Arxiu de la categoria ‘Història mundial contemporània’

Kim Philby, un gran espia

dijous, 15/07/2010
Kim Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Burgos, 2 de març de 1938. Aquell dia Francisco Franco va condecorar amb la Creu Roja del Mèrit Militar un corresponsal de guerra britànic, Kim Philby, que un temps enrere havia quedat ferit per l’impacte d’un obús republicà en el seu vehicle de treball. La curiositat és que aquell jove periodista del Times, que escrivia uns textos on no dissimulava la seva simpatia per la causa franquista, era en realitat un espia comunista que havia vingut fins als escenaris de la guerra civil amb una missió que hauria pogut canviar la història: matar Franco.

Certament, Philby no va aconseguir fer mai realitat el seu objectiu. A causa de la gran protecció que sempre envoltava el futur dictador, però sobretot perquè una de les periòdiques purgues ordenades per Stalin va acabar amb la mort o la fugida de la majoria dels seus caps. Per tant, es pot dir que aquella missió va morir abans que s’hagués presentat l’oportunitat de dur-la a terme.

Posteriorment, les activitats secretes de Philby — fill d’un alt comandament britànic a l’Índia, antic estudiant a la prestigiosa universitat de Cambridge i comunista de pedra picada— van aconseguir majors èxits. Va aprofitar el seu pas per la guerra civil per convertir-se en membre dels serveis secrets britànics i, des d’allà, va saber enganyar tothom per anar enviant informació a Moscou mentre anava pujant de manera fulgurant dins de l’escalafó dels serveis secrets britànics. Paradoxalment, va arribar a ser el cap del servei encarregat d’espiar la Unió Soviètica. Aquesta home va fer la seva feina fins l’any 1962, quan va ser decobert i es va veure obligat a marxar cames ajudeu-me cap a Moscou, on va viure fins a la seva mort, el 1988.

Allà Philby es va casar per cinquena vegada, va escriure llibres i va atendre tants periodistes com el van voler escoltar. El temps lliure el matava llegint el Times i seguint, des de la distància, els avatars de la lliga anglesa de cricket. I sobretot, presumint de ser l’únic home del món condecorat amb tres medalles de tres règims força diferents: la mencionada Creu Roja franquista, l’Orde de l’Imperi Britànic i l’Orde de la Bandera Roja Soviètica, aquesta darrera, sens dubte, l’única que es va guanyar de veritat.

Diumenge sagnant a Irlanda

divendres, 18/06/2010

El dia 30 de gener del 1972, uns fets dramàtics van canviar per sempre la història d’Irlanda del Nord, la part de l’illa que, després de la independència del territori l’any 1921, va quedar sota sobirania britànica. Aquell dia d’hivern de 1972, milers de persones marxaven pels carrers de Derry en una manifestació a favor dels drets civils de la seva comunitat. De sobte, després que alguns manifestants llencessin pedres contra els soldats britànics que vigilaven la marxa, aquests van respondre amb bales de goma i aigua a pressió. Poc després, els membres del Primer Batalló Paracaigudista van obrir foc real contra la gernació. El resultat: 14 manifestants morts i una trentena de ferits. Des de llavors fins ara, l’única versió oficial deia que els soldats havien estat tirotejats prèviament per voluntaris de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), i que s’havien vist obligats a respondre.  Aquesta versió, però, no sols no va convéncer la comunitat republicana, sinó que va fer augmentar el suport tant a l’IRA com a les idees independentistes. De fet, durant tots aquests anys, les famílies de les víctimes no es van cansar de demanar una investigació imparcial. Una investigació que, finalment, va arribar el 1997, quan el llavors president Tony Blair va accedir a les demandes dels catòlics republicans en el moment en què es negociaven els acords de Divendres Sant, claus en el procés que ha portat la pau a Irlanda del Nord.

Tretze anys després, amb el territori pacificat i amb un govern autonòmic que comparteixen els nacionalistes irlandesos i els unionistes britànics, els investigadors han fet públic un nou informe sobre la matança que declara “que no hi va haver cap justificació per a que els soldats britànics obrissin foc contra els manifestants”. En aquest sentit —i en un gest que des del meu punt de vista l’honora— el flamant primer ministre britànic David Cameron ha declarat que “el que va passar no hauria hagut d’ocórrer mai. El govern britànic és el responsable últim de la conducta de les forces armades, i per això, en nom del govern, de fet en nom de tot el país, ho lamento profundament”.  Segons ell,  no defensarem  l’exèrcit britànic defensant una cosa que és indefensable. No honorarem  els qui han servit dignament per mantenir la pau i l’imperi de la llei a Irlanda del Nord amagant la veritat”.

Durant aquests 13 anys d’investigacions, s’ha pres declaració a més de 2.500 persones i s’han estudiat pormenoritzadament centenars de cintes de video i d’audio sobre els fets. Però tot aquest esforç ha servit per una cosa tan elemental i imprescindible com saber la veritat i demostrar la innocència de les víctimes. Aquest és un pas fonamental en el camí de la reconciliació entre els habitants d’Irlanda del Nord. I també, i això és molt important, una lliçó per a la resta d’estats d’aquesta Europa amb massa assumptes pendents. Davant de la realitat del Diumenge Sagnant de 1972, el primer ministre britànic ha demanat perdó i ha assumit els errors dels seus predecessors. Des de Catalunya, fa molts anys que esperem un gest similar del govern espanyol en el sentit de reparar, entre d’altres, la figura de Lluís Companys, el primer president democràtic d’Europa assassinat pel feixisme. A diferència de les víctimes irlandeses, Companys —com tantes altres persones represaliades per la dictadura— continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. I, després que França i Alemanya hagin demanat perdó per les circumstàncies que van dur al seu assassinat, només l’Estat espanyol continua en silenci. Un silenci que clama al cel. Un silenci que ja és còmplice.

Una nova història fantàstica sobre Hitler a Barcelona?

dimarts, 25/05/2010

BlogJordiCreusHitler.jpg

La veritat és que m’ha sorprès l’enorme ressò que ha tingut a la premsa del nostre país la propera aparició a l’Estat espanyol del llibre del periodista argentí Abel Basti “El exilio de Hitler”. La tesi principal —i més llaminera—d’aquest llibre es basa en un pressumpte document secret alemany que l’autor va aconseguir a l’Argentina, en el qual el führer apareix com un dels passatgers d’un avió que evacuava nazis des d’Àustria fins a Barcelona. La data d’aquest viatge seria el 26 d’abril de 1945, només quatre dies abans que, segons totes les fonts,Hitler i la seva amant Eva Braun se suicidessin en el seu búnquer de Berlin davant de la imminent arribada de l’Exèrcit Roig.

Segons aquest llibre, que ben aviat podrà llegir qui ho desitgi, Hitler i Eva Braun van poder fugir gràcies a les ajudes d’anglesos i nordamericans, que consideraven Hitler una peça clau en la lluita contra el comunisme. Així, el dictador alemany hauria viatjat fins a Barcelona, on hauria passat uns dies sota l’ampara de la dictadura franquista, abans de traslladar-se en submarí cap al sud de l’Argentina. La parella Hitler-Braun, hauria desembarcat a la Patagònia entre juliol i agost del 1945, on haurien viscut tranquils i protegits per successius governs argentins.

No sé a vostès, però a mi aquesta música em sona. No és la primera vegada que sento parlar de grans investigacions que demostres que Hitler no va morir al búnquer situat sota la cancilleria berlinesa. Grans investigacions que ens parlen de dobles idèntics morts en el lloc del dictador  i de documents fiables que demostren que Hitler va viure els seus darrers dies en diversos països del món, sota la cobertura d’una organització secreta molt poderosa.

Sense anar més lluny, a Sàpiens hem tingut unes d’aquestes documentacions. I no les hem publicat. Recordo perfectament que, en un dels seus viatges als Arxius Nacionals dels Estats Units a Washington, el periodista Jordi Finestres va portar uns documents que, en mans de segons qui, haurien provat que Hitler vivia als anys seixanta del segle passat a Colòmbia. Un espia nordamericà així ho assegurava i, fins i tot, aportava una fotografia d’un home a Bogotà que tenia una semblança impressionant amb el jerarca nazi.

En aquests documents també es parlava d’un doble mort i també s’ometia que les restes del cadàver de Hitler va anar a Moscou després de la guerra, on van ser analitzades pels millors especialistes soviètics. Potser a ells també els va interessar donar-nos gat per llebre i fer-nos creure que aquell criminal havia mort? Potser des del Kremlin s’amagava que, en realitat. Hitler vivia panxa enlaire en aquella illa paradisíaca on passaven l’estona morts ben vius com James Dean, Elvis Presley, Marilyn Monroe o, darrerament, l’inefable Jesús Gil? Certament, d’uns anys ençà, les conxorces i les conspiracions fan forat en el mercat. Però a mi, sincerament, la ciència ficció m’agrada a les novel·les, no als llibres d’història.