Els fets del Palau, cinquanta anys després

dimecres, 19/05/2010 (Jordi Creus)

Fa cinquanta anys, un 19 de maig com avui, el Palau de la Música Catalana va viure uns fets sense els quals es fa difícil entendre la Catalunya de la segona part del segle XX. Aquell dia estava previst que l’històric edifici acollís un concert d’homenatge a Joan Maragall en el qual l’Orfeó Català havia de cantar “El cant de la senyera”, amb presència de quatre ministres de la dictadura.

A darrera hora, però, les autoritats franquistes van prohibir la interpretació d’aquest emblemàtic poema, cosa que va provocar un gran malestar en els sectors catalanistes, que van preparar una acció reivindicativa que faria fortuna. Malgrat l’abrumadora presència de policies de paisà, al mig de l’actuació, dotzenes d’activistes es van aixecar i van començar a cantar la melodia prohibida, mentre d’altres llençaven octavetes amb la lletra del poema des dels pisos superiors.

Ràpidament, van començar les corredisses i la policia va practicar les primeres detencions dels antifranquistes. En els dies posteriors, els arrests van continuar. Un dels damnificats va ser Jordi Pujol, que aquell dia no era al Palau. Pujol era un dels líders d’una nova oposició catalanista al règim. De fet, havia estat ell qui havia redactat (la seva esposa Marta Ferrussola l’havia mecanografiat) el pamfet “Us presentem el general Franco”, molt crític amb el dictador.

Jordi Pujol va ser condemnat en un consell de guerra a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó de Saragossa. Però amb aquest càstig —detingut, torturat i empresonat— el franquisme va ajudar a néixer un líder opositor que tenia pocs vincles tant amb l’hegemònic Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com amb els partits històrics del catalanisme, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o la Lliga. De seguida, les pintades amb el lema “Catalunya Pujol” van omplir murs i parets d’arreu del país, mentre la seva aurèola creixia i consolidava una nova oposició vinculada al catalanisme catòlic.

De fet, aquell 1960, ja havia començat amb una gran victòria del catalanisme amb la destitució del director de la Vanguardia Española per part del consell de ministres. Galinsoga havia proclamat, l’any anterior, que “todos los catalanes son una mierda” després de sentir una homilia en català a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. Les protestes contra aquestes paraules, liderades pels sectors catalanistes van provocar la baixa de milers de subscriptors de l’històric diari i, a la fi, la destitució de Galinsoga.

És en aquest context que cal ubicar el Fets del Palau. En un context en què el franquisme pretenia recuperar la iniciativa amb l’anomenada “Operación Cataluña”, que incloïa una visita de Franco a Barcelona amb diverses iniciatives sota el braç, com el lliurament de la primera carta municipal a l’alcalde Porcioles, la celebració d’un consell de Ministres a Pedralbes o la cessió —parcial—a la ciutat del castell de Montjuïc.

Aquestes intencions van quedar dinamitades amb els Fets del Palau i, sobretot, amb l’onada de repressió posterior sobre els sectors catalanistes que havien organitzat la protesta. L’oposició catalanista al règim es va consolidar i Jordi Pujol en va esdevenir el líder més carismàtic.

De Sàpiens fins als camps de refugiats saharahuís

dimecres, 12/05/2010 (Jordi Creus)

sahara bloc 1.jpg

Aquesta setmana, la Sònia s’ha reincorporat a la seva tasca a la redacció de Sàpiens. Durant els darrers trenta dies ha desenvolupat la seva feina lluny de la nostra redacció a Badalona, concretament als camps de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Allà la Sònia ha col•laborat amb la televisió de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD TV), una emissora que es va crear fa un any i que emet notícies via satèl•lit de manera regular, cosa que fa que el seu senyal pugui ser captat no només als camps de refugiats d’Algèria, sinó també a les zones alliberades i, fins i tot, al territori sahrauí ocupat pel Marroc.

Aquest projecte de televisió s’ha dut a terme amb col•laboració exterior. També catalana. Tant de l’Associació d’Amics de la Televisió Sahrauí, dirigida per l’empresari Jordi Solans i que aporta recursos tècnics i humans per a aquesta iniciativa, com de  Televisió de Catalunya (TVC), que va donar el material necessari per iniciar les emissions.

sahara bloc 3.jpg

La feina dels voluntaris que, com la Sònia, van a treballar a la televisió sahrauí consisteix en formar els treballadors autòctons. Segons ella “aquestes persones no han tingut l’oportunitat de tenir estudis en comunicació, i la nostra feina ha estat explicar-los nocions bàsiques de la pràctica periodística i més concretament, del periodisme televisiu: com gravar entrevistes, com editar notícies,…”

Però ells no són els únics que han tret profit d’aquesta experiència. Durant la seva estada, la Sònia explica que ella també ha après molt dels treballadors sahrauís, en el sentit que “són capaços de sortir-se’n amb molt pocs recursos i tirar endavant en un ambient hostil i amb un clima realment terrible”.

La seva gran satisfacció és haver col•laborat en un mitjà que “permet que per primera vegada els sahrauís que viuen als territoris ocupats pels Marroc vegin imatges dels campaments malgrat els intents de censura del règim marroquí”. Precisament, la Sònia destaca que dins dels territoris ocupats hi ha persones que s’estan jugant la vida per enviar notícies gravades clandestinament perquè siguin emeses a la televisió de la RASD.

La posada en marxa i la consolidació de la televisió representa una gran victòria política pel Front Polisario. La televisió se suma a la resta de mitjans existents als campaments: una ràdio, una agència de notícies i el diari Sàhara Lliure.

Volem ser referent

dilluns, 3/05/2010 (Jordi Creus)

sapiens.jpg

El Telenotícies de TV3 es va fer ressò, ahir, de la posada en marxa tant del nou web de Sàpiens com dels de Descobrir Catalunya i Cuina. Mentre veia aquelles imatges i sentia la veu del Jordi Aguilera explicant-ho, vaig sentir-me orgullós de les nostres marques i, sobretot, de la gent que les fa possibles. Queda molta feina per fer, és veritat, però els nostres portals —els tres mencionats més de de Time Out Barcelona— han començat amb bon peu per convertir-se en referents en el món de la història, el turisme, la gastronomia i l’oci, tal com ja ho són els seus germans de paper.

Des del punt de vista de Sàpiens, aquesta nova finestra ens ha d’ajudar a ser molt més actius i a tenir una major relació amb els nostres lectors. Des de sempre, aquesta ha estat una de les nostres obsessions. Ara tenim una eina molt potent, plena de propostes interessants i de blogs amb ganes de dir coses tant pel que fa al nostre passat com a aquells fets de l’actualitat susceptibles d’anàlisi en clau històrica.

Estadi Juan Antonio Samaranch?

dimecres, 28/04/2010 (Jordi Creus)

Coincidint amb la mort i l’enterrament de Juan Antonio Samaranch, el Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona ha demanat que es rebategi l’estadi olímpic amb el seu nom. Òbviament, això significaria treure el nom del president Lluís Companys d’aquell indret. No cal dir que aquesta idea ha tingut una bona acollida en la premsa de Madrid. Sense anar més lluny, ahir diverses emissores de ràdio bramaven en favor d’aquesta iniciativa.

Els que tenim una mica de memòria, encara recordem les dificultats per batejar amb el nom del president màrtir aquell estadi olímpic que es va refer per a les olimpíades del 1992. Ja llavors, alguns sectors van intentar donar el nom del marquès de Samaranch a un espai que, gràcies a l’oposició popular, va acabar lligat al nom de l’únic president elegit democràticament que va ser assassinat pel feixisme en els anys de la Segona Guerra Mundial.

Obrir de nou ara el debat, per tant, em sembla oportunista i fora de lloc. L’estadi olímpic de Barcelona ha de continuar lligat al nom de Lluís Companys. Per memòria i per coherència.

La néta de l’Avi

divendres, 23/04/2010 (Jordi Creus)

CIMG3512.JPG

La setmana passada, la Maria Teresa Peyrí, la neta gran de Francesc Macià, em va convidar a visitar-la a casa seva. Volia parlar una estona del seu avi, i de l’especial que vam dedicar-li a Sàpiens l’octubre passat. L’entrevista, a la qual també va assistir la seva filla Maria Teresa, va ser cordial. Als seus vuitanta-set anys, la néta de l’Avi de tot un país, es mostra com una dona amb una memòria extraordinària i amb un lògic orgull per la memòria de Francesc Macià. La seva ha estat una vida intensa, marcada per la derrota a la guerra civil i l’exili, primer a França i després al continent americà. Vaig proposar-li de fer-li una entrevista per al Sàpiens i ella va acceptar encantada. Crec que el seu testimoni sobre una de les figures més destacades de la història de la Catalunya contemporània serà molt apreciat pels lectors de Sàpiens.

CIMG3508.JPG

Benvinguts!

dimecres, 14/04/2010 (Jordi Creus)

Aquestes darreres setmanes, el pes de la història ha entrat amb força dins dels espais que els nostres mitjans dediquen a l’actualitat.

En aquest sentit, són exemples prou eloqüents tant el procés contra el jutge Baltasar Garzón per intentar investigar els crims del franquisme, com la resposta del fiscal general de l’Estat a la petició del govern català  d’anul·lar el consell de guerra que va dur, l’octubre de l’any 1940, el president Lluís Companys davant de l’escamot d’afusellament.

Des de Sàpiens sempre hem estat atents a l’actualitat, cosa que continuarem fent, amb més intensitat i immediatesa, des d’aquest web.

Aprofito per donar-vos la benvinguda i per desitjar que aquest nou format de Sàpiens ompli les vostres especatives.