Arxiu del mes: juny 2010

La sobirania, al centre del debat

dimecres, 30/06/2010

Aquest matí, quan anava en cotxe cap a la redacció de SÀPIENS, escoltava la tertúlia de Catalunya Ràdio. I mentre els participants anaven desgranant les seves opinions sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut em reafirmava en el pensament que les coses han canviat molt al Principat en els darrers anys. Abans, sentir defensar la independència era raríssim. I sovint es feia a la defensiva i amb la boca petita. Avui, la necessitat de major sobirania està en el centre del debat i cada dia són més les veus que donen suport a aquesta possibilitat, fins al punt que, moltes vegades, es presenta com l’alternativa més realista i que més toca  de peus a terra de totes les que es deixen sentir. Avui a Catalunya Ràdio, per exemple, la defensa que han fet Montserrat Nebrera i Joan Majó de la necessitat d’entendre’s amb Espanya, de reformar la Constitució o d’aconseguir l’encaix del nostre país a l’Estat m’ha semblat una quimera, una utopia poc creïble. En canvi, quan Salvador Cardús ha defensat sense embuts la necessitat de trencat amb l’Estat com a única alternativa a la Catalunya del segle XXI, ho he vist com una possibilitat real. Com una possibilitat que, a diferència de les altres, te l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans. Avui al matí, el possibilisme l’he sentit en la defensa independència, no, com abans, en la cerca permanent del nostre paper dins d’un Estat espanyol que s’ha convertit en el principal impulsor del sobiranisme a casa nostra.

La sentència del Tribunal Constitucional

dimarts, 29/06/2010

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha posat punt i final al trajecte iniciat amb els pactes de la Transició i ha abocat al nostre país i al conjunt de l’Estat a un futur incert. Tot i que encara està pendent de publicació, tot sembla indicar que els magistrats del Tribunal Constitucional s’han acarnissat amb la columna vertebral del que quedava d’aquell ambiciós projecte d’autonomia que va sortir del Parlament de Catalunya un llunyà 30 de setembre de 2005. En aquest sentit, i segons diverses filtracions, són especialment significatives les contínues referències que els jutges de l’alt tribunal fan a la “indissoluble unitat d’Espanya”.

Sens dubte, aquests i els altres arguments esgrimits pels magistrats per retallar l’Estatut —i, fins i tot, per fer retrocedir més de tres dècades temes com la preferència de la llengua catalana a l’administració i als mitjans públics— donen més arguments a aquells que proclamen, sense embuts ni complexos, la necessitat del nostre poble d’accedir a la independència. Aquests magistrats, tan espanyols, han fet un flac favor a la idea d’una Espanya unida, perquè, des d’avui, l’encaix de Catalunya en aquest projecte d’Espanya nascut a causa de la guerra de Successió és força més complicat. I mentrestant, com diu el professor Joan Villarroya, “Res de nou a l’oest”.

Espanyols i… franquistes?

divendres, 25/06/2010

Mayor Oreja ha dit amb un crit allò que molts polítics espanyols de diferents colors opinen amb la boca petita. L’excandidat a lehendakari, flagell de tots aquells que s’atreveixen a qüestionar la sagrada unitat de la (seva) pàtria, ha tornat a vincular la voluntat pacífica i democràtica de les consultes populars sobre la independència de Catalunya amb la lluita armada.  Res de nou, Mayor i tants altres —entre els quals s’hi compta l’avui heroi de la progressia Baltasar Garzón, censor i botxí de mitjans de comunicació, de partits polítics i, fins i tot, d’entitats de foment de la cultura basca— ja fa temps que es van doctorar en un axioma que diu que tenir objectius finals similars és el mateix que compartir els mitjans per arribar-hi. És a dir, ETA vol la independència d’Euskal Herria i els promotors de les consultes volen la dels Països Catalans? Doncs fot-li castanya i posa la caverna mediàtica a dir que tots són iguals, perquè, en definitiva, uns i altres el que volen és subvertir l’ordre i trencar Espanya.

En aquest joc, però, no hauríem de permetre que ens donessin gat per llebre. O en tot cas, s’hauria de poder aplicar aquesta trampa també en sentit invers. Això ens permetria afirmar sense posar-nos vermells —de la mateixa manera que ho fa Mayor Oreja— que la immensa majoria de la classe política i judicial espanyola és franquista. I per què? Doncs perquè tots ells coincideixen ideològicament amb el que va ser un dels principals objectius de la dictadura: la defensa de la unitat d’Espanya. Des d’Aznar i Rajoy a Felipe González i Zapatero; des dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional als sectors menys conservadors del Tribunal Suprem, tots plegats podrien de ser titllats de franquistes. Perquè no em negaran que, per damunt dels conceptes d’esquerra i dreta, allò que més destaca de determinats personatges dels dos principals partits de l’Estat —i de la judicatura— és, precisament, el seu nacionalisme espanyol.

Un nacionalisme espanyol que s’ha atipat de proclamar als quatre vents les maldats del catalanisme. Segons ells, fer un nou Estatut era perdre el temps, ja que aquest no és un dels problemes reals de la gent. Com tampoc no ho és ni la defensa de la llengua catalana, ni la igualtat per llei del cinema en el nostre idioma, ni tampoc el foment de Catalunya a l’exterior. No, aquestes no són les preocupacions de la ciutadania —ens diuen— i menys en temps de crisi! I quins són, doncs, aquests problemes reals? La resposta la podem trobar en l’actuació de l’equip PSOE-PP que governa avui al País Basc. Segons el duet López-Basagoiti, els principals reptes que hi havia en el seu territori eren tres. Tres problemes reals  que no permetien dormir a bona part de la seva població a causa de la maldat intrinseca que s’amagava rere cada un d’ells.

El primer problema real era el mapa del temps —amb tots els territoris d’Euskal Herria— que es mostrava a Euskal Telebista, la televisió pública. El segon, aquest mateix concepte, el d’Euskal Herria, que sortia en el curriculum escolar basc. I el tercer, però no menor, que la paraula Espanya no aparegués en la indumentària de l’equip ciclista Euskaltel-Euskadi, subvencionat pel govern de Vitòria. Sortosament, aquest govern, inspirat, entre d’altres, pel mencionat Mayor Oreja, força paralitzat en diversos dels seus àmbits d’actuació, ha estat diligent en solucionar aquests problemes reals i possibilitar que el conjunt dels bascos, ara sí, ja puguin dormir tranquils. Bona nit!

Article publicat al diari AVUI el dia 23 de juny de 2010

Les falles dels Pirineus

dimarts, 22/06/2010

Les falles de Durro

Fa uns dies es va inaugurar a la localitat de Durro, a l’Alta Ribagorça, una nova temporada de baixada de les falles, un dels espectacles més impressionants que es poden veure a la serralada pirinenca. Una festa que, en definitiva, esdevé una espècie de cordó umbilical que uneix simbòlicament els habitants actuals de la muntanya i els seus ancestres més remots.

La relació dels pirinencs amb el foc és antiga, però tampoc més que la que hi tenen els habitants d’altres zones dels Països Catalans. De fet, el costum d’encendre fogueres la nit de Sant Joan és comuna arreu del territoti, però també és veritat que és a les comarques pirinenques (principalment la Ribagorça i el Pallars Sobirà), on aquestes manifestacions tenen unes característiques més especials.

Fins no fa massa dècades eren nombrosos els pobles que mantenien la tradició de les falles, però la despoblació del territori va comportar la seva desaparició a molts indrets. Afortunadament, no a tots, per això avui en dia encara tenim l’oportunitat de contemplar-les. Per exemple a Isil, un dels pobles més bonics del Pallars Sobirà, que any rere any la nit del 23 de juny s’engalana per reviure una vegada més la seva activitat més clàssica. Declarada d’interès nacional per la Generalitat, l’any 1991, la d’Isil és la festa més coneguda i la que més gent congrega al voltant de la baixada dels fallaires. Però no és l’única. De fet, l’Alta Ribagorça és el territori català que millor ha sabut conservat l’antiga tradició. Durant els mesos de juny i juliol, diversos pobles de la comarca organitzen les seves baixades de falles. Boí, Senet, el Pont de Suert, Barruera, Erill la Vall, Taüll, Llesp… El tret de sortida, com deia, el va donar la petita població de Durro, coincidint amb el dia del seu patró: Sant Quirc, a mitjan lluny. Aquell dia, tot estava ja preparat per acollir la gran festa. Uns dies abans, els habitants del poble havien ascendit fins a l’esplanada on s’aixeca l’ermita de Sant Quirc, a ponent de la vila, per tal de construir l’anomenat “faro”. Per a això van haver de tallar uns quants pins, els més grans d’aquesta part de la muntanya, pelar-los, esporgar-los i plantar-los en l’indret escollit, des d’on la visió des del poble de Durro fos perfecta. Al mateix temps, van anar fabricant les falles. Amb teia de pi d’entre un metre i un metre i mig de llargada, a la qual se li van practicar aquelles incisions que atorguen a les falles la seva forma característica. Després, el sol i la serena es van encarregar d’assecar la fusta fins al seu punt òptim, que va arribar el dia del descens.

Aquell vespre, el foc purificador va baixar una vegada més des del cim de la muntanya fins al poble. Per allunyar els mals esperits, per celebrar l’arribada del bon temps, per recordar el culte al sol dels avantpassats més remots, aquell que van viure l’època en què el tità Prometeu va arrebatar el foc al déu suprem Zeus per entregar-lo als humans. I ho van fer de manera ordenada, formant una inacabable filera de foc que va omplir de llum la nit màgica de Durro. Els crits dels fallaires (entre els quals per primera vegada hi havia noies), barrejats amb el so persistent de les campanes del poble, van trencar el silenci de la vall. Uns crits que es van incrementar quan els fallaires van arribar a les primeres cases de la vila. Corrent amb totes les seves forces, els participants van entrar a Durro enmig dels aplaudiments de la gent que s’havia congregat per contemplar-los. I, llavors, van passejar les falles enceses pels carrers del poble fins a dipositar-les a la gran foguera que s’havia encés davant de l’església

Diumenge sagnant a Irlanda

divendres, 18/06/2010

El dia 30 de gener del 1972, uns fets dramàtics van canviar per sempre la història d’Irlanda del Nord, la part de l’illa que, després de la independència del territori l’any 1921, va quedar sota sobirania britànica. Aquell dia d’hivern de 1972, milers de persones marxaven pels carrers de Derry en una manifestació a favor dels drets civils de la seva comunitat. De sobte, després que alguns manifestants llencessin pedres contra els soldats britànics que vigilaven la marxa, aquests van respondre amb bales de goma i aigua a pressió. Poc després, els membres del Primer Batalló Paracaigudista van obrir foc real contra la gernació. El resultat: 14 manifestants morts i una trentena de ferits. Des de llavors fins ara, l’única versió oficial deia que els soldats havien estat tirotejats prèviament per voluntaris de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), i que s’havien vist obligats a respondre.  Aquesta versió, però, no sols no va convéncer la comunitat republicana, sinó que va fer augmentar el suport tant a l’IRA com a les idees independentistes. De fet, durant tots aquests anys, les famílies de les víctimes no es van cansar de demanar una investigació imparcial. Una investigació que, finalment, va arribar el 1997, quan el llavors president Tony Blair va accedir a les demandes dels catòlics republicans en el moment en què es negociaven els acords de Divendres Sant, claus en el procés que ha portat la pau a Irlanda del Nord.

Tretze anys després, amb el territori pacificat i amb un govern autonòmic que comparteixen els nacionalistes irlandesos i els unionistes britànics, els investigadors han fet públic un nou informe sobre la matança que declara “que no hi va haver cap justificació per a que els soldats britànics obrissin foc contra els manifestants”. En aquest sentit —i en un gest que des del meu punt de vista l’honora— el flamant primer ministre britànic David Cameron ha declarat que “el que va passar no hauria hagut d’ocórrer mai. El govern britànic és el responsable últim de la conducta de les forces armades, i per això, en nom del govern, de fet en nom de tot el país, ho lamento profundament”.  Segons ell,  no defensarem  l’exèrcit britànic defensant una cosa que és indefensable. No honorarem  els qui han servit dignament per mantenir la pau i l’imperi de la llei a Irlanda del Nord amagant la veritat”.

Durant aquests 13 anys d’investigacions, s’ha pres declaració a més de 2.500 persones i s’han estudiat pormenoritzadament centenars de cintes de video i d’audio sobre els fets. Però tot aquest esforç ha servit per una cosa tan elemental i imprescindible com saber la veritat i demostrar la innocència de les víctimes. Aquest és un pas fonamental en el camí de la reconciliació entre els habitants d’Irlanda del Nord. I també, i això és molt important, una lliçó per a la resta d’estats d’aquesta Europa amb massa assumptes pendents. Davant de la realitat del Diumenge Sagnant de 1972, el primer ministre britànic ha demanat perdó i ha assumit els errors dels seus predecessors. Des de Catalunya, fa molts anys que esperem un gest similar del govern espanyol en el sentit de reparar, entre d’altres, la figura de Lluís Companys, el primer president democràtic d’Europa assassinat pel feixisme. A diferència de les víctimes irlandeses, Companys —com tantes altres persones represaliades per la dictadura— continua sent un delinqüent per a la justícia espanyola. I, després que França i Alemanya hagin demanat perdó per les circumstàncies que van dur al seu assassinat, només l’Estat espanyol continua en silenci. Un silenci que clama al cel. Un silenci que ja és còmplice.

Els escenaris de la batalla de l’Ebre

dimarts, 15/06/2010

Ahir la redacció de SÀPIENS vam fer un recorregut per diversos espais de la batalla de l’Ebre. Primer que res, ens vam dirigir al centre  115 dies, situat a Corbera d’Ebre. Aquesta és una visita imprescindible per entendre què ofereix aquesta comarca en relació a la batalla més important que va tenir lloc durant la guerra civil i que es concreta en desenes d’espais històrics i en mitja dotzena de centres d’interpretació especialitzats en els diferents àmbits del xoc. La feina del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre) en aquest aspecte és impecable.  A aquestes comarques els va tocar el trist paper de ser protagonistes en aquesta batalla sense tenir cap intenció de ser-ne. I això els va dur unes conseqüències demolidores. Dècades després d’aquests fets, van decidir parlar-ne sense embuts. I fer referència als milers de cadàvers escampats pels seus camps, als quilòmetres i quilòmetres de trinxeres o a les innombrables restes de material bèl·lic. Aquesta batalla va marcar el futur d’aquestes comarques i això no podia ignorar-se per més temps. Avui visitar la Terra Alta i la Ribera d’Ebre representa retorcedir fins a aquells anys convulsos. Representa passejar pels carrers silents del poble vell de Corbera, entrar a les trinxeres dels Barrancs o de les Devees, visitar el centre de comandament franquista al coll del Moro o esgarrifar-se amb la resistència republicana a la serra de Pàndols, quan el foc franquista tot ho cremava.

Visitar els escenaris de la batalla de l’Ebre hauria de ser obligatori. Certament, a mesura que augmenta la oferta, cada vegada són més les persones que s’hi dirigeixen per intentar entendre amb més claredat aquell xoc brutal entre les millors unitats militars de l’Exèrcit Popular de la República i les tropes franquistes. És una sortida ideal per a un cap de setmana. Només falta que la gent de la zona aposti per aquest turisme cultural que cada dia té més adepte soferint més llocs per menjar i, sobretot, per dormir.

Homenatge a Jordi Mir

dijous, 10/06/2010

Ahir a la tarda vaig anar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. A la seva sala Prat de la Riba s’hi celebrava un homenatge que no em vaig voler perdre: el del lingüista Jordi Mir. La sala era plena, i la majoria érem amics del Jordi i de la seva dona, la Neus. Durant l’acte, en el qual no hi van faltar les paraules de Mònica Terribas, Antoni Bassas o Joaquim M. Puyal, es va insistir en la vàlua professional del Jordi Mir. Es va parlar, també,  del Mir excursionista, de l’estudiós de Pompeu Fabra i de l’amic dels seus amics. I també, òbviament, del Mir patriota, de l’home que estima a fons la seva Terra. En aquest sentit, l’acte es va iniciar amb el Cant de la Senyera, una de les melodies preferides de l’homenatjat.

Després d’aquest més que merescut homenatge, vaig marxar corrents cap a la llibreria Proa, on la meva companya a SÀPIENS, Clàudia Pujol presentava el seu darrer llibre: ‘En l’escena del crim. Deu nous casos del forense Narcís Bardalet’. Va ser un acte interessant, amb un Vicenç Villatoro pletòric i una Montserrat Tura divertidament irònica. Per rematar la feina, la Clàudia —incisiva— i un inconmensurable Narcís Bardalet, que ens va explicar alguns dels casos més destacats de la seva vida professional. Ja eren quarts de deu quan enfilava el camí de casa. A més, al sarró, m’emportava una nova conversa sobre Josep Sunyol amb un dels homes que més coneixen la seva història, el Carles Llorens, l’autor de l’article de SÀPIENS sobre el president màrtir del Barça.

Darrera mirada sobre Franco

dimecres, 9/06/2010

Fa uns minuts m’he estat mirant una prova de l’article al qual dedicarem la propera portada de la revista SÀPIENS (sortida 23 de juny), que té com a protagonista Franco i el seu somni de convertir Espanya en una potència atòmica. L’Àlex Novials, el dissenyador, em comenta que està molt content de la part gràfica d’aquest reportatge, ja que ha aconseguit imatges poc vistes del dictador en la inauguració del Centre d’Energia Nuclear de Madrid l’any 1957. Per la meva part, també estic molt satisfet d’una investigació duta a terme per l’Albert Presas, professor de la Universitat Pompeu Fabra i de l’Institut Max Planck de Berlin. En ella, Presas i el periodista Jordi Finestres repassen els passos que va donar el règim per aconseguir desenvolupar aquesta energia, cosa que va provocar que els Estats Units miressin amb lupa els progressos que anava fent la dictadura en aquesta matèria, tal com revelen alguns informes desclassificats recentment als Estats Units, als quals ha tingut accés ‘Sàpiens’.

Les bones dades del programa ‘Sota Terra’

dimarts, 8/06/2010
c03 sota terra2.jpg

Instant de 'Sota Terra'

Quan aquest matí m’han arribat les dades d’audiència d’ahir, el cor m’ha fet un salt: el primer episodi de ‘Sota Terra’, el programa impulsat pels nostres companys de Batabat a TV3, ha estat seguit per prop de set-centes mil persones, cosa que representa un 21,4 de quota de pantalla. No us menteixo si us dic que avui sóc un home feliç. Feliç perquè un programa que posa la història com a protagonista és líder en la seva franja horària. Feliç perquè la gent de ‘Batabat’, després de tant treball i tants esforços, es mereixien aquest èxit. I feliç —perquè no dir-ho— a causa que l’episodi d’ahir recuperava la figura d’un dels principals protagonistes del segle XI català: Arnau Mir de Tost. Aquest cavaller va ser un gran senyor de la guerra sense el qual és difícil d’entendre els enfrontaments entre feudals i musulmans en aquella època tan reculada.

Recordo que, fa uns anys, vam dedicar una portada de la revista SÀPIENS a Arnau Mir. L’aporta era arriscada i, si us he de ser sincer, dins de la mateix revista hi havia veus que deien que era una temeritat. Al final, les vendes del número van ser, fins i tot, una mica superiors a les habituals. Però el que és més important és que, des de SÀPIENS, vam ajudar a popularitzar un gran personatge injustament oblidat. Ara, amb l’èxit de l’episodi de ‘Sota Terra’ s’haurà completat la feina.

Per la meva part, ja estic esperant amb ganes el segon capítol, dedicat, segons m’acaba de dir el Marc Roma, productor executiu de ‘Sota Terra’, al front de l’Ebre durant la guerra civil. Espero que no baixi el ritme ni l’interès, i que el programa continuï tenint les dosis imprescindibles d’aventura, humor i divulgació. Una vegada més s’haurà demostrat que la història interessa, i molt, al gran públic.

President Sunyol

divendres, 4/06/2010

Aquesta nit, a les 10, Barça TV estrenarà el documental President Sunyol, centrat en la vida i la mort del que va ser diputat per Esquerra Republicana al parlament espanyol i president del Barça. Sunyol, que va ser assassinat per les forces franquistes el dia 6 d’agost de 1936 prop de la localitat madrilenya de Guadarrama, és el protagonista del treball del periodista Carles Prats, que ha seguit fil per randa les investigacions desenvolupades en els darrers mesos pels experts de Sàpiens a la recerca de la tomba clandestina del polític i les tres persones que l’acompanyaven aquell dia fatídic.

A diferència d’altres programes dels quals he parlat des d’aquest blog, encara no he vist ‘President Sunyol’, per la qual cosa no puc fer-ne una valoració. Ara bé, he estat moltes hores amb el Carles Prats tant a Guadarrama com a Barcelona, i us puc assegurar que les meves expectatives són altes. La primera fase d’aquesta investigació ha estat intensa, i Carles Prats ha estat al peu del canó en tot moment, gravant-ho, parlant amb tothom i buscant noves informacions allà on calia. I a més, ha sabut recollir un bon grapat de testimonis que —entre ells els experts de la investigació de Sàpiens— ens poden donar una visió molt completa de la personalitat de Sunyol. Permeteu-me que destaqui les aparicions del cirurjà Moisés Broggi i del pedagog Joan Triadú, dos savis que van conéixer Josep Sunyol.

Per tot això això us recomano que avui a les 10 sintonitzeu B arça TV per saber alguna cosa més sobre l’altre president màrtir i les feines de Sàpiens, amb la col·laboració del F.C. Barcelona, per localitzar la fossa on va ser enterrat. Abans, podeu veure el trailer del programa.