L’exposició que actualment es du a terme al Museu d’Història de Catalunya ha tornat a posar en el primer pla de l’actualitat el moviment de la Nova Cançó. Des del meu punt de vista, aquesta mostra —d’altra banda magnífica en la forma i en el fons— trenca una gran injustícia i esdevé un homenatge necessari a aquells homes i dones que van lluitar contra la dictadura amb les armes de la veu i la guitarra. Uns homes i dones als quals la nostra societat no havia reconegut mai amb prou força el seu paper imprescindible en els anys difícils de la nit franquista.

Precisament, d’aquest mateix tema parlava fa unes setmanes amb Raimon. I ell relatava amb una barreja d’amargura i ironia com durant els anys de la Transició van ser esborrats del present dels catalans. Per exemple, el cantautor de Xàtiva recordava les moltes vegades que els periodistes li havien preguntat en aquells anys quan es pensava retirar. Com si la seva feina —la de Raimon i la de tants d’altres— només fos possible com a força de xoc contra el franquisme. Com si aquelles cançons no fossin prou bones per ser escoltades en un marc de més normalitat democràtica.

Sortosament, els temps no han donat la raó a aquells que volien retirar de l’escena pública els artistes de la Nova Cançó. Però també és cert que durant molts anys la idea que aquelles melodies formaven part d’un passat que calia recordar com menys millor va quallar en amplis sectors de l’Administració i de la població. Només així podem entendre que durant més d’una dècada Ovidi Montllor no pogués gravar cap disc per falta d’una discogràfica que confiés en la seva feina. Només així podem entendre que un artista com Joan Isaac s’hagués de retirar durant gairebé catorze anys a causa dels problemes que trobava per desenvolupar amb normalitat la seva feina.

En ple segle XXI la cançó d’autor en la nostra llengua torna a estar valorada. D’una banda, els artistes més veterans en actiu continuen omplint teatres, mentre que els que s’han retirat en els darrers anys —amb l’exemple més clar de Lluís Llach— ho han fet en el moment més àlgid de la seva carrera. De l’altra, en els darrers temps han sortit noves generacions —amb un fort protagonisme al País Valencià— que reivindiquen amb èxit la tasca dels pioners de la Cançó a través de lletres i arranjaments musicals més atrevits.
Tot això ho pensava fa uns dies, mentre escoltava un concert del mencionat Joan Isaac a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya. I mentre ell anava desgranant amb una solvència extraordinària una barreja de cançons noves i antigues —entre les quals no va faltar l’emblemàtica ‘A Margalida’— jo constatava que la cançó està més viva que mai, i que el futur, en aquesta nova conjuntura, és el seu millor aliat.

Entrada publicada a Actualitat, General el divendres, 3/09/2010 a les 11:54.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.