explicar d’altres particularitats en la manera de calcular el pas del temps.

En primer lloc cal recordar que l’era cristiana és justament això, la base per al calendari dels cristians. Per als jueus avui és 19 de Tevet de l’any 5773. Aquest nou any, Rosh Hashanà, va començar, segons l’era cristiana, el 18 de setembre del 2012. Per als musulmans en canvi és 19 de Safar del 1434. Aquest nou any, Ras al-Am, va començar, segons l’era cristiana, el 4 de novembre del 2012. A Roma els anys es comptaven des de la fundació de la ciutat, en llatí ab urbe condita. Fins al segle VII de l’era cristiana, això va seguir essent així. A principis d’aquell segle, però, el papa Bonifaci IV (608-615) va establir l’inici de l’era cristiana seguint els càlculs del monjo Dionís l’Exigu. Segons aquest monjo, Crist havia nascut el 25 de desembre del 754 ab urbe condita. Aquell va esdevenir l’any 1 després de Crist. La base d’aquest calendari era el calendari dit Julià, establert per Juli Cèsar, un calendari solar de 12 mesos, que començava l’1 de gener del 709 a.u.c (46 a. C). La principal modificació d’aquest calendari va arribar al segle XVI amb el papa Gregori XIII (1502-1585) qui amb la butlla Inter Gravissimas, del 24 de febrer del 1582, adaptava el calendari als nous càlculs astronòmics. Aquest és el calendari que encara avui utilitzem. Com a curiositat direm que no va ser acceptat fins el 1922 per la URSS, el 1923 per Grècia i el 1926 per Turquia.

Per a les religions el calendari és essencial atès que regula la vida litúrgica de la comunitat. En definitiva és un clara manera de control social i polític, això explica que la definició d’un calendari únic per a tot el planeta hagi estat difícil. Potser no sabeu que des del 1988 l’ISO 8601 regula el calendari estandard mundial.

Per a la religió cristiana la necessitat de calcular i controlar el temps depèn de la necessitat de calcular la celebració de la Pasqua que és una festivitat que es regula pel cicle lunar dins un calendari solar. De tot plegat en parlarem en una altra nota. Avui cridarem l’atenció sobre un altre fet i és que, el càlcul de Dionís l’Exigu situava el naixement de Crist el 25 de desembre mentre el final de l’any julià se situava el 31 del mateix més. Si hi pensem, això voldria dir que Crist va néixer una setmana abans de l’any 1 després de Crist!

Això va fer que en algunes cancelleries europees es poses de moda datar els document seguint la Nativitat de Crist. Així les disposicions oficials o administratives que seguien aquest estil de datació especificaven que es tractava de l’Anno a Nativitate Domini o, menys freqüentment, de l’Anno Domini.

De fet, aquesta era la manera més utilitzada a Roma. Als documents catalans trobem aquesta forma de datar a partir de mitjan del segle XIV, per bé que hi ha casos anteriors al bisbat de Vic. Un bon exemple seria el decret de les Corts de Perpinyà del 16 de desembre de 1350. Aquest estil de datació va mantenir-se fins el segle XVIII. Com que, per aclarir-nos, els historiadors acostumem a unificar les datacions a la manera actual, hem d’anar amb compte per què un document seguint l’estil de la Nativitat ens podria fer confondre d’un any si fos dels dies que van del 25 al 31 de desembre. Per exemple, si seguint aquest sistema l’any nou hagués començat el passat dia de Nadal, ahir hauria estat, escrit a la manera medieval, el II de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura esdevindria el 31 de desembre del 2013 quan en realitat l’any correcte seria el 2012.

Més complicat encara era el cas de l’altre estil freqüent als documents medievals, la datació seguint l’any de l’Encarnació de Crist. En aquest cas, el canvi d’any es produïa el 25 de març i als documents s’indicava mitjançant Anno Domini, Anno ab Incarnatione Domini, Anno Incarnationis o Anno Dominice Incarnationis. El fet més complicat és que hi havia dues maneres de calcular aquest any de l’Encarnació, la florentina i la pisana.

Lògicament la manera florentina era la utilitzada a Florència i la Toscana, on va sobreviure fins al segle XVIII. Atès que va ser el mètode triat per la Cancelleria carolíngia també ho va ser als comtats catalans. El 1180 el concili de Tarragona va establir, amb autorització reial, aquest estil de calendari per a tot Catalunya i d’aquí va passar a Mallorca, el regne de València i la resta de territoris conquerits pels reis d’Aragó. Precisament el decret de les Corts de Perpinyà que van establir l’any de la Nativitat és el que va posar fi a aquest estil en els documents de Catalunya i Aragó, però a València encara es va mantenir vuit anys més.

En l’estil Florentí l’any començava el 25 de març següent al del canvi d’any segons el calendari julià. És a dir que fins el 25 de març pròxim no entraríem en el 2013 ab Incarnatione Domini. De fet, seguint aquest lògica Crist s’hauria Encarnat en la Mare de Déu 3 mesos després d’haver nascut!

Testament d'Ermessenda on es pot observar la datació segons els reis carolingis


L’estil Pisà, usat també a Pistoia i Siena entre d’altres, era molt més lògic però, qui sap si justament per això, molt menys utilitzat. En aquest cas l’any començava 6 mesos i 7 dies abans del canvi d’any julià. El 25 de desembre passat doncs, hauria estat el VIII de calendas iannuarias MMXIII, que traduït sense cura ens donaria 25 de desembre del 2013, tot un any de diferència. Imagineu-vos quin embolic! Avui quan reservem un bitllet d’avió, tan és que siguem a Nova York, Tòquio o Barcelona, la data és la mateixa. Al segle XII segons si estàvem a Pisa o Florència hauríem pogut confondre’ns ni més ni menys que 2 anys. Per sort no hi havia avions.

La documentació carolíngia i, per extensió, la dels comtats catalans, podia a més, incorporar una datació segons els anys del regnat del monarca vigent. D’això en parlarem un altre dia, però imagineu-vos que haguéssim d’escriure en la butlleta d’inscripció al gimnàs que molts de nosaltres omplirem demà que és el 2 de gener XXXVIII regnante Iohannes Karolus rex!

Bon any a tothom i totdon!

Carles Mancho

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús