Arxiu del mes: desembre 2012

Botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella. Les nadales medievals

dimarts, 25/12/2012

Avui, dia de Nadal, no podríem fer altre cosa que seguir amb el fil iniciat en les darreres notes d’aquest bloc. La missa del Gall i el cant de la Sibil·la, el bou i la mula i la tradició pessebrista formen part d’aquestes festes, de la mateixa manera que els àpats abundants, fer cagar el tió, les nadales i la Rifa. En aquesta nota, però, només ens ocuparem d’un d’aquests aspectes: les nadales.

Escena del naixement. Frontal de Cardet, Museu Nacional d'Art de Catalunya, s.XIII

La majoria de països de tradició cristiana tenen per aquests dies rics repertoris musicals que com argument principal tracten la temàtica nadalenca. Els villancicos dels castellans, els carols anglesos, els canti de Natale dels italians o les Weihnachtslied alemanyes són alguns dels exemples d’aquesta arrelada tradició.

Aquestes cançons, a banda de fer-nos retrocedir a la més tendre infància i recordar-nos que per als cristians el Messies és nat, proporcionen notícies molt interessants sobre el nostre passat. L’Editorial Barcino publicà fa més de mig segle el llibre Cançons nadalenques del segle XV. Aquest repertori, a cura de Josep Romeu Figueres, ha servit com a base per veure la manera com els nostres avantpassats celebraven aquestes festes.

Les nadales medievals ens transmeten, a través de les lletres, l’alegria d’aquest dia de festa que posava punt i final al rigorós Advent i donava pas a uns dies intensos d’aplegament familiar. En una d’elles es recomana que durant aquests dies “Vistam belles robes, façam noves trobes, e ab novells sons ballem tot lo dia”. Cal recordar que Nadal era, juntament amb Pasqua, Quinquagèsima i les Festes majors de cada indret, una de les quatre festes principals del calendari medieval.

La música i el ball formaven part, doncs, d’aquests dies de celebració. En aquestes dates l’eufòria és tal que no només cantaven pastors i infants, fins i tot el sempre seriós arcàngel sant Miquel, encarregat de jutjar els mèrits i les males accions dels difunts, ens consta com a cantaire:  “Los àngels ab gran amor, canten vuy ab gran dolsor, sant Miquel té la tenor, canatu prosses e cansons”.

Anunciació de l'àngel als pastors, Panteó dels reis, Basílica de Sant Isidor (León)

Els bons menjars, com avui dia, eren un dels trets distintius d’aquesta celebració. Nadal posava punt i final a les menges de penitència, centrades principalment en el peix. Fixem-nos, sinó, en el rebuig a aquest aliment entre la població, en aquest fragment: “Ay donas, nostres veynas, no volem peix ni sardinas, ayam grosas galines que sien ben farcides, o capons, o tudons, o cunils o perdigons”.

La taula s’omplia de viandes que en algunes llars es consumien un cop l’any, i la carn era el plat principal i la més preuada era, sens dubte, la d’aviram. Els esments a capons, gallines i altres peces de volateria són constants en moltes de les nadales recopilades: “Mas galinas e capons, voletnés ne manjaria, de perdius i todons si trobas qui me’n daria”. Però també el xai: “De vuy més farà un convit; comprat n’à un cabrit, e set capets de moltó” o les botifarres eren aliments ben apreciats: “botifarres, companyons, e latadas e ronyons bé fan cantar la paella”.

Escena de Cuina, The Luttrell Psalter, British Library

Segons la dita “tot el que comença bé acostuma a acabar bé”, i és que en un bon àpat de Nadal si una cosa no hi pot, ni podia, faltar són els dolços. La població medieval consumia productes especialment elaborats per aquests dies tan assenyalats.  Els torrons i les neules, “donar-li ets dels terronets, e les neules qui·n avia”, s’acompanyaven de vins especiats com el piment o la clarea, i tot plegat era considerat excepcional per a culminar els tiberis, tal i com es pot intuir a partir de la lletra d’alguna d’aquestes peces:“Gran maravella, verament: que les neul·las e·ll piment me han fet jugar la gonella”.

Fet i fet, la base del Nadal s’ha mantingut força invariable al llarg del temps, bons àpats i bona companyia eren, i continuen essent, els pilars d’aquesta festa tant nostrada. Des d’aquest blog voldríem aprofitar l’avinentesa per desitjar un bon Nadal i unes bones festes a tots els nostres lectors.

 

Ivo Elies Oliveras

 

…un bou i un ase el van adorar.

divendres, 21/12/2012

Ha arribat el Nadal i, amb ell, l’hora de treure la pols a les figuretes de fang i muntar el pessebre. Els antecedents remots d’aquesta tradició, que commemora el naixement de Crist, poden cercar-se en la recreació del lloc del naixement que el papa Sixte III († 440) hauria manat construir a l’interior de la basílica de Santa Maria la Major de Roma, coneguda llavors com a Sancta Maria ad Praesepe, quan va rebre les relíquies dels bolquers i la menjadora enviades des de Betlem, on teòricament hi ha la cova originària del naixement. Altres esglésies importants de la capital del cristianisme acolliren reproduccions anàlogues de la cova del naixement i, segles més tard, arreu d’Europa es convertiren en l’escenari on es duien a terme les primeres representacions teatrals del naixement i la vida de Crist. L’any 1207 el papa Honori III prohibia aquest tipus d’espectacles però això no va aturar les reproduccions del naixement. L’impuls definitiu, fins a la popularització total del pessebrisme en els segles XVII i XVIII, arribà de la mà d’alguns ordres religiosos, especialment a partir del 1223, any en què sant Franscesc d’Assís celebrà la misa de la Nit de Nadal davant d’una cova propera al castell de Greccio, a Itàlia, on, acompanyant al Nen, Maria i Josep hi havia un bou i un ase.

Frontal d'Avià, Museu Nacional d'Art de Catalunya, c. 1200

Fa alguns dies, però, van saltar totes les alarmes entorn a aquestes carismàtiques comparses. Des de sempre presents a tots els pessebres, en els darrers dies han esdevingut protagonistes d’un debat entorn a l’oportunitat de la seva presència al naixement. La premsa ens sorprenia amb titulars com “El papa afirma que no había ni mula ni buey en el portal de Belén” (El País), “Ni mula ni buey: el Papa pone patas arriba el portal de Belén” (El Norte de Castilla) o “Jesús no nació junto a un buey y una mula, según el Papa” (La Vanguardia), “¿Debemos quitar la mula y el buey del Belén esta Navidad?” (ABC), “Els bisbes animen a mantenir el bou i la mula” (El Periódico). L’origen de la polèmica es troba en la recent publicació de La infància de Jesús, el tercer llibre de Joseph Ratzinger sobre la figura històrica de Jesús de Natzaret. La cosa més interessant del cas és que al llibre en cap moment es diu el que afirmen aquests diaris. Benet XVI, a les pàgines 75-77 del seu llibre, recorda que, segons els evangelis de Lluc i Mateu –els únics que, d’altra banda, s’ocupen de la descripció del naixement–, no consta que hi hagués animals al pessebre en el moment de la vinguda al món del fill de Déu. De fet, si recuperem i rellegim els evangelis no podrem fer res més que confirmar les paraules del cap de l’església catòlica. El pontífex acaba, fins i tot, admetent que “Cap representació del naixement renunciarà al bou i l’ase.”

Només dos dels quatre evangelis canònics expliquen l’episodi del naixement de Crist: Mateu 1, 18-25 i 2) i Lluc 2, 1-20 i en ells, tot i especificar que Maria “va faixar el Nen amb bolquers i el posà en una menjadora” (Lc. II, 7) no s’esmenten els animals de manera específica. Les referències al bou i l’ase han de cercar-se, per tant, en els anomenats evangelis apòcrifs, del grec apókryphos, secret, amagat, ocult. Aquest corpus de textos, els més antics dels quals es remunten al segle II, tot i que la majoria han estat datats a la quarta centúria, està format per aquells escrits que l’església considerà que no havien estat veritablement inspirats per Déu i que, com a conseqüència, no podien ser admesos dins el cànon bíblic. La seva aparició va ser motivada, en part, per l’austeritat narrativa dels evangelis canònics, els quals aporten pocs detalls relatius tant al naixement i a la infancia de Jesús, com a la seva passió, mort i ressurecció. En síntesi, la gent volia més detalls i els textos oficials no els en proporcionava.

D’entre aquests, i per al que aquí ens afecta, destaquen els anomenats evangelis de la infància, que enriqueixen la informació aportada per Mateu i Lluc en relació a les característiques i condicions en què va néixer Crist. És en un d’aquest evangelis de la infància, l’anomenat Evangeli del Pseudo-Mateu (s. IV), on trobem esmentats per primer cop el bou i l’ase. S’hi llegeix: “Al cap de tres dies d’haver nascut el Senyor, Maria sortí de la cova, va entrar en un estable i posà l’infant en una menjadora. Un bou i un ase el van adorar” (EvPsMt, 14). El text, a més, es presenta com l’acompliment de les profecies d’Isaïes i Habacuc i segueix: “D’aquesta manera es complí allò que havia anunciat el profeta Isaïes: un bou coneix el seu propietari, i un ase, la menjadora del seu senyor. I aquests mateixos animals que l’envoltaven l’adoraven sense parar. Així es complí allò que havia predit el profeta Habacuc: Et faràs conèixer enmig de dos animals”.

Nativitat, Catacumba de Priscil·la, Roma, segle III

Trobem, en aquestes paraules, el germen d’una tradició que s’ha perpetuat fins als nostres dies, com ho és la presència d’aquests animals en la iconografia del naixement. En aquest sentit, cal tenir present la forta influència que els evangelis apòcrifs van tenir en el desenvolupament de l’art cristià i que van permetre que aquest detall iconogràfic fos present en els musivària, la pintura i l’escultura des del primer art cristià. Podem, doncs, afegir que si les declaracions dels bisbes de la “Conferencia Episcopal Española” recollides pel diari El Periódico es correcta, en saben ben poc d’iconografia. La creença dels cristians que la mort implica un “tornar a néixer”, justifica que les primeres representacions de l’episodi del Naixement de Crist hagin de cercar-se en l’àmbit funerari.  A la catacumba de Priscil·la (s. III), a Roma, s’ha localitzat la que ha estat considerada la primera representació de la Nativitat. El bou i l’ase el trobem representat ja en alguns sarcòfags a on, partint d’una llarga tradició escultòrica pagana, s’incorporaran de manera gradual algunes escenes de l’Antic i el Nou Testament.  Un interessant exemple el constitueix l’anomenat sarcòfag d’Adelfia  (segle IV), localitzat a la catacomba de Sant Joan de Siracusa. L’extrem dret de la tapa d’aquest sarcòfag mostra una curiosa representació del Naixement, amb el bou i l’ase presentats de cos sencer al costat del bressol del nounat.

Nativitat, Hosios Lukas (Dístomo, Beòcia, Grècia), inicis del segle XI

Seguirem retrobant els nostres animals a l’interior dels temples en les decoracions en pintura i mosaic.  L’art bizantí ens ha llegat exemples molt destacables, com ara el del monestir d’Hosios Lukas (segle XI), on trobem l’escena del Naixement, amb el bou i l’ase, en una de les trompes que sostenen la cúpula.

A casa nostra, aquesta manera bizantina és present a nombroses representacions que l’art romànic ens ofereix del naixement de Crist i en les que el bou i l’ase, lògicament, són presents. Prendrem com a exemple una de les obres més conegudes del romànic català: el frontal d’Avià. Procedent de l’ermita de Santa Maria d’Avià (Berguedà), conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya i datat a la segona meitat del segle XII, el frontal d’Avià està centrat per la image de la Maiestas Mariae, és a dir, la Mare de Déu sostenint el Nen sobre la falda, dins d’una màndorla i envoltada pel Tetramorf. L’envolten diverses escenes de la seva vida i de la infància de Crist, des de l’episodi de l’Anunciació fins al de la Presentació al Temple. L’escena del marge superior dret mostra el passatge del Naixement. Aquí hi trobem la Mare de Déu ajaguda davant de Josep i, entre ells dos, el Nen dins el pessebre acompanyat pel bou i l’ase de mig cos. Un típic exemple, per altra banda, de la manera bizantina de representar aquesta escena.

De les representacions del Naixement i, més concretament, de les figures que en elles s’hi mostren, se n’ha volgut fer en moltes ocasions una lectura simbòlica, i el bou i l’ase no han estat pas una excepció. Aquestes són múltiples i sovint divergents: han estat considerats com a símbols d’humilitat i de sacrifici que recorden, juntament amb altres elements de la iconografia d’aquest episodi, el destí de Crist; d’altres han vist en ells una representació de la humanitat, la qual arriba al coneixement mitjançant l’Encarnació de Déu en el Nen; o inclús s’ha apuntat la idea que cal establir un vincle directe entre les figures del bou i l’ase i Maria i Josep respectivament. Sigui com sigui, la tradició artística posterior ha mantingut aquesta iconografia de manera gairebé inalterable durant tota la Edat Mitjana i en els segles posteriors i ens temem que també superarà els dubtes creats pel llibre Benet XVI el qual, sigui dit de pas, encara no s’ha pronunciat sobre la figura del caganer.

 

Margarida Muñoz

Ars Picta

Els orígens medievals del Cant de la Sibil·la la Nit de Nadal

dimarts, 18/12/2012

Moment del cant de la Sibil·la a la Catedral de la Seu d'Urgell, interpretat per Laura de Castellet

Als primers segles del cristianisme la missa de la Nit de Nadal començava a les 12 (matines) i durava fins que cantava el gall; d’aquí que en diem la missa del Gall. A l’edat mitjana, durant aquesta llarguíssima celebració en un llatí que ja era estrany als fidels, es van anar introduint escenificacions sacres, com les profecies d’una sèrie de personatges de l’Antiguitat pagana (Nabucodonosor, Ezequiel, la sibil·la Eritrea…) que, cantant i disfressats, proclamaven l’adveniment de Crist. Els versos profètics sibil·lins, recollits per sant Agustí, deien: iudicii signum, tellus sudore madescet (“aquests són els senyals del Judici: la terra suarà”). Aquest vers es va assimilar a les profecies apocalíptiques que anunciaven la segona vinguda de Crist pel Judici Final, en el marc d’un cataclisme terrenal. De tota aquesta performance teatral litúrgica, això és el que ha perdurat com a Cant de la Sibil·la o Iudici signum, en forma de profecia apocalíptica cantada a l’inici de la Missa del Gall.

La primera versió musical coneguda és del monestir de Ripoll i data de l’any 975, en plena popularitat de l’Apocalipsi i dels seus comentaris, com els de Beat de Liébana. Al llarg de l’edat mitjana van anar apareixent noves versions en llatí, occità i català (Llemotges, Montpeller, Girona, Vic, Barcelona…) i també posteriorment es van estendre a França, Navarra, Castella (amb versions en castellà) Nàpols, Sicília o Sardenya. El Cant va ser progressivament representat per dones, clergues amb veu de falset i disfressats -espectacle que degué atreure força fidels a l’església- o infants cantors de les escolanies monacals, sempre amb una estètica que recordava l’exotisme de la Sibil·la i el text amenaçador: indumentària oriental, plomes, una espasa… Ja durant el Renaixement es van composar elaborats acompanyaments corals i instrumentals.

En arribar al segle XVI, amb el Concili de Trento es prohibeixen les celebracions de caràcter popular dins l’Església, i es va començar a eliminar tot aquest teatre previ a la celebració de la Nit de Nadal, i per tant també el Cant de la Sibil·la. La prohibició era vigent, però la insistència a recordar-la indica que degué ser difícil de fer-la efectiva. La tradició del Cant, però, es va mantenir viva ininterrompudament en dos indrets aïllats dels territoris de llengua catalana com són Mallorca i l’Alguer, on encara avui dia, cada nit de Nadal, es canta la Sibil·la a totes les parròquies i on és un viu símbol d’identitat col·lectiva.

 

Manuscrit de la Seu d'Urgell de 1538

Ja fa anys que a Catalunya s’ha anat recuperant com a tradició cultural, religiosa i històrica i són moltes les esglésies i catedrals dels Països Catalans on es canta just en començar la missa del Gall, sovint en versions històriques pròpies: Santa Maria del Mar, Vic, Girona, la Bonanova (on canta la mallorquina Maria del Mar Bonet), la Catedral de Barcelona (des de 2010). L’any passat va afegir-se a aquesta llista la Seu d’Urgell on es canta la versió de l’Ordinari d’aquesta catedral que és de l’any 1538.

El Cant de la Sibil·la, ininterrompudament viu al llarg de deu segles, va ser reconegut com a Patrimoni immaterial de la Humanitat l’any 2010. Una melodia, un text i un sentiment que encara commoguin i interpel·lin l’oient i que es mantinguin vius durant més de mil anys en el seu context original no es mereixien menys.

 

Laura de Castellet, Sibil·la.

Castells de la fi del món… quan el món s’acabava a la Segarra

divendres, 14/12/2012

“En aquella època els atacs eren assidus i es produïen sense interrupció lluites i combats que tenien com objectiu les fortaleses i els castells que s’aixequen a les marques. I per aquesta causa restà l’esmenta’t lloc durant més de tres cents anys erm, sense que fos útil a ningú tret de servir com a pastura pels onagres i els cérvols, i a d’altres animals de peülla”(Cartulari de Sant Cugat del Vallès)

Amb aquestes paraules els monjos del monestir de sant Cugat del Vallès descrivien els espais existents entre els comtats catalans i el món islàmic, coneguts amb el nom de marques. La seva situació extrema els convertia en zones insegures i perilloses, però també en terra d’oportunitats. Gràcies a l’aprisio, promoguda pels comtes catalans, nous pobladors foren atrets per aquelles vastes regions, les ocuparen i les conrearen. N’és un bon exemple el cas de Guinedilda. L’any 1026 la comtessa Ermessenda atorgà a Guinedilda i els seus fills el domini de les terres de Cervera, a la Marca del comtat d’Osona, on els nous pobladors ja havien construït un primitiu castell (donatores sumus vobis, sicuti et damus, terram nostram heremam adiacentem marchiae comitatus Ausonensis, cum ipso puio et castellare quod ibidem est, dictum Cervaria).

Castell de les Sitges (Florejacs)

Mitjançant aquestes polítiques d’aprisió, les terres de marca s’ompliren ràpidament de castells i torres de guaita, de nous pobladors i d’activitats que acabaren configurant i dibuixant nous paisatges. Amb l’avanç de la frontera vers ponent, els antics castells fronterers, estructures defensives altament fortificades per protegir-se dels atacs i per això mancades de comoditats, van anar perdent sentit. Els nobles que els habitaven van optar, al llarg dels segles XIV– XV, per emprendre grans obres de remodelació amb la finalitat de fer-los més habitables.

Un bon exemple d’aquests nous castells residència el trobem, precisament, a la Segarra, concretament als municipis dels Plans de Sió i Torrefeta i Florejacs . En aquest indret s’hi alcen els castells de Les Pallargues, L’Aranyó, Moncortés, Concabella, Florejacs i el Castell de les Sitges. Les antigues torres de guaita emmurallades van deixar pas, aquí, a nous edificis molt més confortables. En alguns casos l’antiga torre de l’homenatge va acabar plenament integrada al nou edifici, com en el cas del castell de les Sitges. En d’altres, el nou escenari de poder es va dotar d’una gran balconada gòtica com la que es pot veure al castell de les Pallargues.

La construcció d’aquestes noves residències va propiciar-ne la continuat d’ús al llarg dels segles. D’aquesta manera els edificis s’anaren adaptant als nous temps, amb noves remodelacions i innovacions tecnològiques que els han conservat com a espais habitats, en alguns casos, fins avui dia. El fet que es trobin en mans privades no és cap problema per a què alguns d’ells siguin fàcilment visitables.

Façana principal del castell de les Pallargues

 

Aquestes, de fet, són algunes de les meravelles que es poden visitar a la comarca de la Segarra. Tractant-se, però, d’un patrimoni medieval poc conegut i difós, ens preocupa que una recent iniciativa desaprofiti la oportunitat per a fer-ne una bona i documentada difusió. Afortunadament, el territori segarrenc compta amb revistes especialitzades que haurien de garantir un bon coneixement de les novetats en la història i el patrimoni de la comarca, és el cas de Miscel·lània Cerverina i d’Urtx, que ofereixen amb rigor articles interessants sobre el seu passat medieval. Tanmateix, els estudis recollits dins aquestes revistes no sempre arriben al ciutadà curiós d’història.

Una de les modalitats que podria garantir una divulgació d’alta qualitat que es fes ressó d’estudis com els citats, seria treballar de manera professional les iniciatives turístiques que aprofiten el patrimoni conservat en territoris encara poc explotats com la Segarra. I utilitzem la paraula professional referida a les necessàries competències històriques de qui ha de guiar pel territori visitants atrets, com els aprisionadors medievals, per les oportunitats d’aquestes noves marques. El nostre país té molts historiadors, historiadors de l’art o arqueòlegs de bona formació que sovint però no troben feina perquè per explicar la història d’un lloc o la importància d’un monument, igual que per opinar sobre el Barça, tothom serveix. Doncs, lamentem, des d’aquest bloc, informar que no és així: que la història i la seva transmissió no consisteix a repetir dades memoritzades i anècdotes més o menys misterioses, que la història de l’art no consisteix a descriure amb gràcia un monument, que l’arqueologia no consisteix a portar amb estil un barret i un fuet per salvar-se al darrer moment.

Si volem fer gaudir del patrimoni i de la seva història és necessari que siguem capaços de transmetre la recerca que s’hi fa i que disposem de persones competents per a parlar-ne. Com la feina que fa i ha fet el  Centre d’interpretació dels Castells del Sió a Concabella. Altrament, farem un pèssim favor al territori i al seu coneixement. Estem segurs que les noves rutes impulsades en aquesta comarca sabran trobar l’equilibri just entre diversió i formació, entre anècdota i història, que sabran, en definitiva, aprofitar aquesta fantàstica oportunitat de que s’han dotat i que ha de garantir la popularització d’una comarca tant bella i desconeguda com la Segarra.

Avui dia la Segarra ja no és la terra inhòspita i allunyada que se situava a l’extrem de la Marca del comtat d’Osona, ans al contrari, és una terra propera i fascinant. Un territori sense presses, per citar les paraules de Maria Josep Jové del Consell Comarcal de la Segarra. Un espai on gaudir tranquil·lament del patrimoni i els paisatges que l’home ha anat creant al llarg els segles.

 

Paisatge de la Segarra des del Castell de Concabella (Concabella)

* Des de Medievalistes en bloc voldríem agrair al Consell Comarcal de la Segarra, així com a Camins de Sikarra i la resta d’empreses i particulars implicats, per haver-nos convidat a la “I trobada de Bloggers i periodistes especialitzats en turisme”. Moltes gràcies pel tracte rebut i per descobrir-nos un territori amb tant de passat com futur.

 

Ivo Elies Oliveras

Un monjo anomenat Garsies i el monestir de Cuixà en època de l’abat Oliba

dimarts, 11/12/2012

El monestir de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, és un dels conjunts medievals més importants dels comtats de la Marca Hispànica. L’església del 975, el claustre  de mitjans del segle XII en part in situ, en part a Nova York, on dóna nom a la secció medieval del Metropolitan Museum of Art: The Cloisters, un dels dos campanars que dialoguen al poema Canigó de Jacint Verdaguer, la cripta del Pessebre i l’ampliació de l’església iniciativa del bisbe Oliba al segle XI…

Precisament és d’aquest edifici majestuós del segle X que Oliba va fer engrandir i embellir que volem parlar. Avui és difícil fer-se’n idea donades les importants destruccions sofertes al llarg del temps. L’atzar que sovint presideix la història ens ha conservat, però, una excel·lent descripció. El text és un sermó, obra d’un monjo que va viure al monestir de Sant Miquel de Cuixà a mitjans del segle XI i que, aliè a estèrils polèmiques electorals es deia, ves per on, Garsies.

homilia_garsias_02.jpg

Passatge del document en què apareix esmentat Garsies

Més enllà del nom, una de les formes medievals, del freqüent Garcia, poques coses sabem d’aquest monjo. El coneixem perquè, per encàrrec de l’abat, va escriure un text destinat a commemorar l’aniversari de la consagració de l’església de Sant Miquel, el 28 de setembre del 975, motiu pel qual el text es coneix com a “Sermó del monjo Garsies”. Ens trobem entre l’any 1043 i l’any 1046 en què va morir Oliba.

homilia_garsias.jpg

Inici del document en una edició facsímil

Del text no en conservem l’original sinó la còpia que se’n va fer al segle XVII per a Pèire de Marca. Conservat a la col·lecció Baluze de la Biblioteca Nacional de França, el text va ser inclòs en l’annex de l’obra Marca Hispanica sive limes hispanicus. Es tracta d’una ècfrasis, és a dir una descripció laudatòria de caràcter literari. L’objecte d’atenció és l’església de Cuixà i el sermó de Garsies fa referència a qüestions ben diverses, totes elles referides al conjunt monàstic; esdevé així una de les millors descripcions d’una església altmedieval occidental i, el que és més important, proporciona dades i informacions precises sobre el que no s’ha conservat a Cuixà. És doncs un document molt interessant per als historiadors de l’art romànic.

Després d’una introducció, en forma de carta, en la que manifesta el seu respecte envers Oliba, amb ‘v’, comença a explicar la història de l’església de Cuixà. Aquí es fa referència a les personalitats que van promoure la seva construcció, com l’abat Pons, “oblidat” en l’acta de consagració del 975, l’abat Garí o el comte Sunifred de Cerdanya. Segueix amb els problemes de capacitat que tenia la petita església precedent de Sant Miquel, recurs gairebé retòric que justificar el motiu pel qual es va bastir la nova. Aquest relat ens proporciona informació molt valuosa sobre les esglésies que hi havia al monestir en iniciar-se les obres del nou temple i que no coneixem. El text continua amb una descripció inaudita de l’arquitectura, on fins i tot ens dóna les mides reals; i conclou amb la disposició de les relíquies a l’altar, i especialment la més preuada de la Vera Creu, en el lloc més profund.

Després de la presentació, Garsies descriu les obres promogudes per Oliba a l’abadia, possiblement a causa d’un incendi previ, dins la primera meitat del segle XI. Dedica una part important del text al baldaquí que es va aixecar a l’altar major i en resulta un dels fragments més interessants. Tot i que l’obra no s’ha conservat, les mides de la taula de l’altar indiquen que es tractava d’un moble de gran envergadura, amb quatre columnes i els respectius capitells que suportaven una coberta que contenia les imatges dels evangelistes i de l’Anyell, realitzades en fusta policromada. A través del text ha estat possible identificar alguna de les peces encara conservades a l’abadia. Sabem que Oliba també va impulsar un baldaquí a Ripoll fet amb metalls preciosos del qual, però, no en sabem gaire cosa més.

sant_miquel_cuixa_sud.jpg

Sant Miquel de Cuixà vista des del sud, amb el campanar i les absidioles fruit de l'ampliació de l'abat i bisbe Oliba

És molt important també la referència a les obres d’ampliació de l’església. D’una banda, la capçalera, amb l’afegit de tres petites absidioles i un circuit de circulació que envolta l’absis principal. Tot això s’ha conservat i, més o menys restaurat, es pot visitar. El resultat és una capçalera ben especial i insòlita.

IMG_8989.JPG

Cripta del Pessebre en l'estat actual

De l’altra banda, la interessant estructura de dues esglésies de planta central, disposades en dos nivells als peus de l’església principal: la cripta del Pessebre, avui en perfecte estat de conservació, i l’església de la Trinitat, de la que en resten tan sols les parts baixes dels murs. El resultat devia ser veritablement solemne i espectacular, doncs encara avui sobta la gran alçada de l’estructura amb l’escala frontal que permetia salvar el fort pendent del terreny. Els apassionats de les estructures se sorprendran de la complexa disposició de murs i contraforts que, sota terra, sostenen aquest complex vertical.

Garsies va disposar de diferents fonts d’informació  per a la redacció del Sermó. En part, la pròpia documentació del monestir, però cal suposar que, també en part, el que li degueren explicar alguns dels monjos del cenobi que havien estat més aprop d’Oliba i que coneixien de primera mà les obres de l’abat. És per això que Garsies va poder escriure, tant sobre el baldaquí com sobre la cripta del Pessebre i la capella de la Trinitat, en els termes simbòlics amb què van ser concebuts. El llenguatge, sovint, és difícil d’entendre, però en resulta un text extraordinàriament valuós per a la iconografia de l’arquitectura d’aquest monument cabdal no només per a l’art romànic català sinó europeu.

Imma Lorés i Carles Mancho

Descobrim les nostres arrels

dimarts, 4/12/2012

La Universitat de Barcelona és l’única universitat de l’estat espanyol on es pot cursar un grau en Filologia Romànica. En aquesta universitat, la Filologia Romànica compta amb una llarga i prestigiosa tradició, des dels estudis pioners de Milà i Fontanals fins a l’actualitat passant pel llegat de Martí de Riquer, que donà ressò internacional  a l’escola de Barcelona. La Filologia Romànica s’ocupa, des d’una perspectiva comparatista i transversal, de l’estudi dels textos escrits en llengües neollatines i, amb una atenció preferent, de la literatura europea dels orígens.

L’heroisme dels cavallers artúrics, el sobrenatural cristià de les vides de sants, el meravellós pagà de les llegendes celtes, la visió exòtica de l’Orient que ens forneixen els relats sobre les croades i les aventures de Marco Polo, l’amor cortès dels trobadors, la seva versió tràgica al mite de Tristany i Iseut, o la seva paròdia, carnal i vitalista, en aquells deliciosos contes obscens que anomenem fabliaux, teixeixen el substrat de l’Europa contemporània. El nou món que s’expressa en aquests primers textos, fet de l’encontre dels ideals cavallerescos amb la nova mentalitat burgesa, de la cultura clerical amb el llegat clàssic, de la civilització mediterrània amb el món bàrbar, és el nostre món.

El que defineix la Filologia Romànica és la síntesi de tradició i modernitat, ja que contempla l’estudi del passat essencialment com un camí, l’únic possible, per arribar a comprendre tota la complexitat del nostre present. Això atorga, o hauria d’atorgar, a la disciplina un paper preeminent en un panorama com l’actual urgit pel repte de “construir” aquesta Europa que aspira a ser una realitat política, econòmica, però també cultural. És sabut que en el nou context de la civilització global, lluny d’imposar-se un sentiment de pertinença comú a la humanitat, les identitats no desapareixen sinó que es reconfiguren. És més, un dels reptes del segle XXI probablement sigui el de bastir una resposta adequada davant una necessitat emergent, que podríem definir com una necessitat d’identitat, la necessitat de saber qui som, de descobrir i preservar les nostres arrels culturals per ubicar-nos en el nostre temps. Aquesta necessitat, legítima, però com ens ha ensenyat la història perillosa i susceptible de no poques manipulacions polítiques, religioses, de tota mena, reclama grans dosis de judici crític i, per tant, atorga un paper de primer ordre al debat científic orientat justament a interpretar críticament el nostre passat per entendre el nostre present evitant, entre d’altres, el parany de la simplificació. Hi insistim: en aquest debat, la Filologia Romànica hi té molt a dir.

Meritxell Simó