Arxiu de la categoria ‘General’

El comiat de ‘la Goyerías’

dimarts, 14/09/2010
'La Goyerías' a la presó de Màlaga

'La Goyerías' a la presó de Màlaga

Dissabte  al matí va tenir lloc l’acte de comiat de la María Rodríguez, ‘La Goyerías’, una de les darreres guerrilleres antifranquistes. El seu taüt, cobert amb una bandera republicana, va ser acompanyat per un bon nombre de persones que volien donar l’últim adéu a la resistent. La cerimònia va ser molt emotiva, marcada per les paraules de Jaume Valls, una altra persona que també va tastar la duresa de les comisaries i les presons de la dictadura. Segons Valls, els guerrillers van ser homes i dones valentes que van lluitar de cara i que després, amb l’arribada de la democràcia, van ser oblidades pels nous dirigents. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació.

Després de sortir de la cerimònia, celebrada a l’Hospitalet de Llobregat, ciutat on vivia la guerrillera, vaig marxar corrents cap a l’Arc del Triomf de Barcelona. Allà havia de participar en una taula rodona sobre ‘Història i reconstrucció nacional’ que organitzava el grup Gent de la Terra, amb la col·laboració de SÀPIENS. Només arribar, vaig veure que el Passeig Lluís Companys era ple de gent que participava a la Mostra d’Entitats dels Països Catalans, que aquest 11 de setembre arribava a la seva novena edició. De seguida em vaig trobar amb el Ferran Espada, director del Punt del Barcelonès i moderador del debat, i amb els altres dos ponents, el periodista Enric Calpena i l’historiador Enric Pujol. Amb els matisos que calguin, tots  vam arribar a una conclusió: la importància de la història en qualsevol procés, sigui de construcció nacional o, per el contrari, de deconstrucció nacional. En aquest sentit es van posar exemples prou clars de l’ús de la història des de les diferents trinxeres de la batalla política i es va posar l’accent en el creixent interès d`àmplies capes de la societat catalana per conéixer el nostre passat. Malgrat la calor que vam passar, va ser un acte molt agradable, amb intervencions interessants i una apreciable quantitat de públic.

Una cançó que continua sent nova

divendres, 3/09/2010

Lluís Llach

L’exposició que actualment es du a terme al Museu d’Història de Catalunya ha tornat a posar en el primer pla de l’actualitat el moviment de la Nova Cançó. Des del meu punt de vista, aquesta mostra —d’altra banda magnífica en la forma i en el fons— trenca una gran injustícia i esdevé un homenatge necessari a aquells homes i dones que van lluitar contra la dictadura amb les armes de la veu i la guitarra. Uns homes i dones als quals la nostra societat no havia reconegut mai amb prou força el seu paper imprescindible en els anys difícils de la nit franquista.

Precisament, d’aquest mateix tema parlava fa unes setmanes amb Raimon. I ell relatava amb una barreja d’amargura i ironia com durant els anys de la Transició van ser esborrats del present dels catalans. Per exemple, el cantautor de Xàtiva recordava les moltes vegades que els periodistes li havien preguntat en aquells anys quan es pensava retirar. Com si la seva feina —la de Raimon i la de tants d’altres— només fos possible com a força de xoc contra el franquisme. Com si aquelles cançons no fossin prou bones per ser escoltades en un marc de més normalitat democràtica.

Sortosament, els temps no han donat la raó a aquells que volien retirar de l’escena pública els artistes de la Nova Cançó. Però també és cert que durant molts anys la idea que aquelles melodies formaven part d’un passat que calia recordar com menys millor va quallar en amplis sectors de l’Administració i de la població. Només així podem entendre que durant més d’una dècada Ovidi Montllor no pogués gravar cap disc per falta d’una discogràfica que confiés en la seva feina. Només així podem entendre que un artista com Joan Isaac s’hagués de retirar durant gairebé catorze anys a causa dels problemes que trobava per desenvolupar amb normalitat la seva feina.

En ple segle XXI la cançó d’autor en la nostra llengua torna a estar valorada. D’una banda, els artistes més veterans en actiu continuen omplint teatres, mentre que els que s’han retirat en els darrers anys —amb l’exemple més clar de Lluís Llach— ho han fet en el moment més àlgid de la seva carrera. De l’altra, en els darrers temps han sortit noves generacions —amb un fort protagonisme al País Valencià— que reivindiquen amb èxit la tasca dels pioners de la Cançó a través de lletres i arranjaments musicals més atrevits.
Tot això ho pensava fa uns dies, mentre escoltava un concert del mencionat Joan Isaac a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya. I mentre ell anava desgranant amb una solvència extraordinària una barreja de cançons noves i antigues —entre les quals no va faltar l’emblemàtica ‘A Margalida’— jo constatava que la cançó està més viva que mai, i que el futur, en aquesta nova conjuntura, és el seu millor aliat.

De nou a Badalona

dijous, 19/08/2010

La visita a la Universitat Catalana d’Estiu ha estat curta però profitosa. La xerrada sobre Josep Sunyol, que va consistir en el passi del documental ‘President Sunyol’ i en un interessant col·loqui amb la quarantena d’assistents, va ser molt satisfactòria. Certament, amb tota aquesta investigació per trobar la tomba clandestina del que va ser diputat d’ERC i president del Barça, des de SÀPIENS hem contribuït a rescatar d’un injust anonimat un dels personatges més importants del primer terç del segle XX català. I això es veu en cada un dels actes que anem fent arreu del país per rescabalar la seva memòria.

Però més enllà de les conferències, anar a Prada significa trobar-te amb vells amics, com el Francesc Ribera ‘Titot’, el Jordi Mir i la seva esposa Neus, l’Albert i la Dolors de les Borges, l’Eduard, el Pep i tants altres que, a causa del poc temps d’estança al Conflent, gairebé només vaig poder saludar. I al vespre, un dels plats forts de la jornada: el sopar al restaurant de la plaça de Catllà de Conflent. Ja hi vam anar l’any passat amb l’Àngel Casals i el Valentí Gual, i aquest any vam repetir amb una taula força més llarga en què no hi van faltar ni la historiadora Eva Serra ni l’hispanista austríac Friedrich Edelmaier, a qui vam entrevistar al número 90 de SÀPIENS. Precisament a la taula del darrere de la nostra hi sopava el vell republicà Víctor Torres, que havia vingut fins al Conflent per participar en un acte d’homenatge al seu germà, el poeta Màrius Torres.

Aquest matí a les 7, quan he sortit al balcó de l’habitació de l’hotel de Molig, m’ha innundat la mateixa recança que l’any passat. Però a les 10 havia de ser a Badalona, a la redacció de SÀPIENS i he tingut poc temps per compadir-me. Certament, és una llàstima haver de marxar d’aquest entorn tan privilegiat per fer hores de carretera i retornar a la feina diària. L’any que ve miraré de quedar-me més de 24 hores a la UCE.

Cap a Prada de Conflent!

dimecres, 18/08/2010

D’aquí una estona deixaré la redacció del SÀPIENS i me n’aniré cap a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), a Prada de Conflent. Aquesta tarda hi he de fer una xerrada centrada en Josep Sunyol, l’home del que va ser diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya i president del Barça des de juliol de 1935 fins a l’agost del 1936, quan va ser assassinat pels franquistes prop del poble madrileny de Guadarrama. Sempre és un plaer parlar de Sunyol —de fet, fa pocs dies vaig fer una altra xerrada sobre aquest personatge a Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà— i sempre és un plaer anar a l’UCE.

El Liceu Renouvier, on té lloc la Universitat Catalana d'Estiu

L’any passat també vaig ser a Prada per parlar del SÀPIENS i de la divulgació històrica a casa nostra. Entre altres coses, vaig explicar la difusió tant de la nostra publicació com de la resta. En aquell moment, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, SÀPIENS era la segona revista a Catalunya pel que feia al nombre de lectors. Concretament, en teníem 105.000 de mensuals, mentre la revista líder en història al Principat —Historia National Geographic— en tenia 108.000. Un any després, les coses han canviat. SÀPIENS ha vist incrementar sensiblement el nombre dels seus lectors i s’ha situat en una còmoda primera posició (128.000 per 119.000 de Historia National Geographic). Més que res ho explico perquè l’any passat una persona del públic va desitjar que, si enguany tornava a l’UCE, pogués anunciar que la nostra ja no era la segona revista d’història a Catalunya, sinó la primera. No dubteu que la primera cosa que faré aquesta tarda serà comentar aquestes dades.

Espanya i Kosovo

divendres, 23/07/2010

El Tribunal Internacional de la Haia, la més alta instància judicial de l’ONU, va decretar ahir que Kosovo ‘no va violar el dret internacional’ quan, el passat 17 de febrer del 2008, va declarar de manera unilateral la seva independència. A més, aquest tribunal  afegeix que no hi ha cap argument dins de les lleis internacionals que pugui prohibir o bloquejar l’accés a la independència d’un país, cosa que deixa sense cap argument  l’excusa de la ‘unitat territorial’ per impedir qualsevol procés d’emancipació nacional.

Tot i que aquesta sentència no és vinculant, ningú no pot amagar la seva importància més que simbòlica, ja que representa l’aval definitiu a la secessió de Kosovo respecte a Sèrbia al mateix temps que obre la porta a un reconeixement internacional que, ja abans de la resolució, era defensat per 69 estats, entre ells els Estats Units i la majoria dels de la Unió Europea. Però la sentència té una altra lectura, una lectura molt més casolana, ja que representa un torpede a la línia de flotació d’aquells que, en ple segle XXI, encara s’entesten a defensar ‘la indisoluble unitat de la nació espanyola’, com si aquesta unitat fos un acte diví sobre el qual res ni ningú pot actuar.

Què farà Espanya després d’aquesta sentència? Em temo que res. Fa dos anys, ja es van alinear amb països com Xina, Rússia o Romania per considerar la declaració d’independència de Kosovo “un acte unilateral il·legal’. Ara, ni el fet que Obama i Hillary Clinton hagin animat tots els estats del món a reconèixer Kosovo com a estat independent els farà variar una postura clarament anclada en el passat. De fet, en tot aquest assumpte, Espanya sempre ha actuat més en clau interna que no pas externa i, en aquest sentit, les paraules del representant serbi en el tribunal són el seu pitjor malson: ‘a partir d’ara, cap frontera europea serà segura’. El temps ho dirà.

Kim Philby, un gran espia

dijous, 15/07/2010
Kim Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Burgos, 2 de març de 1938. Aquell dia Francisco Franco va condecorar amb la Creu Roja del Mèrit Militar un corresponsal de guerra britànic, Kim Philby, que un temps enrere havia quedat ferit per l’impacte d’un obús republicà en el seu vehicle de treball. La curiositat és que aquell jove periodista del Times, que escrivia uns textos on no dissimulava la seva simpatia per la causa franquista, era en realitat un espia comunista que havia vingut fins als escenaris de la guerra civil amb una missió que hauria pogut canviar la història: matar Franco.

Certament, Philby no va aconseguir fer mai realitat el seu objectiu. A causa de la gran protecció que sempre envoltava el futur dictador, però sobretot perquè una de les periòdiques purgues ordenades per Stalin va acabar amb la mort o la fugida de la majoria dels seus caps. Per tant, es pot dir que aquella missió va morir abans que s’hagués presentat l’oportunitat de dur-la a terme.

Posteriorment, les activitats secretes de Philby — fill d’un alt comandament britànic a l’Índia, antic estudiant a la prestigiosa universitat de Cambridge i comunista de pedra picada— van aconseguir majors èxits. Va aprofitar el seu pas per la guerra civil per convertir-se en membre dels serveis secrets britànics i, des d’allà, va saber enganyar tothom per anar enviant informació a Moscou mentre anava pujant de manera fulgurant dins de l’escalafó dels serveis secrets britànics. Paradoxalment, va arribar a ser el cap del servei encarregat d’espiar la Unió Soviètica. Aquesta home va fer la seva feina fins l’any 1962, quan va ser decobert i es va veure obligat a marxar cames ajudeu-me cap a Moscou, on va viure fins a la seva mort, el 1988.

Allà Philby es va casar per cinquena vegada, va escriure llibres i va atendre tants periodistes com el van voler escoltar. El temps lliure el matava llegint el Times i seguint, des de la distància, els avatars de la lliga anglesa de cricket. I sobretot, presumint de ser l’únic home del món condecorat amb tres medalles de tres règims força diferents: la mencionada Creu Roja franquista, l’Orde de l’Imperi Britànic i l’Orde de la Bandera Roja Soviètica, aquesta darrera, sens dubte, l’única que es va guanyar de veritat.

Jo hi aniré!

divendres, 9/07/2010

Cartell de la manifestació

Estic convençut que la de demà serà una d’aquelles mobilitzacions històriques. Com la de l’11 de Setembre del 1977 o com la va que va omplir els carrers de la capital catalana contra la guerra de l’Iraq. Tot i els problemes partidistes amb la capçalera —uns problemes, d’altra banda, ben decebedors— estic segur que una riuada humana farà ben evident els canvis que s’han produït a la societat catalana en els darrers anys. Una societat que, abans, no tenia la sobirania com una de les seves principals preocupacions. Ara, per el contrari, aquest concepte ocupa l’espai central de la Catalunya d’avui. Per això —i, entre d’altres, per la lamentable actuació dels tres poders de l’Estat en la tramitació de l’Estatut— han estat possibles un seguit d’esdeveniments que demostren fins a quin punt l’encaix de Catalunya a Espanya està més en crisi que mai. I més si es confirmen les primeres informacions sobre la sentència escrita de l’Estatut (informacions que vaig sentint mentre redacto aquestes línies), en què s’apunta que els magistrats del Tribunal Constitucional haurien disparat sobre la línia de flotació d’una cosa tan important, necessària i consolidada com la immersió lingüística. Demà a les sis seré a la confluència entre el passeig de Gràcia i la Diagonal. En primer lloc perquè estic d’acord amb el lema i amb l’esperit d’aquesta manifestació. Però també perquè crec que d’aquí a cinquanta anys, els llibres d’història parlaran d’aquest moment clau per al nostre poble.

Espanyols i… franquistes?

divendres, 25/06/2010

Mayor Oreja ha dit amb un crit allò que molts polítics espanyols de diferents colors opinen amb la boca petita. L’excandidat a lehendakari, flagell de tots aquells que s’atreveixen a qüestionar la sagrada unitat de la (seva) pàtria, ha tornat a vincular la voluntat pacífica i democràtica de les consultes populars sobre la independència de Catalunya amb la lluita armada.  Res de nou, Mayor i tants altres —entre els quals s’hi compta l’avui heroi de la progressia Baltasar Garzón, censor i botxí de mitjans de comunicació, de partits polítics i, fins i tot, d’entitats de foment de la cultura basca— ja fa temps que es van doctorar en un axioma que diu que tenir objectius finals similars és el mateix que compartir els mitjans per arribar-hi. És a dir, ETA vol la independència d’Euskal Herria i els promotors de les consultes volen la dels Països Catalans? Doncs fot-li castanya i posa la caverna mediàtica a dir que tots són iguals, perquè, en definitiva, uns i altres el que volen és subvertir l’ordre i trencar Espanya.

En aquest joc, però, no hauríem de permetre que ens donessin gat per llebre. O en tot cas, s’hauria de poder aplicar aquesta trampa també en sentit invers. Això ens permetria afirmar sense posar-nos vermells —de la mateixa manera que ho fa Mayor Oreja— que la immensa majoria de la classe política i judicial espanyola és franquista. I per què? Doncs perquè tots ells coincideixen ideològicament amb el que va ser un dels principals objectius de la dictadura: la defensa de la unitat d’Espanya. Des d’Aznar i Rajoy a Felipe González i Zapatero; des dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional als sectors menys conservadors del Tribunal Suprem, tots plegats podrien de ser titllats de franquistes. Perquè no em negaran que, per damunt dels conceptes d’esquerra i dreta, allò que més destaca de determinats personatges dels dos principals partits de l’Estat —i de la judicatura— és, precisament, el seu nacionalisme espanyol.

Un nacionalisme espanyol que s’ha atipat de proclamar als quatre vents les maldats del catalanisme. Segons ells, fer un nou Estatut era perdre el temps, ja que aquest no és un dels problemes reals de la gent. Com tampoc no ho és ni la defensa de la llengua catalana, ni la igualtat per llei del cinema en el nostre idioma, ni tampoc el foment de Catalunya a l’exterior. No, aquestes no són les preocupacions de la ciutadania —ens diuen— i menys en temps de crisi! I quins són, doncs, aquests problemes reals? La resposta la podem trobar en l’actuació de l’equip PSOE-PP que governa avui al País Basc. Segons el duet López-Basagoiti, els principals reptes que hi havia en el seu territori eren tres. Tres problemes reals  que no permetien dormir a bona part de la seva població a causa de la maldat intrinseca que s’amagava rere cada un d’ells.

El primer problema real era el mapa del temps —amb tots els territoris d’Euskal Herria— que es mostrava a Euskal Telebista, la televisió pública. El segon, aquest mateix concepte, el d’Euskal Herria, que sortia en el curriculum escolar basc. I el tercer, però no menor, que la paraula Espanya no aparegués en la indumentària de l’equip ciclista Euskaltel-Euskadi, subvencionat pel govern de Vitòria. Sortosament, aquest govern, inspirat, entre d’altres, pel mencionat Mayor Oreja, força paralitzat en diversos dels seus àmbits d’actuació, ha estat diligent en solucionar aquests problemes reals i possibilitar que el conjunt dels bascos, ara sí, ja puguin dormir tranquils. Bona nit!

Article publicat al diari AVUI el dia 23 de juny de 2010

Les falles dels Pirineus

dimarts, 22/06/2010

Les falles de Durro

Fa uns dies es va inaugurar a la localitat de Durro, a l’Alta Ribagorça, una nova temporada de baixada de les falles, un dels espectacles més impressionants que es poden veure a la serralada pirinenca. Una festa que, en definitiva, esdevé una espècie de cordó umbilical que uneix simbòlicament els habitants actuals de la muntanya i els seus ancestres més remots.

La relació dels pirinencs amb el foc és antiga, però tampoc més que la que hi tenen els habitants d’altres zones dels Països Catalans. De fet, el costum d’encendre fogueres la nit de Sant Joan és comuna arreu del territoti, però també és veritat que és a les comarques pirinenques (principalment la Ribagorça i el Pallars Sobirà), on aquestes manifestacions tenen unes característiques més especials.

Fins no fa massa dècades eren nombrosos els pobles que mantenien la tradició de les falles, però la despoblació del territori va comportar la seva desaparició a molts indrets. Afortunadament, no a tots, per això avui en dia encara tenim l’oportunitat de contemplar-les. Per exemple a Isil, un dels pobles més bonics del Pallars Sobirà, que any rere any la nit del 23 de juny s’engalana per reviure una vegada més la seva activitat més clàssica. Declarada d’interès nacional per la Generalitat, l’any 1991, la d’Isil és la festa més coneguda i la que més gent congrega al voltant de la baixada dels fallaires. Però no és l’única. De fet, l’Alta Ribagorça és el territori català que millor ha sabut conservat l’antiga tradició. Durant els mesos de juny i juliol, diversos pobles de la comarca organitzen les seves baixades de falles. Boí, Senet, el Pont de Suert, Barruera, Erill la Vall, Taüll, Llesp… El tret de sortida, com deia, el va donar la petita població de Durro, coincidint amb el dia del seu patró: Sant Quirc, a mitjan lluny. Aquell dia, tot estava ja preparat per acollir la gran festa. Uns dies abans, els habitants del poble havien ascendit fins a l’esplanada on s’aixeca l’ermita de Sant Quirc, a ponent de la vila, per tal de construir l’anomenat “faro”. Per a això van haver de tallar uns quants pins, els més grans d’aquesta part de la muntanya, pelar-los, esporgar-los i plantar-los en l’indret escollit, des d’on la visió des del poble de Durro fos perfecta. Al mateix temps, van anar fabricant les falles. Amb teia de pi d’entre un metre i un metre i mig de llargada, a la qual se li van practicar aquelles incisions que atorguen a les falles la seva forma característica. Després, el sol i la serena es van encarregar d’assecar la fusta fins al seu punt òptim, que va arribar el dia del descens.

Aquell vespre, el foc purificador va baixar una vegada més des del cim de la muntanya fins al poble. Per allunyar els mals esperits, per celebrar l’arribada del bon temps, per recordar el culte al sol dels avantpassats més remots, aquell que van viure l’època en què el tità Prometeu va arrebatar el foc al déu suprem Zeus per entregar-lo als humans. I ho van fer de manera ordenada, formant una inacabable filera de foc que va omplir de llum la nit màgica de Durro. Els crits dels fallaires (entre els quals per primera vegada hi havia noies), barrejats amb el so persistent de les campanes del poble, van trencar el silenci de la vall. Uns crits que es van incrementar quan els fallaires van arribar a les primeres cases de la vila. Corrent amb totes les seves forces, els participants van entrar a Durro enmig dels aplaudiments de la gent que s’havia congregat per contemplar-los. I, llavors, van passejar les falles enceses pels carrers del poble fins a dipositar-les a la gran foguera que s’havia encés davant de l’església

Homenatge a Jordi Mir

dijous, 10/06/2010

Ahir a la tarda vaig anar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. A la seva sala Prat de la Riba s’hi celebrava un homenatge que no em vaig voler perdre: el del lingüista Jordi Mir. La sala era plena, i la majoria érem amics del Jordi i de la seva dona, la Neus. Durant l’acte, en el qual no hi van faltar les paraules de Mònica Terribas, Antoni Bassas o Joaquim M. Puyal, es va insistir en la vàlua professional del Jordi Mir. Es va parlar, també,  del Mir excursionista, de l’estudiós de Pompeu Fabra i de l’amic dels seus amics. I també, òbviament, del Mir patriota, de l’home que estima a fons la seva Terra. En aquest sentit, l’acte es va iniciar amb el Cant de la Senyera, una de les melodies preferides de l’homenatjat.

Després d’aquest més que merescut homenatge, vaig marxar corrents cap a la llibreria Proa, on la meva companya a SÀPIENS, Clàudia Pujol presentava el seu darrer llibre: ‘En l’escena del crim. Deu nous casos del forense Narcís Bardalet’. Va ser un acte interessant, amb un Vicenç Villatoro pletòric i una Montserrat Tura divertidament irònica. Per rematar la feina, la Clàudia —incisiva— i un inconmensurable Narcís Bardalet, que ens va explicar alguns dels casos més destacats de la seva vida professional. Ja eren quarts de deu quan enfilava el camí de casa. A més, al sarró, m’emportava una nova conversa sobre Josep Sunyol amb un dels homes que més coneixen la seva història, el Carles Llorens, l’autor de l’article de SÀPIENS sobre el president màrtir del Barça.