Els orígens medievals del Cant de la Sibil·la la Nit de Nadal

Moment del cant de la Sibil·la a la Catedral de la Seu d'Urgell, interpretat per Laura de Castellet

Als primers segles del cristianisme la missa de la Nit de Nadal començava a les 12 (matines) i durava fins que cantava el gall; d’aquí que en diem la missa del Gall. A l’edat mitjana, durant aquesta llarguíssima celebració en un llatí que ja era estrany als fidels, es van anar introduint escenificacions sacres, com les profecies d’una sèrie de personatges de l’Antiguitat pagana (Nabucodonosor, Ezequiel, la sibil·la Eritrea…) que, cantant i disfressats, proclamaven l’adveniment de Crist. Els versos profètics sibil·lins, recollits per sant Agustí, deien: iudicii signum, tellus sudore madescet (“aquests són els senyals del Judici: la terra suarà”). Aquest vers es va assimilar a les profecies apocalíptiques que anunciaven la segona vinguda de Crist pel Judici Final, en el marc d’un cataclisme terrenal. De tota aquesta performance teatral litúrgica, això és el que ha perdurat com a Cant de la Sibil·la o Iudici signum, en forma de profecia apocalíptica cantada a l’inici de la Missa del Gall.

La primera versió musical coneguda és del monestir de Ripoll i data de l’any 975, en plena popularitat de l’Apocalipsi i dels seus comentaris, com els de Beat de Liébana. Al llarg de l’edat mitjana van anar apareixent noves versions en llatí, occità i català (Llemotges, Montpeller, Girona, Vic, Barcelona…) i també posteriorment es van estendre a França, Navarra, Castella (amb versions en castellà) Nàpols, Sicília o Sardenya. El Cant va ser progressivament representat per dones, clergues amb veu de falset i disfressats -espectacle que degué atreure força fidels a l’església- o infants cantors de les escolanies monacals, sempre amb una estètica que recordava l’exotisme de la Sibil·la i el text amenaçador: indumentària oriental, plomes, una espasa… Ja durant el Renaixement es van composar elaborats acompanyaments corals i instrumentals.

En arribar al segle XVI, amb el Concili de Trento es prohibeixen les celebracions de caràcter popular dins l’Església, i es va començar a eliminar tot aquest teatre previ a la celebració de la Nit de Nadal, i per tant també el Cant de la Sibil·la. La prohibició era vigent, però la insistència a recordar-la indica que degué ser difícil de fer-la efectiva. La tradició del Cant, però, es va mantenir viva ininterrompudament en dos indrets aïllats dels territoris de llengua catalana com són Mallorca i l’Alguer, on encara avui dia, cada nit de Nadal, es canta la Sibil·la a totes les parròquies i on és un viu símbol d’identitat col·lectiva.

 

Manuscrit de la Seu d'Urgell de 1538

Ja fa anys que a Catalunya s’ha anat recuperant com a tradició cultural, religiosa i històrica i són moltes les esglésies i catedrals dels Països Catalans on es canta just en començar la missa del Gall, sovint en versions històriques pròpies: Santa Maria del Mar, Vic, Girona, la Bonanova (on canta la mallorquina Maria del Mar Bonet), la Catedral de Barcelona (des de 2010). L’any passat va afegir-se a aquesta llista la Seu d’Urgell on es canta la versió de l’Ordinari d’aquesta catedral que és de l’any 1538.

El Cant de la Sibil·la, ininterrompudament viu al llarg de deu segles, va ser reconegut com a Patrimoni immaterial de la Humanitat l’any 2010. Una melodia, un text i un sentiment que encara commoguin i interpel·lin l’oient i que es mantinguin vius durant més de mil anys en el seu context original no es mereixien menys.

 

Laura de Castellet, Sibil·la.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • manel

      19/12/2012 - 11:23

      a sant iscle d’empordà s’ha trobat un manuscrit que conté el cant de la sibil·la, el que podria demostrar la onnexió empordanesa-mallorquina del cant:

      El Cant de la Sibil·la de Sant Iscle d’Empordà (i 2)
      http://www.botarga.cat/blogs/eltirabou/?p=2846

      salutacions

      manel

    • Sibil·la

      21/12/2012 - 23:42

      El Cant de la Sibil·la que coneixem en època medieval sembla que va originar-se al que ara en diem Catalunya, amb un primer esment a Ripoll, o potser en l’àmbit del que ara en diríem Occitània, ja que poc després es coneixen partitures a Llemotges i altres llocs. És obvi que és de la tradició catalana que va passar a Mallorca i a l’Alguer, on va resistir les prohibicions del s. XVI pel fet de ser llocs aïllats. La majoria de versions conservades són catedralícies, per això és molt i molt interessant el cas de Sant Iscle, una parròquia normal i corrent. Au, animeu-vos a cantar-la per Nadal!!

      Salutacions, i gràcies

      Laura

    • Indiana Jones a la recerca del còdex mil·lenari?- Sapiens.cat

      25/02/2014 - 00:34

      […] versions canòniques i més habituals del Cant de la Sibil·la –un drama litúrgic de gran recorregut, que partia del text llatí Iudicii signum– en la seva versió catalana tenen 12 estrofes en […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús