Arxiu del mes: juliol 2010

Amb els subscriptors al castell de Centelles

dimecres, 28/07/2010

Ahir, amb un grup de subscriptors de SÀPIENS, vaig fer una visita al castell de Centelles, on aquests dies es viu la segons fase de les excavacions al recinte. Acompanyats en tot moment per l’Àngel Casals, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona i membre de l’equip directiu de l’excavació, els subscriptors vam poder seguir els treballs que es desenvolupen a l’anomenada ‘casa del noble’, on els arqueòlegs ja estan treballant als nivells d’ús d’aquest espai. Precisament allà, la comitiva de SÀPIENS va rebre totes les explicacions sobre el dia a dia de l’excavació per part de l’arqueòloga Anna Chávez.

Havia estat al castell de Centelles ara fa un any, quan es duien a terme les tasques de la primera fase d’excavacions. I la veritat és que la feina que s’ha fet ha estat impressionant. La diferència entre el que vaig veure el juliol passat i el que vaig veure ahir és extraordinària, i l’aspecte del recinte és cada cop més interessant. Aquesta aposta, liderada per l’Ajuntament de Sant Martí de Centelles

Imatge de la part central del recinte del castell de Centelles

Imatge de la part central del recinte del castell de Centelles

, dins del terme municipal del qual s’aixeca el castell, crec que va en la bona direcció: la de recuperar un espai històric de la magnitud del castell de Centelles que pot esdevenir l’epicentre del turisme cultural del futur a la zona, això sí, lligat a altres espais que ens remeten a l’antiga baronia.

La meva impressió va ser boníssima: I crec que no m’equivoco si dic que aquesta opinió també va ser majoritària entre els subscriptors de SÂPIENS que van participar a la visita. Uns subscriptors que, d’altra banda,  quan els coneixes, et fan molt més agradable la tasca diària al voltant de la nostra marca. De fet, el dinar final en un restaurant de Centelles va ser el colofó final i ideal a una gran jornada.

Sàpiens i els nous temps

dimarts, 27/07/2010

Ja fa mig any que vam redissenyar la revista, i la veritat és que el nou SÀPIENS, des del meu punt de vista, és força més interessant que l’antic. Els temps canvien i els productes editorials s’han d’adaptar. Per exemple, en aquests moments se’m fa impossible imaginar el SÀPIENS sense la seva branca digital, sense aquest blog i sense la gran quantitat d’informació que les noves tecnologies permeten que puguem oferir als seguidors de la nostra marca. L’encotillament que representa el paper troba el complement perfecte amb internet. Per exemple, gràcies al web podem oferir entrevistes força més extenses amb personalitats de la talla de Jean Pierre Filiu, Jordi Savall o Raimon, per posar tres exemples recents. Per altra banda,  les noves tecnologies també necessiten encara el complement d’un format més convencional, de lectura més reposada.

La informació que generem actualment al voltant de la marca SÀPIENS és molt superior a la que oferíem fa, per exemple, només sis mesos. I us puc assegurar que jo, com la Clàudia Pujol o la Sònia Casas, mai havíem estat tantes hores a internet. A poc a poc, el nostre web es va fent més i més gran. Per exemple, des de fa pocs dies podeu tant consultar el contingut de tots els números de la nostra revista com viatjar virtualment per la història a través de la nostra línia del temps. Adaptar-se als nous reptes sempre paga la pena. Perquè adaptar-se als nous reptes és una garantir que aquests no et passaran pel damunt. Amb tota la seva força.

Espanya i Kosovo

divendres, 23/07/2010

El Tribunal Internacional de la Haia, la més alta instància judicial de l’ONU, va decretar ahir que Kosovo ‘no va violar el dret internacional’ quan, el passat 17 de febrer del 2008, va declarar de manera unilateral la seva independència. A més, aquest tribunal  afegeix que no hi ha cap argument dins de les lleis internacionals que pugui prohibir o bloquejar l’accés a la independència d’un país, cosa que deixa sense cap argument  l’excusa de la ‘unitat territorial’ per impedir qualsevol procés d’emancipació nacional.

Tot i que aquesta sentència no és vinculant, ningú no pot amagar la seva importància més que simbòlica, ja que representa l’aval definitiu a la secessió de Kosovo respecte a Sèrbia al mateix temps que obre la porta a un reconeixement internacional que, ja abans de la resolució, era defensat per 69 estats, entre ells els Estats Units i la majoria dels de la Unió Europea. Però la sentència té una altra lectura, una lectura molt més casolana, ja que representa un torpede a la línia de flotació d’aquells que, en ple segle XXI, encara s’entesten a defensar ‘la indisoluble unitat de la nació espanyola’, com si aquesta unitat fos un acte diví sobre el qual res ni ningú pot actuar.

Què farà Espanya després d’aquesta sentència? Em temo que res. Fa dos anys, ja es van alinear amb països com Xina, Rússia o Romania per considerar la declaració d’independència de Kosovo “un acte unilateral il·legal’. Ara, ni el fet que Obama i Hillary Clinton hagin animat tots els estats del món a reconèixer Kosovo com a estat independent els farà variar una postura clarament anclada en el passat. De fet, en tot aquest assumpte, Espanya sempre ha actuat més en clau interna que no pas externa i, en aquest sentit, les paraules del representant serbi en el tribunal són el seu pitjor malson: ‘a partir d’ara, cap frontera europea serà segura’. El temps ho dirà.

Paraules indecents

dimarts, 20/07/2010

He tingut la mala ocurrència d’entrar al blog que l’escriptor Pio Moa té al diari electrònic Libertad Digital. Per als qui no ho sàpiguin, Pío Moa és un exmembre dels GRAPO que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant cap a posicions cada cop més conservadores. Però, a més, Pío és un home que ven llibres, molts llibres. De fet, obres seves com ‘Los Mitos de la Guerra Civil’ han esdevingut veritables best-sellers. La tesi, gairebé sempre és la mateixa: la guerra civil va començar el 1934 amb l’aixecament del 6 d’octubre. Per a ell, l’actual democràcia és hereva directa del franquisme i no d’una República

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

Pio Moa en la presentació d'un dels seus llibres.

totalitària. Pío és doncs, una mena de gurú per als sectors més reaccionaris de la societat espanyola. De fet,  al seu blog hi havia un text marcadament homofòbic que culminava amb una apologia del franquisme que, a estats com Alemanya no quedaria impune. Els la deixo perquè vostès passin tanta vergona com jo en llegir-la.

‘Por cierto, hoy es 18 de julio, aniversario del levantamiento legítimo contra un gobierno-régimen ilegítimo, según creo haber demostrado. De aquel levantamiento procede la época de paz más prolongada que haya vivido España desde tiempos lejanos, también de mayor prosperidad, de abandono de viejos odios y, en fin, la democracia… hoy muy atacada precisamente por quienes se obstinan en condenar aquel alzamiento o en “mirar al futuro” para no ver lo que pasa en el presente”.

Catalonia is not… Scotland

dilluns, 19/07/2010
Edifici del Tribunal Constitucional, a Madrid

Edifici del Tribunal Constitucional, a Madrid

En els darrers temps, la causa de la independència de Catalunya ha tingut els seus millors aliats al cor del poder madrileny. Des d’aquella premsa que en ple segle XXI encara opera amb paràmetres mentals de l’època en què l’esclavisme era vist com una activitat comercial més, fins als jutges d’un Tribunal Constitucional que ha convertit la sentència de l’Estatut en un sainet llarg, pesat i amb un final previsible però no per això menys lamentable. I enmig d’això una oposició política que vol arrambar els vots del graner castellà a base d’atiar l’odi contra els catalans i un partit en el govern que –amb més mesura i un pèl més de bona educació– ens ofereix una recepta que difereix ben poc de la dels rivals ideològics.

Malgrat la poca perícia dels nostres polítics, aquests factors externs han aconseguit el que fa uns anys semblava impossible: que un alt nombre de catalans del Principat vegin avui ben clara la impossibilitat d’encaix en aquesta Espanya tan poc preparada per esdevenir una veritable democràcia plural i de qualitat. I com a mostra, la impressionant manifestació de dissabte passat, en la qual, per més que vaig parar l’orella, no vaig sentir cap crit de suport a l’estatutet retallat, sinó un clam alt, clar i desacomplexat en favor de la independència. I això encara té més mèrit si tenim en compte que, segons la ment clara d’Alícia Sánchez-Camacho, aquella gernació era la Catalunya irreal, en contraposició amb la seva, la veritable i moderna, la que celebra els èxits de la roja, mitifica Manolo el del Bombo i deixa lliscar alguna llàgrima d’emoció mentre sent el Viva Espanya en la veu del poeta Manolo Escobar.

Els dos principals partits espanyols, amb matisos, coincideixen amb l’esperit del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i els límits que pot tenir l’Estat segons ses senyories. Perquè no em negaran que repetir fins a dotze vegades en el text de la sentència la indisoluble unidad de la nación española no amaga una obsessió gairebé malaltissa. O com allò que el dret a l’autogovern dels catalans no neix dels drets històrics, sinó de la Constitució del 1978. I abans? Res de res. Abans del 1978 no havien existit mai ni l’abat Oliba ni les Assemblees de Pau i Treva. Ni els braços de les Corts Generals de Catalunya ni la Generalitat. Ni Jaume I el Conqueridor ni Pere III el Cerimoniós. Abans del 1978 mai s’havia sentit parlar ni dels Usatges ni de les Constitucions Catalanes. Ni de Pau Claris ni del general Josep Moragues. Ni de la Mancomunitat, de Prat de la Riba o dels presidents Macià i Companys.

Caldria recordar que el nostre país no és Escòcia, el Parlament de la qual, l’any 1707, va aprovar la seva incorporació a la Gran Bretanya. A banda dels avantatges econòmics –que a la llarga van possibilitar una potent industrialització i una florent il·lustració–, els escocesos van aconseguir representació a la Cambra dels Comuns i dels Lords i van mantenir el sistema educatiu i el seus tribunals de justícia. En aquella mateixa data, València –i posteriorment Catalunya i les Illes– van patir un procés sensiblement diferent, enmig d’un conflicte bèl·lic –la Guerra de Successió–, la derrota al qual va comportar l’anorreament de les seves institucions amb els Decrets de Nova Planta. Aquesta és la diferència: pacte enfront d’unitarisme i militarització. La Unions Act britànica enfront del dret de conquesta castellà. Però, és clar, res d’això ha existit, i la unitat entre Catalunya i Espanya es va produir per la gràcia de Déu. Amén.

Article publicat al diari Avui el dia 14 de juliol de 2010

Kim Philby, un gran espia

dijous, 15/07/2010
Kim Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Philby, un dels grans espies del segle XX, el novembre de 1955 a Washington

Burgos, 2 de març de 1938. Aquell dia Francisco Franco va condecorar amb la Creu Roja del Mèrit Militar un corresponsal de guerra britànic, Kim Philby, que un temps enrere havia quedat ferit per l’impacte d’un obús republicà en el seu vehicle de treball. La curiositat és que aquell jove periodista del Times, que escrivia uns textos on no dissimulava la seva simpatia per la causa franquista, era en realitat un espia comunista que havia vingut fins als escenaris de la guerra civil amb una missió que hauria pogut canviar la història: matar Franco.

Certament, Philby no va aconseguir fer mai realitat el seu objectiu. A causa de la gran protecció que sempre envoltava el futur dictador, però sobretot perquè una de les periòdiques purgues ordenades per Stalin va acabar amb la mort o la fugida de la majoria dels seus caps. Per tant, es pot dir que aquella missió va morir abans que s’hagués presentat l’oportunitat de dur-la a terme.

Posteriorment, les activitats secretes de Philby — fill d’un alt comandament britànic a l’Índia, antic estudiant a la prestigiosa universitat de Cambridge i comunista de pedra picada— van aconseguir majors èxits. Va aprofitar el seu pas per la guerra civil per convertir-se en membre dels serveis secrets britànics i, des d’allà, va saber enganyar tothom per anar enviant informació a Moscou mentre anava pujant de manera fulgurant dins de l’escalafó dels serveis secrets britànics. Paradoxalment, va arribar a ser el cap del servei encarregat d’espiar la Unió Soviètica. Aquesta home va fer la seva feina fins l’any 1962, quan va ser decobert i es va veure obligat a marxar cames ajudeu-me cap a Moscou, on va viure fins a la seva mort, el 1988.

Allà Philby es va casar per cinquena vegada, va escriure llibres i va atendre tants periodistes com el van voler escoltar. El temps lliure el matava llegint el Times i seguint, des de la distància, els avatars de la lliga anglesa de cricket. I sobretot, presumint de ser l’únic home del món condecorat amb tres medalles de tres règims força diferents: la mencionada Creu Roja franquista, l’Orde de l’Imperi Britànic i l’Orde de la Bandera Roja Soviètica, aquesta darrera, sens dubte, l’única que es va guanyar de veritat.

Després del 10 de juliol

dilluns, 12/07/2010

Manifestació del 10 de juliol a Barcelona

Diversos dirigents polítics del nostre país han coincidit a afirmar que la massiva assistència a la manifestació de dissabte canviarà la història de Catalunya. No seré jo qui ho negui, però deixeu-me afegir que aquest canvi només serà possible si aquests mateixos polítics són capaços de bastir uns mínims acords unitaris que pensin més en el mitjà i el llarg termini del país que en la curta volada i el vol de gallina dels interessos partidistes. Certament, el sobiranisme —l’independentisme diria jo— va sortir molt reforçat de la jornada de dissabte. Les banderes i els crits més escoltats anaven en aquesta línia. Jo vaig estar prop de dues hores aturat a la Diagonal amb Rambla Catalunya i  vaig arribar a casa passades les deu del vespre sense haver pogut ni enfilar la Gran Via i sense haver sentit ni un sol crit en favor de l’Estatut. Ara cal saber gestionar amb intel·ligència aquest extraordinari bagatge. Més d’un milió de persones mobilitzades sota el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ demanen responsabilitat, però també valentia i, sobretot, altura de mires.

Jo hi aniré!

divendres, 9/07/2010

Cartell de la manifestació

Estic convençut que la de demà serà una d’aquelles mobilitzacions històriques. Com la de l’11 de Setembre del 1977 o com la va que va omplir els carrers de la capital catalana contra la guerra de l’Iraq. Tot i els problemes partidistes amb la capçalera —uns problemes, d’altra banda, ben decebedors— estic segur que una riuada humana farà ben evident els canvis que s’han produït a la societat catalana en els darrers anys. Una societat que, abans, no tenia la sobirania com una de les seves principals preocupacions. Ara, per el contrari, aquest concepte ocupa l’espai central de la Catalunya d’avui. Per això —i, entre d’altres, per la lamentable actuació dels tres poders de l’Estat en la tramitació de l’Estatut— han estat possibles un seguit d’esdeveniments que demostren fins a quin punt l’encaix de Catalunya a Espanya està més en crisi que mai. I més si es confirmen les primeres informacions sobre la sentència escrita de l’Estatut (informacions que vaig sentint mentre redacto aquestes línies), en què s’apunta que els magistrats del Tribunal Constitucional haurien disparat sobre la línia de flotació d’una cosa tan important, necessària i consolidada com la immersió lingüística. Demà a les sis seré a la confluència entre el passeig de Gràcia i la Diagonal. En primer lloc perquè estic d’acord amb el lema i amb l’esperit d’aquesta manifestació. Però també perquè crec que d’aquí a cinquanta anys, els llibres d’història parlaran d’aquest moment clau per al nostre poble.

Videla ha tornat a parlar

dimecres, 7/07/2010


Després de més d’un quart de segle sense declaracions públiques, l’ex dictador argentí Jorge Rafael Videla ha trencat el silenci. I ho ha fet durant el judici que se segueix contra ell i una vintena de persones més per l’afusellament, l’any 1976, de 31 presoners polítics tancats en un penal de Córdoba. Videla ha tornat a parlar per justificar els crims de la dictadura de la qual ell va ser una peça fonamental i per reivindicar l’actuació de l’exèrcit argentí ‘durant la guerra interna’. Recordem que Videla va ser president de la primera junta militar de la dictadura argentina (1976-1983). Està considerat el principal impulsor d’una repressió que va causar milers de morts i desapareguts entre els sectors opositors.Per aquesta causa, l’any 1985 va ser condemnat a cadena perpètua per crims de lesa humanitat en un judici històric en què també van rebre dures condemnes altres caps militars. Tot i que cinc anys després va ser indultat pel llavors president argentí Carlos Menem, Videla va tornar a l’arrest domiciliari —primer— i a la presó —després— a partir de l’any 2007, quan la Cort Suprema de Justícia va declarar anticonstitucional l’indult.

Videla ha parlat des del banc dels acusats. I fins i tot, mentre li relataven les barbaritats comeses pels seus homes, s’ha permès el luxe d’adormir-se al costat d’un altre brutal repressor, Luciano Benjamín Menéndez. Tot i això, prefereixo sentir-lo o veure’l adormit allà, el lloc que li correspon, que no pas a la presidència del govern. Prefereixo el Videla del 2010, afrontant un judici per diversos assassinats que el Videla de, per exemple, el 1979, quan va concedir una entrevista en la seva qualitat de màxim dirigent argentí. Aquell dia, sense cap mena de vergonya, es va referir als milers de desapareguts causats per la repressió que ell dirigia amb aquestes paraules: ‘Mientras sea desaparecido no puede tener ningún tratamiento especial, es una incógnita, es un desaparecido, no tiene entidad, no está, ni muerto ni vivo, está desaparecido’. Més cinisme, impossible.

Zapatero i la història

divendres, 2/07/2010

Aquest matí he llegit les declaracions del president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero en què es declara satisfet per la feina feta pels membres del tribunal Constitucional. Segons ell, ha quedat clar que aquesta llei orgànica no era cap perill per a la unitat d’Espanya, i es mostra disposat a ‘prendre alguna iniciativa per reforçar l’esforç de desenvolupament de l’Estatut que hem fet’. Anem a pams. Primer, que l’Estatut, retallat ja diverses vegades abans d’arribar a la darrera clatellada del Tribunal Constitucional, no era cap perill per a la ‘indissoluble unitat de la nació espanyola (en paraules de ses senyories de l’alt tribunal)’ ho sabien fins i tot els nens de P3. Segon. Si aquest text tenia parts inconstitucionals, com pot ser que el president dels espanyols s’ofereixi a fer alguna argúcia per sortejar aquest hipotètic problema? Paraules i més paraules. Recorden aquell ‘Apoyaré’? Doncs tornem-hi, que qui dia passa any empeny i, si són catalans, fot-les-hi castanya.

Tot i això, dins de les declaracions de Zapatero hi ha alguna afirmació que, com a mínim, caldria matisar. Segons ell, el nou text que ha quedat després de les contínues escapçades permetrà als catalans gaudir del màxim autogovern de la història. Certament, aquest home coneix poc el passat del nostre país. Perquè només caldria retrocedir fins a qualsevol dia de la història de Catalunya abans de l’11 de setembre de 1714 per saber que la sobirania d’aquest territori ha estat durant segles sensiblement major que la que gaudim ara. Fins i tot ho sap un nord-americà com Jimmy Carter, que en recollir el premi Catalunya no s’ha estat de dir que l’11 de Setembre de 1714 va ser pitjor per a Catalunya que l’11 de Setembre del 2001 per als americans. No li falta raó. No els sembla?