Arxiu de la categoria ‘Franquisme’

Lluís Companys, 70 anys després

divendres, 15/10/2010

Aquest cap de setmana, coincidint amb el 70è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, la Comissió de la Dignitat ha organitzat diferents actes per recordar al qui va ser l’únic president europeu elegit democràticament que va ser assassinat pel feixisme durant tot el segle XX. D’aquesta manera, avui a les vuit del vespre, l’església de Sant Agustí (situada al carrer Hospital de Barcelona) serà l’escenari on es desenvoluparan unes exèquies cíviques en honor del president màrtir, mentre que el diumenge al matí els actes es traslladaran al castell de Montjuïc, l’indret on Companys va estar pres durant els darrers dies de la seva vida i el lloc on, finalment, el 15 d’octubre de 1940, va ser assassinat.

Fa setanta anys, el president català va morir com un delinqüent a mans del franquisme. I avui continua sent un delinqüent per a la justícia de la democràcia espanyola. Per vergonya d’aquesta mateixa democràcia, cap dels governs de l’Estat —ni els de la UCD, ni els del PP ni tampoc els del PSOE—  han tingut la valentia d’instar a anul·lar els consells de guerra de la dictadura. El de Companys i els de totes les altres persones que van morir en els judicis-farsa franquistes. Per això, cal recordar cada dia la pervivència d’aquesta injustícia. I actes com els que organitza aquest cap de setmana la Comissió de la Dignitat ens ajuden a no perdre la memòria. Allà ens veurem!

Ha mort la ‘Goyerías’, guerrillera antifranquista

divendres, 10/09/2010

Ahir a la nit va trucar-me el Jaume Valls, vell lluitador contra la dictadura i gran amic. Per l’hora de la telefonada vaig endevinar que no volia comentar-me res de bo, i no m’equivocava. Amb al veu entretallada, va comunicar-me la mort de la María Rodríguez, ‘la Goyerías’, una de les darreres guerrilleres antifranquistes que quedaven. La María havia nascut l’any 1920 a Alía (Càceres), en una família de jornalers. Des de ben jove, ‘la Goyerías’ havia simpatitzat amb la causa republicana, raó per la qual, acabada la guerra civil, va començar a col·laborar com a enllaç amb la guerrilla antifranquista que operava per les muntanyes de la zona.

El 1943, a causa d’una delació, va haver d’abandonar Alía i incorporar-se al maquis. I va ser allà on va enamorar-se de Joaquín Ventas, ‘Chaquetalarga’, cap de la seva partida. Durant quatre anys, ‘la Goyerías’ va fer de guerrillera per les muntanyes de Càceres, Ciudad Real i Toledo. Finalment, el 1948, quan la seva partida s’havia dissolt i ella vivia a la població d’Agudo, va ser denunciada per un antic company d’armes i detinguda per la guàrdia civil. Brutalment torturada, la ‘Goyerías va ser primer ingressada a la presó de las Ventas i, posteriorment, a la de Màlaga on, en companyia de la seva germana Paula, també guerrillera, va ser sotmesa a un consell de guerra. Van ser condemnades a 14 anys la María i a 16 la Paula per ‘actividades izquierdistas y ayuda a la rebelión’.

Quan va quedar en llibertat, l’any 1953, la María es va traslladar a viure a Barcelona —i posteriorment al Polígon Gornal de l’Hospitalet de Llobregat—amb l’esperança de retrobar-se amb el seu estimat ‘Chaquetalarga’, exiliat prop de París. No seria possible. Les seves vides quedaven definitivament bifurcades.

Vaig conéixer la María l’any 2004, quan al SÀPIENS‘ preparàvem un article sobre dones guerrilleres, que vam publicar en el número 23. Precisament, va ser el Jaume Valls qui me la va presentar. Posteriorment, va ser una de les protagonistes del meu llibre ‘Dones contra Franco’ (Ara Llibres, 2007), per la qual cosa vaig passar llargues hores amb ella, al menjador de casa seva al Polígon Gornal escoltant les seves explicacions sobre la duresa  de la vida guerrillera.Però allò que més em va impressionar és que gairebé seixanta anys després d’haver-se vist per darrera vegada amb el ‘Chaquetalarga’, ella continuava bojament enamorada del guerriller. I això que la María s’havia casat i havia tingut dos fills amb un altre home.

Descansa en pau, ‘Goyerías’. I bon viatge en el teu darrer trajecte, quan les teves cendres siguin llençades al vent que acarona la serra d’Altamira, les pedres, les coves i els barrancs de la qual et van veure fent de guerrillera contra el franquisme.

Sàpiens a l’homenatge a Companys

dilluns, 16/08/2010

Clàudia Pujol amb en Toni Strubell i Pep Cruanyes davant de la casa on van detenir Companys, el número 5 de la rue Ploërnel.

Abans d’ahir va tenir lloc a la localitat de la Baule (Ar Baol en llengua bretona) el tret de sortida del seguit d’actes d’homenatge que durant aquest estiu i tardor ha organitzat la Comissió de la Dignitat per recordar la figura de Lluís Companys. Concretament, aquest primer recordatori —en el qual SÀPIENS ha estat representat per la nostra cap de redacció Clàudia Pujol— ha coincidit amb el 70è aniversari de la seva captura en aquesta localitat de l’Estat francès per part de la policia militar nazi. A partir de llavors, la història ja és prou coneguda: Companys va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, fins que va ser traslladat fins a Irun, on el policia franquista Pedro Urraca el va entregar a les autoritats espanyoles. Companys va ser posteriorment empresonat en una cel·la de la Direcció General de Seguretat, a la madrilenya Puerta del Sol (just on avui hi ha les dependències de la Comunitat de Madrid), on va ser torturat, vexat i exhibit com si fos un animal de fira al qual els jerarques del règim li llençaven cacahuets i monedes. Aquest va ser el darrer peatge abans d’arribar a Barcelona, Companys va ser sotmès al consell de guerra que va dur-lo a la mort la matinada del 15 d’octubre de 1940.  Companys va esdevenir així el primer president escollit democràticament assassinat pel feixisme a Europa.

Setanta anys després d’aquests fets, i per vergonya de la democràcia, el consell de guerra que va dur a la mort el president català continua vigent. Malgrat les promeses dels successius governs espanyols —la darrera la de l’executiu de Rodríguez Zapatero—, Lluís Companys continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. Per això són tan importants els actes per recordar aquell dramàtic episodi. Per això és tan important la feina que des de fa anys està duent a terme la Comissió de la Dignitat dels incombustibles Pep Cruanyes i Toni Strubell. En aquest sentit, des de SÀPIENS anirem informant dels diferents actes que en les properes setmanes se celebraran a Madrid i a Barcelona en homenatge al nostre president màrtir. I, a més, en el número d’octubre, dedicarem un especial a la vida i a la mort de Lluís Companys. Un especial que anirà acompanyant de la pel·lícula ‘Companys, procés a Catalunya’ una de les obres de referència del cineasta Josep Maria Forn.

Paraules indecents

dimarts, 20/07/2010

He tingut la mala ocurrència d’entrar al blog que l’escriptor Pio Moa té al diari electrònic Libertad Digital. Per als qui no ho sàpiguin, Pío Moa és un exmembre dels GRAPO que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant cap a posicions cada cop més conservadores. Però, a més, Pío és un home que ven llibres, molts llibres. De fet, obres seves com ‘Los Mitos de la Guerra Civil’ han esdevingut veritables best-sellers. La tesi, gairebé sempre és la mateixa: la guerra civil va començar el 1934 amb l’aixecament del 6 d’octubre. Per a ell, l’actual democràcia és hereva directa del franquisme i no d’una República

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

totalitària. Pío és doncs, una mena de gurú per als sectors més reaccionaris de la societat espanyola. De fet,  al seu blog hi havia un text marcadament homofòbic que culminava amb una apologia del franquisme que, a estats com Alemanya no quedaria impune. Els la deixo perquè vostès passin tanta vergona com jo en llegir-la.

‘Por cierto, hoy es 18 de julio, aniversario del levantamiento legítimo contra un gobierno-régimen ilegítimo, según creo haber demostrado. De aquel levantamiento procede la época de paz más prolongada que haya vivido España desde tiempos lejanos, también de mayor prosperidad, de abandono de viejos odios y, en fin, la democracia… hoy muy atacada precisamente por quienes se obstinan en condenar aquel alzamiento o en “mirar al futuro” para no ver lo que pasa en el presente”.

Darrera mirada sobre Franco

dimecres, 9/06/2010

Fa uns minuts m’he estat mirant una prova de l’article al qual dedicarem la propera portada de la revista SÀPIENS (sortida 23 de juny), que té com a protagonista Franco i el seu somni de convertir Espanya en una potència atòmica. L’Àlex Novials, el dissenyador, em comenta que està molt content de la part gràfica d’aquest reportatge, ja que ha aconseguit imatges poc vistes del dictador en la inauguració del Centre d’Energia Nuclear de Madrid l’any 1957. Per la meva part, també estic molt satisfet d’una investigació duta a terme per l’Albert Presas, professor de la Universitat Pompeu Fabra i de l’Institut Max Planck de Berlin. En ella, Presas i el periodista Jordi Finestres repassen els passos que va donar el règim per aconseguir desenvolupar aquesta energia, cosa que va provocar que els Estats Units miressin amb lupa els progressos que anava fent la dictadura en aquesta matèria, tal com revelen alguns informes desclassificats recentment als Estats Units, als quals ha tingut accés ‘Sàpiens’.

President Sunyol

divendres, 4/06/2010

Aquesta nit, a les 10, Barça TV estrenarà el documental President Sunyol, centrat en la vida i la mort del que va ser diputat per Esquerra Republicana al parlament espanyol i president del Barça. Sunyol, que va ser assassinat per les forces franquistes el dia 6 d’agost de 1936 prop de la localitat madrilenya de Guadarrama, és el protagonista del treball del periodista Carles Prats, que ha seguit fil per randa les investigacions desenvolupades en els darrers mesos pels experts de Sàpiens a la recerca de la tomba clandestina del polític i les tres persones que l’acompanyaven aquell dia fatídic.

A diferència d’altres programes dels quals he parlat des d’aquest blog, encara no he vist ‘President Sunyol’, per la qual cosa no puc fer-ne una valoració. Ara bé, he estat moltes hores amb el Carles Prats tant a Guadarrama com a Barcelona, i us puc assegurar que les meves expectatives són altes. La primera fase d’aquesta investigació ha estat intensa, i Carles Prats ha estat al peu del canó en tot moment, gravant-ho, parlant amb tothom i buscant noves informacions allà on calia. I a més, ha sabut recollir un bon grapat de testimonis que —entre ells els experts de la investigació de Sàpiens— ens poden donar una visió molt completa de la personalitat de Sunyol. Permeteu-me que destaqui les aparicions del cirurjà Moisés Broggi i del pedagog Joan Triadú, dos savis que van conéixer Josep Sunyol.

Per tot això això us recomano que avui a les 10 sintonitzeu B arça TV per saber alguna cosa més sobre l’altre president màrtir i les feines de Sàpiens, amb la col·laboració del F.C. Barcelona, per localitzar la fossa on va ser enterrat. Abans, podeu veure el trailer del programa.

Els fets del Palau, cinquanta anys després

dimecres, 19/05/2010

Fa cinquanta anys, un 19 de maig com avui, el Palau de la Música Catalana va viure uns fets sense els quals es fa difícil entendre la Catalunya de la segona part del segle XX. Aquell dia estava previst que l’històric edifici acollís un concert d’homenatge a Joan Maragall en el qual l’Orfeó Català havia de cantar “El cant de la senyera”, amb presència de quatre ministres de la dictadura.

A darrera hora, però, les autoritats franquistes van prohibir la interpretació d’aquest emblemàtic poema, cosa que va provocar un gran malestar en els sectors catalanistes, que van preparar una acció reivindicativa que faria fortuna. Malgrat l’abrumadora presència de policies de paisà, al mig de l’actuació, dotzenes d’activistes es van aixecar i van començar a cantar la melodia prohibida, mentre d’altres llençaven octavetes amb la lletra del poema des dels pisos superiors.

Ràpidament, van començar les corredisses i la policia va practicar les primeres detencions dels antifranquistes. En els dies posteriors, els arrests van continuar. Un dels damnificats va ser Jordi Pujol, que aquell dia no era al Palau. Pujol era un dels líders d’una nova oposició catalanista al règim. De fet, havia estat ell qui havia redactat (la seva esposa Marta Ferrussola l’havia mecanografiat) el pamfet “Us presentem el general Franco”, molt crític amb el dictador.

Jordi Pujol va ser condemnat en un consell de guerra a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó de Saragossa. Però amb aquest càstig —detingut, torturat i empresonat— el franquisme va ajudar a néixer un líder opositor que tenia pocs vincles tant amb l’hegemònic Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com amb els partits històrics del catalanisme, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o la Lliga. De seguida, les pintades amb el lema “Catalunya Pujol” van omplir murs i parets d’arreu del país, mentre la seva aurèola creixia i consolidava una nova oposició vinculada al catalanisme catòlic.

De fet, aquell 1960, ja havia començat amb una gran victòria del catalanisme amb la destitució del director de la Vanguardia Española per part del consell de ministres. Galinsoga havia proclamat, l’any anterior, que “todos los catalanes son una mierda” després de sentir una homilia en català a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. Les protestes contra aquestes paraules, liderades pels sectors catalanistes van provocar la baixa de milers de subscriptors de l’històric diari i, a la fi, la destitució de Galinsoga.

És en aquest context que cal ubicar el Fets del Palau. En un context en què el franquisme pretenia recuperar la iniciativa amb l’anomenada “Operación Cataluña”, que incloïa una visita de Franco a Barcelona amb diverses iniciatives sota el braç, com el lliurament de la primera carta municipal a l’alcalde Porcioles, la celebració d’un consell de Ministres a Pedralbes o la cessió —parcial—a la ciutat del castell de Montjuïc.

Aquestes intencions van quedar dinamitades amb els Fets del Palau i, sobretot, amb l’onada de repressió posterior sobre els sectors catalanistes que havien organitzat la protesta. L’oposició catalanista al règim es va consolidar i Jordi Pujol en va esdevenir el líder més carismàtic.