Entrades amb l'etiqueta ‘Lluís Companys’

Lluís Companys, 70 anys després

divendres, 15/10/2010

Aquest cap de setmana, coincidint amb el 70è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, la Comissió de la Dignitat ha organitzat diferents actes per recordar al qui va ser l’únic president europeu elegit democràticament que va ser assassinat pel feixisme durant tot el segle XX. D’aquesta manera, avui a les vuit del vespre, l’església de Sant Agustí (situada al carrer Hospital de Barcelona) serà l’escenari on es desenvoluparan unes exèquies cíviques en honor del president màrtir, mentre que el diumenge al matí els actes es traslladaran al castell de Montjuïc, l’indret on Companys va estar pres durant els darrers dies de la seva vida i el lloc on, finalment, el 15 d’octubre de 1940, va ser assassinat.

Fa setanta anys, el president català va morir com un delinqüent a mans del franquisme. I avui continua sent un delinqüent per a la justícia de la democràcia espanyola. Per vergonya d’aquesta mateixa democràcia, cap dels governs de l’Estat —ni els de la UCD, ni els del PP ni tampoc els del PSOE—  han tingut la valentia d’instar a anul·lar els consells de guerra de la dictadura. El de Companys i els de totes les altres persones que van morir en els judicis-farsa franquistes. Per això, cal recordar cada dia la pervivència d’aquesta injustícia. I actes com els que organitza aquest cap de setmana la Comissió de la Dignitat ens ajuden a no perdre la memòria. Allà ens veurem!

Sàpiens a l’homenatge a Companys

dilluns, 16/08/2010

Clàudia Pujol amb en Toni Strubell i Pep Cruanyes davant de la casa on van detenir Companys, el número 5 de la rue Ploërnel.

Abans d’ahir va tenir lloc a la localitat de la Baule (Ar Baol en llengua bretona) el tret de sortida del seguit d’actes d’homenatge que durant aquest estiu i tardor ha organitzat la Comissió de la Dignitat per recordar la figura de Lluís Companys. Concretament, aquest primer recordatori —en el qual SÀPIENS ha estat representat per la nostra cap de redacció Clàudia Pujol— ha coincidit amb el 70è aniversari de la seva captura en aquesta localitat de l’Estat francès per part de la policia militar nazi. A partir de llavors, la història ja és prou coneguda: Companys va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, fins que va ser traslladat fins a Irun, on el policia franquista Pedro Urraca el va entregar a les autoritats espanyoles. Companys va ser posteriorment empresonat en una cel·la de la Direcció General de Seguretat, a la madrilenya Puerta del Sol (just on avui hi ha les dependències de la Comunitat de Madrid), on va ser torturat, vexat i exhibit com si fos un animal de fira al qual els jerarques del règim li llençaven cacahuets i monedes. Aquest va ser el darrer peatge abans d’arribar a Barcelona, Companys va ser sotmès al consell de guerra que va dur-lo a la mort la matinada del 15 d’octubre de 1940.  Companys va esdevenir així el primer president escollit democràticament assassinat pel feixisme a Europa.

Setanta anys després d’aquests fets, i per vergonya de la democràcia, el consell de guerra que va dur a la mort el president català continua vigent. Malgrat les promeses dels successius governs espanyols —la darrera la de l’executiu de Rodríguez Zapatero—, Lluís Companys continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. Per això són tan importants els actes per recordar aquell dramàtic episodi. Per això és tan important la feina que des de fa anys està duent a terme la Comissió de la Dignitat dels incombustibles Pep Cruanyes i Toni Strubell. En aquest sentit, des de SÀPIENS anirem informant dels diferents actes que en les properes setmanes se celebraran a Madrid i a Barcelona en homenatge al nostre president màrtir. I, a més, en el número d’octubre, dedicarem un especial a la vida i a la mort de Lluís Companys. Un especial que anirà acompanyant de la pel·lícula ‘Companys, procés a Catalunya’ una de les obres de referència del cineasta Josep Maria Forn.

Diumenge sagnant a Irlanda

divendres, 18/06/2010

El dia 30 de gener del 1972, uns fets dramàtics van canviar per sempre la història d’Irlanda del Nord, la part de l’illa que, després de la independència del territori l’any 1921, va quedar sota sobirania britànica. Aquell dia d’hivern de 1972, milers de persones marxaven pels carrers de Derry en una manifestació a favor dels drets civils de la seva comunitat. De sobte, després que alguns manifestants llencessin pedres contra els soldats britànics que vigilaven la marxa, aquests van respondre amb bales de goma i aigua a pressió. Poc després, els membres del Primer Batalló Paracaigudista van obrir foc real contra la gernació. El resultat: 14 manifestants morts i una trentena de ferits. Des de llavors fins ara, l’única versió oficial deia que els soldats havien estat tirotejats prèviament per voluntaris de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), i que s’havien vist obligats a respondre.  Aquesta versió, però, no sols no va convéncer la comunitat republicana, sinó que va fer augmentar el suport tant a l’IRA com a les idees independentistes. De fet, durant tots aquests anys, les famílies de les víctimes no es van cansar de demanar una investigació imparcial. Una investigació que, finalment, va arribar el 1997, quan el llavors president Tony Blair va accedir a les demandes dels catòlics republicans en el moment en què es negociaven els acords de Divendres Sant, claus en el procés que ha portat la pau a Irlanda del Nord.

Tretze anys després, amb el territori pacificat i amb un govern autonòmic que comparteixen els nacionalistes irlandesos i els unionistes britànics, els investigadors han fet públic un nou informe sobre la matança que declara “que no hi va haver cap justificació per a que els soldats britànics obrissin foc contra els manifestants”. En aquest sentit —i en un gest que des del meu punt de vista l’honora— el flamant primer ministre britànic David Cameron ha declarat que “el que va passar no hauria hagut d’ocórrer mai. El govern britànic és el responsable últim de la conducta de les forces armades, i per això, en nom del govern, de fet en nom de tot el país, ho lamento profundament”.  Segons ell,  no defensarem  l’exèrcit britànic defensant una cosa que és indefensable. No honorarem  els qui han servit dignament per mantenir la pau i l’imperi de la llei a Irlanda del Nord amagant la veritat”.

Durant aquests 13 anys d’investigacions, s’ha pres declaració a més de 2.500 persones i s’han estudiat pormenoritzadament centenars de cintes de video i d’audio sobre els fets. Però tot aquest esforç ha servit per una cosa tan elemental i imprescindible com saber la veritat i demostrar la innocència de les víctimes. Aquest és un pas fonamental en el camí de la reconciliació entre els habitants d’Irlanda del Nord. I també, i això és molt important, una lliçó per a la resta d’estats d’aquesta Europa amb massa assumptes pendents. Davant de la realitat del Diumenge Sagnant de 1972, el primer ministre britànic ha demanat perdó i ha assumit els errors dels seus predecessors. Des de Catalunya, fa molts anys que esperem un gest similar del govern espanyol en el sentit de reparar, entre d’altres, la figura de Lluís Companys, el primer president democràtic d’Europa assassinat pel feixisme. A diferència de les víctimes irlandeses, Companys —com tantes altres persones represaliades per la dictadura— continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. I, després que França i Alemanya hagin demanat perdó per les circumstàncies que van dur al seu assassinat, només l’Estat espanyol continua en silenci. Un silenci que clama al cel. Un silenci que ja és còmplice.