Entrades amb l'etiqueta ‘‘Miguel Cabrera’’

Toros, llibertat i tradició

dijous, 5/08/2010

Abans-d’ahir llegia en aquest diari l’entrevista a Miguel Cabrera, el diputat del PP que va impulsar la llei que, l’any 1991, va prohibir les corrides de toros a les illes Canàries. En l’entrevista, Cabrera desmuntava de manera impecable els tòpics amb què els seus companys de partit han volgut deslegitimar la recent actuació del Parlament del Principat. Per exemple, feia referència a la llibertat i la tradició, les dues paraules més emprades pels defensors de les corrides, i explicava que no es poden fer servir aquests mots per emparar espectacles violents. Segons el diputat del PP, “amb aquest argument també es podrien recuperar les lluites de gladiadors”. I –afegeixo– les amputacions de membres, les execucions públiques o el tradicional arrancament de coll a les oques, tal com es feia fins no fa gaires anys a la localitat basca de Lekeitio.
No seré jo qui negarà que els toros formen part del passat del nostre país. Des de les corrides en espais oberts pròpies de l’època medieval fins a les desenes de places actives que hi havia arreu dels Països Catalans als anys seixanta del segle XX. Certament, el toreig no només no ha estat una activitat aliena a la nostra història, sinó que ha estat protagonista d’alguns dels seus passatges. Situem-nos, per exemple, a la plaça de toros Torín (a la Barceloneta), el 25 de juliol de 1835. Aquella tarda de Sant Jaume, una gernació l’omplia de gom a gom amb ganes de passar-s’ho bé. Però per desgràcia, els animals que havien de protagonitzar la vetllada eren massa mansos, cosa que va fer perdre la paciència del respectable, que va saltar a l’arena, va matar el darrer toro i va destrossar la plaça abans de sortir en manifestació cap al centre de Barcelona. Un cop allà, la gernació va concentrar tota la seva ira contra l’església. En cosa de poques hores van ser atacats una dotzena de convents, cinc dels quals van ser completament cremats per la turba.
Fixeu-vos si els toros han estat importants en el nostre passat. Ells van esdevenir la guspira que va fer encendre una de les manifestacions anticlericals més importants de la història de Catalunya. I no només això, perquè la continuació d’aquells aldarulls, deu dies després, va culminar amb l’assassinat, l’esquarterament i l’exhibició pública dels diversos trossos del cadàver del capità general Bassa, l’home que havia entrat a Barcelona amb la voluntat de reprimir els esvalotats. Certament, les causes d’aquests disturbis no s’expliquen per una mala corrida, sinó que hi ha factors força més complexos. No sé pas si ens els podrien enumerar el grup d’individus exaltats que el dia de l’aprovació de la llei bramaven a les portes del Parlament i acusaven els diputats prohibicionistes de nazis. Segurament no.
Segurament, com bona part de la classe política espanyola i de la premsa de la caverna repetirien aquell discurs monòton que només sap parlar d’una Catalunya que esdevé irreal quan diu allò que ells no volen sentir i de les ja tradicionals raons identitàries. Unes raons identitàries, per cert, que no he sentit en cap de les intervencions dels diputats partidaris de la prohibició. En aquest sentit, deixeu-me acabar amb unes altres paraules de Miguel Cabrera, un home gens sospitós de ser un independentista català rabiós per les victòries de la roja (tal com qualifica l’inclassificable Mayor Oreja els partidaris del final de les corrides). Segons el diputat canari, no cal donar-hi més voltes: en una societat madura i educada no hi ha lloc per a espectacles basats en el maltractament als animals. Més clar, l’aigua.

Article publicat al diari Avui el dia 4 d’agost de 2010