Entrades amb l'etiqueta ‘‘independència’’

Espanya i Kosovo

divendres, 23/07/2010

El Tribunal Internacional de la Haia, la més alta instància judicial de l’ONU, va decretar ahir que Kosovo ‘no va violar el dret internacional’ quan, el passat 17 de febrer del 2008, va declarar de manera unilateral la seva independència. A més, aquest tribunal  afegeix que no hi ha cap argument dins de les lleis internacionals que pugui prohibir o bloquejar l’accés a la independència d’un país, cosa que deixa sense cap argument  l’excusa de la ‘unitat territorial’ per impedir qualsevol procés d’emancipació nacional.

Tot i que aquesta sentència no és vinculant, ningú no pot amagar la seva importància més que simbòlica, ja que representa l’aval definitiu a la secessió de Kosovo respecte a Sèrbia al mateix temps que obre la porta a un reconeixement internacional que, ja abans de la resolució, era defensat per 69 estats, entre ells els Estats Units i la majoria dels de la Unió Europea. Però la sentència té una altra lectura, una lectura molt més casolana, ja que representa un torpede a la línia de flotació d’aquells que, en ple segle XXI, encara s’entesten a defensar ‘la indisoluble unitat de la nació espanyola’, com si aquesta unitat fos un acte diví sobre el qual res ni ningú pot actuar.

Què farà Espanya després d’aquesta sentència? Em temo que res. Fa dos anys, ja es van alinear amb països com Xina, Rússia o Romania per considerar la declaració d’independència de Kosovo “un acte unilateral il·legal’. Ara, ni el fet que Obama i Hillary Clinton hagin animat tots els estats del món a reconèixer Kosovo com a estat independent els farà variar una postura clarament anclada en el passat. De fet, en tot aquest assumpte, Espanya sempre ha actuat més en clau interna que no pas externa i, en aquest sentit, les paraules del representant serbi en el tribunal són el seu pitjor malson: ‘a partir d’ara, cap frontera europea serà segura’. El temps ho dirà.

Catalonia is not… Scotland

dilluns, 19/07/2010
Edifici del Tribunal Constitucional, a Madrid

Edifici del Tribunal Constitucional, a Madrid

En els darrers temps, la causa de la independència de Catalunya ha tingut els seus millors aliats al cor del poder madrileny. Des d’aquella premsa que en ple segle XXI encara opera amb paràmetres mentals de l’època en què l’esclavisme era vist com una activitat comercial més, fins als jutges d’un Tribunal Constitucional que ha convertit la sentència de l’Estatut en un sainet llarg, pesat i amb un final previsible però no per això menys lamentable. I enmig d’això una oposició política que vol arrambar els vots del graner castellà a base d’atiar l’odi contra els catalans i un partit en el govern que –amb més mesura i un pèl més de bona educació– ens ofereix una recepta que difereix ben poc de la dels rivals ideològics.

Malgrat la poca perícia dels nostres polítics, aquests factors externs han aconseguit el que fa uns anys semblava impossible: que un alt nombre de catalans del Principat vegin avui ben clara la impossibilitat d’encaix en aquesta Espanya tan poc preparada per esdevenir una veritable democràcia plural i de qualitat. I com a mostra, la impressionant manifestació de dissabte passat, en la qual, per més que vaig parar l’orella, no vaig sentir cap crit de suport a l’estatutet retallat, sinó un clam alt, clar i desacomplexat en favor de la independència. I això encara té més mèrit si tenim en compte que, segons la ment clara d’Alícia Sánchez-Camacho, aquella gernació era la Catalunya irreal, en contraposició amb la seva, la veritable i moderna, la que celebra els èxits de la roja, mitifica Manolo el del Bombo i deixa lliscar alguna llàgrima d’emoció mentre sent el Viva Espanya en la veu del poeta Manolo Escobar.

Els dos principals partits espanyols, amb matisos, coincideixen amb l’esperit del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i els límits que pot tenir l’Estat segons ses senyories. Perquè no em negaran que repetir fins a dotze vegades en el text de la sentència la indisoluble unidad de la nación española no amaga una obsessió gairebé malaltissa. O com allò que el dret a l’autogovern dels catalans no neix dels drets històrics, sinó de la Constitució del 1978. I abans? Res de res. Abans del 1978 no havien existit mai ni l’abat Oliba ni les Assemblees de Pau i Treva. Ni els braços de les Corts Generals de Catalunya ni la Generalitat. Ni Jaume I el Conqueridor ni Pere III el Cerimoniós. Abans del 1978 mai s’havia sentit parlar ni dels Usatges ni de les Constitucions Catalanes. Ni de Pau Claris ni del general Josep Moragues. Ni de la Mancomunitat, de Prat de la Riba o dels presidents Macià i Companys.

Caldria recordar que el nostre país no és Escòcia, el Parlament de la qual, l’any 1707, va aprovar la seva incorporació a la Gran Bretanya. A banda dels avantatges econòmics –que a la llarga van possibilitar una potent industrialització i una florent il·lustració–, els escocesos van aconseguir representació a la Cambra dels Comuns i dels Lords i van mantenir el sistema educatiu i el seus tribunals de justícia. En aquella mateixa data, València –i posteriorment Catalunya i les Illes– van patir un procés sensiblement diferent, enmig d’un conflicte bèl·lic –la Guerra de Successió–, la derrota al qual va comportar l’anorreament de les seves institucions amb els Decrets de Nova Planta. Aquesta és la diferència: pacte enfront d’unitarisme i militarització. La Unions Act britànica enfront del dret de conquesta castellà. Però, és clar, res d’això ha existit, i la unitat entre Catalunya i Espanya es va produir per la gràcia de Déu. Amén.

Article publicat al diari Avui el dia 14 de juliol de 2010

La sobirania, al centre del debat

dimecres, 30/06/2010

Aquest matí, quan anava en cotxe cap a la redacció de SÀPIENS, escoltava la tertúlia de Catalunya Ràdio. I mentre els participants anaven desgranant les seves opinions sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut em reafirmava en el pensament que les coses han canviat molt al Principat en els darrers anys. Abans, sentir defensar la independència era raríssim. I sovint es feia a la defensiva i amb la boca petita. Avui, la necessitat de major sobirania està en el centre del debat i cada dia són més les veus que donen suport a aquesta possibilitat, fins al punt que, moltes vegades, es presenta com l’alternativa més realista i que més toca  de peus a terra de totes les que es deixen sentir. Avui a Catalunya Ràdio, per exemple, la defensa que han fet Montserrat Nebrera i Joan Majó de la necessitat d’entendre’s amb Espanya, de reformar la Constitució o d’aconseguir l’encaix del nostre país a l’Estat m’ha semblat una quimera, una utopia poc creïble. En canvi, quan Salvador Cardús ha defensat sense embuts la necessitat de trencat amb l’Estat com a única alternativa a la Catalunya del segle XXI, ho he vist com una possibilitat real. Com una possibilitat que, a diferència de les altres, te l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans. Avui al matí, el possibilisme l’he sentit en la defensa independència, no, com abans, en la cerca permanent del nostre paper dins d’un Estat espanyol que s’ha convertit en el principal impulsor del sobiranisme a casa nostra.

La sentència del Tribunal Constitucional

dimarts, 29/06/2010

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha posat punt i final al trajecte iniciat amb els pactes de la Transició i ha abocat al nostre país i al conjunt de l’Estat a un futur incert. Tot i que encara està pendent de publicació, tot sembla indicar que els magistrats del Tribunal Constitucional s’han acarnissat amb la columna vertebral del que quedava d’aquell ambiciós projecte d’autonomia que va sortir del Parlament de Catalunya un llunyà 30 de setembre de 2005. En aquest sentit, i segons diverses filtracions, són especialment significatives les contínues referències que els jutges de l’alt tribunal fan a la “indissoluble unitat d’Espanya”.

Sens dubte, aquests i els altres arguments esgrimits pels magistrats per retallar l’Estatut —i, fins i tot, per fer retrocedir més de tres dècades temes com la preferència de la llengua catalana a l’administració i als mitjans públics— donen més arguments a aquells que proclamen, sense embuts ni complexos, la necessitat del nostre poble d’accedir a la independència. Aquests magistrats, tan espanyols, han fet un flac favor a la idea d’una Espanya unida, perquè, des d’avui, l’encaix de Catalunya en aquest projecte d’Espanya nascut a causa de la guerra de Successió és força més complicat. I mentrestant, com diu el professor Joan Villarroya, “Res de nou a l’oest”.

Espanyols i… franquistes?

divendres, 25/06/2010

Mayor Oreja ha dit amb un crit allò que molts polítics espanyols de diferents colors opinen amb la boca petita. L’excandidat a lehendakari, flagell de tots aquells que s’atreveixen a qüestionar la sagrada unitat de la (seva) pàtria, ha tornat a vincular la voluntat pacífica i democràtica de les consultes populars sobre la independència de Catalunya amb la lluita armada.  Res de nou, Mayor i tants altres —entre els quals s’hi compta l’avui heroi de la progressia Baltasar Garzón, censor i botxí de mitjans de comunicació, de partits polítics i, fins i tot, d’entitats de foment de la cultura basca— ja fa temps que es van doctorar en un axioma que diu que tenir objectius finals similars és el mateix que compartir els mitjans per arribar-hi. És a dir, ETA vol la independència d’Euskal Herria i els promotors de les consultes volen la dels Països Catalans? Doncs fot-li castanya i posa la caverna mediàtica a dir que tots són iguals, perquè, en definitiva, uns i altres el que volen és subvertir l’ordre i trencar Espanya.

En aquest joc, però, no hauríem de permetre que ens donessin gat per llebre. O en tot cas, s’hauria de poder aplicar aquesta trampa també en sentit invers. Això ens permetria afirmar sense posar-nos vermells —de la mateixa manera que ho fa Mayor Oreja— que la immensa majoria de la classe política i judicial espanyola és franquista. I per què? Doncs perquè tots ells coincideixen ideològicament amb el que va ser un dels principals objectius de la dictadura: la defensa de la unitat d’Espanya. Des d’Aznar i Rajoy a Felipe González i Zapatero; des dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional als sectors menys conservadors del Tribunal Suprem, tots plegats podrien de ser titllats de franquistes. Perquè no em negaran que, per damunt dels conceptes d’esquerra i dreta, allò que més destaca de determinats personatges dels dos principals partits de l’Estat —i de la judicatura— és, precisament, el seu nacionalisme espanyol.

Un nacionalisme espanyol que s’ha atipat de proclamar als quatre vents les maldats del catalanisme. Segons ells, fer un nou Estatut era perdre el temps, ja que aquest no és un dels problemes reals de la gent. Com tampoc no ho és ni la defensa de la llengua catalana, ni la igualtat per llei del cinema en el nostre idioma, ni tampoc el foment de Catalunya a l’exterior. No, aquestes no són les preocupacions de la ciutadania —ens diuen— i menys en temps de crisi! I quins són, doncs, aquests problemes reals? La resposta la podem trobar en l’actuació de l’equip PSOE-PP que governa avui al País Basc. Segons el duet López-Basagoiti, els principals reptes que hi havia en el seu territori eren tres. Tres problemes reals  que no permetien dormir a bona part de la seva població a causa de la maldat intrinseca que s’amagava rere cada un d’ells.

El primer problema real era el mapa del temps —amb tots els territoris d’Euskal Herria— que es mostrava a Euskal Telebista, la televisió pública. El segon, aquest mateix concepte, el d’Euskal Herria, que sortia en el curriculum escolar basc. I el tercer, però no menor, que la paraula Espanya no aparegués en la indumentària de l’equip ciclista Euskaltel-Euskadi, subvencionat pel govern de Vitòria. Sortosament, aquest govern, inspirat, entre d’altres, pel mencionat Mayor Oreja, força paralitzat en diversos dels seus àmbits d’actuació, ha estat diligent en solucionar aquests problemes reals i possibilitar que el conjunt dels bascos, ara sí, ja puguin dormir tranquils. Bona nit!

Article publicat al diari AVUI el dia 23 de juny de 2010