Diumenge sagnant a Irlanda

El dia 30 de gener del 1972, uns fets dramàtics van canviar per sempre la història d’Irlanda del Nord, la part de l’illa que, després de la independència del territori l’any 1921, va quedar sota sobirania britànica. Aquell dia d’hivern de 1972, milers de persones marxaven pels carrers de Derry en una manifestació a favor dels drets civils de la seva comunitat. De sobte, després que alguns manifestants llencessin pedres contra els soldats britànics que vigilaven la marxa, aquests van respondre amb bales de goma i aigua a pressió. Poc després, els membres del Primer Batalló Paracaigudista van obrir foc real contra la gernació. El resultat: 14 manifestants morts i una trentena de ferits. Des de llavors fins ara, l’única versió oficial deia que els soldats havien estat tirotejats prèviament per voluntaris de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), i que s’havien vist obligats a respondre.  Aquesta versió, però, no sols no va convéncer la comunitat republicana, sinó que va fer augmentar el suport tant a l’IRA com a les idees independentistes. De fet, durant tots aquests anys, les famílies de les víctimes no es van cansar de demanar una investigació imparcial. Una investigació que, finalment, va arribar el 1997, quan el llavors president Tony Blair va accedir a les demandes dels catòlics republicans en el moment en què es negociaven els acords de Divendres Sant, claus en el procés que ha portat la pau a Irlanda del Nord.

Tretze anys després, amb el territori pacificat i amb un govern autonòmic que comparteixen els nacionalistes irlandesos i els unionistes britànics, els investigadors han fet públic un nou informe sobre la matança que declara “que no hi va haver cap justificació per a que els soldats britànics obrissin foc contra els manifestants”. En aquest sentit —i en un gest que des del meu punt de vista l’honora— el flamant primer ministre britànic David Cameron ha declarat que “el que va passar no hauria hagut d’ocórrer mai. El govern britànic és el responsable últim de la conducta de les forces armades, i per això, en nom del govern, de fet en nom de tot el país, ho lamento profundament”.  Segons ell,  no defensarem  l’exèrcit britànic defensant una cosa que és indefensable. No honorarem  els qui han servit dignament per mantenir la pau i l’imperi de la llei a Irlanda del Nord amagant la veritat”.

Durant aquests 13 anys d’investigacions, s’ha pres declaració a més de 2.500 persones i s’han estudiat pormenoritzadament centenars de cintes de video i d’audio sobre els fets. Però tot aquest esforç ha servit per una cosa tan elemental i imprescindible com saber la veritat i demostrar la innocència de les víctimes. Aquest és un pas fonamental en el camí de la reconciliació entre els habitants d’Irlanda del Nord. I també, i això és molt important, una lliçó per a la resta d’estats d’aquesta Europa amb massa assumptes pendents. Davant de la realitat del Diumenge Sagnant de 1972, el primer ministre britànic ha demanat perdó i ha assumit els errors dels seus predecessors. Des de Catalunya, fa molts anys que esperem un gest similar del govern espanyol en el sentit de reparar, entre d’altres, la figura de Lluís Companys, el primer president democràtic d’Europa assassinat pel feixisme. A diferència de les víctimes irlandeses, Companys —com tantes altres persones represaliades per la dictadura— continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. I, després que França i Alemanya hagin demanat perdó per les circumstàncies que van dur al seu assassinat, només l’Estat espanyol continua en silenci. Un silenci que clama al cel. Un silenci que ja és còmplice.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús