Entrades amb l'etiqueta ‘Franquisme’

Paraules indecents

dimarts, 20/07/2010

He tingut la mala ocurrència d’entrar al blog que l’escriptor Pio Moa té al diari electrònic Libertad Digital. Per als qui no ho sàpiguin, Pío Moa és un exmembre dels GRAPO que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant cap a posicions cada cop més conservadores. Però, a més, Pío és un home que ven llibres, molts llibres. De fet, obres seves com ‘Los Mitos de la Guerra Civil’ han esdevingut veritables best-sellers. La tesi, gairebé sempre és la mateixa: la guerra civil va començar el 1934 amb l’aixecament del 6 d’octubre. Per a ell, l’actual democràcia és hereva directa del franquisme i no d’una República

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

totalitària. Pío és doncs, una mena de gurú per als sectors més reaccionaris de la societat espanyola. De fet,  al seu blog hi havia un text marcadament homofòbic que culminava amb una apologia del franquisme que, a estats com Alemanya no quedaria impune. Els la deixo perquè vostès passin tanta vergona com jo en llegir-la.

‘Por cierto, hoy es 18 de julio, aniversario del levantamiento legítimo contra un gobierno-régimen ilegítimo, según creo haber demostrado. De aquel levantamiento procede la época de paz más prolongada que haya vivido España desde tiempos lejanos, también de mayor prosperidad, de abandono de viejos odios y, en fin, la democracia… hoy muy atacada precisamente por quienes se obstinan en condenar aquel alzamiento o en “mirar al futuro” para no ver lo que pasa en el presente”.

President Sunyol

divendres, 4/06/2010

Aquesta nit, a les 10, Barça TV estrenarà el documental President Sunyol, centrat en la vida i la mort del que va ser diputat per Esquerra Republicana al parlament espanyol i president del Barça. Sunyol, que va ser assassinat per les forces franquistes el dia 6 d’agost de 1936 prop de la localitat madrilenya de Guadarrama, és el protagonista del treball del periodista Carles Prats, que ha seguit fil per randa les investigacions desenvolupades en els darrers mesos pels experts de Sàpiens a la recerca de la tomba clandestina del polític i les tres persones que l’acompanyaven aquell dia fatídic.

A diferència d’altres programes dels quals he parlat des d’aquest blog, encara no he vist ‘President Sunyol’, per la qual cosa no puc fer-ne una valoració. Ara bé, he estat moltes hores amb el Carles Prats tant a Guadarrama com a Barcelona, i us puc assegurar que les meves expectatives són altes. La primera fase d’aquesta investigació ha estat intensa, i Carles Prats ha estat al peu del canó en tot moment, gravant-ho, parlant amb tothom i buscant noves informacions allà on calia. I a més, ha sabut recollir un bon grapat de testimonis que —entre ells els experts de la investigació de Sàpiens— ens poden donar una visió molt completa de la personalitat de Sunyol. Permeteu-me que destaqui les aparicions del cirurjà Moisés Broggi i del pedagog Joan Triadú, dos savis que van conéixer Josep Sunyol.

Per tot això això us recomano que avui a les 10 sintonitzeu B arça TV per saber alguna cosa més sobre l’altre president màrtir i les feines de Sàpiens, amb la col·laboració del F.C. Barcelona, per localitzar la fossa on va ser enterrat. Abans, podeu veure el trailer del programa.

Els fets del Palau, cinquanta anys després

dimecres, 19/05/2010

Fa cinquanta anys, un 19 de maig com avui, el Palau de la Música Catalana va viure uns fets sense els quals es fa difícil entendre la Catalunya de la segona part del segle XX. Aquell dia estava previst que l’històric edifici acollís un concert d’homenatge a Joan Maragall en el qual l’Orfeó Català havia de cantar “El cant de la senyera”, amb presència de quatre ministres de la dictadura.

A darrera hora, però, les autoritats franquistes van prohibir la interpretació d’aquest emblemàtic poema, cosa que va provocar un gran malestar en els sectors catalanistes, que van preparar una acció reivindicativa que faria fortuna. Malgrat l’abrumadora presència de policies de paisà, al mig de l’actuació, dotzenes d’activistes es van aixecar i van començar a cantar la melodia prohibida, mentre d’altres llençaven octavetes amb la lletra del poema des dels pisos superiors.

Ràpidament, van començar les corredisses i la policia va practicar les primeres detencions dels antifranquistes. En els dies posteriors, els arrests van continuar. Un dels damnificats va ser Jordi Pujol, que aquell dia no era al Palau. Pujol era un dels líders d’una nova oposició catalanista al règim. De fet, havia estat ell qui havia redactat (la seva esposa Marta Ferrussola l’havia mecanografiat) el pamfet “Us presentem el general Franco”, molt crític amb el dictador.

Jordi Pujol va ser condemnat en un consell de guerra a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó de Saragossa. Però amb aquest càstig —detingut, torturat i empresonat— el franquisme va ajudar a néixer un líder opositor que tenia pocs vincles tant amb l’hegemònic Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com amb els partits històrics del catalanisme, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o la Lliga. De seguida, les pintades amb el lema “Catalunya Pujol” van omplir murs i parets d’arreu del país, mentre la seva aurèola creixia i consolidava una nova oposició vinculada al catalanisme catòlic.

De fet, aquell 1960, ja havia començat amb una gran victòria del catalanisme amb la destitució del director de la Vanguardia Española per part del consell de ministres. Galinsoga havia proclamat, l’any anterior, que “todos los catalanes son una mierda” després de sentir una homilia en català a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. Les protestes contra aquestes paraules, liderades pels sectors catalanistes van provocar la baixa de milers de subscriptors de l’històric diari i, a la fi, la destitució de Galinsoga.

És en aquest context que cal ubicar el Fets del Palau. En un context en què el franquisme pretenia recuperar la iniciativa amb l’anomenada “Operación Cataluña”, que incloïa una visita de Franco a Barcelona amb diverses iniciatives sota el braç, com el lliurament de la primera carta municipal a l’alcalde Porcioles, la celebració d’un consell de Ministres a Pedralbes o la cessió —parcial—a la ciutat del castell de Montjuïc.

Aquestes intencions van quedar dinamitades amb els Fets del Palau i, sobretot, amb l’onada de repressió posterior sobre els sectors catalanistes que havien organitzat la protesta. L’oposició catalanista al règim es va consolidar i Jordi Pujol en va esdevenir el líder més carismàtic.