Arxiu del mes: agost 2010

Turisme i batalla de l’Ebre

dimecres, 25/08/2010

Sortosament, en els darrers anys el nostre país s’ha incorporat plenament a aquelles tendències turístiques que des de fa temps marquen el pols al continent. Em refereixo a l’anomenat turisme cultural, aquell que es contraposa en tots els sentits al també anomenat turisme de borratxera, una mena d’inversió en temps d’oci que ha tingut –i continua tenint– un dels seus principals paradisos a les costes de l’Estat espanyol. En aquest estiu amb poca calor i menys diners a la butxaca cal, com deia l’amic Josep Maria Solé Sabaté fa uns dies en aquestes pàgines, un exercici d’imaginació i una mirada cap a la pròpia terra.

Turisme i cultura són dues paraules cada cop més interrelacionades al Principat (amb molta més força que a les Illes Balears i, sobretot, al País Valencià) gràcies a l’aposta feta per les administracions i a la gran oferta existent a les diferents comarques. Una oferta que, per exemple, engloba des dels temps més remots que es visibilitzen a Fumanya (Berguedà) o a Areny (Ribagorça), en forma de petjades de dinosaure, fins a la privilegiada observació de l’univers que permet el Parc Astronòmic del Montsec (a cavall entre la Noguera i el Pallars Jussà). I enmig d’això, tot allò que us pugueu imaginar en forma de vestigis de diferents civilitzacions, edificis romànics, gòtics o modernistes, fires temàtiques, recreacions històriques, museus dels més diversos àmbits, concerts en indrets emblemàtics, antics camins recuperats, excavacions visitables, castells de frontera o vestigis d’una guerra civil que va estroncar el futur d’una Catalunya emergent.

Precisament, una bona alternativa per a aquests darrers dies d’estiu és viatjar fins als moments clau d’aquell conflicte bèl·lic. I més concretament fins als escenaris de la mare de totes les batalles de la contesa: la de l’Ebre. Si bé l’any 1938 aquelles terres es van convertir, sense haver-ho demanat, en l’epicentre del xoc més brutal entre els exèrcits republicà i franquista, avui aquell mateix combat ha esdevingut una eina cabdal per al desenvolupament d’un territori marcat pel despoblament (en el cas de la Terra Alta, des del 1900 la comarca ha perdut el 45% dels habitants), per una població envellida i per un creixement total negatiu (marcat per un nombre més elevat de defuncions que de naixements).

Després de dècades de viure d’esquena a la batalla i a les seves conseqüències, l’any 2001, la comarca va viure el naixement del Comebe (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre), impulsat per diverses administracions amb l’objectiu tant de recuperar la memòria com de dinamitzar la zona. Nou anys després, aquella iniciativa pionera al nostre país (però amb diversos exemples arreu d’Europa) és una aposta valenta per dirigir el públic cap a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Amb cinc centres d’interpretació, entre els quals destaca el magnífic 115 Dies a Corbera d’Ebre i amb nombrosos espais històrics recuperats –com l’estratègica cota 705 de la serra de Pàndols, el lloc de comandament franquista del coll de Moro o algunes de les fortificacions construïdes pels dos exèrcits– els espais de la Batalla de l’Ebre són el lloc ideal per acabar l’estiu unint els conceptes d’oci i cultura. I una darrera recomanació: no deixeu de fer una passejada tranquil·la pels carrers irregulars del poble vell de Corbera d’Ebre. No calen paraules. Les seves cases enrunades són la millor explicació de les conseqüències d’una batalla que va marcar per sempre més el futur d’aquestes terres.

Article publicat al diari Avui el 18 d’agost de 2010

De nou a Badalona

dijous, 19/08/2010

La visita a la Universitat Catalana d’Estiu ha estat curta però profitosa. La xerrada sobre Josep Sunyol, que va consistir en el passi del documental ‘President Sunyol’ i en un interessant col·loqui amb la quarantena d’assistents, va ser molt satisfactòria. Certament, amb tota aquesta investigació per trobar la tomba clandestina del que va ser diputat d’ERC i president del Barça, des de SÀPIENS hem contribuït a rescatar d’un injust anonimat un dels personatges més importants del primer terç del segle XX català. I això es veu en cada un dels actes que anem fent arreu del país per rescabalar la seva memòria.

Però més enllà de les conferències, anar a Prada significa trobar-te amb vells amics, com el Francesc Ribera ‘Titot’, el Jordi Mir i la seva esposa Neus, l’Albert i la Dolors de les Borges, l’Eduard, el Pep i tants altres que, a causa del poc temps d’estança al Conflent, gairebé només vaig poder saludar. I al vespre, un dels plats forts de la jornada: el sopar al restaurant de la plaça de Catllà de Conflent. Ja hi vam anar l’any passat amb l’Àngel Casals i el Valentí Gual, i aquest any vam repetir amb una taula força més llarga en què no hi van faltar ni la historiadora Eva Serra ni l’hispanista austríac Friedrich Edelmaier, a qui vam entrevistar al número 90 de SÀPIENS. Precisament a la taula del darrere de la nostra hi sopava el vell republicà Víctor Torres, que havia vingut fins al Conflent per participar en un acte d’homenatge al seu germà, el poeta Màrius Torres.

Aquest matí a les 7, quan he sortit al balcó de l’habitació de l’hotel de Molig, m’ha innundat la mateixa recança que l’any passat. Però a les 10 havia de ser a Badalona, a la redacció de SÀPIENS i he tingut poc temps per compadir-me. Certament, és una llàstima haver de marxar d’aquest entorn tan privilegiat per fer hores de carretera i retornar a la feina diària. L’any que ve miraré de quedar-me més de 24 hores a la UCE.

Cap a Prada de Conflent!

dimecres, 18/08/2010

D’aquí una estona deixaré la redacció del SÀPIENS i me n’aniré cap a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), a Prada de Conflent. Aquesta tarda hi he de fer una xerrada centrada en Josep Sunyol, l’home del que va ser diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya i president del Barça des de juliol de 1935 fins a l’agost del 1936, quan va ser assassinat pels franquistes prop del poble madrileny de Guadarrama. Sempre és un plaer parlar de Sunyol —de fet, fa pocs dies vaig fer una altra xerrada sobre aquest personatge a Rocafort de Queralt, a la Conca de Barberà— i sempre és un plaer anar a l’UCE.

El Liceu Renouvier, on té lloc la Universitat Catalana d'Estiu

L’any passat també vaig ser a Prada per parlar del SÀPIENS i de la divulgació històrica a casa nostra. Entre altres coses, vaig explicar la difusió tant de la nostra publicació com de la resta. En aquell moment, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, SÀPIENS era la segona revista a Catalunya pel que feia al nombre de lectors. Concretament, en teníem 105.000 de mensuals, mentre la revista líder en història al Principat —Historia National Geographic— en tenia 108.000. Un any després, les coses han canviat. SÀPIENS ha vist incrementar sensiblement el nombre dels seus lectors i s’ha situat en una còmoda primera posició (128.000 per 119.000 de Historia National Geographic). Més que res ho explico perquè l’any passat una persona del públic va desitjar que, si enguany tornava a l’UCE, pogués anunciar que la nostra ja no era la segona revista d’història a Catalunya, sinó la primera. No dubteu que la primera cosa que faré aquesta tarda serà comentar aquestes dades.

Sàpiens a l’homenatge a Companys

dilluns, 16/08/2010

Clàudia Pujol amb en Toni Strubell i Pep Cruanyes davant de la casa on van detenir Companys, el número 5 de la rue Ploërnel.

Abans d’ahir va tenir lloc a la localitat de la Baule (Ar Baol en llengua bretona) el tret de sortida del seguit d’actes d’homenatge que durant aquest estiu i tardor ha organitzat la Comissió de la Dignitat per recordar la figura de Lluís Companys. Concretament, aquest primer recordatori —en el qual SÀPIENS ha estat representat per la nostra cap de redacció Clàudia Pujol— ha coincidit amb el 70è aniversari de la seva captura en aquesta localitat de l’Estat francès per part de la policia militar nazi. A partir de llavors, la història ja és prou coneguda: Companys va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, fins que va ser traslladat fins a Irun, on el policia franquista Pedro Urraca el va entregar a les autoritats espanyoles. Companys va ser posteriorment empresonat en una cel·la de la Direcció General de Seguretat, a la madrilenya Puerta del Sol (just on avui hi ha les dependències de la Comunitat de Madrid), on va ser torturat, vexat i exhibit com si fos un animal de fira al qual els jerarques del règim li llençaven cacahuets i monedes. Aquest va ser el darrer peatge abans d’arribar a Barcelona, Companys va ser sotmès al consell de guerra que va dur-lo a la mort la matinada del 15 d’octubre de 1940.  Companys va esdevenir així el primer president escollit democràticament assassinat pel feixisme a Europa.

Setanta anys després d’aquests fets, i per vergonya de la democràcia, el consell de guerra que va dur a la mort el president català continua vigent. Malgrat les promeses dels successius governs espanyols —la darrera la de l’executiu de Rodríguez Zapatero—, Lluís Companys continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. Per això són tan importants els actes per recordar aquell dramàtic episodi. Per això és tan important la feina que des de fa anys està duent a terme la Comissió de la Dignitat dels incombustibles Pep Cruanyes i Toni Strubell. En aquest sentit, des de SÀPIENS anirem informant dels diferents actes que en les properes setmanes se celebraran a Madrid i a Barcelona en homenatge al nostre president màrtir. I, a més, en el número d’octubre, dedicarem un especial a la vida i a la mort de Lluís Companys. Un especial que anirà acompanyant de la pel·lícula ‘Companys, procés a Catalunya’ una de les obres de referència del cineasta Josep Maria Forn.

Toros, llibertat i tradició

dijous, 5/08/2010

Abans-d’ahir llegia en aquest diari l’entrevista a Miguel Cabrera, el diputat del PP que va impulsar la llei que, l’any 1991, va prohibir les corrides de toros a les illes Canàries. En l’entrevista, Cabrera desmuntava de manera impecable els tòpics amb què els seus companys de partit han volgut deslegitimar la recent actuació del Parlament del Principat. Per exemple, feia referència a la llibertat i la tradició, les dues paraules més emprades pels defensors de les corrides, i explicava que no es poden fer servir aquests mots per emparar espectacles violents. Segons el diputat del PP, “amb aquest argument també es podrien recuperar les lluites de gladiadors”. I –afegeixo– les amputacions de membres, les execucions públiques o el tradicional arrancament de coll a les oques, tal com es feia fins no fa gaires anys a la localitat basca de Lekeitio.
No seré jo qui negarà que els toros formen part del passat del nostre país. Des de les corrides en espais oberts pròpies de l’època medieval fins a les desenes de places actives que hi havia arreu dels Països Catalans als anys seixanta del segle XX. Certament, el toreig no només no ha estat una activitat aliena a la nostra història, sinó que ha estat protagonista d’alguns dels seus passatges. Situem-nos, per exemple, a la plaça de toros Torín (a la Barceloneta), el 25 de juliol de 1835. Aquella tarda de Sant Jaume, una gernació l’omplia de gom a gom amb ganes de passar-s’ho bé. Però per desgràcia, els animals que havien de protagonitzar la vetllada eren massa mansos, cosa que va fer perdre la paciència del respectable, que va saltar a l’arena, va matar el darrer toro i va destrossar la plaça abans de sortir en manifestació cap al centre de Barcelona. Un cop allà, la gernació va concentrar tota la seva ira contra l’església. En cosa de poques hores van ser atacats una dotzena de convents, cinc dels quals van ser completament cremats per la turba.
Fixeu-vos si els toros han estat importants en el nostre passat. Ells van esdevenir la guspira que va fer encendre una de les manifestacions anticlericals més importants de la història de Catalunya. I no només això, perquè la continuació d’aquells aldarulls, deu dies després, va culminar amb l’assassinat, l’esquarterament i l’exhibició pública dels diversos trossos del cadàver del capità general Bassa, l’home que havia entrat a Barcelona amb la voluntat de reprimir els esvalotats. Certament, les causes d’aquests disturbis no s’expliquen per una mala corrida, sinó que hi ha factors força més complexos. No sé pas si ens els podrien enumerar el grup d’individus exaltats que el dia de l’aprovació de la llei bramaven a les portes del Parlament i acusaven els diputats prohibicionistes de nazis. Segurament no.
Segurament, com bona part de la classe política espanyola i de la premsa de la caverna repetirien aquell discurs monòton que només sap parlar d’una Catalunya que esdevé irreal quan diu allò que ells no volen sentir i de les ja tradicionals raons identitàries. Unes raons identitàries, per cert, que no he sentit en cap de les intervencions dels diputats partidaris de la prohibició. En aquest sentit, deixeu-me acabar amb unes altres paraules de Miguel Cabrera, un home gens sospitós de ser un independentista català rabiós per les victòries de la roja (tal com qualifica l’inclassificable Mayor Oreja els partidaris del final de les corrides). Segons el diputat canari, no cal donar-hi més voltes: en una societat madura i educada no hi ha lloc per a espectacles basats en el maltractament als animals. Més clar, l’aigua.

Article publicat al diari Avui el dia 4 d’agost de 2010

Les xifres de Sàpiens

dimarts, 3/08/2010

La nova onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ha situat la nostra revista davant de les xifres de lectors més importants de la nostra història. Centrant-nos en el Principat, la mostra —que es basa en enquestes molt rigoroses a més de trenta mil persones— situa una vegada més SÀPIENS com la revista d’història més llegida a Catalunya, amb 128.000 lectors mensuals, per damunt d’altres publicacions com ‘Historia National Geographic ‘ o ‘Historia y Vida’. L’alegria és completa amb la important pujada de la resta de revistes de la nostre empresa. Per exemple, ‘Descobrir’ i ‘Time Out Barcelona‘ també assoleixen la xifra de lectors més alta fins ara (51.000 i 29.000 respectivament), mentre que ‘Cuina’ esdevé una altra vegada  la revista líder de gastronomia a Catalunya.

Però, en relació a SÀPIENS, les xifres del Baròmetre encara ens diuen més coses. Per exemple, que el 65% dels nostres lectors són homes, i que la majoria pertanyen a les franges d’edat entre 25 i 44 anys i entre 45 i 64. I que els joves fins a 24 anys són força més nombrosos que els majors de 65 anys. I també que el 16% dels nostres lectors té el castellà com a primera llengua, que gairebé la meitat tenen estudis superiors i que el conjunt dels seguidors de SÀPIENS estan repartits de manera molt homogènia pel territori del Principat, amb especial incidència en comarques com el Pla de l’Estany, el Garraf, Osona, el Ripollès, el Pallars Jussà o les Garrigues.