Els fets del Palau, cinquanta anys després

Fa cinquanta anys, un 19 de maig com avui, el Palau de la Música Catalana va viure uns fets sense els quals es fa difícil entendre la Catalunya de la segona part del segle XX. Aquell dia estava previst que l’històric edifici acollís un concert d’homenatge a Joan Maragall en el qual l’Orfeó Català havia de cantar “El cant de la senyera”, amb presència de quatre ministres de la dictadura.

A darrera hora, però, les autoritats franquistes van prohibir la interpretació d’aquest emblemàtic poema, cosa que va provocar un gran malestar en els sectors catalanistes, que van preparar una acció reivindicativa que faria fortuna. Malgrat l’abrumadora presència de policies de paisà, al mig de l’actuació, dotzenes d’activistes es van aixecar i van començar a cantar la melodia prohibida, mentre d’altres llençaven octavetes amb la lletra del poema des dels pisos superiors.

Ràpidament, van començar les corredisses i la policia va practicar les primeres detencions dels antifranquistes. En els dies posteriors, els arrests van continuar. Un dels damnificats va ser Jordi Pujol, que aquell dia no era al Palau. Pujol era un dels líders d’una nova oposició catalanista al règim. De fet, havia estat ell qui havia redactat (la seva esposa Marta Ferrussola l’havia mecanografiat) el pamfet “Us presentem el general Franco”, molt crític amb el dictador.

Jordi Pujol va ser condemnat en un consell de guerra a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó de Saragossa. Però amb aquest càstig —detingut, torturat i empresonat— el franquisme va ajudar a néixer un líder opositor que tenia pocs vincles tant amb l’hegemònic Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com amb els partits històrics del catalanisme, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o la Lliga. De seguida, les pintades amb el lema “Catalunya Pujol” van omplir murs i parets d’arreu del país, mentre la seva aurèola creixia i consolidava una nova oposició vinculada al catalanisme catòlic.

De fet, aquell 1960, ja havia començat amb una gran victòria del catalanisme amb la destitució del director de la Vanguardia Española per part del consell de ministres. Galinsoga havia proclamat, l’any anterior, que “todos los catalanes son una mierda” després de sentir una homilia en català a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. Les protestes contra aquestes paraules, liderades pels sectors catalanistes van provocar la baixa de milers de subscriptors de l’històric diari i, a la fi, la destitució de Galinsoga.

És en aquest context que cal ubicar el Fets del Palau. En un context en què el franquisme pretenia recuperar la iniciativa amb l’anomenada “Operación Cataluña”, que incloïa una visita de Franco a Barcelona amb diverses iniciatives sota el braç, com el lliurament de la primera carta municipal a l’alcalde Porcioles, la celebració d’un consell de Ministres a Pedralbes o la cessió —parcial—a la ciutat del castell de Montjuïc.

Aquestes intencions van quedar dinamitades amb els Fets del Palau i, sobretot, amb l’onada de repressió posterior sobre els sectors catalanistes que havien organitzat la protesta. L’oposició catalanista al règim es va consolidar i Jordi Pujol en va esdevenir el líder més carismàtic.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús