Recreació de l'11 de Setembre de 1714

El creixement del sentiment independentista ha esdevingut la gran novetat de la política catalana en els darrers anys. Després d’haver estat una de les grans derrotades de la Transició i d’haver efectuat una llarga travessia pel desert, la idea de la independència és l’única que, avui en dia, és capaç d’engrescar àmplies capes de la nostra societat i de sotragar l’avorrit panorama polític principatí. L’autonomisme, que representa el passat, i el federalisme, percebut per molta gent com una utopia irrealitzable a causa de la inexistència de federalistes més enllà de casa nostra, no recullen el mateix nivell d’entusiasme que la bifurcació de camins amb Espanya.

Ã’bviament, aquesta realitat ha marcat el pols polític dels darrers temps, cosa que ha portat els opinadors i els especialistes a buscar les causes d’aquest canvi de tendència. La idea principal, avalada, a més, per les enquestes, és que les causes de l’augment dels partidaris de la secessió ja no són les clàssiques (història, llengua, cultura…). Al contrari, són arguments de caire democràtic o econòmic els que avui passarien per davant dels que tradicionalment havien estat els pilars bàsics de l’independentisme. En aquesta nova conjuntura hi han jugat un paper protagonista les polítiques desenvolupades en els darrers anys pel PP de José María Aznar i pel PSOE de Rodríguez Zapatero. Unes polítiques tancades a cap mínim canvi estructural que permeti l’encaix del Principat dins d’un Estat espanyol que pretén ser immutable i impermeable a qualsevol adaptació als nous temps.

Avui, a diferència de fa uns anys, l’independentisme és transversal i abraça gairebé totes les sensibilitats polítiques de casa nostra: des de les bases clàssiques d’aquesta opció fins als nous militants d’una causa que s’ha situat en el centre del debat. Des dels joves universitaris que somnien que un altre món és possible, fins als vells empresaris que veuen més possibilitat de negoci en una Catalunya independent integrada a la Unió Europea. Ara bé, tot i aquestes evidències, i malgrat que els factors econòmics i de benestar són elements que ajuden a explicar aquest canvi de tendència, no hauríem de minimitzar la importància de les arrels a l’hora de construir un projecte coherent i emancipador. Aquesta és precisament la diferència entre un discurs sòlidament instal·lat sobre uns poderosos fonaments històrics i un discurs bastit únicament amb els arguments més legítims del present.

El passat dels catalans, amb les seves institucions i les seves peculiaritats culturals, és el millor argument per definir-nos avui com a nació. Per això, la història és una arma amb un poder immens. Una arma que, per cert, convenientment carregada, utilitzen sense miraments els sectors més reaccionaris de la societat espanyola. Ells tenen molt clara la utilitat per als seus interessos d’una història feta a mida, que parla del passat gloriós d’Espanya, que minimitza el paper dels pobles perifèrics de l’Estat i que inventa unes noves causes de la Guerra Civil per combatre el pitjor de tots els mals possibles: el separatisme. Aquest és el relat que escriuen personatges com Pío Moa o César Vidal, els quals, convenientment amplificats per una gran cobertura mediàtica, arriben fins al darrer racó de la geografia espanyola i, massa vegades, són l’única versió del passat que llegeixen o escolten milers de persones. Per a ells, la història és una batalla més. I també volen guanyar-la.

Article publicat al diari ‘Avui’ el 22 de setembre de 2010