De nou a Badalona

dijous, 19/08/2010 (Jordi Creus)

La visita a la Universitat Catalana d’Estiu ha estat curta però profitosa. La xerrada sobre Josep Sunyol, que va consistir en el passi del documental ‘President Sunyol’ i en un interessant col·loqui amb la quarantena d’assistents, va ser molt satisfactòria. Certament, amb tota aquesta investigació per trobar la tomba clandestina del que va ser diputat d’ERC i president del Barça, des de SÀPIENS hem contribuït a rescatar d’un injust anonimat un dels personatges més importants del primer terç del segle XX català. I això es veu en cada un dels actes que anem fent arreu del país per rescabalar la seva memòria.

Però més enllà de les conferències, anar a Prada significa trobar-te amb vells amics, com el Francesc Ribera ‘Titot’, el Jordi Mir i la seva esposa Neus, l’Albert i la Dolors de les Borges, l’Eduard, el Pep i tants altres que, a causa del poc temps d’estança al Conflent, gairebé només vaig poder saludar. I al vespre, un dels plats forts de la jornada: el sopar al restaurant de la plaça de Catllà de Conflent. Ja hi vam anar l’any passat amb l’Àngel Casals i el Valentí Gual, i aquest any vam repetir amb una taula força més llarga en què no hi van faltar ni la historiadora Eva Serra ni l’hispanista austríac Friedrich Edelmaier, a qui vam entrevistar al número 90 de SÀPIENS. Precisament a la taula del darrere de la nostra hi sopava el vell republicà Víctor Torres, que havia vingut fins al Conflent per participar en un acte d’homenatge al seu germà, el poeta Màrius Torres.

Aquest matí a les 7, quan he sortit al balcó de l’habitació de l’hotel de Molig, m’ha innundat la mateixa recança que l’any passat. Però a les 10 havia de ser a Badalona, a la redacció de SÀPIENS i he tingut poc temps per compadir-me. Certament, és una llàstima haver de marxar d’aquest entorn tan privilegiat per fer hores de carretera i retornar a la feina diària. L’any que ve miraré de quedar-me més de 24 hores a la UCE.

Cap a Prada de Conflent!

dimecres, 18/08/2010 (Jordi Creus)

D’aquí una estona deixaré la redacció del SÀPIENS i me n’aniré cap a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), a Prada de Conflent. Aquesta tarda hi he de fer una xerrada centrada en Josep Sunyol, l’home del que va ser diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya i president del Barça des de juliol de 1935 fins a l’agost del 1936, quan va ser assassinat pels franquistes prop del poble madrileny de Guadarrama. Sempre és un plaer parlar de Sunyol —de fet, fa pocs dies vaig fer una altra xerrada sobre aquest personatge a Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà— i sempre és un plaer anar a l’UCE.

El Liceu Renouvier, on té lloc la Universitat Catalana d'Estiu

L’any passat també vaig ser a Prada per parlar del SÀPIENS i de la divulgació històrica a casa nostra. Entre altres coses, vaig explicar la difusió tant de la nostra publicació com de la resta. En aquell moment, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, SÀPIENS era la segona revista a Catalunya pel que feia al nombre de lectors. Concretament, en teníem 105.000 de mensuals, mentre la revista líder en història al Principat —Historia National Geographic— en tenia 108.000. Un any després, les coses han canviat. SÀPIENS ha vist incrementar sensiblement el nombre dels seus lectors i s’ha situat en una còmoda primera posició (128.000 per 119.000 de Historia National Geographic). Més que res ho explico perquè l’any passat una persona del públic va desitjar que, si enguany tornava a l’UCE, pogués anunciar que la nostra ja no era la segona revista d’història a Catalunya, sinó la primera. No dubteu que la primera cosa que faré aquesta tarda serà comentar aquestes dades.

Sàpiens a l’homenatge a Companys

dilluns, 16/08/2010 (Jordi Creus)

Clàudia Pujol amb en Toni Strubell i Pep Cruanyes davant de la casa on van detenir Companys, el número 5 de la rue Ploërnel.

Abans d’ahir va tenir lloc a la localitat de la Baule (Ar Baol en llengua bretona) el tret de sortida del seguit d’actes d’homenatge que durant aquest estiu i tardor ha organitzat la Comissió de la Dignitat per recordar la figura de Lluís Companys. Concretament, aquest primer recordatori —en el qual SÀPIENS ha estat representat per la nostra cap de redacció Clàudia Pujol— ha coincidit amb el 70è aniversari de la seva captura en aquesta localitat de l’Estat francès per part de la policia militar nazi. A partir de llavors, la història ja és prou coneguda: Companys va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, fins que va ser traslladat fins a Irun, on el policia franquista Pedro Urraca el va entregar a les autoritats espanyoles. Companys va ser posteriorment empresonat en una cel·la de la Direcció General de Seguretat, a la madrilenya Puerta del Sol (just on avui hi ha les dependències de la Comunitat de Madrid), on va ser torturat, vexat i exhibit com si fos un animal de fira al qual els jerarques del règim li llençaven cacahuets i monedes. Aquest va ser el darrer peatge abans d’arribar a Barcelona, Companys va ser sotmès al consell de guerra que va dur-lo a la mort la matinada del 15 d’octubre de 1940.  Companys va esdevenir així el primer president escollit democràticament assassinat pel feixisme a Europa.

Setanta anys després d’aquests fets, i per vergonya de la democràcia, el consell de guerra que va dur a la mort el president català continua vigent. Malgrat les promeses dels successius governs espanyols —la darrera la de l’executiu de Rodríguez Zapatero—, Lluís Companys continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. Per això són tan importants els actes per recordar aquell dramàtic episodi. Per això és tan important la feina que des de fa anys està duent a terme la Comissió de la Dignitat dels incombustibles Pep Cruanyes i Toni Strubell. En aquest sentit, des de SÀPIENS anirem informant dels diferents actes que en les properes setmanes se celebraran a Madrid i a Barcelona en homenatge al nostre president màrtir. I, a més, en el número d’octubre, dedicarem un especial a la vida i a la mort de Lluís Companys. Un especial que anirà acompanyant de la pel·lícula ‘Companys, procés a Catalunya’ una de les obres de referència del cineasta Josep Maria Forn.

Toros, llibertat i tradició

dijous, 5/08/2010 (Jordi Creus)

Abans-d’ahir llegia en aquest diari l’entrevista a Miguel Cabrera, el diputat del PP que va impulsar la llei que, l’any 1991, va prohibir les corrides de toros a les illes Canàries. En l’entrevista, Cabrera desmuntava de manera impecable els tòpics amb què els seus companys de partit han volgut deslegitimar la recent actuació del Parlament del Principat. Per exemple, feia referència a la llibertat i la tradició, les dues paraules més emprades pels defensors de les corrides, i explicava que no es poden fer servir aquests mots per emparar espectacles violents. Segons el diputat del PP, “amb aquest argument també es podrien recuperar les lluites de gladiadors”. I –afegeixo– les amputacions de membres, les execucions públiques o el tradicional arrancament de coll a les oques, tal com es feia fins no fa gaires anys a la localitat basca de Lekeitio.
No seré jo qui negarà que els toros formen part del passat del nostre país. Des de les corrides en espais oberts pròpies de l’època medieval fins a les desenes de places actives que hi havia arreu dels Països Catalans als anys seixanta del segle XX. Certament, el toreig no només no ha estat una activitat aliena a la nostra història, sinó que ha estat protagonista d’alguns dels seus passatges. Situem-nos, per exemple, a la plaça de toros Torín (a la Barceloneta), el 25 de juliol de 1835. Aquella tarda de Sant Jaume, una gernació l’omplia de gom a gom amb ganes de passar-s’ho bé. Però per desgràcia, els animals que havien de protagonitzar la vetllada eren massa mansos, cosa que va fer perdre la paciència del respectable, que va saltar a l’arena, va matar el darrer toro i va destrossar la plaça abans de sortir en manifestació cap al centre de Barcelona. Un cop allà, la gernació va concentrar tota la seva ira contra l’església. En cosa de poques hores van ser atacats una dotzena de convents, cinc dels quals van ser completament cremats per la turba.
Fixeu-vos si els toros han estat importants en el nostre passat. Ells van esdevenir la guspira que va fer encendre una de les manifestacions anticlericals més importants de la història de Catalunya. I no només això, perquè la continuació d’aquells aldarulls, deu dies després, va culminar amb l’assassinat, l’esquarterament i l’exhibició pública dels diversos trossos del cadàver del capità general Bassa, l’home que havia entrat a Barcelona amb la voluntat de reprimir els esvalotats. Certament, les causes d’aquests disturbis no s’expliquen per una mala corrida, sinó que hi ha factors força més complexos. No sé pas si ens els podrien enumerar el grup d’individus exaltats que el dia de l’aprovació de la llei bramaven a les portes del Parlament i acusaven els diputats prohibicionistes de nazis. Segurament no.
Segurament, com bona part de la classe política espanyola i de la premsa de la caverna repetirien aquell discurs monòton que només sap parlar d’una Catalunya que esdevé irreal quan diu allò que ells no volen sentir i de les ja tradicionals raons identitàries. Unes raons identitàries, per cert, que no he sentit en cap de les intervencions dels diputats partidaris de la prohibició. En aquest sentit, deixeu-me acabar amb unes altres paraules de Miguel Cabrera, un home gens sospitós de ser un independentista català rabiós per les victòries de la roja (tal com qualifica l’inclassificable Mayor Oreja els partidaris del final de les corrides). Segons el diputat canari, no cal donar-hi més voltes: en una societat madura i educada no hi ha lloc per a espectacles basats en el maltractament als animals. Més clar, l’aigua.

Article publicat al diari Avui el dia 4 d’agost de 2010

Les xifres de Sàpiens

dimarts, 3/08/2010 (Jordi Creus)

La nova onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ha situat la nostra revista davant de les xifres de lectors més importants de la nostra història. Centrant-nos en el Principat, la mostra —que es basa en enquestes molt rigoroses a més de trenta mil persones— situa una vegada més SÀPIENS com la revista d’història més llegida a Catalunya, amb 128.000 lectors mensuals, per damunt d’altres publicacions com ‘Historia National Geographic ‘ o ‘Historia y Vida’. L’alegria és completa amb la important pujada de la resta de revistes de la nostre empresa. Per exemple, ‘Descobrir’ i ‘Time Out Barcelona‘ també assoleixen la xifra de lectors més alta fins ara (51.000 i 29.000 respectivament), mentre que ‘Cuina’ esdevé una altra vegada  la revista líder de gastronomia a Catalunya.

Però, en relació a SÀPIENS, les xifres del Baròmetre encara ens diuen més coses. Per exemple, que el 65% dels nostres lectors són homes, i que la majoria pertanyen a les franges d’edat entre 25 i 44 anys i entre 45 i 64. I que els joves fins a 24 anys són força més nombrosos que els majors de 65 anys. I també que el 16% dels nostres lectors té el castellà com a primera llengua, que gairebé la meitat tenen estudis superiors i que el conjunt dels seguidors de SÀPIENS estan repartits de manera molt homogènia pel territori del Principat, amb especial incidència en comarques com el Pla de l’Estany, el Garraf, Osona, el Ripollès, el Pallars Jussà o les Garrigues.

Amb els subscriptors al castell de Centelles

dimecres, 28/07/2010 (Jordi Creus)

Ahir, amb un grup de subscriptors de SÀPIENS, vaig fer una visita al castell de Centelles, on aquests dies es viu la segons fase de les excavacions al recinte. Acompanyats en tot moment per l’Àngel Casals, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre de l’equip directiu de l’excavació, els subscriptors vam poder seguir els treballs que es desenvolupen a l’anomenada ‘casa del noble’, on els arqueòlegs ja estan treballant als nivells d’ús d’aquest espai. Precisament allà, la comitiva de SÀPIENS va rebre totes les explicacions sobre el dia a dia de l’excavació per part de l’arqueòloga Anna Chávez.

Havia estat al castell de Centelles ara fa un any, quan es duien a terme les tasques de la primera fase d’excavacions. I la veritat és que la feina que s’ha fet ha estat impressionant. La diferència entre el que vaig veure el juliol passat i el que vaig veure ahir és extraordinària, i l’aspecte del recinte és cada cop més interessant. Aquesta aposta, liderada per l’Ajuntament de Sant Martí de Centelles

Imatge de la part central del recinte del castell de Centelles

Imatge de la part central del recinte del castell de Centelles

, dins del terme municipal del qual s’aixeca el castell, crec que va en la bona direcció: la de recuperar un espai històric de la magnitud del castell de Centelles que pot esdevenir l’epicentre del turisme cultural del futur a la zona, això sí, lligat a altres espais que ens remeten a l’antiga baronia.

La meva impressió va ser boníssima: I crec que no m’equivoco si dic que aquesta opinió també va ser majoritària entre els subscriptors de SÂPIENS que van participar a la visita. Uns subscriptors que, d’altra banda,  quan els coneixes, et fan molt més agradable la tasca diària al voltant de la nostra marca. De fet, el dinar final en un restaurant de Centelles va ser el colofó final i ideal a una gran jornada.

Sàpiens i els nous temps

dimarts, 27/07/2010 (Jordi Creus)

Ja fa mig any que vam redissenyar la revista, i la veritat és que el nou SÀPIENS, des del meu punt de vista, és força més interessant que l’antic. Els temps canvien i els productes editorials s’han d’adaptar. Per exemple, en aquests moments se’m fa impossible imaginar el SÀPIENS sense la seva branca digital, sense aquest blog i sense la gran quantitat d’informació que les noves tecnologies permeten que puguem oferir als seguidors de la nostra marca. L’encotillament que representa el paper troba el complement perfecte amb internet. Per exemple, gràcies al web podem oferir entrevistes força més extenses amb personalitats de la talla de Jean Pierre Filiu, Jordi Savall o Raimon, per posar tres exemples recents. Per altra banda,  les noves tecnologies també necessiten encara el complement d’un format més convencional, de lectura més reposada.

La informació que generem actualment al voltant de la marca SÀPIENS és molt superior a la que oferíem fa, per exemple, només sis mesos. I us puc assegurar que jo, com la Clàudia Pujol o la Sònia Casas, mai havíem estat tantes hores a internet. A poc a poc, el nostre web es va fent més i més gran. Per exemple, des de fa pocs dies podeu tant consultar el contingut de tots els números de la nostra revista com viatjar virtualment per la història a través de la nostra línia del temps. Adaptar-se als nous reptes sempre paga la pena. Perquè adaptar-se als nous reptes és una garantir que aquests no et passaran pel damunt. Amb tota la seva força.

Espanya i Kosovo

divendres, 23/07/2010 (Jordi Creus)

El Tribunal Internacional de la Haia, la més alta instància judicial de l’ONU, va decretar ahir que Kosovo ‘no va violar el dret internacional’ quan, el passat 17 de febrer del 2008, va declarar de manera unilateral la seva independència. A més, aquest tribunal  afegeix que no hi ha cap argument dins de les lleis internacionals que pugui prohibir o bloquejar l’accés a la independència d’un país, cosa que deixa sense cap argument  l’excusa de la ‘unitat territorial’ per impedir qualsevol procés d’emancipació nacional.

Tot i que aquesta sentència no és vinculant, ningú no pot amagar la seva importància més que simbòlica, ja que representa l’aval definitiu a la secessió de Kosovo respecte a Sèrbia al mateix temps que obre la porta a un reconeixement internacional que, ja abans de la resolució, era defensat per 69 estats, entre ells els Estats Units i la majoria dels de la Unió Europea. Però la sentència té una altra lectura, una lectura molt més casolana, ja que representa un torpede a la línia de flotació d’aquells que, en ple segle XXI, encara s’entesten a defensar ‘la indisoluble unitat de la nació espanyola’, com si aquesta unitat fos un acte diví sobre el qual res ni ningú pot actuar.

Què farà Espanya després d’aquesta sentència? Em temo que res. Fa dos anys, ja es van alinear amb països com Xina, Rússia o Romania per considerar la declaració d’independència de Kosovo “un acte unilateral il·legal’. Ara, ni el fet que Obama i Hillary Clinton hagin animat tots els estats del món a reconèixer Kosovo com a estat independent els farà variar una postura clarament anclada en el passat. De fet, en tot aquest assumpte, Espanya sempre ha actuat més en clau interna que no pas externa i, en aquest sentit, les paraules del representant serbi en el tribunal són el seu pitjor malson: ‘a partir d’ara, cap frontera europea serà segura’. El temps ho dirà.

Paraules indecents

dimarts, 20/07/2010 (Jordi Creus)

He tingut la mala ocurrència d’entrar al blog que l’escriptor Pio Moa té al diari electrònic Libertad Digital. Per als qui no ho sàpiguin, Pío Moa és un exmembre dels GRAPO que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant cap a posicions cada cop més conservadores. Però, a més, Pío és un home que ven llibres, molts llibres. De fet, obres seves com ‘Los Mitos de la Guerra Civil’ han esdevingut veritables best-sellers. La tesi, gairebé sempre és la mateixa: la guerra civil va començar el 1934 amb l’aixecament del 6 d’octubre. Per a ell, l’actual democràcia és hereva directa del franquisme i no d’una República

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

totalitària. Pío és doncs, una mena de gurú per als sectors més reaccionaris de la societat espanyola. De fet,  al seu blog hi havia un text marcadament homofòbic que culminava amb una apologia del franquisme que, a estats com Alemanya no quedaria impune. Els la deixo perquè vostès passin tanta vergona com jo en llegir-la.

‘Por cierto, hoy es 18 de julio, aniversario del levantamiento legítimo contra un gobierno-régimen ilegítimo, según creo haber demostrado. De aquel levantamiento procede la época de paz más prolongada que haya vivido España desde tiempos lejanos, también de mayor prosperidad, de abandono de viejos odios y, en fin, la democracia… hoy muy atacada precisamente por quienes se obstinan en condenar aquel alzamiento o en “mirar al futuro” para no ver lo que pasa en el presente”.

Catalonia is not… Scotland

dilluns, 19/07/2010 (Jordi Creus)

Edifici del Tribunal Constitucional, a Madrid

Edifici del Tribunal Constitucional, a Madrid

En els darrers temps, la causa de la independència de Catalunya ha tingut els seus millors aliats al cor del poder madrileny. Des d’aquella premsa que en ple segle XXI encara opera amb paràmetres mentals de l’època en què l’esclavisme era vist com una activitat comercial més, fins als jutges d’un Tribunal Constitucional que ha convertit la sentència de l’Estatut en un sainet llarg, pesat i amb un final previsible però no per això menys lamentable. I enmig d’això una oposició política que vol arrambar els vots del graner castellà a base d’atiar l’odi contra els catalans i un partit en el govern que –amb més mesura i un pèl més de bona educació– ens ofereix una recepta que difereix ben poc de la dels rivals ideològics.

Malgrat la poca perícia dels nostres polítics, aquests factors externs han aconseguit el que fa uns anys semblava impossible: que un alt nombre de catalans del Principat vegin avui ben clara la impossibilitat d’encaix en aquesta Espanya tan poc preparada per esdevenir una veritable democràcia plural i de qualitat. I com a mostra, la impressionant manifestació de dissabte passat, en la qual, per més que vaig parar l’orella, no vaig sentir cap crit de suport a l’estatutet retallat, sinó un clam alt, clar i desacomplexat en favor de la independència. I això encara té més mèrit si tenim en compte que, segons la ment clara d’Alícia Sánchez-Camacho, aquella gernació era la Catalunya irreal, en contraposició amb la seva, la veritable i moderna, la que celebra els èxits de la roja, mitifica Manolo el del Bombo i deixa lliscar alguna llàgrima d’emoció mentre sent el Viva Espanya en la veu del poeta Manolo Escobar.

Els dos principals partits espanyols, amb matisos, coincideixen amb l’esperit del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i els límits que pot tenir l’Estat segons ses senyories. Perquè no em negaran que repetir fins a dotze vegades en el text de la sentència la indisoluble unidad de la nación española no amaga una obsessió gairebé malaltissa. O com allò que el dret a l’autogovern dels catalans no neix dels drets històrics, sinó de la Constitució del 1978. I abans? Res de res. Abans del 1978 no havien existit mai ni l’abat Oliba ni les Assemblees de Pau i Treva. Ni els braços de les Corts Generals de Catalunya ni la Generalitat. Ni Jaume I el Conqueridor ni Pere III el Cerimoniós. Abans del 1978 mai s’havia sentit parlar ni dels Usatges ni de les Constitucions Catalanes. Ni de Pau Claris ni del general Josep Moragues. Ni de la Mancomunitat, de Prat de la Riba o dels presidents Macià i Companys.

Caldria recordar que el nostre país no és Escòcia, el Parlament de la qual, l’any 1707, va aprovar la seva incorporació a la Gran Bretanya. A banda dels avantatges econòmics –que a la llarga van possibilitar una potent industrialització i una florent il·lustració–, els escocesos van aconseguir representació a la Cambra dels Comuns i dels Lords i van mantenir el sistema educatiu i el seus tribunals de justícia. En aquella mateixa data, València –i posteriorment Catalunya i les Illes– van patir un procés sensiblement diferent, enmig d’un conflicte bèl·lic –la Guerra de Successió–, la derrota al qual va comportar l’anorreament de les seves institucions amb els Decrets de Nova Planta. Aquesta és la diferència: pacte enfront d’unitarisme i militarització. La Unions Act britànica enfront del dret de conquesta castellà. Però, és clar, res d’això ha existit, i la unitat entre Catalunya i Espanya es va produir per la gràcia de Déu. Amén.

Article publicat al diari Avui el dia 14 de juliol de 2010