Obres d’art i coherència

Museu de Lleida

La imminent sentència del procés judicial instat per l’Associació d’Amics del Museu de Lleida per tal que sigui la justícia civil i no la vaticana qui decideixi a qui pertanyen els béns artístics que reclama el nou bisbat de Barbastre-Montsó, tornarà a posar en el primer pla de l’actualitat un litigi que ja fa quinze anys que dura. De fet, cal buscar el seu origen en el moment en què la Conferència Episcopal Espanyola va inspirar la divisió de la diòcesi de Lleida i la creació del bisbat de Barbastre-Montsó amb uns arguments clarament polítics que no tenien en compte els vincles socials, humans i culturals d’una diòcesi amb més de vuit-cents anys d’història.

El de la propietat d’aquestes obres d’art és un debat –potser seria millor dir un sainet– que està farcit d’informacions tendencioses i de trampes on han caigut de quatre potes alguns dels nostres tertulians i articulistes. Deixem de banda la lleugeresa i la poca coherència dels mitjans de comunicació aragonesos (més preocupats a atiar l’odi contra tot allò que faci olor de català que a oferir arguments amb un mínim de solvència) i centrem-nos en l’actitud d’alguns opinadors del nostre país. Aquests, des de la més gran de les desinformacions i sense enrogir de vergonya, s’han atipat de fer falsos paral·lelismes entre la col·lecció d’art aplegada de manera legítima pel bisbe Messeguer a partir del 1893 i els anomenats papers de Salamanca, arrabassats per les tropes franquistes als seus legítims propietaris a punta de pistola.

Des del meu punt de vista, la causa d’aquest desgavell és que, massa sovint, els creadors d’opinió del nostre país creuen que Catalunya comença al capdamunt de la Rambla barcelonina i acaba una mica més enllà del Camp Nou. Que la frontera entre allò que és noticiable i allò que només és una anècdota la marquen els límits del Cap i Casal. És a dir, fora de Barcelona, res. O, com mínim, ben poca cosa. Només així es pot entendre el desconeixement i, a voltes, la frivolitat amb què determinats –i respectats– opinadors de casa nostra tracten les informacions sorgides en allò que anomenen “el territori”. I aquesta frivolitat és especialment dolorosa en casos com el de les obres d’art del Museu de Lleida, sobretot per les persones i les entitats que fa anys que aporten arguments seriosos perquè no es cometi una nova injustícia.

Aquests opinadors poden trobar fàcilment la informació que els dirà que les obres d’art que hi ha actualment al Museu de Lleida procedeixen de les parròquies del que havia estat la seva diòcesi, i que la majoria d’elles van arribar fa més d’un segle a la capital del Segrià d’una manera absolutament legal, tal com demostra la nombrosa documentació existent. Per tant, abans de barrejar naps amb cols, haurien de saber que el bisbe Messeguer no va fer res més que seguir fil per randa les directrius dictades pel papa Lleó XIII per tal de protegir el patrimoni religiós de l’acció dels marxants i els antiquaris, en un moment en què no existia una legislació contundent que protegís aquest art. Sense l’acció del bisbe, i a causa d’aquesta feblesa legal, la majoria de les obres que avui es poden contemplar al Museu de Lleida haurien seguit el mateix camí que desenes d’altres tresors del nostre patrimoni, com les pintures murals de Santa Maria de Mur (que actualment es troben al Museu d’Art de Boston), el claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà o els sepulcres dels comtes d’Urgell (ambdues obres en museus de Nova York).

Article publicat al diari Avui l’1 de setembre de 2010

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Casanova

      07/09/2010 - 13:24

      El tema aquest de l’art de la Franja és una vergonya impressionant. El conseller Tresserras ha aguantat, però no sé si els que vindran després seran capaços de suportar la pressió. Bon article i bona feina la de la gent del Museu de Lleida per conservar allò que és nostre.

    • toni

      07/09/2010 - 21:06

      No cal oblidar que aquest tertulians son la veu de l’auto odi, tan comú en els paisos dominats com el nostre, el mateix que els hi passa a moltes dones maltractades que despres de les bufetades rebudes encara es pensen que les maltracten per culpa seva.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús