Arxiu del mes: setembre 2010

La força de la història

dijous, 23/09/2010
Recreació de l'11 de Setembre de 1714

Recreació de l'11 de Setembre de 1714

El creixement del sentiment independentista ha esdevingut la gran novetat de la política catalana en els darrers anys. Després d’haver estat una de les grans derrotades de la Transició i d’haver efectuat una llarga travessia pel desert, la idea de la independència és l’única que, avui en dia, és capaç d’engrescar àmplies capes de la nostra societat i de sotragar l’avorrit panorama polític principatí. L’autonomisme, que representa el passat, i el federalisme, percebut per molta gent com una utopia irrealitzable a causa de la inexistència de federalistes més enllà de casa nostra, no recullen el mateix nivell d’entusiasme que la bifurcació de camins amb Espanya.

Òbviament, aquesta realitat ha marcat el pols polític dels darrers temps, cosa que ha portat els opinadors i els especialistes a buscar les causes d’aquest canvi de tendència. La idea principal, avalada, a més, per les enquestes, és que les causes de l’augment dels partidaris de la secessió ja no són les clàssiques (història, llengua, cultura…). Al contrari, són arguments de caire democràtic o econòmic els que avui passarien per davant dels que tradicionalment havien estat els pilars bàsics de l’independentisme. En aquesta nova conjuntura hi han jugat un paper protagonista les polítiques desenvolupades en els darrers anys pel PP de José María Aznar i pel PSOE de Rodríguez Zapatero. Unes polítiques tancades a cap mínim canvi estructural que permeti l’encaix del Principat dins d’un Estat espanyol que pretén ser immutable i impermeable a qualsevol adaptació als nous temps.

Avui, a diferència de fa uns anys, l’independentisme és transversal i abraça gairebé totes les sensibilitats polítiques de casa nostra: des de les bases clàssiques d’aquesta opció fins als nous militants d’una causa que s’ha situat en el centre del debat. Des dels joves universitaris que somnien que un altre món és possible, fins als vells empresaris que veuen més possibilitat de negoci en una Catalunya independent integrada a la Unió Europea. Ara bé, tot i aquestes evidències, i malgrat que els factors econòmics i de benestar són elements que ajuden a explicar aquest canvi de tendència, no hauríem de minimitzar la importància de les arrels a l’hora de construir un projecte coherent i emancipador. Aquesta és precisament la diferència entre un discurs sòlidament instal·lat sobre uns poderosos fonaments històrics i un discurs bastit únicament amb els arguments més legítims del present.

El passat dels catalans, amb les seves institucions i les seves peculiaritats culturals, és el millor argument per definir-nos avui com a nació. Per això, la història és una arma amb un poder immens. Una arma que, per cert, convenientment carregada, utilitzen sense miraments els sectors més reaccionaris de la societat espanyola. Ells tenen molt clara la utilitat per als seus interessos d’una història feta a mida, que parla del passat gloriós d’Espanya, que minimitza el paper dels pobles perifèrics de l’Estat i que inventa unes noves causes de la Guerra Civil per combatre el pitjor de tots els mals possibles: el separatisme. Aquest és el relat que escriuen personatges com Pío Moa o César Vidal, els quals, convenientment amplificats per una gran cobertura mediàtica, arriben fins al darrer racó de la geografia espanyola i, massa vegades, són l’única versió del passat que llegeixen o escolten milers de persones. Per a ells, la història és una batalla més. I també volen guanyar-la.

Article publicat al diari ‘Avui’ el 22 de setembre de 2010

El comiat de ‘la Goyerías’

dimarts, 14/09/2010
'La Goyerías' a la presó de Màlaga

'La Goyerías' a la presó de Màlaga

Dissabte  al matí va tenir lloc l’acte de comiat de la María Rodríguez, ‘La Goyerías’, una de les darreres guerrilleres antifranquistes. El seu taüt, cobert amb una bandera republicana, va ser acompanyat per un bon nombre de persones que volien donar l’últim adéu a la resistent. La cerimònia va ser molt emotiva, marcada per les paraules de Jaume Valls, una altra persona que també va tastar la duresa de les comisaries i les presons de la dictadura. Segons Valls, els guerrillers van ser homes i dones valentes que van lluitar de cara i que després, amb l’arribada de la democràcia, van ser oblidades pels nous dirigents. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació.

Després de sortir de la cerimònia, celebrada a l’Hospitalet de Llobregat, ciutat on vivia la guerrillera, vaig marxar corrents cap a l’Arc del Triomf de Barcelona. Allà havia de participar en una taula rodona sobre ‘Història i reconstrucció nacional’ que organitzava el grup Gent de la Terra, amb la col·laboració de SÀPIENS. Només arribar, vaig veure que el Passeig Lluís Companys era ple de gent que participava a la Mostra d’Entitats dels Països Catalans, que aquest 11 de setembre arribava a la seva novena edició. De seguida em vaig trobar amb el Ferran Espada, director del Punt del Barcelonès i moderador del debat, i amb els altres dos ponents, el periodista Enric Calpena i l’historiador Enric Pujol. Amb els matisos que calguin, tots  vam arribar a una conclusió: la importància de la història en qualsevol procés, sigui de construcció nacional o, per el contrari, de deconstrucció nacional. En aquest sentit es van posar exemples prou clars de l’ús de la història des de les diferents trinxeres de la batalla política i es va posar l’accent en el creixent interès d`àmplies capes de la societat catalana per conéixer el nostre passat. Malgrat la calor que vam passar, va ser un acte molt agradable, amb intervencions interessants i una apreciable quantitat de públic.

Ha mort la ‘Goyerías’, guerrillera antifranquista

divendres, 10/09/2010

Ahir a la nit va trucar-me el Jaume Valls, vell lluitador contra la dictadura i gran amic. Per l’hora de la telefonada vaig endevinar que no volia comentar-me res de bo, i no m’equivocava. Amb al veu entretallada, va comunicar-me la mort de la María Rodríguez, ‘la Goyerías’, una de les darreres guerrilleres antifranquistes que quedaven. La María havia nascut l’any 1920 a Alía (Càceres), en una família de jornalers. Des de ben jove, ‘la Goyerías’ havia simpatitzat amb la causa republicana, raó per la qual, acabada la guerra civil, va començar a col·laborar com a enllaç amb la guerrilla antifranquista que operava per les muntanyes de la zona.

El 1943, a causa d’una delació, va haver d’abandonar Alía i incorporar-se al maquis. I va ser allà on va enamorar-se de Joaquín Ventas, ‘Chaquetalarga’, cap de la seva partida. Durant quatre anys, ‘la Goyerías’ va fer de guerrillera per les muntanyes de Càceres, Ciudad Real i Toledo. Finalment, el 1948, quan la seva partida s’havia dissolt i ella vivia a la població d’Agudo, va ser denunciada per un antic company d’armes i detinguda per la guàrdia civil. Brutalment torturada, la ‘Goyerías va ser primer ingressada a la presó de las Ventas i, posteriorment, a la de Màlaga on, en companyia de la seva germana Paula, també guerrillera, va ser sotmesa a un consell de guerra. Van ser condemnades a 14 anys la María i a 16 la Paula per ‘actividades izquierdistas y ayuda a la rebelión’.

Quan va quedar en llibertat, l’any 1953, la María es va traslladar a viure a Barcelona —i posteriorment al Polígon Gornal de l’Hospitalet de Llobregat—amb l’esperança de retrobar-se amb el seu estimat ‘Chaquetalarga’, exiliat prop de París. No seria possible. Les seves vides quedaven definitivament bifurcades.

Vaig conéixer la María l’any 2004, quan al SÀPIENS‘ preparàvem un article sobre dones guerrilleres, que vam publicar en el número 23. Precisament, va ser el Jaume Valls qui me la va presentar. Posteriorment, va ser una de les protagonistes del meu llibre ‘Dones contra Franco’ (Ara Llibres, 2007), per la qual cosa vaig passar llargues hores amb ella, al menjador de casa seva al Polígon Gornal escoltant les seves explicacions sobre la duresa  de la vida guerrillera.Però allò que més em va impressionar és que gairebé seixanta anys després d’haver-se vist per darrera vegada amb el ‘Chaquetalarga’, ella continuava bojament enamorada del guerriller. I això que la María s’havia casat i havia tingut dos fills amb un altre home.

Descansa en pau, ‘Goyerías’. I bon viatge en el teu darrer trajecte, quan les teves cendres siguin llençades al vent que acarona la serra d’Altamira, les pedres, les coves i els barrancs de la qual et van veure fent de guerrillera contra el franquisme.

Una nit sota els estels

dimecres, 8/09/2010

El Centre d'Observació de l'Univers, a Àger

Fa pocs dies vaig visitar el Centre d’Observació de l’Univers, un impressionant edifici situat dins del terme d’Àger (la Noguera). Des d’ell es pretén oferir al públic el coneixement científic que tenim sobre l’univers d’una manera amena i divulgativa. Hi vaig anar una nit clara de la darreria d’agost. A les deu en punt, les desenes que persones que esperàvem vam passar a una instal·lació amb unes butaques que permeten al visitant estirar-se en una posició gairebé horitzontal per veure amb la màxima qualitat i comoditat les diferents projeccions de planetes i satel·lits a la  part superior de l’edifici. És l’anomenat Ull del Montsec, un planetari digital multimèdia i, al mateix temps, una talaia ideal per obervar el cel del Montsec en directe. No debades, la seva cupula, de 12 metres de diàmetre, i la seva paret frontal, s’obren de manera completa per tal de deixar al visitant sota tota la força de l’univers.

No voldria explicar-los massa coses més, perquè crec que la veritable experiència no és llegir aquestes ratlles sinó visitar aquest espai únic al nostre país. La visita dura aproximadament dos hores i a mi, que sóc impacient de mena, em van semblar cinc minuts. I tot això gràcies a unes instal·lacions modèliques i al cel preciós que vam poder gaudir aquella nit. Però també a les explicacions divulgatives i amables dels professionals que ens van acompanyar en tot moment. Una nova mostra, doncs, de la força i de la necessitat de la divulgació. De la força i la necessitat de fer arribar a tothom la ciència i el saber.

Obres d’art i coherència

dimarts, 7/09/2010

Museu de Lleida

La imminent sentència del procés judicial instat per l’Associació d’Amics del Museu de Lleida per tal que sigui la justícia civil i no la vaticana qui decideixi a qui pertanyen els béns artístics que reclama el nou bisbat de Barbastre-Montsó, tornarà a posar en el primer pla de l’actualitat un litigi que ja fa quinze anys que dura. De fet, cal buscar el seu origen en el moment en què la Conferència Episcopal Espanyola va inspirar la divisió de la diòcesi de Lleida i la creació del bisbat de Barbastre-Montsó amb uns arguments clarament polítics que no tenien en compte els vincles socials, humans i culturals d’una diòcesi amb més de vuit-cents anys d’història.

El de la propietat d’aquestes obres d’art és un debat –potser seria millor dir un sainet– que està farcit d’informacions tendencioses i de trampes on han caigut de quatre potes alguns dels nostres tertulians i articulistes. Deixem de banda la lleugeresa i la poca coherència dels mitjans de comunicació aragonesos (més preocupats a atiar l’odi contra tot allò que faci olor de català que a oferir arguments amb un mínim de solvència) i centrem-nos en l’actitud d’alguns opinadors del nostre país. Aquests, des de la més gran de les desinformacions i sense enrogir de vergonya, s’han atipat de fer falsos paral·lelismes entre la col·lecció d’art aplegada de manera legítima pel bisbe Messeguer a partir del 1893 i els anomenats papers de Salamanca, arrabassats per les tropes franquistes als seus legítims propietaris a punta de pistola.

Des del meu punt de vista, la causa d’aquest desgavell és que, massa sovint, els creadors d’opinió del nostre país creuen que Catalunya comença al capdamunt de la Rambla barcelonina i acaba una mica més enllà del Camp Nou. Que la frontera entre allò que és noticiable i allò que només és una anècdota la marquen els límits del Cap i Casal. És a dir, fora de Barcelona, res. O, com mínim, ben poca cosa. Només així es pot entendre el desconeixement i, a voltes, la frivolitat amb què determinats –i respectats– opinadors de casa nostra tracten les informacions sorgides en allò que anomenen “el territori”. I aquesta frivolitat és especialment dolorosa en casos com el de les obres d’art del Museu de Lleida, sobretot per les persones i les entitats que fa anys que aporten arguments seriosos perquè no es cometi una nova injustícia.

Aquests opinadors poden trobar fàcilment la informació que els dirà que les obres d’art que hi ha actualment al Museu de Lleida procedeixen de les parròquies del que havia estat la seva diòcesi, i que la majoria d’elles van arribar fa més d’un segle a la capital del Segrià d’una manera absolutament legal, tal com demostra la nombrosa documentació existent. Per tant, abans de barrejar naps amb cols, haurien de saber que el bisbe Messeguer no va fer res més que seguir fil per randa les directrius dictades pel papa Lleó XIII per tal de protegir el patrimoni religiós de l’acció dels marxants i els antiquaris, en un moment en què no existia una legislació contundent que protegís aquest art. Sense l’acció del bisbe, i a causa d’aquesta feblesa legal, la majoria de les obres que avui es poden contemplar al Museu de Lleida haurien seguit el mateix camí que desenes d’altres tresors del nostre patrimoni, com les pintures murals de Santa Maria de Mur (que actualment es troben al Museu d’Art de Boston), el claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà o els sepulcres dels comtes d’Urgell (ambdues obres en museus de Nova York).

Article publicat al diari Avui l’1 de setembre de 2010

Una cançó que continua sent nova

divendres, 3/09/2010

Lluís Llach

L’exposició que actualment es du a terme al Museu d’Història de Catalunya ha tornat a posar en el primer pla de l’actualitat el moviment de la Nova Cançó. Des del meu punt de vista, aquesta mostra —d’altra banda magnífica en la forma i en el fons— trenca una gran injustícia i esdevé un homenatge necessari a aquells homes i dones que van lluitar contra la dictadura amb les armes de la veu i la guitarra. Uns homes i dones als quals la nostra societat no havia reconegut mai amb prou força el seu paper imprescindible en els anys difícils de la nit franquista.

Precisament, d’aquest mateix tema parlava fa unes setmanes amb Raimon. I ell relatava amb una barreja d’amargura i ironia com durant els anys de la Transició van ser esborrats del present dels catalans. Per exemple, el cantautor de Xàtiva recordava les moltes vegades que els periodistes li havien preguntat en aquells anys quan es pensava retirar. Com si la seva feina —la de Raimon i la de tants d’altres— només fos possible com a força de xoc contra el franquisme. Com si aquelles cançons no fossin prou bones per ser escoltades en un marc de més normalitat democràtica.

Sortosament, els temps no han donat la raó a aquells que volien retirar de l’escena pública els artistes de la Nova Cançó. Però també és cert que durant molts anys la idea que aquelles melodies formaven part d’un passat que calia recordar com menys millor va quallar en amplis sectors de l’Administració i de la població. Només així podem entendre que durant més d’una dècada Ovidi Montllor no pogués gravar cap disc per falta d’una discogràfica que confiés en la seva feina. Només així podem entendre que un artista com Joan Isaac s’hagués de retirar durant gairebé catorze anys a causa dels problemes que trobava per desenvolupar amb normalitat la seva feina.

En ple segle XXI la cançó d’autor en la nostra llengua torna a estar valorada. D’una banda, els artistes més veterans en actiu continuen omplint teatres, mentre que els que s’han retirat en els darrers anys —amb l’exemple més clar de Lluís Llach— ho han fet en el moment més àlgid de la seva carrera. De l’altra, en els darrers temps han sortit noves generacions —amb un fort protagonisme al País Valencià— que reivindiquen amb èxit la tasca dels pioners de la Cançó a través de lletres i arranjaments musicals més atrevits.
Tot això ho pensava fa uns dies, mentre escoltava un concert del mencionat Joan Isaac a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya. I mentre ell anava desgranant amb una solvència extraordinària una barreja de cançons noves i antigues —entre les quals no va faltar l’emblemàtica ‘A Margalida’— jo constatava que la cançó està més viva que mai, i que el futur, en aquesta nova conjuntura, és el seu millor aliat.