Un bon moment per deixar la direcció de SÀPIENS

dijous, 21/10/2010 (Jordi Creus)

Portada del número 97 de Sàpiens (novembre 2010)

Portada del número 97 de Sàpiens (novembre 2010)

SÀPIENS acaba de complir els seus primers vuit anys de vida. I ho ha fet des d’una posició de privilegi, com la revista d’història amb més difusió a Catalunya, amb projectes que es van expandint dins del món digital, amb una gran complicitat amb els sectors acadèmics i amb una important comunitat de lectors i usuaris al seu voltant.

Per això, aquest és el millor moment perquè, després de set anys com a director, deixi aquest lloc per dedicar-me a altres responsabilitats relacionades amb el món editorial. Noves responsabilitats que, òbviament, desenvoluparé dins del que és el meu projecte des de fa molt temps: Sàpiens Publicacions. Aquesta és una empresa cooperativa que té l’objectiu de crear una indústria cultural catalana innovadora i que en aquests moments ja disposa de capçaleres tan emblemàtiques com Descobrir, Cuina, Súpers i Time Out Barcelona, a més, lògicament, de SÀPIENS.

La nostra marca, a la qual continuaré vinculat com a editor i com a director general del conjunt de l’empresa, quedarà en les millors mans possibles després d’aquest canvi. No debades, la Clàudia Pujol, cap de redacció des de fa quatre anys, n’assumirà la direcció i farà créixer aquest projecte amb l’ajuda de tota l’estructura de l’empresa  i, molt especialment, de la Sònia Casas, nova cap de redacció, de l’Àlex Novials, dissenyador, i de la Caterina Úbeda, responsable del web.

En el moment de redactar aquest text no puc deixar de pensar en els inicis d’aquesta gran iniciativa que ha esdevingut SÀPIENS. Llavors molta gent tenia dubtes sobre la viabilitat d’una revista de divulgació històrica en llengua catalana. Les xifres han demostrat que s’equivocaven. Que la història, lluny de ser avorrida, pot ser explicada com una aventura apassionant. I també que la llengua catalana és un bon vehicle per posar al mercat productes nous, sempre que estiguin fets amb qualitat i rigor.

Des de SÀPIENS, gràcies a la col·laboració entre historiadors i periodistes, hem explicat les nostres arrels de manera clara i entenedora. I hem arribat a llars on abans mai no hi havia entrat una revista d’història. Això ens ha de fer sentir orgullosos. Com també ha de ser motiu d’alegria el fet d’haver estat capaços d’aconseguir informacions inèdites del nostre passat en arxius d’arreu del món: des dels Estats Units fins a Rússia, passant per França, Itàlia, Suïssa, Holanda, Anglaterra, Àustria, Alemanya o el Marroc.

Il·lusió, passió i treball, units amb la  vocació d’investigar, amb la voluntat de divulgar i amb el rigor que han aportat a la marca els millors historiadors catalans i de fora, han estat les receptes que han fet possible l’èxit de SÀPIENS. Totes aquestes característiques continuaran presents en la nova etapa que ara encetem. No tingueu cap dubte que els propers vuit anys del nostre projecte seran encara més reeixits. Bon viatge!

Lluís Companys, 70 anys després

divendres, 15/10/2010 (Jordi Creus)

Aquest cap de setmana, coincidint amb el 70è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, la Comissió de la Dignitat ha organitzat diferents actes per recordar al qui va ser l’únic president europeu elegit democràticament que va ser assassinat pel feixisme durant tot el segle XX. D’aquesta manera, avui a les vuit del vespre, l’església de Sant Agustí (situada al carrer Hospital de Barcelona) serà l’escenari on es desenvoluparan unes exèquies cíviques en honor del president màrtir, mentre que el diumenge al matí els actes es traslladaran al castell de Montjuïc, l’indret on Companys va estar pres durant els darrers dies de la seva vida i el lloc on, finalment, el 15 d’octubre de 1940, va ser assassinat.

Fa setanta anys, el president català va morir com un delinqüent a mans del franquisme. I avui continua sent un delinqüent per a la justícia de la democràcia espanyola. Per vergonya d’aquesta mateixa democràcia, cap dels governs de l’Estat —ni els de la UCD, ni els del PP ni tampoc els del PSOE—  han tingut la valentia d’instar a anul·lar els consells de guerra de la dictadura. El de Companys i els de totes les altres persones que van morir en els judicis-farsa franquistes. Per això, cal recordar cada dia la pervivència d’aquesta injustícia. I actes com els que organitza aquest cap de setmana la Comissió de la Dignitat ens ajuden a no perdre la memòria. Allà ens veurem!

El primer Dia Sàpiens

dimarts, 5/10/2010 (Jordi Creus)

El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí

El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí

Si l’octubre del 2002, quan va sortir el primer número de la nostra revista, algú ens hagués dit que vuit anys després ens trobaríem on som ara, l’hauríem tractat de boig. No debades, avui SÀPIENS està consolidada com la revista d’història més venuda i més llegida al Principat de Catalunya, amb 127.ooo lectors mensuals, per damunt de publicacions com Historia National Geographic i Historia y Vida, dos magnífics productes que procuro llegir mes rere mes. Aquesta reflexió la vaig fer dissabte passat en el decurs dels actes dels Premis SÀPIENS d’Història 2010, que van tenir lloc a la localitat de l’Espluga de Francolí, en el marc del que nosaltres vam batejar com a Dia SÀPIENS i que va omplir aquesta bonica població de la Conca de Barberà de conferències i activitats íntimament relacionades amb la història.

Aquest primer Dia SÀPIENS va complir totes les nostres espectatives. Les conferències a càrrec dels historiadors Jordi Rosell, Agustí Alcoberro i Josep Maria Solé i Sabaté van deixar petita la sala polivalent de l’antic hospital, mentre els assistents a les diverses visites guiades al Museu de la Vida Rural i a la Cova de la Font Major van interessar a un alt nombre de públic. Menció a part mereixen els tallers per a nens i nenes, que van comptar amb la presència de bona part de l’equip del programa de TV3 ‘Sota terra’, i amb una bona participació infantil.

Finalment, el dinar al pavelló d’esports i l’entrega dels Premis d’Història Sàpiens 2010 van tancar una jornada força exitosa que tindrà continuïtat en els propers anys.

La força de la història

dijous, 23/09/2010 (Jordi Creus)

Recreació de l'11 de Setembre de 1714

Recreació de l'11 de Setembre de 1714

El creixement del sentiment independentista ha esdevingut la gran novetat de la política catalana en els darrers anys. Després d’haver estat una de les grans derrotades de la Transició i d’haver efectuat una llarga travessia pel desert, la idea de la independència és l’única que, avui en dia, és capaç d’engrescar àmplies capes de la nostra societat i de sotragar l’avorrit panorama polític principatí. L’autonomisme, que representa el passat, i el federalisme, percebut per molta gent com una utopia irrealitzable a causa de la inexistència de federalistes més enllà de casa nostra, no recullen el mateix nivell d’entusiasme que la bifurcació de camins amb Espanya.

Òbviament, aquesta realitat ha marcat el pols polític dels darrers temps, cosa que ha portat els opinadors i els especialistes a buscar les causes d’aquest canvi de tendència. La idea principal, avalada, a més, per les enquestes, és que les causes de l’augment dels partidaris de la secessió ja no són les clàssiques (història, llengua, cultura…). Al contrari, són arguments de caire democràtic o econòmic els que avui passarien per davant dels que tradicionalment havien estat els pilars bàsics de l’independentisme. En aquesta nova conjuntura hi han jugat un paper protagonista les polítiques desenvolupades en els darrers anys pel PP de José María Aznar i pel PSOE de Rodríguez Zapatero. Unes polítiques tancades a cap mínim canvi estructural que permeti l’encaix del Principat dins d’un Estat espanyol que pretén ser immutable i impermeable a qualsevol adaptació als nous temps.

Avui, a diferència de fa uns anys, l’independentisme és transversal i abraça gairebé totes les sensibilitats polítiques de casa nostra: des de les bases clàssiques d’aquesta opció fins als nous militants d’una causa que s’ha situat en el centre del debat. Des dels joves universitaris que somnien que un altre món és possible, fins als vells empresaris que veuen més possibilitat de negoci en una Catalunya independent integrada a la Unió Europea. Ara bé, tot i aquestes evidències, i malgrat que els factors econòmics i de benestar són elements que ajuden a explicar aquest canvi de tendència, no hauríem de minimitzar la importància de les arrels a l’hora de construir un projecte coherent i emancipador. Aquesta és precisament la diferència entre un discurs sòlidament instal·lat sobre uns poderosos fonaments històrics i un discurs bastit únicament amb els arguments més legítims del present.

El passat dels catalans, amb les seves institucions i les seves peculiaritats culturals, és el millor argument per definir-nos avui com a nació. Per això, la història és una arma amb un poder immens. Una arma que, per cert, convenientment carregada, utilitzen sense miraments els sectors més reaccionaris de la societat espanyola. Ells tenen molt clara la utilitat per als seus interessos d’una història feta a mida, que parla del passat gloriós d’Espanya, que minimitza el paper dels pobles perifèrics de l’Estat i que inventa unes noves causes de la Guerra Civil per combatre el pitjor de tots els mals possibles: el separatisme. Aquest és el relat que escriuen personatges com Pío Moa o César Vidal, els quals, convenientment amplificats per una gran cobertura mediàtica, arriben fins al darrer racó de la geografia espanyola i, massa vegades, són l’única versió del passat que llegeixen o escolten milers de persones. Per a ells, la història és una batalla més. I també volen guanyar-la.

Article publicat al diari ‘Avui’ el 22 de setembre de 2010

El comiat de ‘la Goyerías’

dimarts, 14/09/2010 (Jordi Creus)

'La Goyerías' a la presó de Màlaga

'La Goyerías' a la presó de Màlaga

Dissabte  al matí va tenir lloc l’acte de comiat de la María Rodríguez, ‘La Goyerías’, una de les darreres guerrilleres antifranquistes. El seu taüt, cobert amb una bandera republicana, va ser acompanyat per un bon nombre de persones que volien donar l’últim adéu a la resistent. La cerimònia va ser molt emotiva, marcada per les paraules de Jaume Valls, una altra persona que també va tastar la duresa de les comisaries i les presons de la dictadura. Segons Valls, els guerrillers van ser homes i dones valentes que van lluitar de cara i que després, amb l’arribada de la democràcia, van ser oblidades pels nous dirigents. No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació.

Després de sortir de la cerimònia, celebrada a l’Hospitalet de Llobregat, ciutat on vivia la guerrillera, vaig marxar corrents cap a l’Arc del Triomf de Barcelona. Allà havia de participar en una taula rodona sobre ‘Història i reconstrucció nacional’ que organitzava el grup Gent de la Terra, amb la col·laboració de SÀPIENS. Només arribar, vaig veure que el Passeig Lluís Companys era ple de gent que participava a la Mostra d’Entitats dels Països Catalans, que aquest 11 de setembre arribava a la seva novena edició. De seguida em vaig trobar amb el Ferran Espada, director del Punt del Barcelonès i moderador del debat, i amb els altres dos ponents, el periodista Enric Calpena i l’historiador Enric Pujol. Amb els matisos que calguin, tots  vam arribar a una conclusió: la importància de la història en qualsevol procés, sigui de construcció nacional o, per el contrari, de deconstrucció nacional. En aquest sentit es van posar exemples prou clars de l’ús de la història des de les diferents trinxeres de la batalla política i es va posar l’accent en el creixent interès d`àmplies capes de la societat catalana per conéixer el nostre passat. Malgrat la calor que vam passar, va ser un acte molt agradable, amb intervencions interessants i una apreciable quantitat de públic.

Ha mort la ‘Goyerías’, guerrillera antifranquista

divendres, 10/09/2010 (Jordi Creus)

Ahir a la nit va trucar-me el Jaume Valls, vell lluitador contra la dictadura i gran amic. Per l’hora de la telefonada vaig endevinar que no volia comentar-me res de bo, i no m’equivocava. Amb al veu entretallada, va comunicar-me la mort de la María Rodríguez, ‘la Goyerías’, una de les darreres guerrilleres antifranquistes que quedaven. La María havia nascut l’any 1920 a Alía (Càceres), en una família de jornalers. Des de ben jove, ‘la Goyerías’ havia simpatitzat amb la causa republicana, raó per la qual, acabada la guerra civil, va començar a col·laborar com a enllaç amb la guerrilla antifranquista que operava per les muntanyes de la zona.

El 1943, a causa d’una delació, va haver d’abandonar Alía i incorporar-se al maquis. I va ser allà on va enamorar-se de Joaquín Ventas, ‘Chaquetalarga’, cap de la seva partida. Durant quatre anys, ‘la Goyerías’ va fer de guerrillera per les muntanyes de Càceres, Ciudad Real i Toledo. Finalment, el 1948, quan la seva partida s’havia dissolt i ella vivia a la població d’Agudo, va ser denunciada per un antic company d’armes i detinguda per la guàrdia civil. Brutalment torturada, la ‘Goyerías va ser primer ingressada a la presó de las Ventas i, posteriorment, a la de Màlaga on, en companyia de la seva germana Paula, també guerrillera, va ser sotmesa a un consell de guerra. Van ser condemnades a 14 anys la María i a 16 la Paula per ‘actividades izquierdistas y ayuda a la rebelión’.

Quan va quedar en llibertat, l’any 1953, la María es va traslladar a viure a Barcelona —i posteriorment al Polígon Gornal de l’Hospitalet de Llobregat—amb l’esperança de retrobar-se amb el seu estimat ‘Chaquetalarga’, exiliat prop de París. No seria possible. Les seves vides quedaven definitivament bifurcades.

Vaig conéixer la María l’any 2004, quan al SÀPIENS‘ preparàvem un article sobre dones guerrilleres, que vam publicar en el número 23. Precisament, va ser el Jaume Valls qui me la va presentar. Posteriorment, va ser una de les protagonistes del meu llibre ‘Dones contra Franco’ (Ara Llibres, 2007), per la qual cosa vaig passar llargues hores amb ella, al menjador de casa seva al Polígon Gornal escoltant les seves explicacions sobre la duresa  de la vida guerrillera.Però allò que més em va impressionar és que gairebé seixanta anys després d’haver-se vist per darrera vegada amb el ‘Chaquetalarga’, ella continuava bojament enamorada del guerriller. I això que la María s’havia casat i havia tingut dos fills amb un altre home.

Descansa en pau, ‘Goyerías’. I bon viatge en el teu darrer trajecte, quan les teves cendres siguin llençades al vent que acarona la serra d’Altamira, les pedres, les coves i els barrancs de la qual et van veure fent de guerrillera contra el franquisme.

Una nit sota els estels

dimecres, 8/09/2010 (Jordi Creus)

El Centre d'Observació de l'Univers, a Àger

Fa pocs dies vaig visitar el Centre d’Observació de l’Univers, un impressionant edifici situat dins del terme d’Àger (la Noguera). Des d’ell es pretén oferir al públic el coneixement científic que tenim sobre l’univers d’una manera amena i divulgativa. Hi vaig anar una nit clara de la darreria d’agost. A les deu en punt, les desenes que persones que esperàvem vam passar a una instal·lació amb unes butaques que permeten al visitant estirar-se en una posició gairebé horitzontal per veure amb la màxima qualitat i comoditat les diferents projeccions de planetes i satel·lits a la  part superior de l’edifici. És l’anomenat Ull del Montsec, un planetari digital multimèdia i, al mateix temps, una talaia ideal per obervar el cel del Montsec en directe. No debades, la seva cupula, de 12 metres de diàmetre, i la seva paret frontal, s’obren de manera completa per tal de deixar al visitant sota tota la força de l’univers.

No voldria explicar-los massa coses més, perquè crec que la veritable experiència no és llegir aquestes ratlles sinó visitar aquest espai únic al nostre país. La visita dura aproximadament dos hores i a mi, que sóc impacient de mena, em van semblar cinc minuts. I tot això gràcies a unes instal·lacions modèliques i al cel preciós que vam poder gaudir aquella nit. Però també a les explicacions divulgatives i amables dels professionals que ens van acompanyar en tot moment. Una nova mostra, doncs, de la força i de la necessitat de la divulgació. De la força i la necessitat de fer arribar a tothom la ciència i el saber.

Obres d’art i coherència

dimarts, 7/09/2010 (Jordi Creus)

Museu de Lleida

La imminent sentència del procés judicial instat per l’Associació d’Amics del Museu de Lleida per tal que sigui la justícia civil i no la vaticana qui decideixi a qui pertanyen els béns artístics que reclama el nou bisbat de Barbastre-Montsó, tornarà a posar en el primer pla de l’actualitat un litigi que ja fa quinze anys que dura. De fet, cal buscar el seu origen en el moment en què la Conferència Episcopal Espanyola va inspirar la divisió de la diòcesi de Lleida i la creació del bisbat de Barbastre-Montsó amb uns arguments clarament polítics que no tenien en compte els vincles socials, humans i culturals d’una diòcesi amb més de vuit-cents anys d’història.

El de la propietat d’aquestes obres d’art és un debat –potser seria millor dir un sainet– que està farcit d’informacions tendencioses i de trampes on han caigut de quatre potes alguns dels nostres tertulians i articulistes. Deixem de banda la lleugeresa i la poca coherència dels mitjans de comunicació aragonesos (més preocupats a atiar l’odi contra tot allò que faci olor de català que a oferir arguments amb un mínim de solvència) i centrem-nos en l’actitud d’alguns opinadors del nostre país. Aquests, des de la més gran de les desinformacions i sense enrogir de vergonya, s’han atipat de fer falsos paral·lelismes entre la col·lecció d’art aplegada de manera legítima pel bisbe Messeguer a partir del 1893 i els anomenats papers de Salamanca, arrabassats per les tropes franquistes als seus legítims propietaris a punta de pistola.

Des del meu punt de vista, la causa d’aquest desgavell és que, massa sovint, els creadors d’opinió del nostre país creuen que Catalunya comença al capdamunt de la Rambla barcelonina i acaba una mica més enllà del Camp Nou. Que la frontera entre allò que és noticiable i allò que només és una anècdota la marquen els límits del Cap i Casal. És a dir, fora de Barcelona, res. O, com mínim, ben poca cosa. Només així es pot entendre el desconeixement i, a voltes, la frivolitat amb què determinats –i respectats– opinadors de casa nostra tracten les informacions sorgides en allò que anomenen “el territori”. I aquesta frivolitat és especialment dolorosa en casos com el de les obres d’art del Museu de Lleida, sobretot per les persones i les entitats que fa anys que aporten arguments seriosos perquè no es cometi una nova injustícia.

Aquests opinadors poden trobar fàcilment la informació que els dirà que les obres d’art que hi ha actualment al Museu de Lleida procedeixen de les parròquies del que havia estat la seva diòcesi, i que la majoria d’elles van arribar fa més d’un segle a la capital del Segrià d’una manera absolutament legal, tal com demostra la nombrosa documentació existent. Per tant, abans de barrejar naps amb cols, haurien de saber que el bisbe Messeguer no va fer res més que seguir fil per randa les directrius dictades pel papa Lleó XIII per tal de protegir el patrimoni religiós de l’acció dels marxants i els antiquaris, en un moment en què no existia una legislació contundent que protegís aquest art. Sense l’acció del bisbe, i a causa d’aquesta feblesa legal, la majoria de les obres que avui es poden contemplar al Museu de Lleida haurien seguit el mateix camí que desenes d’altres tresors del nostre patrimoni, com les pintures murals de Santa Maria de Mur (que actualment es troben al Museu d’Art de Boston), el claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà o els sepulcres dels comtes d’Urgell (ambdues obres en museus de Nova York).

Article publicat al diari Avui l’1 de setembre de 2010

Una cançó que continua sent nova

divendres, 3/09/2010 (Jordi Creus)

Lluís Llach

L’exposició que actualment es du a terme al Museu d’Història de Catalunya ha tornat a posar en el primer pla de l’actualitat el moviment de la Nova Cançó. Des del meu punt de vista, aquesta mostra —d’altra banda magnífica en la forma i en el fons— trenca una gran injustícia i esdevé un homenatge necessari a aquells homes i dones que van lluitar contra la dictadura amb les armes de la veu i la guitarra. Uns homes i dones als quals la nostra societat no havia reconegut mai amb prou força el seu paper imprescindible en els anys difícils de la nit franquista.

Precisament, d’aquest mateix tema parlava fa unes setmanes amb Raimon. I ell relatava amb una barreja d’amargura i ironia com durant els anys de la Transició van ser esborrats del present dels catalans. Per exemple, el cantautor de Xàtiva recordava les moltes vegades que els periodistes li havien preguntat en aquells anys quan es pensava retirar. Com si la seva feina —la de Raimon i la de tants d’altres— només fos possible com a força de xoc contra el franquisme. Com si aquelles cançons no fossin prou bones per ser escoltades en un marc de més normalitat democràtica.

Sortosament, els temps no han donat la raó a aquells que volien retirar de l’escena pública els artistes de la Nova Cançó. Però també és cert que durant molts anys la idea que aquelles melodies formaven part d’un passat que calia recordar com menys millor va quallar en amplis sectors de l’Administració i de la població. Només així podem entendre que durant més d’una dècada Ovidi Montllor no pogués gravar cap disc per falta d’una discogràfica que confiés en la seva feina. Només així podem entendre que un artista com Joan Isaac s’hagués de retirar durant gairebé catorze anys a causa dels problemes que trobava per desenvolupar amb normalitat la seva feina.

En ple segle XXI la cançó d’autor en la nostra llengua torna a estar valorada. D’una banda, els artistes més veterans en actiu continuen omplint teatres, mentre que els que s’han retirat en els darrers anys —amb l’exemple més clar de Lluís Llach— ho han fet en el moment més àlgid de la seva carrera. De l’altra, en els darrers temps han sortit noves generacions —amb un fort protagonisme al País Valencià— que reivindiquen amb èxit la tasca dels pioners de la Cançó a través de lletres i arranjaments musicals més atrevits.
Tot això ho pensava fa uns dies, mentre escoltava un concert del mencionat Joan Isaac a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya. I mentre ell anava desgranant amb una solvència extraordinària una barreja de cançons noves i antigues —entre les quals no va faltar l’emblemàtica ‘A Margalida’— jo constatava que la cançó està més viva que mai, i que el futur, en aquesta nova conjuntura, és el seu millor aliat.

Turisme i batalla de l’Ebre

dimecres, 25/08/2010 (Jordi Creus)

Sortosament, en els darrers anys el nostre país s’ha incorporat plenament a aquelles tendències turístiques que des de fa temps marquen el pols al continent. Em refereixo a l’anomenat turisme cultural, aquell que es contraposa en tots els sentits al també anomenat turisme de borratxera, una mena d’inversió en temps d’oci que ha tingut –i continua tenint– un dels seus principals paradisos a les costes de l’Estat espanyol. En aquest estiu amb poca calor i menys diners a la butxaca cal, com deia l’amic Josep Maria Solé Sabaté fa uns dies en aquestes pàgines, un exercici d’imaginació i una mirada cap a la pròpia terra.

Turisme i cultura són dues paraules cada cop més interrelacionades al Principat (amb molta més força que a les Illes Balears i, sobretot, al País Valencià) gràcies a l’aposta feta per les administracions i a la gran oferta existent a les diferents comarques. Una oferta que, per exemple, engloba des dels temps més remots que es visibilitzen a Fumanya (Berguedà) o a Areny (Ribagorça), en forma de petjades de dinosaure, fins a la privilegiada observació de l’univers que permet el Parc Astronòmic del Montsec (a cavall entre la Noguera i el Pallars Jussà). I enmig d’això, tot allò que us pugueu imaginar en forma de vestigis de diferents civilitzacions, edificis romànics, gòtics o modernistes, fires temàtiques, recreacions històriques, museus dels més diversos àmbits, concerts en indrets emblemàtics, antics camins recuperats, excavacions visitables, castells de frontera o vestigis d’una guerra civil que va estroncar el futur d’una Catalunya emergent.

Precisament, una bona alternativa per a aquests darrers dies d’estiu és viatjar fins als moments clau d’aquell conflicte bèl·lic. I més concretament fins als escenaris de la mare de totes les batalles de la contesa: la de l’Ebre. Si bé l’any 1938 aquelles terres es van convertir, sense haver-ho demanat, en l’epicentre del xoc més brutal entre els exèrcits republicà i franquista, avui aquell mateix combat ha esdevingut una eina cabdal per al desenvolupament d’un territori marcat pel despoblament (en el cas de la Terra Alta, des del 1900 la comarca ha perdut el 45% dels habitants), per una població envellida i per un creixement total negatiu (marcat per un nombre més elevat de defuncions que de naixements).

Després de dècades de viure d’esquena a la batalla i a les seves conseqüències, l’any 2001, la comarca va viure el naixement del Comebe (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre), impulsat per diverses administracions amb l’objectiu tant de recuperar la memòria com de dinamitzar la zona. Nou anys després, aquella iniciativa pionera al nostre país (però amb diversos exemples arreu d’Europa) és una aposta valenta per dirigir el públic cap a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Amb cinc centres d’interpretació, entre els quals destaca el magnífic 115 Dies a Corbera d’Ebre i amb nombrosos espais històrics recuperats –com l’estratègica cota 705 de la serra de Pàndols, el lloc de comandament franquista del coll de Moro o algunes de les fortificacions construïdes pels dos exèrcits– els espais de la Batalla de l’Ebre són el lloc ideal per acabar l’estiu unint els conceptes d’oci i cultura. I una darrera recomanació: no deixeu de fer una passejada tranquil·la pels carrers irregulars del poble vell de Corbera d’Ebre. No calen paraules. Les seves cases enrunades són la millor explicació de les conseqüències d’una batalla que va marcar per sempre més el futur d’aquestes terres.

Article publicat al diari Avui el 18 d’agost de 2010