Arxiu del mes: novembre 2012

Pagans, heretges i monstres: la visió dels musulmans a l’Edat Mitjana

divendres, 30/11/2012
tandem_Laia_Glory.jpg

Segona sessió dels Seminaris en tàndem

“Des dels confins de Jerusalem i la ciutat de Constantinoble n’ha sorgit un relat horrible que ha arribat a les nostres orelles: una raça del regne dels perses, una raça maleïda, una raça profundament allunyada de Déu, una generació que no ha dirigit el seu cor ni confiat el seu esperit a Déu, ha envaït les terres d’aquells cristians i les ha despoblat amb l’espasa, el saqueig i l’incendi. S’ha emportat una part dels captius al seu propi país, i els altres han sigut cruelment torturats; a més, ha destruït completament les esglésies de Déu, o se les ha apropiat per als ritus de la seva pròpia religió. … Quan volen torturar algú fins a una mort vil, li perforen el melic i, estirant-ne els intestins, el lliguen a una estaca; llavors fan moure la víctima amb assots al seu voltant… A altres, lligats a una estaca,  els llancen fletxes… Parlar-ne és pitjor que quedar-se en silenci. El regne dels grecs ha quedat desmembrat. Preneu el camí del Sant Sepulcre, arrenqueu aquella terra de la raça maleïda.”
Segur que no és la primera referència a l’Islam de l’Edat Mitjana, però és una de les que tingué més impacte: es tracta de l’inici del discurs que Urbà II féu a Clermont  l’any 1095 tal com el transmet Robert el Monjo molt pocs anys després, discurs que donà peu a la proclamació de la Primera Croada. Uns quants segles abans el cristianisme s’havia trobat amb una realitat amenaçadora que no entenia i que es féu forta a al-Andalus i a l’extrem de l’Imperi Bizantí (“els sarraïns conqueriran el món sencer”, s’exclamava el patriarca Sofroni després de la conquesta de Jerusalem per part del califa ‘Umar, el 638). La recerca d’explicacions per aquest càstig diví (peccatis exigentibus) en el text bíblic portà a pensar en una fi dels temps propera. Les teories mil·lenaristes, amb el temps, deixaren pas a la conformació d’una imatge de l’Islam brutalment distorsionada i prou sòlida com per perviure fins i tot quan els contactes –polítics, comercials, socials– entre ambdues cultures la desmentien.
Un Islam politeista (“pleignent lur deus Tervagan e Mahum e Apollin”, diu la Chanson de Roland), poblat de monstres (els que acompanyen a Baligant criden, renillen i lladren com gossos: “Cil d’Ociant i braient e henissent, Arguille si cume chen i glatissent”) i adorador d’ídols coberts de pedres precioses que acaben destruint per inútils (“E Tervagan tolent sun escarbuncle, e Mahumet enz en un fosset butent, e porc e chen le mordent e defulent”)  marcà profundament l’aproximació d’Occident als musulmans. L’arquetip amenaçant de l’Islam, encara que no va impedir el coneixement racional de la fe musulmana (ja Guillem d’Orange, personatge èpic, corregeix el gegant Corsolt i li diu que “Mahomez fu profètes à Deu omnipotent”, no pas un déu), va prevaldre llargament en el temps, sense poder ser esborrat per les aproximacions més realistes.
……………
A la literatura catalana, la imatge del  musulmà és la història d’una seducció, seducció que s’inicia amb la conquesta de València per part de Jaume I l’any 1238 i que es revifa al segle XV amb la caiguda de Constantinoble.
Les quatre grans cròniques catalanes (Llibre dels Feits, Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot i Crònica de Ramon Muntaner) són les primeres en iniciar aquest festeig, i presenten amb major o menor grau una determinada imatge del musulmà, bastant neutre, així com una descripció més o menys detallada de la conquesta de territori andalusí. Dels textos esmentats destaca el Llibre dels Feits o Crònica  de Jaume I, el text que relata la conquesta valenciana més extens i amb més luxe de detalls. No s’evidencia en cap lloc una dicotomia maniquea entre vencedors i vençuts, sinó que permet endevinar-hi, quan no ho palesa de forma explícita, que les relacions que s’estableixen entre les dues comunitats foren sempre subjectes a la regulació que en feien els acords de capitulació signats.
Al llarg del segle XIV el perill associat a la convivència dels cristians amb els musulmans en terra fronterera  neix en l’imaginari col·lectiu i esdevé tema literari. Es tracta de regular, controlar i fixar les característiques, el funcionament i les regles de joc d’una nova societat formada per comunitats religioses diferents, i en aquesta regulació les obres de  Francesc Eiximenis hi juguen un paper de cabdal importància. Apareix, ara sí, severs judicis a l’Islam, al profeta Muhammad i a la vida llicenciosa dels musulmans. Aquest tractament hostil s’aguditzarà amb motiu de la Caiguda de Constantinoble, pèrdua que tingué un important ressò literari, amb l’organització de debats poètics, vots cavallerescos i la seva recuperació literària que trobem en obres com el Tirant lo Blanch  o Curial e Güelfa.

Laia Sallés i Glòria Sabaté

ARDIT Cultures Medievals

La iconografia del sacrifici d’Isaac: la imatge feta paraula

dimarts, 27/11/2012

La interpretació de sistemes no verbals, com ara les imatges, no es pot deslliurar de certes idees preconcebudes sobre la seva natura. L’actitud cap a les imatges s’ha mantingut sempre ambigua. Hom admet que és un mitjà de transmissió d’informació molt eficaç i és ben coneguda la dita popular que sentencia que una imatge val més que mil paraules. Al costat d’aquesta percepció d’un cert protagonisme hi conviu una subordinació permanent al text. Les imatges són utilitzades com un element decoratiu tot i que poden amplificar el significat del missatge, però sempre que romanguin subjectes al domini verbal; quant més intel·lectual és el medi més subordinada resta la imatge. Les relacions entre text i imatge amaguen un prejudici molt arrelat que també es detecta a la disciplina que té com a objecte d’estudi les representacions visuals, la Història de l’Art, on es pot percebre que la paraula gaudeix d’un prestigi que li manca a la imatge. Una de les eines de la Història de l’Art per descriure i interpretar els temes representats en les imatges, la iconografia, també pateix d’aquest biaix. El mètode iconogràfic, sistematitzat per Erwin Panofsky (1892 –1968) i explotat, de vegades excessivament, per generacions d’historiadors de l’art, pot reduir-se, simplificant molt, a una recerca del text que expliqui el contingut de l’obra d’art i les seves particularitats. Aquí provarem, però, de mostrar com algunes imatges han passat de ser el simple correlat visual d’un text a ser-ne la seva inspiració, afegint-hi elements de reflexió no verbalitzats prèviament. Per tal de portar a terme aquesta tasca farem servir les representacions del sacrifici d’Isaac com a fil conductor. A més, partim de la base que no ens cal esbrinar quin és el text que inspira la imatge atès que sabem des del principi que la font és la narració bíblica del Gènesi 22.

El cristianisme va heretar del judaisme la concepció hostil envers les imatges que rau en un comandament taxatiu emanat del propi Déu: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix” (Èx. 20,4). En l’adaptació del cristianisme als mons grec i llatí, cultures proclius a la creació i al gaudi de repertoris visuals, aquesta prohibició no va impedir la producció d’imatges de contingut religiós. Contra tot pronòstic, els hebreus, per les mateixes dates que els cristians, també van concebre monuments i objectes amb representacions bíbliques. Un dels exemples jueus més paradigmàtic és el conjunt pictòric de la sinagoga de Dura Europos, Síria (c. 244-45), on es troba una de les representacions més antigues del sacrifici d’Isaac, per no dir la més antiga.

Cal remarcar que de la quantitat considerable de representacions tardoantigues amb l’escena de Gènesi 22 relacionades amb cercles cristians que s’han conservat, la majoria corresponen als àmbits vinculats a la mort. Aquesta preponderància funerària de les restes conservades pot falsejar la veritable distribució iconogràfica del tema en funció del context. Per exemple, de pintures murals amb el sacrifici d’Isaac decorant les esglésies no ens han pervingut restes materials de la mateixa època. Contem, però, amb testimonis indirectes de la seva existència, como ara sant Gregori de Nissa (c. 332 –  394) o sant Agustí (354 –  430), que ens informen de l’èxit del sacrifici d’Isaac com a tema iconogràfic, tant en grec com en llatí respectivament. Sant Gregori nissè ens explica que havia vist l’escena pintada amb freqüència a les esglésies (De Deitate Filii et Spiritus Sancti PG 46, 571C). Per la seva banda, sant Agustí li retreu al bisbe maniqueu, Fauste,  que no conegui la història de l’Antic Testament: tan famosa era que s’explicava en totes les llengües, tot linguis cantatum, i es podia contemplar en pintures per tot arreu, tot locis pictum (Contra Faustum Manichaeum 22, 73, PL 42, 446). Heus ací com la imatge se situa al mateix nivell informatiu i de testimoniatge que la paraula.

Isaac1.jpg

Sarcòfag de l’església de Saint-Vincent de Lucq de Béarn

També l’època medieval es pot considerar com un laboratori privilegiat per a investigar aquest valor semàntic de les imatges així com el biaix cognitiu que comporta la seva subordinació a la paraula. En primer lloc, podem esmentar les controvèrsies per les imatges que, en ocasions, van derivar en veritables lluites iconoclastes com la que va sacsejar Bizanci entre els segles VIII i IX. Durant aquesta crisi, tant els iconòduls com els iconoclastes van recopilar antologies de textos escrits pels grans pares de l’Església que parlessin de l’ús o de la prohibició d’imatges religioses. Aquesta tradició patrística es va esgrimir per defensar els arguments de cada facció. En segon lloc, no podem oblidar la fractura inabordable entre una minoria que sabia llegir i tota una massa analfabeta que calia adoctrinar i, segons sembla, la millor estratègia consistia en explicar la història de la salvació cristiana amb imatges. Recordem el conegut relat que apel·la a l’autoritat del papa Gregori Magne (540 –  604) per sancionar l’ús de les decoracions pictòriques a les esglésies per la seva funció didàctica, eren la Bíblia dels il·literats; la imatge esdevingué el succedani de la paraula.

Novament sant Gregori de Nissa resulta una font literària excel·lent que permet copsar l’eficàcia de les imatges per transmetre un missatge destinat a tota mena de públic, ja sigui aquest lletrat o analfabet, perquè aquestes produeixen una intensa emoció en reconèixer immediatament el dramatisme de l’acció. El bisbe capadoci deia que no podia contemplar sense llàgrimes unes pintures del sacrifici d’Isaac davant la capacitat persuasiva de les arts pictòriques (PG 46, 572 C). A més, reactualitzat, va ser un dels pares de l’Església invocats en la defensa de les imatges durant la crisi iconoclasta. En descriure l’escena pintada, diu, entre d’altres coses, que Isaac, inclinat, agenollat i amb les mans lligades a l’esquena, està davant del seu pare, Abraham, el qual empunya una espasa i és a punt de colpejar el fill. Sant Gregori de Nissa, com a home educat del seu temps, està utilitzant un recurs literari conegut, l’ècfrasi (ekphrasis), o la representació verbal d’una representació visual. En certa manera, es pot dir que en un món sense fotografies ni dispositius capaços de capturar imatges dels monuments més famosos, es va desenvolupar l’ècfrasi per fer-ne difusió i aconseguir un públic que, encara que no podia veure directament aquestes obres d’art, podia gaudir-ne estèticament i vívida amb la seva descripció. La qüestió que no té resposta és si sant Gregori hi descriu una pintura concreta i real o una d’imaginària. Però és remarcable que la descripció feta pel sant pugui servir per a caracteritzar pràcticament qualsevol imatge del sacrifici d’Isaac, ja sigui aquesta pintada o esculpida (o teatral o fotogràfica o cinematogràfica).

Isaac2.jpg

Capitell de l’església de San Pedro de la Nave (Zamora)

 

Els mateixos recursos tècnics utilitzats per les arts visuals, com ara els colors o el dibuix, han servit a alguns comentaristes bíblics per explicar aquest passatge de l’Antic Testament, validant de retruc, la importància de l’art com a eina doctrinal. Així un remot exegeta siríac, Jacob de Sarug (c. 450 – 520/1), escriu una homilia poètica plena de metàfores pictòriques quan diu que Abraham, en veure la muntanya del sacrifici, actuava com un pintor que pintés la imatge de Jesús amb colors divins. Una tradició cristiana havia identificat la muntanya del sacrifici d’Isaac amb el Gòlgota i el poeta ens explica que Abraham tenia la capacitat visionaria de connectar el sacrifici de Crist i el sacrifici del seu fill. Aquest talent és comparable al d’un pintor quan dóna forma visible a les idees. Els recursos tècnics que utilitza la pintura són una metàfora d’una tècnica d’interpretació de l’Antic Testament, l’exègesi tipològica. La tipologia, com a eina interpretativa dels textos bíblics, va servir per a integrar l’Antic Testament al cristianisme convertint-lo en la prefiguració del Nou Testament: el sacrifici d’Isaac prefigura el sacrifici de Crist. Segons el diccionari, figurar significa “representar una persona, una cosa, imitant-ne, pel dibuix, la pintura, etc., la figura externa, visible”, com fa un pintor, i prefigurar és representar per avançat. Per a Jacob de Sarug prefigurar equival també a pintar perquè visualitza i representa la figura del sacrifici de Crist anticipadament i convincent, i en això Abraham esdevé un mestre.

Isaac3.jpg

Pintura mural de Sant’Angelo in Formis (Capua)

Per acabar, la iconografia del sacrifici d’Isaac també ha servit per explicar gràficament la diferència entre l’estil romànic i el gòtic molt abans que qualsevol tractat d’història de l’art. Al Museu del Prado es conserva una obra del pintor flamenc Robert Campin (c. 1375 – 1444) que porta per títol Les esposalles de la Mare de Déu. Al quadre hi ha representat un edifici circular, amb tota una sèrie d’elements que caracteritzen el que des del segle XIX anomenem l’estil romànic. Addicionalment, aquest temple està completament decorat amb escenes extretes només de l’Antic Testament, entre les que cal destacar el Sacrifici d’Isaac. L’acumulació d’escenes veterotestamentàries en l’edifici romànic anticipen la història redemptora de Crist, però, al mateix temps, representen l’Antiga Llei a punt de ser cancel·lada; el seu sostre aixopluga l’escena secundària: el miracle de la vara florida amb el que s’assenyalava a Josep com a espòs de Maria. Per contra, la Nova Llei que s’inaugura amb l’Encarnació de Crist, se simbolitza aquí amb les esposalles de Maria i Josep, l’escena principal, i ja no transcorre en l’edifici romànic, sinó sota la portada d’una església gòtica en construcció, que simbolitza el Nou Testament. Campin, el pintor, s’anticipa quatre-cents anys als primers autors que van mirar de classificar i descriure l’estil romànic com a quelcom anterior i diferenciat del gòtic. Contemplant l’edifici romànic no sabem si s’inspirà en un temple real o va fer una elaboració arreplegant diversos elements, una mena d’ècfrasi visual. Tampoc no sabem quin nom donaven els seus contemporanis a l’estil que avui anomenem com a romànic. El que podem concloure és que va figurar l’estil amb una imatge, sense ambigüitat, sense paraules, precedint els manuals teòrics i els estudis d’història de l’art sobre el romànic. Tal vegada, amb el quadre de Campin podríem encetar un altre atles Mnemosyne que tracés una filiació iconogràfica a la manera d’Aby Warburg (1866 –1929), és a dir, sense paraules.

 

Begonya Cayuela

ARS PICTA

 

Tecnologia medieval

dimarts, 20/11/2012

Tot i que no ho sembli, els que ens dediquem a les Humanitats ens hem anat adaptat, a poc a poc,  a les noves tecnologies. Independentment de la visió que els altres tenen de nosaltres, no podem exercir les nostres investigacions només endinsant-nos als llibres, i en els últims anys han vist la llum innumerables aplicacions per facilitar-nos la recerca.

Un gran nombre d’aquestes són digitalitzacions posades a l’abast de tothom  que faciliten la consulta de les fonts (pot semblar quelcom fàcil, fins que es coneixen els horaris d’alguns arxius o biblioteques!). En aquest sentit trobem les fantàstiques digitalitzacions de la Biblioteca de Catalunya, centrades tant en l’Edat Mitjana com en altres èpoques. O,  tal com vèiem en un dels anteriors posts, digitalitzacions d’obres concretes com el Llibre de Coch, que fan possible que tothom pugui preparar un sopar medieval un dissabte a la nit.

Ara bé, la gran quantitat d’informació que tenim per processar demana una mica d’organització, i és per aquest motiu que les Bases de Dades, molt necessàries, van en augment. Només per mencionar-ne unes de ben properes, tenim per exemple Sciència.cat, especialitzada en obres científiques catalanes del segle XIII al XVI, o CODOLCAT, centrada en paraules i termes llatins i romànics de la zona de parla catalana entre els segles IX i XII. N’hi ha una infinitat, tant a la resta de la Península com a l’estranger, en una aposta clara, cada vegada més, per les noves tecnologies.

Per solucionar el dia a dia, però, encara existeixen altres eines molt més específiques. Per exemple, a l’hora d’haver de datar un document podem trobar-nos que ens parla de reis dels quals no coneixem les dates o una Encarnació que ens fa dubtar: la resposta la trobarem a la següent aplicació, on trobem tots els sistemes de datacions possibles. I més encara, al món medieval la Bíblia hi és molt present i ens l’hauríem de saber de memòria. Com que no tothom té la mateixa capacitat memorística, podem recórrer a la següent pàgina, on trobem més d’una versió i idioma del famós llibre.

Les empreses comencen a ser conscients d’aquest mercat i és per aquest motiu que sorgeixen grans projectes com els de Google, que a més d’obrir infinitat de llibres fa un pas més enllà i obre també grans museus del món. D’altres empreses més petites comencen nous camins humanistes en aquest món complicat de la emprenedoria.

En qualsevol cas, queda demostrat que no per estudiar el passat ens hi volem quedar, i que volem que aquestes noves eines s’incrementin i, tal vegada, ens ajudin a posar en valor allò que investiguem.

Clara Jáuregui

Sant Martí

dilluns, 12/11/2012

Les relíquies dels sants són encara avui el focus d’atenció que mou masses de fidels i curiosos arreu del món. Fins i tot pensat-hi des de la perspectiva del turisme només cal fixar-se en la catedral de Santiago de Compostel·la i el camí de sant Jaume o l’atracció que suscita encara ara la ciutat de Roma al respecte, per entendre l’abast d’un fenomen que té el seu origen en l’Edat mitjana.

El que sabem dels sants i les seves relíquies és, en realitat, ben poc. Normalment són poques les narracions contemporànies dels fets i això comporta que els relats apareguin carregats de fantasia i què sigui difícil discernir si a l’hora de confegir-los hi va pesar més la fe, qüestions polítiques o qüestions econòmiques. A creients i fidels pot sobtar-los que posem economia, política i fe en un mateix sac, com a elements comparables, però és que durant l’Edat mitjana les relíquies eren tot això i molt més, i aquests factors podien estar tan entremesclats que arriba a ser difícil destriar-los.

Sant Martí és un d’aquells sants en què s’hi barregen moltes d’aquestes coses. Fa tot just dos dies que se n’ha celebrat la festa, estem i no estem en l’estiuet de sant Martí, als catalans quan surt el sol després que hagi plogut ens fa veure el seu arc i se’ns pot dir el nom del porc recordant-nos que trobarem el nostre sant Martí. No és estranya tota aquesta insistència, doncs sant Martí, arribat amb els francs carolingis va ser un dels sants medievals més populars del nostre territori

De Martí de Tours molts sabeu que repartia capes i fins i tot el color del cavall. La biografia, però, és més sucosa perquè es perllonga amb fets insòlits més enllà de la seva mort. Lògicament no se sap la data de naixement i només hi ha dues dates que els historiadors consideren fiables: el 370-371, moment en què va ser elegit bisbe de Tours, i el 8 de novembre del 397, en que va morir, essent enterrat dos dies més tard. El primer a explicar la vida del sant és Sulpici Sever a la Vida de sant Martí (s. V), el segon és Gregori de Tours (s.VI) a la Història dels Francs (et vol. II). Per a llegir i trobar totes les anècdotes i miracles que li són atribuïts ja en època medieval és molt útil la Llegenda daurada de Jaume de Varazze (s. XIII).

Pel que sembla va néixer a l’actual Szombathely (Hongria) en època de l’emperador Constantí. De fet el seu pare era un oficial de l’exèrcit de l’emperador i això va fer que la família es traslladés amb el pare a la nova destinació, Pavia. Aquí, el jove Martí s’enrola a l’exèrcit i això el va permetre, entre d’altres coses, rodar per l’antiga Gàl·lia i Itàlia. En paral·lel també començava la seva aproximació a la religió de moda en època de Constantí, el cristianisme, i sembla que amb divuit anys el soldat Martí va ser batejat. Un dels primers gestos, i un dels més famosos, va ser la divisió de la seva capa amb un pobre a les portes d’Amiens quan era un jove soldat. Gairebé no hi ha cicle d’imatges amb sant Martí en què no aparegui. Aquesta capa, convertida en important relíquia dels reis francs sembla que hauria donat nom als “custodis de la capa” o capellans que els acompanyaven a les batalles. Al MNAC es pot veure una versió de l’anècdota a l’antependi de Gia; al Museu Episcopal de Vic a l’antependi de Puigbò. Ai las, però, en l’un el cavall és blanc i en l’altre és negre!

Quan rondava la quarantena d’anys va demanar la baixa a l’exèrcit per traslladar-se a Poitiers (França) per seguir els ensenyaments del bisbe d’aquella ciutat Hilari. Aquí comença la vida d’eremita i la seva missió per convertir al cristianisme els pagesos. L’època era complicada doncs l’emperador, aleshores Constanci, era partidari de l’arrianisme i els catòlics ho tenien més difícil. De fet, a casa mateix, sant Martí no va fer gaire miracles, doncs només va aconseguir convertir la mare, mentre son pare es mantenia en el paganisme.

Totes aquestes dificultats polítiques són aparentment les que l’obliguen a desplaçar-se constament: Worms, Poitiers, Milà, Szombathely, novament Milà, l’illa de Gallinara (Ligúria), Roma… fins que cap al 360 torna a Poitiers. Ben aprop d’aquesta ciutat sant Martí hi funda el monestir de Ligugé, un dels més antics d’Europa. I aquí comencen també els miracles i la notorietat, fins al punt que pocs anys més tard els ciutadans de la veïna Tours l’escollien com a bisbe.

Devia tenir alguna dèria tèxtil. Ja que un dels miracles que se li recorden tenen a veure, no amb la famosa capa, sinó amb una túnica. Martí hauria donat a un pobre la túnica amb que havia d’oficiar missa d’amagat del seu ardiaca. En dir-li a aquest que calia vestir un pobre i que trobés una túnica, l’ardiaca de mala gana va comprar una túnica de les més pobres, de mala qualitat i curta. Vestit amb aquesta pènula Martí hauria començat a dir missa fins que en arribar al prefaci i aixecar les mans les mànigues haurien crescut miraculosament. La imatge de l’antependi de Gia mostraria una versió del fet, una versió curiosa perquè són els dos assistents els qui veuen com els creixen les mànigues desmesuradament.

La cosa, però, no s’acaba aquí, i la seva mort encara va proporcionar algunes sorpreses. Com ja he dit, el 8 de novembre del 397, amb més de vuitanta anys, moria a Candes, prop de Poitiers. El dolor, com passa sovint, no va resistir l’herència. Atès que havia mort a Poitiers, la gent de la ciutat volgué retenir-ne el cos, els de Tours, en canvi, sostenien que essent el bisbe de la seva de ciutat se l’havien d’endur. Fet està que durant la nit, mentre els de Poitiers dormien, els de Tours van entrar a la capella on s’exposava el cos i el van treure per la finestra, el van carregar en una barca i el van traslladar, riu avall, a la catedral de Tours. Aquí es pot veure la versió del robatori del cos de Sant Martí, tal i com es veu als vitralls de Notre-Dame de Chartres. Avui diríem que les reliquies eren el motor de l’economia. tenir-ne d’importants o no tenir-ne era una gran diferència. Així, doncs, les relíquies també es robaven, s’amagaven o es falsificaven. D’exemples n’hi ha a centenars, coneguts ja en l’època. Potser en parlarem en una altra nota.

Tornant al nostre difunt Martí, els funerals i l’enterrament se celebraren a Tours, no sense una altra sorpresa. El dia 11 de novembre amb la catedral plena com un ou i sant Martí de cos present, apareix per a oficiar la missa sant Ambròs (374-397), bisbe de Milà. Segons la llegenda, Ambròs estava en aquell moment celebrant la missa dominical a Milà, sobtadament va adormir-se, dempeus davant l’altar, i pel do de la ubiquitat va oficiar el funeral de Martí. I aquí és on els límits de la fe xoquen amb es de la història, ja que Ambròs de Milà, en realitat, havia mort el 4 d’abril del 397. Així, doncs, o era més ubicu del que ens pensem o algú va voler exagerar la solemnitat del funeral de sant Martí.

Tanmateix, tal i com explico sempre als estudiants, als historiadors de l’art d’aquestes èpoques ens interessa ben poc, o relativament poc, si els fets són reals o no, el que ens interessa és descobrir com aquests fets, sovint extraordinàriament fantasiosos, han donat lloc a les obres d’art que avui podem admirar. I no es pot negar que tant l’altar d’or de Wolvinius (s. IX) o els mosaics de l’absis de la basílica de Sant Ambròs (s. XIII) tot i la imaginària ubiquitat són una meravella.

Carles Mancho

Codonys! Receptes medievals per a estómacs de tardor*

dilluns, 5/11/2012

Quan pensem en la tardor amb l’estómac, segurament ens vénen al cap productes com les castanyes, les carbasses o els bolets. Són tots aliments que podem comprar als nostres mercats i que també es trobaven a les taules dels homes i dones medievals. En són testimoni receptaris tan coneguts com el Llibre del Sent Soví, que ens parla d’una salsa de bolets feta amb ceba, julivert, vinagre i espècies (cap. CXXXXV, p. 480) o d’una recepta de carbassa amb carnsalada, formatge i canyella (cap. LXXXXIII, p. 441). Les castanyes, per la seva banda, eren, entre mitjans i finals de l’edat mitjana, un aliment bàsic per a les comunitats de les muntanyes, tot i que per la gent de planes i ciutats no va passar de ser un complement a la dieta. A la muntanya, on el cereal no era tan abundant, s’utilitzava farina de castanyes per preparar farinetes i pa de mala qualitat que rebia, en alguns llocs d’Itàlia, el nom de pa d’arbre.

Però la tardor és també una època en què molts fruits estan en el seu millor moment, a punt de collir: nous i avellanes o fruita fresca com les pomes i les peres que, avui com a l’edat mitjana, formaven part habitual de la dieta. Tot i això, alguns dietistes medievals no eren massa partidaris que la gent en mengés. El metge grec Galè havia dit segles enrere que ell mai havia tingut febre perquè no havia menjat mai fruita, però al segle XV Lluís Alcanyís reconeixia que no es podia desaprofitar l’abundància de què en gaudien llocs com la ciutat i regne de València. En el seu Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, de voltants de 1490, aquest metge valencià deia que «pomes, peres, préçechs, melons, albudeques, nesples madurades en l’arbre, castanyes, amel·les, avellanes e olives verdes» tenien la «proprietat de confortar lo ventrell». Algunes d’elles, com les pomes, peres, codonys, castanyes o nespres, eren a més bones de consumir al final de l’àpat, perquè tenien la virtut d’impedir que els aliments tornessin a la boca.

 

En aquesta ocasió, però, ens centrarem en un altre fruit de la tardor, que no s’acostuma a menjar cru sinó que es tracta per obtenir-ne un producte de llarga conservació: el codony i el seu resultant, el codonyat. A l’edat mitjana es considerava una fruita astringent i el mateix Lluís Alcanyís en parla com una de les fruites que, confitades amb sucre o mel, es podien menjar amb total tranquil·litat, recomanant-la especialment per acabar els àpats: «Codonyat de mel o carn de codony de sucre, se pot mengar e aprés lo past» (cap. De les fruytes).

 

El codonyat era un producte especialment comú a les taules més benestants. Els llibres de comptes de Sança Ximenis de Cabrera, una noble que vivia al carrer de Santa Anna de Barcelona, ens expliquen que a casa seva se’n preparava: l’octubre de 1440 manava comprar codonys i mel per «fer lo codoinat». També els receptaris medievals expliquen com preparar-lo, com el Llibre de totes maneres de confits, amb una recepta força semblant a l’actual (cap. VI, p. 365). Per a aquells paladars més atrevits, però, us reproduïm una recepta de finals del segle XV extreta del Llibre del Coch de Robert de Nola (foli 27r), que incorpora llet d’ametlles, brou de carn i espècies (!).

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

Codonyer, extret del Theatrum Sanitatis, Biblioteca Casanatense, Roma

 

«Bon codonyat

Tants codonys pendràs com hauràs menester segons la quantitat que·n volràs fer; e quartonega’ls e leva’ls lo cor e aprés para-los de la escorxa. E quant seran ben mundats, renta’lls ab aygua tèbia e aprés leva’ls de aquesta aygua e met-los a bullir ab aygua freda; e com comensaran a desfer-se, levors saran cuyts e trauràs-los de la caldera e picaràs-los bé en un morter. E aprés destempraràs-los ab una poca de la lur aygua matexa e passaràs-los per estamenya.

E aprés pendràs set liures de ametles e mija sens parar, sinó renta-les ab aygua freda o tèbia, que valrà més. E picaràs-les bé en un morter e quant sien ben picades passa-les per stamenya destemprada ab aygua tèbia.

Si és die de carn, destempra-la ab lo brou de la carn e met-hi la let ab los codonys. E aprés metràs dintre en la olla de totes maneres de salses fines, ço és bon gingebre e bona canyella e çaffrà e grana paradisi e nous noscadas e flor de macís. E si és die de carn metràs-hi dos rovells de ous per cada escudella. E si és dia de peix no cal. Quant sia tornat bé espès, faràs escudelles e damunt elles met sucre e canyella»

 

Una bona manera d’iniciar-se a la cuina medieval. Bon profit!

 

* Agraïm la col·laboració de Pau Castell, que ens ha facilitat diverses dades referents al codonyat, fruit de la seva recerca dins el projecte “BCN Gastronòmica” dut a terme per la Universitat de Barcelona i el MUHBA.

Carme Muntaner i Alsina