Kim Philby, un gran espia

dijous, 15/07/2010 (Jordi Creus)

Kim Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Burgos, 2 de març de 1938. Aquell dia Francisco Franco va condecorar amb la Creu Roja del Mèrit Militar un corresponsal de guerra britànic, Kim Philby, que un temps enrere havia quedat ferit per l’impacte d’un obús republicà en el seu vehicle de treball. La curiositat és que aquell jove periodista del Times, que escrivia uns textos on no dissimulava la seva simpatia per la causa franquista, era en realitat un espia comunista que havia vingut fins als escenaris de la guerra civil amb una missió que hauria pogut canviar la història: matar Franco.

Certament, Philby no va aconseguir fer mai realitat el seu objectiu. A causa de la gran protecció que sempre envoltava el futur dictador, però sobretot perquè una de les periòdiques purgues ordenades per Stalin va acabar amb la mort o la fugida de la majoria dels seus caps. Per tant, es pot dir que aquella missió va morir abans que s’hagués presentat l’oportunitat de dur-la a terme.

Posteriorment, les activitats secretes de Philby — fill d’un alt comandament britànic a l’Índia, antic estudiant a la prestigiosa universitat de Cambridge i comunista de pedra picada— van aconseguir majors èxits. Va aprofitar el seu pas per la guerra civil per convertir-se en membre dels serveis secrets britànics i, des d’allà, va saber enganyar tothom per anar enviant informació a Moscou mentre anava pujant de manera fulgurant dins de l’escalafó dels serveis secrets britànics. Paradoxalment, va arribar a ser el cap del servei encarregat d’espiar la Unió Soviètica. Aquesta home va fer la seva feina fins l’any 1962, quan va ser decobert i es va veure obligat a marxar cames ajudeu-me cap a Moscou, on va viure fins a la seva mort, el 1988.

Allà Philby es va casar per cinquena vegada, va escriure llibres i va atendre tants periodistes com el van voler escoltar. El temps lliure el matava llegint el Times i seguint, des de la distància, els avatars de la lliga anglesa de cricket. I sobretot, presumint de ser l’únic home del món condecorat amb tres medalles de tres règims força diferents: la mencionada Creu Roja franquista, l’Orde de l’Imperi Britànic i l’Orde de la Bandera Roja Soviètica, aquesta darrera, sens dubte, l’única que es va guanyar de veritat.

Després del 10 de juliol

dilluns, 12/07/2010 (Jordi Creus)

Manifestació del 10 de juliol a Barcelona

Diversos dirigents polítics del nostre país han coincidit a afirmar que la massiva assistència a la manifestació de dissabte canviarà la història de Catalunya. No seré jo qui ho negui, però deixeu-me afegir que aquest canvi només serà possible si aquests mateixos polítics són capaços de bastir uns mínims acords unitaris que pensin més en el mitjà i el llarg termini del país que en la curta volada i el vol de gallina dels interessos partidistes. Certament, el sobiranisme —l’independentisme diria jo— va sortir molt reforçat de la jornada de dissabte. Les banderes i els crits més escoltats anaven en aquesta línia. Jo vaig estar prop de dues hores aturat a la Diagonal amb Rambla Catalunya i  vaig arribar a casa passades les deu del vespre sense haver pogut ni enfilar la Gran Via i sense haver sentit ni un sol crit en favor de l’Estatut. Ara cal saber gestionar amb intel·ligència aquest extraordinari bagatge. Més d’un milió de persones mobilitzades sota el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ demanen responsabilitat, però també valentia i, sobretot, altura de mires.

Jo hi aniré!

divendres, 9/07/2010 (Jordi Creus)

Cartell de la manifestació

Estic convençut que la de demà serà una d’aquelles mobilitzacions històriques. Com la de l’11 de Setembre del 1977 o com la va que va omplir els carrers de la capital catalana contra la guerra de l’Iraq. Tot i els problemes partidistes amb la capçalera —uns problemes, d’altra banda, ben decebedors— estic segur que una riuada humana farà ben evident els canvis que s’han produït a la societat catalana en els darrers anys. Una societat que, abans, no tenia la sobirania com una de les seves principals preocupacions. Ara, per el contrari, aquest concepte ocupa l’espai central de la Catalunya d’avui. Per això —i, entre d’altres, per la lamentable actuació dels tres poders de l’Estat en la tramitació de l’Estatut— han estat possibles un seguit d’esdeveniments que demostren fins a quin punt l’encaix de Catalunya a Espanya està més en crisi que mai. I més si es confirmen les primeres informacions sobre la sentència escrita de l’Estatut (informacions que vaig sentint mentre redacto aquestes línies), en què s’apunta que els magistrats del Tribunal Constitucional haurien disparat sobre la línia de flotació d’una cosa tan important, necessària i consolidada com la immersió lingüística. Demà a les sis seré a la confluència entre el passeig de Gràcia i la Diagonal. En primer lloc perquè estic d’acord amb el lema i amb l’esperit d’aquesta manifestació. Però també perquè crec que d’aquí a cinquanta anys, els llibres d’història parlaran d’aquest moment clau per al nostre poble.

Videla ha tornat a parlar

dimecres, 7/07/2010 (Jordi Creus)


Després de més d’un quart de segle sense declaracions públiques, l’ex dictador argentí Jorge Rafael Videla ha trencat el silenci. I ho ha fet durant el judici que se segueix contra ell i una vintena de persones més per l’afusellament, l’any 1976, de 31 presoners polítics tancats en un penal de Córdoba. Videla ha tornat a parlar per justificar els crims de la dictadura de la qual ell va ser una peça fonamental i per reivindicar l’actuació de l’exèrcit argentí ‘durant la guerra interna’. Recordem que Videla va ser president de la primera junta militar de la dictadura argentina (1976-1983). Està considerat el principal impulsor d’una repressió que va causar milers de morts i desapareguts entre els sectors opositors.Per aquesta causa, l’any 1985 va ser condemnat a cadena perpètua per crims de lesa humanitat en un judici històric en què també van rebre dures condemnes altres caps militars. Tot i que cinc anys després va ser indultat pel llavors president argentí Carlos Menem, Videla va tornar a l’arrest domiciliari —primer— i a la presó —després— a partir de l’any 2007, quan la Cort Suprema de Justícia va declarar anticonstitucional l’indult.

Videla ha parlat des del banc dels acusats. I fins i tot, mentre li relataven les barbaritats comeses pels seus homes, s’ha permès el luxe d’adormir-se al costat d’un altre brutal repressor, Luciano Benjamín Menéndez. Tot i això, prefereixo sentir-lo o veure’l adormit allà, el lloc que li correspon, que no pas a la presidència del govern. Prefereixo el Videla del 2010, afrontant un judici per diversos assassinats que el Videla de, per exemple, el 1979, quan va concedir una entrevista en la seva qualitat de màxim dirigent argentí. Aquell dia, sense cap mena de vergonya, es va referir als milers de desapareguts causats per la repressió que ell dirigia amb aquestes paraules: ‘Mientras sea desaparecido no puede tener ningún tratamiento especial, es una incógnita, es un desaparecido, no tiene entidad, no está, ni muerto ni vivo, está desaparecido’. Més cinisme, impossible.

Zapatero i la història

divendres, 2/07/2010 (Jordi Creus)

Aquest matí he llegit les declaracions del president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero en què es declara satisfet per la feina feta pels membres del tribunal Constitucional. Segons ell, ha quedat clar que aquesta llei orgànica no era cap perill per a la unitat d’Espanya, i es mostra disposat a ‘prendre alguna iniciativa per reforçar l’esforç de desenvolupament de l’Estatut que hem fet’. Anem a pams. Primer, que l’Estatut, retallat ja diverses vegades abans d’arribar a la darrera clatellada del Tribunal Constitucional, no era cap perill per a la ‘indissoluble unitat de la nació espanyola (en paraules de ses senyories de l’alt tribunal)’ ho sabien fins i tot els nens de P3. Segon. Si aquest text tenia parts inconstitucionals, com pot ser que el president dels espanyols s’ofereixi a fer alguna argúcia per sortejar aquest hipotètic problema? Paraules i més paraules. Recorden aquell ‘Apoyaré’? Doncs tornem-hi, que qui dia passa any empeny i, si són catalans, fot-les-hi castanya.

Tot i això, dins de les declaracions de Zapatero hi ha alguna afirmació que, com a mínim, caldria matisar. Segons ell, el nou text que ha quedat després de les contínues escapçades permetrà als catalans gaudir del màxim autogovern de la història. Certament, aquest home coneix poc el passat del nostre país. Perquè només caldria retrocedir fins a qualsevol dia de la història de Catalunya abans de l’11 de setembre de 1714 per saber que la sobirania d’aquest territori ha estat durant segles sensiblement major que la que gaudim ara. Fins i tot ho sap un nord-americà com Jimmy Carter, que en recollir el premi Catalunya no s’ha estat de dir que l’11 de Setembre de 1714 va ser pitjor per a Catalunya que l’11 de Setembre del 2001 per als americans. No li falta raó. No els sembla?

La sobirania, al centre del debat

dimecres, 30/06/2010 (Jordi Creus)

Aquest matí, quan anava en cotxe cap a la redacció de SÀPIENS, escoltava la tertúlia de Catalunya Ràdio. I mentre els participants anaven desgranant les seves opinions sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut em reafirmava en el pensament que les coses han canviat molt al Principat en els darrers anys. Abans, sentir defensar la independència era raríssim. I sovint es feia a la defensiva i amb la boca petita. Avui, la necessitat de major sobirania està en el centre del debat i cada dia són més les veus que donen suport a aquesta possibilitat, fins al punt que, moltes vegades, es presenta com l’alternativa més realista i que més toca  de peus a terra de totes les que es deixen sentir. Avui a Catalunya Ràdio, per exemple, la defensa que han fet Montserrat Nebrera i Joan Majó de la necessitat d’entendre’s amb Espanya, de reformar la Constitució o d’aconseguir l’encaix del nostre país a l’Estat m’ha semblat una quimera, una utopia poc creïble. En canvi, quan Salvador Cardús ha defensat sense embuts la necessitat de trencat amb l’Estat com a única alternativa a la Catalunya del segle XXI, ho he vist com una possibilitat real. Com una possibilitat que, a diferència de les altres, te l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans. Avui al matí, el possibilisme l’he sentit en la defensa independència, no, com abans, en la cerca permanent del nostre paper dins d’un Estat espanyol que s’ha convertit en el principal impulsor del sobiranisme a casa nostra.

La sentència del Tribunal Constitucional

dimarts, 29/06/2010 (Jordi Creus)

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha posat punt i final al trajecte iniciat amb els pactes de la Transició i ha abocat al nostre país i al conjunt de l’Estat a un futur incert. Tot i que encara està pendent de publicació, tot sembla indicar que els magistrats del Tribunal Constitucional s’han acarnissat amb la columna vertebral del que quedava d’aquell ambiciós projecte d’autonomia que va sortir del Parlament de Catalunya un llunyà 30 de setembre de 2005. En aquest sentit, i segons diverses filtracions, són especialment significatives les contínues referències que els jutges de l’alt tribunal fan a la “indissoluble unitat d’Espanya”.

Sens dubte, aquests i els altres arguments esgrimits pels magistrats per retallar l’Estatut —i, fins i tot, per fer retrocedir més de tres dècades temes com la preferència de la llengua catalana a l’administració i als mitjans públics— donen més arguments a aquells que proclamen, sense embuts ni complexos, la necessitat del nostre poble d’accedir a la independència. Aquests magistrats, tan espanyols, han fet un flac favor a la idea d’una Espanya unida, perquè, des d’avui, l’encaix de Catalunya en aquest projecte d’Espanya nascut a causa de la guerra de Successió és força més complicat. I mentrestant, com diu el professor Joan Villarroya, “Res de nou a l’oest”.

Espanyols i… franquistes?

divendres, 25/06/2010 (Jordi Creus)

Mayor Oreja ha dit amb un crit allò que molts polítics espanyols de diferents colors opinen amb la boca petita. L’excandidat a lehendakari, flagell de tots aquells que s’atreveixen a qüestionar la sagrada unitat de la (seva) pàtria, ha tornat a vincular la voluntat pacífica i democràtica de les consultes populars sobre la independència de Catalunya amb la lluita armada.  Res de nou, Mayor i tants altres —entre els quals s’hi compta l’avui heroi de la progressia Baltasar Garzón, censor i botxí de mitjans de comunicació, de partits polítics i, fins i tot, d’entitats de foment de la cultura basca— ja fa temps que es van doctorar en un axioma que diu que tenir objectius finals similars és el mateix que compartir els mitjans per arribar-hi. És a dir, ETA vol la independència d’Euskal Herria i els promotors de les consultes volen la dels Països Catalans? Doncs fot-li castanya i posa la caverna mediàtica a dir que tots són iguals, perquè, en definitiva, uns i altres el que volen és subvertir l’ordre i trencar Espanya.

En aquest joc, però, no hauríem de permetre que ens donessin gat per llebre. O en tot cas, s’hauria de poder aplicar aquesta trampa també en sentit invers. Això ens permetria afirmar sense posar-nos vermells —de la mateixa manera que ho fa Mayor Oreja— que la immensa majoria de la classe política i judicial espanyola és franquista. I per què? Doncs perquè tots ells coincideixen ideològicament amb el que va ser un dels principals objectius de la dictadura: la defensa de la unitat d’Espanya. Des d’Aznar i Rajoy a Felipe González i Zapatero; des dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional als sectors menys conservadors del Tribunal Suprem, tots plegats podrien de ser titllats de franquistes. Perquè no em negaran que, per damunt dels conceptes d’esquerra i dreta, allò que més destaca de determinats personatges dels dos principals partits de l’Estat —i de la judicatura— és, precisament, el seu nacionalisme espanyol.

Un nacionalisme espanyol que s’ha atipat de proclamar als quatre vents les maldats del catalanisme. Segons ells, fer un nou Estatut era perdre el temps, ja que aquest no és un dels problemes reals de la gent. Com tampoc no ho és ni la defensa de la llengua catalana, ni la igualtat per llei del cinema en el nostre idioma, ni tampoc el foment de Catalunya a l’exterior. No, aquestes no són les preocupacions de la ciutadania —ens diuen— i menys en temps de crisi! I quins són, doncs, aquests problemes reals? La resposta la podem trobar en l’actuació de l’equip PSOE-PP que governa avui al País Basc. Segons el duet López-Basagoiti, els principals reptes que hi havia en el seu territori eren tres. Tres problemes reals  que no permetien dormir a bona part de la seva població a causa de la maldat intrinseca que s’amagava rere cada un d’ells.

El primer problema real era el mapa del temps —amb tots els territoris d’Euskal Herria— que es mostrava a Euskal Telebista, la televisió pública. El segon, aquest mateix concepte, el d’Euskal Herria, que sortia en el curriculum escolar basc. I el tercer, però no menor, que la paraula Espanya no aparegués en la indumentària de l’equip ciclista Euskaltel-Euskadi, subvencionat pel govern de Vitòria. Sortosament, aquest govern, inspirat, entre d’altres, pel mencionat Mayor Oreja, força paralitzat en diversos dels seus àmbits d’actuació, ha estat diligent en solucionar aquests problemes reals i possibilitar que el conjunt dels bascos, ara sí, ja puguin dormir tranquils. Bona nit!

Article publicat al diari AVUI el dia 23 de juny de 2010

Les falles dels Pirineus

dimarts, 22/06/2010 (Jordi Creus)

Les falles de Durro

Fa uns dies es va inaugurar a la localitat de Durro, a l’Alta Ribagorça, una nova temporada de baixada de les falles, un dels espectacles més impressionants que es poden veure a la serralada pirinenca. Una festa que, en definitiva, esdevé una espècie de cordó umbilical que uneix simbòlicament els habitants actuals de la muntanya i els seus ancestres més remots.

La relació dels pirinencs amb el foc és antiga, però tampoc més que la que hi tenen els habitants d’altres zones dels Països Catalans. De fet, el costum d’encendre fogueres la nit de Sant Joan és comuna arreu del territoti, però també és veritat que és a les comarques pirinenques (principalment la Ribagorça i el Pallars Sobirà), on aquestes manifestacions tenen unes característiques més especials.

Fins no fa massa dècades eren nombrosos els pobles que mantenien la tradició de les falles, però la despoblació del territori va comportar la seva desaparició a molts indrets. Afortunadament, no a tots, per això avui en dia encara tenim l’oportunitat de contemplar-les. Per exemple a Isil, un dels pobles més bonics del Pallars Sobirà, que any rere any la nit del 23 de juny s’engalana per reviure una vegada més la seva activitat més clàssica. Declarada d’interès nacional per la Generalitat, l’any 1991, la d’Isil és la festa més coneguda i la que més gent congrega al voltant de la baixada dels fallaires. Però no és l’única. De fet, l’Alta Ribagorça és el territori català que millor ha sabut conservat l’antiga tradició. Durant els mesos de juny i juliol, diversos pobles de la comarca organitzen les seves baixades de falles. Boí, Senet, el Pont de Suert, Barruera, Erill la Vall, Taüll, Llesp… El tret de sortida, com deia, el va donar la petita població de Durro, coincidint amb el dia del seu patró: Sant Quirc, a mitjan lluny. Aquell dia, tot estava ja preparat per acollir la gran festa. Uns dies abans, els habitants del poble havien ascendit fins a l’esplanada on s’aixeca l’ermita de Sant Quirc, a ponent de la vila, per tal de construir l’anomenat “faro”. Per a això van haver de tallar uns quants pins, els més grans d’aquesta part de la muntanya, pelar-los, esporgar-los i plantar-los en l’indret escollit, des d’on la visió des del poble de Durro fos perfecta. Al mateix temps, van anar fabricant les falles. Amb teia de pi d’entre un metre i un metre i mig de llargada, a la qual se li van practicar aquelles incisions que atorguen a les falles la seva forma característica. Després, el sol i la serena es van encarregar d’assecar la fusta fins al seu punt òptim, que va arribar el dia del descens.

Aquell vespre, el foc purificador va baixar una vegada més des del cim de la muntanya fins al poble. Per allunyar els mals esperits, per celebrar l’arribada del bon temps, per recordar el culte al sol dels avantpassats més remots, aquell que van viure l’època en què el tità Prometeu va arrebatar el foc al déu suprem Zeus per entregar-lo als humans. I ho van fer de manera ordenada, formant una inacabable filera de foc que va omplir de llum la nit màgica de Durro. Els crits dels fallaires (entre els quals per primera vegada hi havia noies), barrejats amb el so persistent de les campanes del poble, van trencar el silenci de la vall. Uns crits que es van incrementar quan els fallaires van arribar a les primeres cases de la vila. Corrent amb totes les seves forces, els participants van entrar a Durro enmig dels aplaudiments de la gent que s’havia congregat per contemplar-los. I, llavors, van passejar les falles enceses pels carrers del poble fins a dipositar-les a la gran foguera que s’havia encés davant de l’església

Diumenge sagnant a Irlanda

divendres, 18/06/2010 (Jordi Creus)

El dia 30 de gener del 1972, uns fets dramàtics van canviar per sempre la història d’Irlanda del Nord, la part de l’illa que, després de la independència del territori l’any 1921, va quedar sota sobirania britànica. Aquell dia d’hivern de 1972, milers de persones marxaven pels carrers de Derry en una manifestació a favor dels drets civils de la seva comunitat. De sobte, després que alguns manifestants llencessin pedres contra els soldats britànics que vigilaven la marxa, aquests van respondre amb bales de goma i aigua a pressió. Poc després, els membres del Primer Batalló Paracaigudista van obrir foc real contra la gernació. El resultat: 14 manifestants morts i una trentena de ferits. Des de llavors fins ara, l’única versió oficial deia que els soldats havien estat tirotejats prèviament per voluntaris de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), i que s’havien vist obligats a respondre.  Aquesta versió, però, no sols no va convéncer la comunitat republicana, sinó que va fer augmentar el suport tant a l’IRA com a les idees independentistes. De fet, durant tots aquests anys, les famílies de les víctimes no es van cansar de demanar una investigació imparcial. Una investigació que, finalment, va arribar el 1997, quan el llavors president Tony Blair va accedir a les demandes dels catòlics republicans en el moment en què es negociaven els acords de Divendres Sant, claus en el procés que ha portat la pau a Irlanda del Nord.

Tretze anys després, amb el territori pacificat i amb un govern autonòmic que comparteixen els nacionalistes irlandesos i els unionistes britànics, els investigadors han fet públic un nou informe sobre la matança que declara “que no hi va haver cap justificació per a que els soldats britànics obrissin foc contra els manifestants”. En aquest sentit —i en un gest que des del meu punt de vista l’honora— el flamant primer ministre britànic David Cameron ha declarat que “el que va passar no hauria hagut d’ocórrer mai. El govern britànic és el responsable últim de la conducta de les forces armades, i per això, en nom del govern, de fet en nom de tot el país, ho lamento profundament”.  Segons ell,  no defensarem  l’exèrcit britànic defensant una cosa que és indefensable. No honorarem  els qui han servit dignament per mantenir la pau i l’imperi de la llei a Irlanda del Nord amagant la veritat”.

Durant aquests 13 anys d’investigacions, s’ha pres declaració a més de 2.500 persones i s’han estudiat pormenoritzadament centenars de cintes de video i d’audio sobre els fets. Però tot aquest esforç ha servit per una cosa tan elemental i imprescindible com saber la veritat i demostrar la innocència de les víctimes. Aquest és un pas fonamental en el camí de la reconciliació entre els habitants d’Irlanda del Nord. I també, i això és molt important, una lliçó per a la resta d’estats d’aquesta Europa amb massa assumptes pendents. Davant de la realitat del Diumenge Sagnant de 1972, el primer ministre britànic ha demanat perdó i ha assumit els errors dels seus predecessors. Des de Catalunya, fa molts anys que esperem un gest similar del govern espanyol en el sentit de reparar, entre d’altres, la figura de Lluís Companys, el primer president democràtic d’Europa assassinat pel feixisme. A diferència de les víctimes irlandeses, Companys —com tantes altres persones represaliades per la dictadura— continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. I, després que França i Alemanya hagin demanat perdó per les circumstàncies que van dur al seu assassinat, només l’Estat espanyol continua en silenci. Un silenci que clama al cel. Un silenci que ja és còmplice.