…un bou i un ase el van adorar.

Ha arribat el Nadal i, amb ell, l’hora de treure la pols a les figuretes de fang i muntar el pessebre. Els antecedents remots d’aquesta tradició, que commemora el naixement de Crist, poden cercar-se en la recreació del lloc del naixement que el papa Sixte III († 440) hauria manat construir a l’interior de la basílica de Santa Maria la Major de Roma, coneguda llavors com a Sancta Maria ad Praesepe, quan va rebre les relíquies dels bolquers i la menjadora enviades des de Betlem, on teòricament hi ha la cova originària del naixement. Altres esglésies importants de la capital del cristianisme acolliren reproduccions anàlogues de la cova del naixement i, segles més tard, arreu d’Europa es convertiren en l’escenari on es duien a terme les primeres representacions teatrals del naixement i la vida de Crist. L’any 1207 el papa Honori III prohibia aquest tipus d’espectacles però això no va aturar les reproduccions del naixement. L’impuls definitiu, fins a la popularització total del pessebrisme en els segles XVII i XVIII, arribà de la mà d’alguns ordres religiosos, especialment a partir del 1223, any en què sant Franscesc d’Assís celebrà la misa de la Nit de Nadal davant d’una cova propera al castell de Greccio, a Itàlia, on, acompanyant al Nen, Maria i Josep hi havia un bou i un ase.

Frontal d'Avià, Museu Nacional d'Art de Catalunya, c. 1200

Fa alguns dies, però, van saltar totes les alarmes entorn a aquestes carismàtiques comparses. Des de sempre presents a tots els pessebres, en els darrers dies han esdevingut protagonistes d’un debat entorn a l’oportunitat de la seva presència al naixement. La premsa ens sorprenia amb titulars com “El papa afirma que no había ni mula ni buey en el portal de Belén” (El País), “Ni mula ni buey: el Papa pone patas arriba el portal de Belén” (El Norte de Castilla) o “Jesús no nació junto a un buey y una mula, según el Papa” (La Vanguardia), “¿Debemos quitar la mula y el buey del Belén esta Navidad?” (ABC), “Els bisbes animen a mantenir el bou i la mula” (El Periódico). L’origen de la polèmica es troba en la recent publicació de La infància de Jesús, el tercer llibre de Joseph Ratzinger sobre la figura històrica de Jesús de Natzaret. La cosa més interessant del cas és que al llibre en cap moment es diu el que afirmen aquests diaris. Benet XVI, a les pàgines 75-77 del seu llibre, recorda que, segons els evangelis de Lluc i Mateu –els únics que, d’altra banda, s’ocupen de la descripció del naixement–, no consta que hi hagués animals al pessebre en el moment de la vinguda al món del fill de Déu. De fet, si recuperem i rellegim els evangelis no podrem fer res més que confirmar les paraules del cap de l’església catòlica. El pontífex acaba, fins i tot, admetent que “Cap representació del naixement renunciarà al bou i l’ase.”

Només dos dels quatre evangelis canònics expliquen l’episodi del naixement de Crist: Mateu 1, 18-25 i 2) i Lluc 2, 1-20 i en ells, tot i especificar que Maria “va faixar el Nen amb bolquers i el posà en una menjadora” (Lc. II, 7) no s’esmenten els animals de manera específica. Les referències al bou i l’ase han de cercar-se, per tant, en els anomenats evangelis apòcrifs, del grec apókryphos, secret, amagat, ocult. Aquest corpus de textos, els més antics dels quals es remunten al segle II, tot i que la majoria han estat datats a la quarta centúria, està format per aquells escrits que l’església considerà que no havien estat veritablement inspirats per Déu i que, com a conseqüència, no podien ser admesos dins el cànon bíblic. La seva aparició va ser motivada, en part, per l’austeritat narrativa dels evangelis canònics, els quals aporten pocs detalls relatius tant al naixement i a la infancia de Jesús, com a la seva passió, mort i ressurecció. En síntesi, la gent volia més detalls i els textos oficials no els en proporcionava.

D’entre aquests, i per al que aquí ens afecta, destaquen els anomenats evangelis de la infància, que enriqueixen la informació aportada per Mateu i Lluc en relació a les característiques i condicions en què va néixer Crist. És en un d’aquest evangelis de la infància, l’anomenat Evangeli del Pseudo-Mateu (s. IV), on trobem esmentats per primer cop el bou i l’ase. S’hi llegeix: “Al cap de tres dies d’haver nascut el Senyor, Maria sortí de la cova, va entrar en un estable i posà l’infant en una menjadora. Un bou i un ase el van adorar” (EvPsMt, 14). El text, a més, es presenta com l’acompliment de les profecies d’Isaïes i Habacuc i segueix: “D’aquesta manera es complí allò que havia anunciat el profeta Isaïes: un bou coneix el seu propietari, i un ase, la menjadora del seu senyor. I aquests mateixos animals que l’envoltaven l’adoraven sense parar. Així es complí allò que havia predit el profeta Habacuc: Et faràs conèixer enmig de dos animals”.

Nativitat, Catacumba de Priscil·la, Roma, segle III

Trobem, en aquestes paraules, el germen d’una tradició que s’ha perpetuat fins als nostres dies, com ho és la presència d’aquests animals en la iconografia del naixement. En aquest sentit, cal tenir present la forta influència que els evangelis apòcrifs van tenir en el desenvolupament de l’art cristià i que van permetre que aquest detall iconogràfic fos present en els musivària, la pintura i l’escultura des del primer art cristià. Podem, doncs, afegir que si les declaracions dels bisbes de la “Conferencia Episcopal Española” recollides pel diari El Periódico es correcta, en saben ben poc d’iconografia. La creença dels cristians que la mort implica un “tornar a néixer”, justifica que les primeres representacions de l’episodi del Naixement de Crist hagin de cercar-se en l’àmbit funerari.  A la catacumba de Priscil·la (s. III), a Roma, s’ha localitzat la que ha estat considerada la primera representació de la Nativitat. El bou i l’ase el trobem representat ja en alguns sarcòfags a on, partint d’una llarga tradició escultòrica pagana, s’incorporaran de manera gradual algunes escenes de l’Antic i el Nou Testament.  Un interessant exemple el constitueix l’anomenat sarcòfag d’Adelfia  (segle IV), localitzat a la catacomba de Sant Joan de Siracusa. L’extrem dret de la tapa d’aquest sarcòfag mostra una curiosa representació del Naixement, amb el bou i l’ase presentats de cos sencer al costat del bressol del nounat.

Nativitat, Hosios Lukas (Dístomo, Beòcia, Grècia), inicis del segle XI

Seguirem retrobant els nostres animals a l’interior dels temples en les decoracions en pintura i mosaic.  L’art bizantí ens ha llegat exemples molt destacables, com ara el del monestir d’Hosios Lukas (segle XI), on trobem l’escena del Naixement, amb el bou i l’ase, en una de les trompes que sostenen la cúpula.

A casa nostra, aquesta manera bizantina és present a nombroses representacions que l’art romànic ens ofereix del naixement de Crist i en les que el bou i l’ase, lògicament, són presents. Prendrem com a exemple una de les obres més conegudes del romànic català: el frontal d’Avià. Procedent de l’ermita de Santa Maria d’Avià (Berguedà), conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya i datat a la segona meitat del segle XII, el frontal d’Avià està centrat per la image de la Maiestas Mariae, és a dir, la Mare de Déu sostenint el Nen sobre la falda, dins d’una màndorla i envoltada pel Tetramorf. L’envolten diverses escenes de la seva vida i de la infància de Crist, des de l’episodi de l’Anunciació fins al de la Presentació al Temple. L’escena del marge superior dret mostra el passatge del Naixement. Aquí hi trobem la Mare de Déu ajaguda davant de Josep i, entre ells dos, el Nen dins el pessebre acompanyat pel bou i l’ase de mig cos. Un típic exemple, per altra banda, de la manera bizantina de representar aquesta escena.

De les representacions del Naixement i, més concretament, de les figures que en elles s’hi mostren, se n’ha volgut fer en moltes ocasions una lectura simbòlica, i el bou i l’ase no han estat pas una excepció. Aquestes són múltiples i sovint divergents: han estat considerats com a símbols d’humilitat i de sacrifici que recorden, juntament amb altres elements de la iconografia d’aquest episodi, el destí de Crist; d’altres han vist en ells una representació de la humanitat, la qual arriba al coneixement mitjançant l’Encarnació de Déu en el Nen; o inclús s’ha apuntat la idea que cal establir un vincle directe entre les figures del bou i l’ase i Maria i Josep respectivament. Sigui com sigui, la tradició artística posterior ha mantingut aquesta iconografia de manera gairebé inalterable durant tota la Edat Mitjana i en els segles posteriors i ens temem que també superarà els dubtes creats pel llibre Benet XVI el qual, sigui dit de pas, encara no s’ha pronunciat sobre la figura del caganer.

 

Margarida Muñoz

Ars Picta

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Elisa

      25/12/2012 - 19:47

      M’ha agradat i m’ha interessat molt l’entrada sobre el bou i la mula. A més, he pogut descobrir el vostre bloc, que no coneixia. He posat l’enllaç a una entrada al meu bloc sobre el tema. Bon Nadal!

    • Margarida Muñoz

      25/12/2012 - 23:48

      Elisa, benvinguda a “Medievalistes en bloc”! M’alegro que t’hagi resultat interessant aquesta entrada. T’agraeixo molt el teu comentari i espero que ens segueixis llegint. Bones festes!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús